Joan Brossa El mag de la paraula
Joan Brossa (1919-1998) va ser un artista inquiet, que es va interessar per diferents disciplines artístiques. Si bé és cert que va ser poeta, no es va limitar a les formes clàssiques i va treballar els poemes visuals, els objectes poemes o els poemes urbans. A més, aquest artista avantguardista, difícil de catalogar, va treballar amb multitud de disciplines: la música, el teatre, el cinema i, fins i tot, la màgia. Malgrat tot, va ser pràcticament un desconegut fins al 1970, en què va publicar Poesia rasa.

El tret d’inici de la seva carrera és al 1948, quan va participar en la fundació de la mítica revista Dau al Set, una publicació que suposava l'adopció plena del surrealisme en el terreny artístic i literari. És d’aquesta època el llibre Romanços del dragolí (1948), que destil·la ironia i molt d'humor. També comença a escriure teatre de línia dadaista, dos guions cinematogràfics i, fins i tot, una peça de ballet.

Als anys cinquanta, la poesia de Brossa cada cop més reflectia les qüestions socials, la denúncia política i les teories marxistes. Fruit d'aquest gir són les publicacions Em va fer Joan Brossa (1950), Catalunya i selva (1953) i els deu llibres d'odes sàfiques. El seu teatre també va ser compromès, amb formes populars com el quadre de costums: Cortina de muralles o Or i sal en són alguns exemples.

A partir dels seixanta, la plasticitat va agafar cada vegada més força en l'obra de Brossa. El poeta manipulava els objectes per representar el concepte (poemes visuals). La col·laboració amb artistes plàstics va ser, doncs, inevitable. Va treballar amb Antoni Tàpies i Joan Miró. Amb tot, Brossa no va abandonar mai el poema escrit. Són d’aquest moment Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-75), poemes curts i lúdics.

Va ser després de la mort de Franco que la popularitat de l'artista va créixer sense parar: premis i distincions, una exposició antològica a la Fundació Joan Miró i una gran projecció internacional. La seva obra va començar a tenir presència física a Barcelona, a través d'alguns poemes visuals corporis, com Barcino (1991-1994), davant la Catedral de Barcelona, i també amb la inauguració de l'espai de creació Brossa Espai Escènic.

L'artista va intentar sempre que la potència lírica no li impedís tocar de peus a terra. La franquesa, la ironia i fins i tot el sarcasme van ser algunes de les eines per aconseguir-ho. Després de la seva mort el seu llegat va passar a la Fundació Joan Brossa, que l’ha cedit en dipòsit al MACBA.