Després de travessar el portal, s'entra al recinte d'accés al monestir, la configuració del qual és fruit de la remodelació que se'n va fer a mitjan segle XVIII. Fins al moment de l'exclaustració, acollia serveis externs a la vida monacal, com les cavallerisses i els tallers, a més dels habitatges dels laics que treballaven per al monestir. Entre aquests serveis, hi havia la ferreria, que ocupava un dels edificis annexos al portal.
El portal de l'Assumpta, presidit per una imatge de la Mare de Déu i l'escut de Santes Creus, comunicava el recinte exterior amb el de mitja clausura, un espai d'accés restringit per preservar l'aïllament dels monjos.
A través del portal de l'Assumpta, s'accedeix al recinte de mitja clausura, anomenat actualment plaça de Sant Bernat Calbó. Els costums del Cister preveien aquest espai de transició entre la clausura i el món exterior per complir les obligacions d'acollida i per atendre les activitats econòmiques en les quals estava implicat el monestir, sense interferir en la vida cenobítica.
Al segle XVI, l'abat Jeroni Contijoc (1560-93) traslladà la seva residència del claustre posterior a la plaça de Sant Bernat. El nou palau aprofità una part de l'estructura de l'antic hospital de pobres de Sant Pere i Sant Pau, construït al segle XIII gràcies al llegat de Ramon Alemany de Cervelló per a la construcció i el manteniment d'un hospital que acollís els pelegrins i donés almoina als pobres.
Segons la concepció ideal d'un monestir cistercenc, en aquest espai, actualment buit, es devien aixecar les dependències dels germans llecs. Al monestir convivien monjos preveres i llecs, que es distingien per haver rebut els ordes superiors o no. Aquesta diferència, sovint marcada per l'origen social i el nivell cultural, estava molt accentuada en la vida monàstica: preveres i llecs adoptaven funcions diferents i, fins i tot, ocupaven espais separats dins el monestir. Mentre que els monjos preveres es dedicaven fonamentalment a l'estudi, els llecs s'encarregaven de les tasques manuals. Els llecs estaven exempts de complir totes les obligacions religioses, per tal de poder-se dedicar a les feines agrícoles, artesanals i de manteniment que requeria el sosteniment de la comunitat.
El monestir no disposa pròpiament d'una muralla, sinó que es fortifica alçant els murs del recinte claustral i reforçant-los amb merlets. Per tal de protegir els defensors, l'espai que queda entre els merlets estava cobert amb peces de fusta abatibles.
La porta reial era l'accés principal a la clausura. Formava part de les obres de construcció del claustre gòtic, al segle XIV, i disposava del patrocini de Jaume II i Blanca d'Anjou, com constaten les efígies reials i els escuts esculpits a l'arc de la porta.
El claustre és una de les peces més significatives de Santes Creus, no només per la seva qualitat artística, sinó també per ser el primer claustre gòtic construït a la corona d'Aragó.
A la galeria sud del claustre, hi sobresurt un templet que acull el rentamans on els monjos es rentaven abans d'entrar al refetor. Segons el plànol ideal dels monestirs cistercencs, el templet estaria situat davant del refetor.
Davant del templet hi ha una porta que devia comunicar amb l'antic refetor, segons les pautes de l'arquitectura cistercenca. Al costat hi hauria la cuina i el celler, també desapareguts. Tot i que no queda cap element del refetor, la documentació revela que la reina Blanca d'Anjou va fer una deixa testamentària per construir-lo.
La sala capitular acull un dels rituals diaris de la vida monacal: la lectura d'un capítol de la regla de sant Benet. És una de les estances monàstiques més importants per la rellevància de la seva funció i, en el cas de Santes Creus, de les més reeixides a escala arquitectònica. L'espai forma part del primer bloc constructiu, del segle XII, i es caracteritza per l'austeritat, la senzillesa i l'equilibri.
La capella ocupa l'espai de l'antic armarium del monestir, on es desaven els llibres utilitzats en el capítol i en les estones de lectura al claustre. El 1558, es convertí en la capella funerària de Magdalena Valls de Salbà, germana de l'abat Jaume Valls. Les obres van ser pagades amb la deixa testamentària de la mateixa Magdalena.
L'església de Santes Creus es començà a construir el 1174 i s'obrí al culte a partir del 1211, tot i que les obres continuaren fins a principis del segle XIV. El temple, consagrat a la Mare de Déu, com és costum al Cister, era exclusiu per a la comunitat. Arran de la desamortització adoptà el paper d'església parroquial, que fins llavors exercia l'església de Santa Llúcia.
