Activitats

“Vessar l’ombra”. Exposició de Pep Aymerich a la canònica de Vilabertran

A partir del proper divendres 12 de juliol l’exposició “Vessar l’ombra” aplega obres de l’artista gironí Pep Aymerich, a cura d’Ingrid Guardiola. La mostra, organitzada conjuntament per Bòlit i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura, s’emmarca dins la desena edició del cicle estival “Diàlegs. Art, música i patrimoni”. Un cicle que uneix tres puntals de la cultura, l’art, la música i el patrimoni, a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran. Els “diàlegs” tenen lloc en un marc incomparable on, des de fa més de trenta anys, també hi té lloc la Schubertíada, el festival internacional dedicat al món del Lied romàntic i a la música de cambra.

Pep Aymerich (Sarrià de Ter, 1962), malgrat la seva pràctica artística comença als anys vuitanta, ha començat a indagar en el món de la pintura recentment, a partir d’Anunciació de l’Apocalipsi (2017), pintant amb cera d’abella i pigment natural (encàustica). A “Vessar l’ombra”, Aymerich reprèn aquesta recerca puntual i obre una via d’investigació pictòrica inèdita en la seva trajectòria que pren “l’apocalipsi” al·legòricament per parlar dels temps ombrívols que vivim. La creació artística dialoga amb la creació biològica animal, a partir de les figures de les abelles, un element constant en la trajectòria de l’artista que ha incorporat el món de les abelles des del 2008 en  projectes com Rusc, Plom, cera, carbó, Pietat II… que Quim Paredes ha recollit en el documental La recerca del jo. A “Vessar l’ombra” s’hi poden trobar les obres Perfum i ombra (2024), juntament amb Anunciació de l’Apocalipsi, Macla i Pietat II.

L’artista fa una litúrgia per manifestar el potencial creatiu i destructiu de tot allò que toca l’home. La pintura brega amb la mel, el foc i la fi del temps. Aymerich assaja unes últimes traces, recull les despulles, dona pas a les abelles i al seu màgic obrar, disposa la matèria perquè puguem estar-nos davant d’aquella fosca...by natural piety..., cap a la llum o cap al no res. Qui sap. De vegades, la vida deu tenir forma d’arc i es torna als orígens, és a dir, a les infàncies i a les pèrdues, als traus, a les despulles i a les ferides que les acompanyen, també les històriques. Res era necessari, res era degut, però es va fer via mentre vessava l’ombra.