Quatre palaus a la Rambla | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Històries del patrimoni

Quatre palaus a la Rambla

L’empremta dels Güell a la Rambla. Viatgem a la segona meitat del segle XIX per descobrir la vida d’una família i dels 4 palaus que van habitar, situats tots ells al voltant d’una avinguda que tot just començava a convertir-se en l’artèria principal de Barcelona.



Una ciutat en ebullició

Passejar per La Rambla és una de les experiències més autèntiques i inspiradores que ofereix Barcelona. És igual que siguis oriünd d’aquí o foraster vingut d’allà, travessar aquest bulevard universal des de Plaça Catalunya fins al mar, és viure la ciutat una i mil vegades. 
 
A priori semblaria que l’escenari dista molt entre el que era fa més d’un segle i el que trobem avui. La realitat és que si canviem el vestuari, els hàbits tecnològics i el soroll dels cotxes pel de les peülles dels cavalls, tot segueix el mateix ritme frenètic des de mitjans del XIX, moment en què gràcies al canvi urbanístic es converteix en l’aparador de la ciutat, en la zona d’esbarjo tant de burgesos com de menestrals al voltant de la qual s’instal·laran els edificis més emblemàtics, com el teatre del Liceu, el mercat de la Boqueria o la Plaça Reial, que sorgeixen després de la desamortització de Mendizabal.
Teatre del Liceu de Barcelona (Antonio Esplugas Puig).

La nova burgesia catalana i les grans fortunes emergents decideixen allunyar-se del luxe caduc dels Palaus del Carrer Montcada per obrir un nou punt d’atracció immobiliària i cultural al voltant de la Rambla, i el que feia poc tant sols era una fètida riera, de cop allotjarà a la flor-i-nata.
 
En aquesta ciutat en ebullició, dues famílies amb estirp uniran els seus destins en un enllaç sonat per a la Barcelona d’aquell temps. Parlem del casament entre Eusebi Güell i Bacigalupi, fill de Joan Güell i Ferrer, economista i industrial; i d’Isabel López Bru, filla d’Antonio López y López, conegut com a Marqués de Comillas, empresari, navilier i banquer, que va amassar una ingent fortuna fent les amèriques, tot i tenir uns orígens extremadament humils. 
  • Fotografia d’Eusebi Güell i Bacigalupi als 24 anys (Col·lecció de la família Güell i Sentmenat).
  • Fotografia d'Isabel Güell (Col·lecció de la família Güell i Sentmenat).

Primer palau: comença la nissaga

La cerimònia es va celebrar al Palau Moja, al número 1 del Carrer de la Portaferrisa, residència familiar dels López i seu dels negocis del Marqués. A partir d’aquí la projecció d’Eusebi comença a despuntar i, a més d’invertir en alguns dels projectes industrials més ambiciosos de l’època que li reportaran grans guanys econòmics, comença a participar activament en la política i en la cultura catalana com a burgés il·lustrat compromès.
 
Aquí prendrà forma una extensa nissaga de fills i filles, deu en concret. La filla gran, Isabel, coneguda intèrpret i compositora de música religiosa, va néixer a l’anomenada cambra blava del palau. De fet, Josep Carner narra una anècdota sobre ella al seu llibre d’auques. Conta que després de casar-se amb Carles de Sentemant i de Sentmenat, marquès de Castelldosrius, va encarregar la decoració del seu nou domicili a Antoni Gaudí, i aquest, al no poder fer encabir el seu piano de cua, va recomanar-li molt diplomàticament que es dediqués a tocar el violí.
Fotografia del matrimoni Eusebi Güell i Isabel López, 1871 (Col·lecció de la família Güell i Sentmenat).

El Palau Moja va ser inaugurat l’any 1784, al concloure la construcció encarregada per Josep de Copons, marqués de Moja, a l’arquitecte Josep Mas. L’edifici original combina el barroc amb influències neoclàssiques i, d’aquesta primera etapa, destaquen el Gran Saló, decorat amb frescos de Francesc Pla “El Vigatà”, i la façana, que en aquell moment donava a la riera que es va soterrar en urbanitzar la nova Rambla. Quan el marquès de Comillas adquireix la finca l’any 1870, encomana una important reforma a Joan Martorell, arquitecte del Palau de Sobrellano. Un dels trets més característics de l’obra serà l’escala principal de marbre i la incorporació dels salons blau, rosa i verd. 

