Històries del patrimoni

El patrimoni cinematogràfic català

Des del cinematògraf a la nova Filmoteca de Catalunya

De Lió a Barcelona

Si a Lió va ser la pel·lícula Obrers sortint de la fàbrica dels germans Lumière, a Catalunya tenim la “Baralla en un cafè”.

Corria l’any 1897 quan un bar del barri de Sants va ser l’escenari triat pel polifacètic Fructuós Gelabert per filmar la que es considera la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema català i espanyol.

A finals de segle XIX i principis del XX, al nom de Fructuós Gelabert se n’afegirien d’altres com Segundo de Chomón, aragonès establert a Catalunya i pioner dels films fantàstics i d’animació; Baltasar Abadal, firaire, productor i distribuïdor de pel·lícules a tot Catalunya; Albert Marro, que es va especialitzar en films documentals i Ricard de Baños, cineasta i creador de la productora Hispano Films. Fins a la dècada de 1920, el cinema català, pioner a l’Estat, va viure una època daurada.

El cinematògraf Lumière. Wikimedia Commons. CC BY-SA 3.0

El somni truncat

Els inicis eren esperançadors: amb la Segona República i la restauració de la Generalitat es començava a desenvolupar amb força una indústria del cinema a Catalunya.

L’any 1931 es creava Orphea Films, la tercera productora més important de l’Estat i la primera que permetia fer cinema sonor a Espanya i produïa El Cafè de la Marina de Domènec Pruna, considerada la primera pel·lícula en català.

Són anys d’intensa producció cinematogràfica i de gran èxit de públic: Barcelona albergava 116 sales de cine. L’esclat de la Guerra Civil va truncar aquesta efervescència però no va acabar amb el cinema, ni molt menys.

Durant aquests anys proliferen els documentals i els noticiaris de propaganda. Tot i això, també destaquen algunes ficcions de marcat accent social, com Aurora d’Esperança, d’Antonio Sau (1937) o Barrios bajos, de Pedro Puche (1937).

Censura, supervivència i consolidació

Censura, restriccions i proteccionisme són les característiques que marquen el cinema espanyol i català de postguerra. El règim franquista es mostra especialment sensible amb els temes relacionats amb la moral, la política i la religió. Totes les pel·lícules espanyoles s’han de filmar en castellà i és obligatori el doblatge de les produccions estrangeres.

En un context menys hostil, el cinema català aposta per pel·lícules comercials i per l’amortització econòmica de les seves produccions. És el moment de cineastes com Pere Pujades, Manuel Blay, Fèlix de Pomés o Francesc Gibert i del desenvolupament d’un cinema negre amb títols com Manos sucias, El cerco, A sangre fría o Apartado de correos 1001.

"Apartado de correos 1001” / © Filmoteca de Catalunya

Dues figures clau: Ignacio F. Iquino i Antonio Isasi-Isasmendi

Durant els anys 60, la cinematografia catalana i espanyola compta amb dos noms importants: Ignacio F. Iquino, productor al capdavant de la productora I.F.I, i Antonio Isasi-Isasmendi, muntador, guionista i director.

Gràcies en gran part a Iquino i I.F.I, Barcelona produeix durant aquesta etapa el 25% del cinema espanyol i està al darrera del primer film rodat i estrenat en català: Maria Rosa, d’Armando Moreno, l’any 1965.

"Esplugas City", el far west a tocar de Barcelona

Pelleters amb una llarga experiència comercial, la família Balcázar no va dubtar a l’hora d’aixecar un poblet americà a Esplugues de Llobregat i aprofitar la tirada dels anomenats “spaghetti westerns”. Producciones Cinematogràficas Balcázar i Esplugas City van acollir el rodatge de més de 200 pel·lícules amb Pistoleros de Arizona al capdavant.

El cinema "snob"

A mitjans dels anys 60 trobem també les pel·lícules de l’anomenada “Escola de Barcelona”, un cinema “culte”, ben diferent del folklorisme que imperava a Madrid: Dante no es únicamente severo, Fata Morgana, Nocturno 29, Ditirambo o El cadàver exquisito en són alguns dels exemples més emblemàtics d’aquesta etapa.