El parlador comunica el claustre principal i el posterior. És un lloc de pas, però també un punt de reunió, com ho testimonien els bancs de pedra adossats al mur, antigament revestits de fusta per fer-los més còmodes. Els monjos hi podien mantenir breus converses, tot i que sempre amb prudència, ja que els cistercencs convivien en silenci, convençuts dels seus beneficis espirituals.
Santes Creus té un segon claustre, més senzill artísticament, que articula les dependències situades a la part posterior. Es va aixecar a la segona meitat del segle XIV, durant l'abadiat de Guillem Ferrera, amb el propòsit d'ordenar aquesta àrea i vincular el palau amb la resta del monestir.
La còpia de manuscrits i la redacció de documents eren les feines pròpies dels monestirs medievals. Els monjos cistercens no en van quedar al marge, però sant Bernat dictà normes restrictives sobre aquesta activitat per preservar l'austeritat de l'orde. Aquesta regulació reduïa la gamma de colors, restringia l'ornamentació a les lletres capitals i suprimia els elements figuratius. Malgrat tot, l'orde també va produir manuscrits ricament il·luminats a causa de la relaxació en el compliment dels preceptes.
A través d'una petita portella, s'accedeix a la garjola, un espai humit i de dimensions reduïdes, que servia com a cel·la de càstig i penitència per als germans. L'abat havia de conèixer la manera més adequada de corregir el comportament dels seus monjos, que, fins i tot, tenia en compte la possibilitat de càstigs físics. En els casos més extrems, es podia arribar a considerar la pena de presó.
La construcció d'un nou refetor va comportar, també, el trasllat de la cuina al seu costat. Actualment, la major part de l'estança ha perdut la coberta i han arribat pocs elements que permetin identificar-ne la funció original. A més de restes de les conduccions d'aigua, se'n conserven les piques, una taula i un fogó de pedra per posar les olles sobre el foc. També hi ha un molinet i les restes d'unes moles procedents d'un molí fariner.
El refetor del claustre posterior està documentat des del segle XVI, tot i que l'aspecte definitiu es deu a les obres del 1733, en què, amb el propòsit de donar més llum a l'interior, s'elevà el sostre i es van obrir dues finestres més, una a cada extrem, per damunt de les galeries del claustre.
El palau era la residència de l'abat i el centre de l'administració del monestir. Les funcions de l'abat de Santes Creus anaven més enllà de la direcció espiritual i del govern d ela comunitat monàstica, ja que tenia obligacions com a senyor feudal i com a representant de l'estament eclesiàstic a les Corts. A més, va gaudir durant molt de temps d'una estreta vinculació amb la corona, gràcies al títol de capellà major reial que ostentaven els abats de Santes Creus. L'administració d'aquest poder implicava, doncs, tenir contactes constants amb l'exterior, fet que justificaria el manteniment d'una residència pròpia, a través de la qual expressaria el poder del monestir.
Un cop decidit l'establiment en aquestes terres a la vora del riu Gaià, la comunitat procedent de Valldaura hauria aixecat aquestes dependències provisionals, mentre s'enllestien les estances bàsiques del cenobi. Després, els edificis es van remodelar i van continuar en ús fins a l'exclaustració. Se sap que hi havia dependències cobertes amb enteixinats de fusta i guix del segle XVI.
Situada a la part posterior del recinte monàstic, la capella de la Trinitat segurament va ser la primera església de la comunitat des del moment en què es va instal·lar a Santes Creus (segle XII) fins a l'obertura al culte de l'església major (1211). Posteriorment, amb la construcció de noves dependències al claustre posterior, es va convertir en la capella de la infermeria.
Davant del palau, al costat oposat del claustre, s'aixecaven les estances adaptades pels monjos jubilats, amb més de quaranta anys a la casa, i els ancians. D'aquesta construcció, n'han quedat escassos testimonis; tot i així, n'ha perviscut un excepcional arc català o escarser, llarg i molt aplanat, el qual es manté malgrat la destrucció patida arran de la tercera guerra carlina (1872-1876).
L'origen d'aquest edifici es troba en el marc de les reformes encetades al monestir a partir del segle XVII amb l'objectiu de reorganitzar l'espai de vida comunitària. Aquesta nova construcció hauria acollit, a la planta baixa, un magatzem de roba i uns rentadors, mentre que el primer pis es destinava a infermeria.
