Viure als segles XI i XII | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Històries del patrimoni

Viure als segles XI i XII

El destí d’homes i dones

Lluitar, pregar i treballar

A l’Edat Mitjana la vida es concentrava en ell feu d’un senyor. Hi havia el castellpoblets o masos on vivien els camperols; terres de conreu i pastures; i potser, al mig d’una clariana, un monestir. Els nobles defugien activitats impròpies del seu estatus (agricultura, comerç o artesania). Els fills de les famílies feudals podien seguir dos camins: la pràctica de les armes o la carrera eclesiàstica. Són els estaments privilegiats.

A l’altra banda hi havia els que treballaven la terra de l’Església i els nobles: els pagesos i els serfs (esclaus). Però a partir del s. XI i del XII, les ciutats i una nova classe social, la burgesia, que vivia del comerç i l’artesania, començaran a canviar la societat de l’orator, el bellator i el laborator.
Mosaic que mostra l'emperadriu bizantina Teodora i la seva cort a San Vital de Ravenna. Imatge de domini públic (Wikimedia Commons).
Castell de Miravet. Foto: Josep Giribet.

Mares, esposes i infants

La dona era propietat del pare fins que es casava, que passava a dependre del marit. La seva la missió era assegurar el llinatge, dirigir els servents, educar els fills, brodar i teixir. Les esposes camperoles compartien el treball agrícola, es cuidaven del corral, recollien llenya, criaven els fills, cuinaven, feien la bugada,... A la ciutat, les dones servien en cases riques o bé treballaven en sastreries i merceries. Però en cap cas tenien els drets laborals dels homes.

Per la seva banda, els nens que vivien al camp havien de ser productius per a no ser una càrrega per a la seva família. Només els fills masculins dels nobles rebien una formació acadèmica i militar, i les noies eren ingressades en un monestir per a la seva educació o bé disposaven d’un tutor al seu castell. Entre els 8 i 10 anys, els fills d’un cavaller abandonaven la casa familiar, i a excepció de l’hereu, els altres fills marxaven per sempre.
Bíblia de Ripoll. Imatge provinent del facsímil conservat a la Biblioteca de Catalunya, editat pel Bisbat de Vic

Sexe, amor i... matrimoni

El matrimoni entre famílies nobles era un negoci destinat a enfortir aliances, consolidar la pau i aconseguir noves propietats o riqueses. La dona que havia de tenir mínim 12 anys era la moneda de canvi i el casament, una eina per fer política. Pel poble, el matrimoni era igual de necessari. Per a la dona significava seguretat i per a l’home, la possibilitat de formar un nucli familiar i econòmic. Això sí, tant al castell com a la vila, el matrimoni marcava el pas a l’edat adulta.

El poder de l’Església arribava fins a l’àmbit més íntim, decidint sobre com havien de ser les relacions familiars i de parella, així com les pràctiques sexuals...Les relacions sexuals només havien de tenir finalitats reproductives. El plaer està prohibit i hi ha períodes d’abstinència. La virginitat era adorada com l’única font de virtut de la dona. Havia ser preservada fins al matrimoni, ja que garantia la descendència legítima. Per això a vegades a la nit de noces hi havia testimonis per verificar la virginitat de la jove muller.
Bíblia de Ripoll. Imatge provinent del facsímil conservat a la Biblioteca de Catalunya, editat pel Bisbat de Vic.
Estàtua eqüestre del comte Ramon Berenguer III a Barcelona. Imatge: Xavier Caballe (flickr). Llicència Creative Commons Atribució-Compartir Igual 2.0 Genèrica.
Pintures murals que representen les verges de l'església de Sant Quirze de Pedret, actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Imatge: Museu Nacional d'Art de Catalunya. Tots els drets reservats.

Oci. Rivalitat i evasió

Castells, campaments reials o centres urbans eren escenari de competicions esportives on es demostrava les habilitats de cada cavaller.  Aquests jocs, que s'inicien al s. XII, s’acostaven més a la guerra que no pas a competicions lúdiques. El combat entre dos cavallers, l’esport aristocràtic per excel·lència, les justes, el torneigs o la caça esportiva eren el mitjà per obtenir riqueses, prestigi i una bona dosis de vida social i cortesana.

En contraposició a l’ús de les armes, el joc de pilota, practicat des del s. XII, els jocs de taula (com les dames o els escacs), el joc de billes o el llançament de dards també formen part del lleure medieval. El lleure, però, no era només patrimoni de reis i nobles. El teatre popular i les festes carnavalesques obrien la porta a la sàtira, la paròdia i la diversió. L’humor popular trobava la seva màxima expressió amb les Festes de Folls, amb bufons, gegants, nans i monstres. Aquestes festes es celebraven a l’hivern, al voltant del canvi d’any.
Escena que representa el combat entre dos cavallers del Codex Manesse. Imatge de domini públic (Wikimedia Commons).
Escacs d'Àger

Camp vs. Ciutat. La vida al carrer

Al s. XII les ciutats encara són petites. No acostumaven a arribar als 30.000 habitants, però exigien una organització diferent a la del món rural. Els carrers són irregulars i estrets, les cases creixen cap al cel, deixant poc espai a la llum. Carrers i barris sencers agrupen artesans, organitzats en gremis i confraries, i comerciants d’un mateix ofici i els més poderosos es concentren al centre.