A dia d’avui les parets del palau reflecteixen perfectament com vivia l’alta burgesia de la Barcelona dels segles XVIII i XIX, i miris on miris segueix present el record d’una nissaga familiar que tot just començava a sobresortir.
  • Fotografia del Palau Moja a principis del s. XX (Arxiu Mas. Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic).
  • Fotogradia de la façana del Palau Moja (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
  • Sala del Vigatà del Palau Moja (Eva Magalef).
  • Escala principal de marbre del Palau Moja (Eva Magalef).

Segon palau: el malson d'Eusebi Güell

L’any 1874 la família rebia el seu tercer fill, Joan Antoni Güell i López, futur marquès de Comillas, Comte de Güell i de Ruiseñada. Era el moment de fer un pas endavant i adquirir l’edifici adjacent perquè esdevingués la primera residència familiar: el Palau Fonollar, una finca construïda al segle XVIII propietat d’Ignasi Maria Despujol, comte de Fonollar i marquès de Palmerola. Davant la necessitat d’aquest per vendre es procedeix a la transacció, emparada per Antonio López, qui pretenia comunicar els dos palaus.
 
Tot feia presagiar que seria un pla perfecte, però res més lluny de la realitat. Comencen 10 anys de litigis amb els inquilins del Palau Fonollar, els industrials Rosés i Masriera, que tenien vàries plantes llogades. El problema rau en que Despujol signa amb ells un contracte amb opció preferencial de compra en cas de venda, però no ho respecta. Tot i els recursos interposats, Güell guanya sistemàticament, fins que l’any 1880 el Jutjat de Barcelona dicta un acallamiento perpetuo, donant per acabat el llarg conflicte.
Plànol del Palau Fonollar (Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, Ajuntament de Barcelona).

Aquest fet precipita el desnonament dels empresaris i dóna llum verda definitiva al projecte de rehabilitació del palau a mans de Camil Oliveras, amb la col·laboració de cèlebres dissenyadors com Alexandre de Riquer.
 
Els inquilins però, mai no abandonen la lluita i porten la demanda fins el Tribunal Superior de Justícia de Madrid on, davant de l’estupor general, a finals del 1883 es dicta sentència al seu favor. Finalment s’anul·la la primera venda del palau i Josep Rosés el compra, procedint ara sí al definitiu desnonament de la família Güell.
 
Saló central de l'estudi Outumuro (Jordi Puig).

Tercer palau: un canvi de perspectiva

Més enllà de la lògica frustració, el rocambolesc desenllaç d’aquesta història servirà d’esperó per a la família. Així Eusebi Güell, Isabel López, els seus set fills i tot el mobiliari i la decoració projectada per al Palau Fonollar, emprenen un viatge fins a la part sud de la Rambla.
 
Estem en plena dècada dels anys 80, les muralles ja han caigut i la ciutat es revoluciona al ritme imparable de la nova Barcelona. En aquell moment l’Eixample s’estén imparable, l’arquitectura marcarà per sempre els seus edificis i carrers, i l’única via ampla que queda de l’antiga Barcelona és la Rambla, que queda dividida en diferents parts: Canaletes, dels Estudis, de les Flors, dels Caputxins, de Santa Mònica i de Mar. Per primera vegada la Rambla tocarà la costa i just allà està a punt d’instal·lar-se el que serà un dels monuments més representatius de la ciutat, el monument a Cristòfor Colom. 
Retrat de Eusebi Güell i Bacigalupi, 1888 (Paciano Ross). 

A la Rambla dels Caputxins número 35-37 es troba la Casa Güell i Ferrer, residència familiar dels Güell. No obstant, aquest edifici té poc interès des del punt de vista arquitectònic, fins i tot podria passar totalment desapercebut si no fos perquè està estratègicament col·locat al costat del que s’acabarà convertint en el primer gran projecte personal d’Eusebi Güell, amb permís del Palau de Fonollar que es queda en suspens final. De fet, aquesta era ara la seva obsessió: projectar un palau únic, enorme, luxós, sorprenent, que deixés amb la boca oberta a la ciutat i fes tangible la seva visió.
  • Fotografia de l'interior de la Casa Güell (Direcció General de Patrimoni Cultural).
  • Fotografia de l'interior de la Casa Güell (Direcció General de Patrimoni Cultural).