El 1575, l'abat Jeroni Contijoch ordenà la construcció de la torre de les Hores per allotjar-hi les campanes que, accionades per la maquinària del rellotge de l'església, marcaven el ritme de la vida monàstica.
El cementiri està assenyalat per una única creu de pedra, ja que el caràcter cistercenc no permetia elements que diferenciessin els membres de la comunitat.
El dormitori forma part del primer bloc constructiu. S'inicià el 1191 i es va enllestir l'any 1225, tot i que alguns historiadors apunten que la construcció devia tenir una segona fase que va acabar a la segona meitat del segle XIII.
Després de travessar el portal, s'entra al recinte d'accés al monestir, la configuració del qual és fruit de la remodelació que se'n va fer a mitjan segle XVIII. Fins al moment de l'exclaustració, acollia serveis externs a la vida monacal, com les cavallerisses i els tallers, a més dels habitatges dels laics que treballaven per al monestir. Entre aquests serveis, hi havia la ferreria, que ocupava un dels edificis annexos al portal.
La ferreria, com el molí i el forn, eren monopolis del monestir. Dins els seus dominis, només el senyor feudal podia proporcionar aquests serveis, però podia arrendar-los.
L'accés al recinte monàstic es fa a través d'un portal que s'obre entre les cases destinades originalment a la porteria i la ferreria. Sobre l'arc de l'entrada hi ha l'escut de Santes Creus.
Un gravat a la façana indica que es va construir l'any 1745, dins de les reformes que es van emprendre en el recinte.
Santa Llúcia era l'església parroquial dels veïns d'Aiguamúrcia i les Pobles, jornalers que treballaven les terres del monestir, al qual estaven vinculats per vassallatge.
L'edifici actual data de mitjan segle XVIII, tot i que els serveis religiosos com a parròquia estan documentats des del 1192.
Com en altres indrets, al segle XIV, l'abat obsequiava els parroquians de Santa Llúcia amb neules, vi pimentat i brou durant les festes de Nadal. D'aquest costum, en queda un neuler amb l'escut de l'abat Porta, que es conserva al Museu Episcopal de Vic.
El portal de l'Assumpta, presidit per una imatge de la Mare de Déu i l'escut de Santes Creus, comunicava el recinte exterior amb el de mitja clausura, un espai d'accés restringit per preservar l'aïllament dels monjos.
Al segle XVIII va ser remodelat, dins d'un projecte de reforma global del monestir. Per aquesta raó, hi dominen elements decoratius propis del barroc.
L'edifici acull la residència del vicari, el monjo encarregat dels serveis religiosos a l'església de Santa Llúcia, on atenia els habitants dels dominis de Santes Creus. La torre que el corona podria haver fet les funcions de comunidor, l'espai des d'on, durant la festa de la Santa Creu (3 de maig), es beneïen totes les terres del domini per exorcitzar-les de tempestes i altres inclemències meteorològiques.
A través del portal de l'Assumpta, s'accedeix al recinte de mitja clausura, anomenat actualment plaça de Sant Bernat Calbó. Els costums del Cister preveien aquest espai de transició entre la clausura i el món exterior per complir les obligacions d'acollida i per atendre les activitats econòmiques en les quals estava implicat el monestir, sense interferir en la vida cenobítica.
Els edificis, que clouen l'espai, van ser reformats entre els segles XVI i XVII per acollir-hi els monjos jubilats i el nou palau de l'abat. S'hi ubicaven l'hsotatgeria i els edificis d'administració, a més de les cases dels monjos que estaven dispensats de la clausura perquè el seu càrrec requeria un contacte regular amb l'exterior, com els responsables dels molins o l'apotecari.
Al mig del recinte, s'aixeca la font dedicada a sant Bernat Calbó (1180-1243), abat de Santes Creus i bisbe de Vic. El conjunt escultòric data de mitjan segle XVIII, poc després de la canonització de Bernat Calbó per l'Església (1710). Sant Bernat va ser un dels abats més influents de Santes Creus, tant en l'esfera política com en la religiosa. La seva opinió va influir perquè molts nobles s'unissin a Jaume I en la conquesta de Mallorca. Mesos abans, es van reunir al monestir per ordenar el testament, on declaraven la seva voluntat de ser-hi enterrats i llegaven quantiosos béns que van fer augmentar significativament el patrimoni del monestir. En l'àmbit religiós, va marcar la pauta en la reforma de la disciplina religiosa.