Grans pel·lícules: cent anys de cinema català

Catalans a Hollywood

Actors, directors, responsables d'efectes especials, maquillatge, directors de fotografia... Són molts els catalans relacionats amb el cinema que han treballat i triomfat fora de les nostres fronteres:

Salvador Dalí: Col·laborador de Luis Buñuel, també va participar en algunes produccions del seu bon amic Walt Disney. La pel·lícula Destino, recentment recuperada, és una bona prova d'aquesta relació professional.

Xavier Cugat: Músic, dibuixant, actor i relacions públiques, va introduir els sons tropicals als Estats Units. L’actor Rodolfo Valentino li va obrir les portes de Hollywood. Va participar en més de cinquanta pel·lícules, entre elles Llums de la ciutat de Chaplin (1931) i en va produir i dirigir un parell.

Néstor Almendros: Un dels més reputats directors de fotografia. La seva trajectòria professional es va desenvolupar a Cuba, França i Estats Units. Va participar en pel·lícules com El petit salvatge i La història d'Adéle de Truffaut, Dies del cel de Terence Malick, (premiada amb l'Òscar de fotografia l'any 1978), Kramer contra Kramer, Sota sospita i Billy Bathgate.

Assumpta Serna, Jordi Mollà, Oscar Jaenada, Jaume Collet-Serra, Àlex i David Pastor, David Martí i Montse Ribé, Sergi López o Isabel Coixet són altres noms catalans que han destacat en les diverses disciplines del setè art.

Salvador Dalí. Roger Higgins / Wikimedia Commons. Public Domain

Xavier Cugat. Metro-Goldwyn-Mayer / Wikimedia Commons. Public Domain

Oscar Jaenada. Rastrojo / Wikimedia Commons. CC BY-SA 3.0

Cinemes que han fet història

L’estudi Napoleon, fundat l'any 1892, feia retrats, miniatures, fotografies pintades i daguerreotips de la societat barcelonina d’èlit. El negoci va prosperar tant que l'any 1893, l'estudi Napoleon era conegut com “el palau de la fotografia”.

L'estudi però, també es pot considerar el primer cinema de Catalunya, ja que va ser el lloc escollit pels germans Lumière per presentar per primer cop a Catalunya el seu invent revolucionari: el cinematògraf.

El Napoleon va funcionar fins l'any 1933 on actualment hi ha el Frontó Colom, a la Rambla de Santa Mònica. Podem considerar que forma part de la llista de cinemes històrics de la ciutat desapareguts o reformats de cap a peus.

Alguns dels cinemes que han fet història a Barcelona: Fémina (Passeig de Gràcia), Fantasio (Passeig de Gràcia), Savoy (Passeig de Gràcia), Catalunya i Vergara (Pl. Catalunya), París (Portal de l'Àngel), Astoria (c. París), Montecarlo (c. Provença), Palau del Cinema (Via Laietana), Arcadia (c. Tuset), Balmes (Pl. Molina), Rívoli (Meridiana) i Tívoli (c. Casp).

I alguns dels cinemes de tota la vida que han sobreviscut: Aribau, Floridablanca, Coliseum, Alcàzar, Rex, Urgell i Comèdia.

Cinema Astoria. Color sèpia / Wikimedia Commons. Public Domain

Cinema Comèdia. Color sèpia / Wikimedia Commons. Public Domain

La nova Filmoteca de Catalunya

Al febrer de 2012 es va inaugurar la nova seu de la Filmoteca de Catalunya, situada al cor del Raval.

El nou edifici ha nascut amb la voluntat de ser un centre polivalent al voltant del món del cinema. Compta amb dues sales de projeccions batejades amb els noms de “Chomón” (375 butaques) i “Laya” (180 butaques). D'aquesta forma es vol retre homenatge a dos dels grans patrimonis d'aquesta institució: les 105 pel·lícules de Segundo de Chomón, pioner del cinema mut a Catalunya i els films de la secció de cinema de la Generalitat republicana.

La Filmoteca de Catalunya té com a finalitat la preservació i la difusió del patrimoni i de la cultura cinematogràfics; la recuperació, preservació, catalogació i restauració del patrimoni fílmic i documental i el suport a la difusió de la cultura cinematogràfica amb especial atenció a la producció i la cultura cinematogràfica catalana.

Està gestionada pel Departament de Cultura i des del 2002, està adscrita a l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC).

Nova filmoteca de Catalunya. © Filmoteca de Catalunya