Dins el celler | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Històries del patrimoni

Dins el celler

El celler va viure durant segles a l’ombra de monestirs, masies, cases i castells. No va ser fins a principis del segle XX que, impulsat pel moviment cooperativista, el celler es va convertir en un edifici independent a mode de gran “fàbrica” rural.

La nova vida de l’arquitectura tradicional

Tot i que el cooperativisme no va assolir completament els seus objectius (van quedar estroncats per la conflictivitat social creixent i per la Guerra Civil espanyola), els cellers es van aixecar amb l’entusiasme d’uns temps presidits per l’empenta modernitzadora del noucentisme.

Modernisme i noucentisme comparteixen l’interès pel passat; els primers amb un visió segurament mitificada i lligada al romanticisme i els segons amb un esperit pràctic i divulgatiu. A nivell d’arquitectura, els uns i els altres troben solucions funcionals i estètiques tant en el passat medieval com en les simples i eficaces construccions agràries de pedra seca o els masos.
Celler de Nulles (Autors: Laureà i Jordi Roqué)

Del castell als cellers

Els cellers es converteixen en l’eix que vertebra la vida econòmica i social, en un referent visual i emocional per als propis veïns.

“D’alguna manera, el celler venia a ocupar el lloc que durant segles representà el castell. Mentre s’enderrocava l’edifici medieval símbol de l’esclavatge pagès, es bastia el celler cooperatiu. Aquest però, no es construïa en un lloc encimbellat, dominant, sinó en un lloc baix i de fàcil accés. Les funcions i els símbols són ben distints” (Joan Fuguet, El Celler del Sindicat Agrícola de Rocafort de Queralt).
Cèsar Martinell. Aquarel·la de la façana principal del celler de Cornudella. Aquarel·la. Arxiu Cèsar Martinell – Museu de Valls

Els temples del vi

Grans naus disposades en planta basilical, cobertes a gran alçada sostingudes per esvelts arcs parabòlics, un gran espai interior diàfan i il·luminat per finestres allargades; façanes monumentals coronades per pinacles fets de totxo i ceràmica, i decorades amb arcuacions, faixes i arcs que perfilen portes i finestres.

Així són la majoria de cellers cooperatius “d’arquitecte” o “dels rics” a Catalunya durant les dues primeres dècades del segle XX. Però també podria ser l’arquitectura d’un temple dedicat al culte.

No és d’estranyar doncs, que Àngel Guimerà parlés dels cellers cooperatius com a “catedrals del vi”.
Celler Cooperatiu de Cornudella de Montsant (Autor: jorapa)
Celler de Dalt de Barberà de la Conca (Autor: Josep Giribet)

De la planta basilical a l’arc parabòlic

Però, quins són els elements que recuperen i reinterpreten els arquitectes del cellers? La planta basilical n’és un dels principals; l’estructura de naus paral·leles (normalment tres, amb la central més ampla) es repeteix sovint, confirmant que aquest tipus de planta (d’origen clàssic) ha estat la que ha tingut més èxit en la història de l’arquitectura universal, ja que permet un aprofitament òptim de l’espai.

Les formes per cobrir aquest gran espai també s’han inspirat en l’arquitectura tradicional. Els arcs de diafragma, un sistema propi del gòtic català, n’és un exemple. El podem veure al celler de l’Espluga de Francolí (el primer “celler de rics” construït a Catalunya).

Aquest sistema gòtic però, aviat va ser substituït per l’art parabòlic o catenàric, propi d’Antoni Gaudí. Va ser Cèsar Martinell qui el va introduir a les construccions agràries; tampoc s’ha d’oblidar el seu valor estètic, convertit en una senya d’identitat dels cellers de Martinell.
Celler de la Cooperativa Agrícola de L’Espluga de Francolí. Vista de l'estructura formada per quatre peus de maó (Autor: Josep Giribet)

La “reinvenció” del romànic i el gòtic

Si observem amb deteniment els cellers, trobarem rastres de l’arquitectura medieval gòtica però també romànica: els finestrals allargats, les portes adovellades, les obertures triforades, els arcs de mig punt o apuntats de portes i finestres i, fins i tot, arqueries i faixes llombardes com a elements decoratius a les façanes. Sense oblidar els coronaments amb pinacles o els treballats dipòsits de l’aigua a mode de moderns campanars.
Finestra amb arc de mig punt de maó dividida per pilars al celler de Rocafort de Queralt (Autor:  Servei del Patrimoni Arquitectònic)

Constructors de cases i masos

Però el mestissatge dels cellers no acaba aquí. Quan modernistes i noucentistes parlen de la recuperació de l’arquitectura tradicional no es refereixen només a les formes de grans esglésies, monestirs i castells, sinó també a les masies, trulls i altres construccions agràries fetes pels mestres de cases i artesans de poble durant generacions i de l’arquitectura industrial de finals del segle XIX.

Així, les encavallades de fusta que aguanten les teulades o l’obra vista de totxo als murs en són algunes de les seves característiques més destacades, recuperades per arquitectes com Lluís Muncunill. La volta catalana o de maó de pla és una altra de les aportacions de l’arquitectura tradicional; els seus orígens els trobem a l’antiga Roma, però a casa nostra va ser un dels elements constructius més utilitzats dels masos i a les construccions urbanes populars.
Sostre de volta catalana en una casa d'un cos al barri de Sarrià, Barcelona (Autor: jorapa)

La nostra Comunitat

#patrimonigencat