Les cases alineades a l'esquerra de la plaça estaven destinades als monjos jubilats i a aquells que tenien un càrrec que exigia un contacte amb l'exterior. Al principi els costums del Cister permetien que aquests monjos visquessin fora de la clausura només com una excepció per no pertorbar la vida comunitària. Però, la relaxació de la disciplina monacal va afavorir que només els novicis es quedessin a la clausura, mentre que els superiors del monestir anaven a viure en cases pròpies i tenien criats. El cost es cobria amb les rendes que cadascun percebia en l'exercici del seu càrrec.
Tots aquests edificis van ser remodelats en diverses ocasions per adaptar-los als usos més convenients. Les dates que apareixen a les façanes (1560, 1645 i 1652) donen testimoni d'aquestes intervencions. La planta baixa servia com a magatzem, mentre que l'habitatge se situava a la part superior. Per tal de donar unitat al conjunt, en cornises i diferents motius decoratius.
Aquests habitatges van ser la base per a la formació del poble de Santes Creus al segle XIX. Després de la desamortització, les cases es van repartir entre els nous propietaris, que les van adaptar per convertir-les en residències d'estiueig. A la vegada, van promoure la instal·lació de parcers a les cases del primer recinte per mantenir l'explotació de les terres que havien adquirit.
La plaça forma un passeig que condueix fins a l'església del monestir, situada en el punt més elevat. La façana del temple s'estructura en tres cossos, que corresponen a les naus: la central, més elevada, i les dues laterals, més baixes. S'hi pot veure la confluència de tres etapes constructives: la portalada, les dues finestres d'arc de mig punt i els dos contraforts de reforç als extrems són el testimoni d'una realització d'estil romànic. El gran finestral gòtic, obert a la nau central i decorat amb rics vitralls, és fruit d'un segon impuls constructiu, al segle XIII. I, finalment, els merlets, construïts per ordre de Pere el Cerimoniós i enllestits el 1378, són l'evidència d'un tercer moment històric.
Al segle XVI, l'abat Jeroni Contijoc (1560-93) traslladà la seva residència del claustre posterior a la plaça de Sant Bernat. El nou palau aprofità una part de l'estructura de l'antic hospital de pobres de Sant Pere i Sant Pau, construït al segle XIII gràcies al llegat de Ramon Alemany de Cervelló per a la construcció i el manteniment d'un hospital que acollís els pelegrins i donés almoina als pobres.
L'element més destacat n'és un petit claustre renaixentista, anterior a la construcció del palau. Les dependències es distribueixen entre els dos pisos comunicats per una escala del segle XVIII, i s'obren al jardí a través d'una doble galeria.
Després de la desamortització dels béns del monestir, el 1857, una part del palau s'habilità com a ajuntament i escola d'Aiguamúrcia.
Segons la concepció ideal d'un monestir cistercenc, en aquest espai, actualment buit, es devien aixecar les dependències dels germans llecs. Al monestir convivien monjos preveres i llecs, que es distingien per haver rebut els ordes superiors o no. Aquesta diferència, sovint marcada per l'origen social i el nivell cultural, estava molt accentuada en la vida monàstica: preveres i llecs adoptaven funcions diferents i, fins i tot, ocupaven espais separats dins el monestir. Mentre que els monjos preveres es dedicaven fonamentalment a l'estudi, els llecs s'encarregaven de les tasques manuals. Els llecs estaven exempts de complir totes les obligacions religioses, per tal de poder-se dedicar a les feines agrícoles, artesanals i de manteniment que requeria el sosteniment de la comunitat.
El Cister va delegar en els llecs l'explotació de les granges amb què dividien el territori al voltant del monestir. El grau d'especialització d'aquests monjos ha fet que se'ls atribuís l'èxit de les explotacions agrícoles del Cister en època medieval.
El monestir no disposa pròpiament d'una muralla, sinó que es fortifica alçant els murs del recinte claustral i reforçant-los amb merlets. Per tal de protegir els defensors, l'espai que queda entre els merlets estava cobert amb peces de fusta abatibles.