La ciutat classifica i separa. Les famílies més poderoses viuen en enormes mansions, mentre que els més pobres malviuen en barraques o habitacions llogades. Les ciutats necessitaven infraestructures que es van desenvolupar sobretot al s. XIII. Es construeixen palaus, catedrals, hospitals i convents, i les escoles catedralícies obren les portes a l’ensenyament i la cultura lluny dels monestirs. 
Els treballs del camp il·lustrats en una il·luminació sobre vitel·la del Muse Condé. Imatge de domini públic (Wikimedia Commons).
Calendari de les feines del camp extret de l'obra Rustican de Petro Crescenzi. Imatge de domini públic (Wikimedia Commons).
 Interior de l'antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, actualment seu de la Biblioteca de Catalunya. Foto: Josep Renalias. Llicència Creative Commons Reconeixement i Compartir Igual 3.0 No adaptada.
Vista de la Plaça Gran de Calaf des de la porxada. Foto: Josep Giribet

Tres cultures, un territori

A les ciutats de l’Europa medieval la major part de la població era cristiana. Però també hi havia jueus que vivien en barris separats, els calls i a la Península, musulmans que vivien a les moreries. La convivència força plàcida entre àrabs, cristians i jueus va ser una realitat que va durar fins al s. XV.
Detall dels Banys Àrabs de Girona. Foto: Bob Masters.
Vista del castell de La Suda a Tortosa.
Banys Àrabs de Girona. Foto: Bob Masters.

Indumentària medieval. L'èstètica a l'edat mitjana

"Digues-me com vesteixes i et diré qui ets" podria ser una màxima de l’Edat Mitjana. A la societat medieval era possible reconèixer la identitat de l’altre només mirant la seva indumentària. La condició social també es distingia a través de l’aparença. La tela era cara, sobretot si s’utilitzaven tints. Per tant, les persones més humils anaven de curt i de colors foscos. En canvi, les classes més privilegiades portaven vestidures llargues i amples. Era signe d’estatus utilitzar colors brillants, ja que això implicava més quantitat de tintura. La seda era dels materials més preuats. Als peus, calçaven sabates de pell suau i flexible que podien acabar en punta. Precisament els artistes presentaven Crist, els apòstols i els sants romànics coberts amb aquest tipus de roba, com si es tractés de nobles de l’època.
 
La moda de l’època també tenia la seva secció femenina. Ens ha arribat representada principalment per les verges, que apareixen amb vestits llargs i mantells al cap. Tot i les diferències entre senyores i camperoles, era un tret comú de les dones dur tot el cos tapat. A les ciutats, la dona va anar modernitzant el seu vestuari. Els vestits cada cop es van anar ajustant més al cos per marcar la silueta.
Bíblia de Ripoll.

Invents i descobriments a l’Edat Mitjana

Els invents i la tecnologia medievals van suposar petites revolucions en la vida quotidiana. Per rastrejar-ne els orígens caldrà, en molts casos, traspassar les fronteres d'Europa. Es trenca així una altra de les visions "parcials" de la història: asiàtics, àrabs i americans van tenir molt a dir en la ciència medieval.

Els maies, per exemple, van ser els que van desenvolupar el calendari més precís de l'edat mitjana i els primers a utilitzar el zero per fer càlculs matemàtics; els indis van modernitzar la trigonometria i van formular els nombres indo-aràbigs que utilitzem avui dia; els perses van desenvolupar el molí de vent, els àrabs, l'àlgebra i, abans que Gutenberg, els xinesos ja imprimien utilitzant tipus mòbils.
Retrat de Robert Grosseteste. Imatge de domini públic (Wikimedia Commons).
Molí d'aigua. Imatge de domini públic (Wikimedia Commons).
Sutra del Diamant, trobat a la cova de Dunhuang (Xina). Imatge de domini públic (Wikimedia Commons).

Pelegrinacions medievals

Els viatges durant l’edat mitjana van ser molt més habituals del que podem pensar. Un fet que, una vegada més, desmenteix la idea d’una societat tancada, aïllada i poc permeable a influències exteriors. La motivació principal dels desplaçaments era la religió, en un temps on el cristianisme era un element  omnipresent en tots els aspectes de la vida.

Milers de persones durant l’edat mitjana visitaven els nombrosos centres de peregrinació repartits arreu d’Europa. Un “turisme” espiritual que també tenia la seva part més material en les nombroses infraestructures i els serveis que es van consolidar al llarg dels camins, com noves esglésies, hostatgeries, hospitals i, fins i tot, pobles sencers en punts estratègics dels camins. Els tres focus principals del peregrinatge medieval van ser basílica de Sant Pere del Vaticà, Jerusalem i Santiago de Compostel·la.

Amb la circulació de persones vingudes de tota Europa, aquestes rutes de peregrinació constituïen eixos vertebradors de l’Europa medieval que consolidaven els territoris conquerits per les monarquies cristianes emergents, obrien diferents vies de connexió amb l'Europa cristiana i amb el món musulmà d'Al-Andalus i facilitaven la circulació de noves idees, tècniques i cultures.
Façana de la Basílica de Sant Pere del Vaticà. Foto: Jean-Pol Grandmont. Llicència Creative Commons Reconeixement i Compartir Igual 3.0 No adaptada.
Façana de la Catedral de Santiago de Compostela. Foto: stephenD. Llicència Creative Commons Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 International license.