Quart palau: el gran palau

Ens movem doncs uns metres, fins al Carrer Conde dels Asalto, l’actual Nou de la Rambla, on els Güell compren dos edificis, els números 3 i 5, per tal d’enderrocar-los i materialitzar un vell anhel familiar: unir el palau del pare amb el seu propi. 
 
L’any 1885 Güell posa en mans d’un jove Antoni Gaudí el seu gran projecte. Primer haurà de superar les traves administratives pertinents i després es deixa contagiar de la màgia que li insuflava l’arquitecte reusenc. Poc a poc Gaudí farà sortir del purgatori a Güell amb la convicció d’estar projectant plegats una obra absolutament única, i ell posarà a la seva disposició tots els mitjans necessaris per convertir-se en un dels autors més genials de la història de la humanitat. Aquest va ser el primer gran encàrrec de Gaudí, i ell va ser capaç de convertir-lo en una joia de l’arquitectura domèstica.
Fotografia d'Antoni Gaudí, 1878 (Pablo Audouard Deglaire).

El palau va ser construït entre 1886 i 1888 i, ja durant el darrer any, va acollir festes i diversos actes amb motiu de l’Exposició Universal. I també, com és lògic, s’omplirà dels crits i les corredisses dels deu fills del matrimoni, de fet l’últim hi va néixer aquí. 
 
L’edifici consta de set pisos, cadascun dels quals té una funció diferent: el soterrani era la cavallerissa, la planta baixa era l’accés a l’edifici, a l’entresòl hi havia el despatx d’Eusebi Güell i la biblioteca, la primera planta era on hi celebràvem actes socials i, per tant, disposava de tota mena d’estàncies per als convidats, sala de visites, de billar, de fumadors, una espaiosa sala dels passos perduts i una espectacular sala de concerts, dotada d’un gran òrgan, capella i una cúpula parabòlica de trets celestials. Continuant, la segona planta era l’àrea privada de la família, i les golfes era on es trobaven la cuina i les habitacions del servei. Per últim, el terrat, va ser on Gaudí va desplegar a lloure el seu univers fantasiós i embriagador, fent ús del trencadís per primera vegada. 
  • Plànol de la planta exterior del Palau Güell (Arxiu Mas. Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic).
  • Fotografia de l'interior del Palau Güell (Col·lecció Família Bertran de Caralt).

D’aquesta manera, es convertí en una obra que començava a definir l’essència de l’artista, la inspiració en la natura i les formes morfològiques, i el seu meticulós treball del ferro i la fusta. Una construcció simplement icònica que no hagués estat possible sense el periple de la família pels altres palaus i per la Rambla. 
 
A la llum d’aquesta història, resulta fàcil entendre que el Palau Güell organitzi cada tercer diumenge de mes la visita Els Güell a la Rambla. Quatre Palaus connectats basada en la recerca realitzada pel crític i historiador de l'art Josep Casamartina i Parassols, publicada en el tercer número de la col·lecció del Palau Güell Un palau dins d'un altre. De Portaferrissa a Nou de la Rambla, publicat per la Diputació de Barcelona el 2017. Una visita guiada més que recomanable per resseguir l’empremta d’aquesta família memorable a través d’aquestes 4 joies. Un passeig per una Rambla, l’actual, que amaga ressons que evoquen aquella època. Una manera d’entendre que l’ahir i l’avui estan més relacionats del que sembla. 
 
Per a més informació: 
https://www.palauguell.cat/visita-guiada-els-g-ell-la-rambla-quatre-palau-connectats
  • Fotografia de l'interior del Palau Güell (Bob Masters, Direcció General del Patrimoni Cultural).
  • Fotografia d'una de les sales del Palau Güell (Bob Masters, Direcció General del Patrimoni Cultural).
  • Fotografia del terrat del Palau Güell (Bob Masters, Direcció General del Patrimoni Cultural).

La nostra Comunitat

#patrimonigencat