Els merlets estan decorats amb caps humans i d'animals, esculpits a les mènsules, i escuts que són testimoni dels promotors de l'obra. La iniciativa de fortificar el monestir prové d'una ordre de Pere el Cerimoniós arran d'un conflicte amb Castella. En aquell moment, la manca de recursos va impedir portar a terme el projecte i no fou fins al 1375, després d'una incursió de l'infant Jaume de Mallorca, que l'abat Bartomeu de la Dernosa va iniciar les obres.
La porta reial era l'accés principal a la clausura. Formava part de les obres de construcció del claustre gòtic, al segle XIV, i disposava del patrocini de Jaume II i Blanca d'Anjou, com constaten les efígies reials i els escuts esculpits a l'arc de la porta.
És una porta de mig punt formada per una línia d'àmplies dovelles, emmarcada per arquivoltes i amb un trencaaigües floronat. La porta devia estar precedida per un porxo del qual només resta l'arrencada dels arcs.
A les fulles de fusta de la portalada, hi destaca el treball de forja amb antics travessers, dos escuts amb les quatre barres i un parell de picaportes en forma d'anella.
El claustre és una de les peces més significatives de Santes Creus, no només per la seva qualitat artística, sinó també per ser el primer claustre gòtic construït a la corona d'Aragó.
S'aixeca per encàrrec de Jaume II, amb el propòsit de crear un entorn digne per acollir el que havia de ser el panteó de la dinastia. Jaume II i Blanca d'Anjou no només hi aportaren la voluntat i els recursos necessaris, sinó que hi van introduir els corrents artístics més avantguardistes del moment per convertir Santes Creus en un referent.
Les obres s'iniciaren cap al 1313, sobre l'espai d'un claustre més antic del qual només queden indicis en el templet. L'estil del templet, auster segons els canons del Cister, innovació i la qualitat. De la mateixa manera, la temàtica mundana dels capitells devia contrastar amb les pintures gòtiques, de temàtica religiosa, que decoraven les parets del claustre i de les quals només queden mostres.
Les obres del claustre es van donar per finalitzades el 1341, tot i que amb el temps s'hi van haver de fer intervencions, com la del 1503, per treballar en les traceries dels arcs. El claustre mostra, així, una evolució estilística entre el romànic i el gòtic flamíger, present, sobretot, en els capitells i les traceries.
Al marge de l'estil, la distribució dels edificis al voltant del claustre conserva el model dels monestirs cistercencs establert per Bernat de Claravall. L'església es troba a la banda nord; a l'est, l'armarium, la sala capitular i l'accés al dormitori, que se situa al primer pis; al sud, davant del templet, hi havia l'antic refetor, al costat de la cuina. Les dependències del costat oest, destinades tradicionalment als llecs, van desaparèixer, possiblement per l'ampliació del claustre cap a aquest costat. El claustre era, doncs, l'eix que articulava la vida quotidiana de la comunitat. Per als monjos era un lloc de lectura, meditació, estudi, passeig o de relació dins la quotidianitat monàstica.
El claustre, però, també és un espai mortuori, on es reuneixen els sepulcres de diverses famílies nobiliàries, moltes d'elles vinculades a la conquesta de Mallorca.
El claustre es construí amb el patrocini de Jaume II i la reina Blanca d'Anjou. A la seva mort, el 1310, la reina va deixar un llegat per a la realització de l'obra, que es va completar amb aportacions de Jaume II. Per aquesta raó, els seus escuts, la flor de lis de la casa d'Anjou i les quatre barres de la Corona d'Aragó s'alternen a les claus de volta de cadascuna de les galeries.
El claustre de Santes Creus presenta un trencament amb els preceptes de l'orde. Bernat de Claravall, màxim impulsor de l'orde del Cister, prohibí escultures en els monestirs i en sol·licità la desaparició dels claustres. Per aquesta raó, els capitells cistercencs es caracteritzen pels motius vegetals i geomètrics, com els que apareixen en el templet del lavabo, i que segurament caracteritzaven el primer claustre.
En canvi, fruit de les exigències dels monarques, la resta dels capitells del claustre gòtic ofereixen una riquesa escultòrica excepcional, tant per la qualitat com per l'originalitat temàtica, on domina la presència d'animals fabulosos, un dels temes condemnats expressament per Bernat de Claravall perquè suposaven una distracció per a l'intel·lecte. A través d'aquests éssers, els artistes parodiaven la seva realitat contemporània. La temàtica no era nova, però al claustre de Santes Creus adquiria protagonisme pel lloc on s'aplicava.
