Activité

PROGRAMA

Flat Pavane                                                                                           John Johnson
Preludium                                                                                             John Dowland
Fantasia A Fancy                                                                                            

 Pavana Gallarda                                                                                  Luys de Milan
Diferencias sobre La Bacas                                                                L. De Narváez

Pavana de Alexaindre                                                                         A. Mudarra
Fantasía X                                                                                             A. Mudarra

 Dues danses populars del Renaixement                                       Manuscrit Osborn

Suite en Re                                                                                            R. de Viseé
   Prelude
   Allemande
   Courante
   Sarabande
   L’arabesque

Partita en do menor BWV 997                                                           J. S. Bach
   Preludio
   Sarabanda
   Gigue

 Marionas y Canarios                                                                           Gaspar Sanz

COMENTARIS

El títol del present programa, Ars Lacrimae, pren com a primera referència la magistral i inspiradíssima pavana de John Dowland: en termes estètics, una reflexió fonda i primigènia sobre els afectes musicals, reflex i paradoxa de l’ésser humà. La peça és un paradigma de com la riquíssima tradició musical renaixentista va abocar els seus últims capricis musicals al llaüt, i de com autors com l’anglès Dowland van dotar el seu instrument d’un caràcter i una base idiomàtica propis. Compositors posteriors, tot i no ser experts tocadors del llaüt, van saber utilitzar aquest caràcter com a catalitzador de la seva creativitat: un pathos íntim, dolç i malenconiós, que podem remuntar a la mateixa arribada a Europa de l’ud de mans dels músics àrabs de la península Ibèrica.

Els instruments de corda polsada, amb el seu so efímer, sempre han sabut transmetre nítidament l’esperit fugaç de cada època: acompanyar, fidel, el guerrer bandejat, aplacar les esgarrifoses dissorts de l’amant rebutjat, però també elevar fins al disbarat el seu sentit festiu. Els intèrprets han format durant segles un escollit sindicat de músics egoistes, capaços de covar grans idees des de la solitud del seu petit instrument; el seu idealisme transfigurador i capritxós ha volgut fer seves les obres més inspirades de cada època mitjançant l’art de l’adaptació, que els ha permès atreure al seu món autors en principi aliens a l’instrument com Händel, Domenico Scarlatti o, portat per les mans pròpies, el mateix Johann Sebastian Bach.

Una segona inspiració del títol d’aquest Ars Lacrimae és molt més propera: el disc Ars Melancholiae, un enregistrament referencial que va sortir fa vint anys de les mateixes mans que dos dels llaüts barrocs que toco habitualment, és a dir, de l’intèrpret i lutier José Miguel Moreno.

Un altre tret singular del llaüt és haver conegut un gran nombre de models, variants i afinacions, que han conviscut al llarg de la seva llarga història. Per això, l’elecció de l’instrument concret és una primera decisió interpretativa rellevant. Al meu entendre, i en particular a la vista de les tonalitats triades per Johann Sebastian Bach per a les seves principals obres per a llaüt, l’instrument idoni per tocar-ne la música és un llaüt amb l’afinació de les cordes renaixentista: sol, re, la, fa, do. Es tracta del llaüt domèstic per definició a l’Europa del Barroc i és fàcil pensar que, sense ser ell un llaütista professional, sí que el tocava amb una certa destresa i coneixia els detalls de l’instrument prou bé per poder escriure-li obres amb relativa facilitat.

ENRIKE SOLINÍS, guitarres, llaüt i tiorba

Nascut a Bilbao el 1974, realitza els estudis superiors de guitarra i música antiga al Conservatori J.C Arriaga de Bilbao i a l’ESMUC a Barcelona. Obté el postgrau de concertista cum laude i ha estat premiat en nombrosos concursos internacionals de guitarra. Sempre s’ha sentit atret per la música de diferents cultures, regions i èpoques, i ha reflectit aquesta diversitat en la seva personalitat musical, que, unida a la seva capacitat tècnica i expressiva, fa que molts el considerin un dels més grans i més personals virtuosos de la seva generació.

Ha estat convidat en prestigioses formacions musicals com Hesperion XXI, Akademie für Alte Musik Berlin, Le Concert D’Astrée, The Rare Fruits Council, entre d’altres, dirigit per Jordi Savall, René Jacobs, Manfredo Kraemer o Emmanuelle Haïm.

El 2006 decideix crear el seu propi grup, l’Euskal Barrokensemble, i anar desenvolupant les seves idees i la trajectòria professional al costat d’aquest grup de músics. Amb ells ha enregistrat CD com ara Juan Sebastian Elkano, El amor brujo, o Euskel Antiqua.