Al costat d'aquests hi ha altres capitells més realistes, com els que representen un picapedrer o un cavaller armat. Fins i tot la decoració vegetal presenta un trencament amb la introducció de noves formes.
Aquests nous models, desenvolupats a França, van arribar a Santes Creus gràcies als artistes que treballaven en els sepulcres reials.
En els capitells s'ha identificat el treball de diferents tallers, dels quals coneixem els noms de Francesc de Montflorit, el més antic; Bernat de Payllars, que hi treballà a partir del 1325, i Reinard des Fonoll, mestre d'obres i escultor que es va fer càrrec de les obres de Santes Creus entre el 1331 i el 1341.
Els finestrals ogivals de les galeries estan decorats amb riques traceries, diferents segons el tram, fruit de l'evolució estilística d'una construcció que es perllongà fins a inicis del segle XVI. Els arcs de mig punt i els òculs dibuixats per les traceries de la nau est, a l'inici del projecte, es transformaren, amb l'evolució de l'obra, en arcs conopials, mentre que a la galeria oest apareixen elements del gòtic flamíger.
A causa dels danys soferts durant el segle XIX, les traceries es van reconstruir parcialment a la galeria nord i est.
Al claustre es conserven els sepulcres de famílies nobiliàries vinculades al monestir, especialment arran de la conquesta de Mallorca (1229). Durant la preparació de la campanya, l'abat Calbó concedí als nobles que s'unien a Jaume I el privilegi de ser enterrats al monestir. D'aquesta manera, el seu cos reposaria dins un espai sagrat, un desig propi de l'època, amb l'esperança d'aconseguir la intercessió divina i fer-se presents en la memòria i les pregàries dels vius. A canvi d'aquest privilegi, en el seu testament van fer donacions a favor de Santes Creus, que van significar un augment considerable del patrimoni del monestir. A la vegada, la consolidació de les relacions amb la noblesa va fer augmentar el prestigi de Santes Creus.
En el treball escultòric de les tombes es combinen diferents estils: elements de tradició romànica tardana, iconografia del gòtic incipient i, fins i tot, elements renaixentistes, com els de la tomba de la Invicta Amazona (Guillema de Montcada). Alguns d'aquests sepulcres són anteriors al claustre gòtic i es van traslladar a l'emplaçament actual durant les obres de construcció. D'aquesta manera, es creà un espai funerari propi per a la noblesa, proper a l'església, però sense apropiar-se de l'espai que acollia el panteó reial.
Les restes pictòriques a les parets del claustre indiquen que havien estat decorades, tot i que se n'han conservat poques imatges. Sobre la porta de l'antiga capella de Sant Benet es troba un fresc dedicat a l'Anunciació. L'obra s'atribueix a Ferrer Bassa i es data entorn del 1340, és a dir, a les acaballes de la construcció del claustre.
La pintura es troba força malmesa i només se'n conserva un terç del total. El color s'ha esvaït i parts de les figures de la marededéu i l'àngel s'han perdut. El marc arquitectònic que les envolta també es troba força desdibuixat.
Sobre la porta de la Mongia, per on entraven els monjos a l'església, apareix un conjunt escultòric d'alabastre policromat referent al Judici Final. El grup, del segle XIV, està format per un Crist Jutge, tres àngels i un monjo en actitud de pregària, identificat com l'abat Francesc Miró (1335-1347). Els tres àngels porten els instruments de la Passió: la llança i els claus, una creu i la corona, la canya amb l'esponja i la caldereta amb el vinagre.
A les mènsules que sostenen les figures, s'hi conserva la policromia. L'escultura representa els símbols dels quatre evangelistes i la resurrecció d'Adam i Eva.
Sobre la fornícula dels Montcada, hi ha una imatge gòtica que representa la Mare de Déu amb el Nen. Està coberta per un dosseret i sostinguda per una mènsula amb dos àngels.
Al claustre hi ha dues portes que condueixen a l'església. Els monjos entraven per la porta de la Lliçó, situada més a prop de l'absis, i els germans llecs, per la més propera als peus de l'església. A través d'ella, accedien al lloc que els corresponia dins el temple.
Des del claustre és visible el cimbori que corona l'església. En el cas de Santes Creus, el cimbori té una funció purament ornamental, ja que no permet el pas de la llum cap a la nau. La seva realització trenca l'austeritat arquitectònica del Cister i s'explica pel desig d'embellir l'església per part de Jaume II, que en pagà la construcció a principis del segle XIV.
Les solucions tècniques emprades van ser innovadores i el cimbori de Santes Creus introduïa una tipologia constructiva que van seguir altres monestirs de l'orde com Poblet i Vallbona de les Monges.
A mitjan segle XVIII, s'hi afegí un llanternó amb teules esmaltades. Actualment, fa les funcions de campanar.
A la galeria sud del claustre, hi sobresurt un templet que acull el rentamans on els monjos es rentaven abans d'entrar al refetor. Segons el plànol ideal dels monestirs cistercencs, el templet estaria situat davant del refetor.
De planta hexagonal i cobert per una volta de creueria, el templet es caracteritza per l'austeritat decorativa amb formes geomètriques i motius vegetals. Aquests elements, que contrasten amb la resta de l'escultura del claustre, el defineixen com una obra del més pur estil cistercenc, testimoni de la primera etapa constructiva del cenobi
en el centre del templet hi ha una font circular amb una copa de marbre blanc i diverses canelles per on surt l'aigua. Els monjos, després del treball a l'hort o el conreu de les terres, s'havien de rentar les mans abans d'entrar al refetor per fer l'àpat. Per això, davant del refetor sempre s'aixeca un rentamans.
Davant del templet hi ha una porta que devia comunicar amb l'antic refetor, segons les pautes de l'arquitectura cistercenca. Al costat hi hauria la cuina i el celler, també desapareguts. Tot i que no queda cap element del refetor, la documentació revela que la reina Blanca d'Anjou va fer una deixa testamentària per construir-lo.
D'aquest conjunt només queda una sala allargada que va fer les funcions de celler, on s'han conservat bótes originals del segle XVII. Després de la desamortització, va ser un dels espais que es van vendre. Mentre que la part de baix continuava funcionant com a celler, al pis de dalt es van construir habitatges destinats als treballadors.
Actualment, l'espai acull el muntatge escenogràfic i audiovisual "El món del Cister".
La sala capitular acull un dels rituals diaris de la vida monacal: la lectura d'un capítol de la regla de sant Benet. És una de les estances monàstiques més importants per la rellevància de la seva funció i, en el cas de Santes Creus, de les més reeixides a escala arquitectònica. L'espai forma part del primer bloc constructiu, del segle XII, i es caracteritza per l'austeritat, la senzillesa i l'equilibri.
Els monjos seien a les graonades adossades a les parets, mentre l'abat, pare espiritual de la comunitat, presidia la reunió assegut sota la finestra central. Des d'allà, instruïa sobre qüestions morals i religioses després de la lectura de la Regla i el Martirologi. També s'hi discutien qüestions transcendents per a la vida quotidiana de la comunitat, s'hi celebraven confessions públiques, s'hi nomenaven els diferents càrrecs i s'hi escollia l'abat per votació.
La porta d'accés forma un arc de mig punt amb arquivoltes i dibuixa, en el seu interior, uns arcs bessons també de mig punt. La mateixa estructura es reprodueix a les finestres situades a ambdós costats. A través d'aquestes obertures, els germans llecs podien seguir els ensenyaments de l'abat des de fora.
La sala està coberta per nou voltes d'aresta, construïdes en encreuar-se els arcs de mig punt. Els nervis de les voltes conflueixen en quatre columnes de pedra i reprodueixen la forma d'una palmera.
La decoració escultòrica és característica de l'orde: plantes conegudes pels monjos o típiques de les zones on s'establien, com les fulles de llorer o les palmetes. Hi ha ornamentacions més singulars, com dos bàculs oposats o la representació de quatre palmetes en creu i un nus de Salomó.
Repartides pel terra de la sala, hi ha set lloses sepulcrals que corresponen a les tombes d'un bisbe i sis abats. L'abat, com la resta de la comunitat, s'havia d'enterrar de manera anònima i humil. Aquests personatges, en canvi, influïts pel culte a la individualitat del Renaixement, optaren per enterrar-se en un espai privilegiat digne de la seva rellevància, i la seva personalitat ressaltava a través de les làpides.
La capella ocupa l'espai de l'antic armarium del monestir, on es desaven els llibres utilitzats en el capítol i en les estones de lectura al claustre. El 1558, es convertí en la capella funerària de Magdalena Valls de Salbà, germana de l'abat Jaume Valls. Les obres van ser pagades amb la deixa testamentària de la mateixa Magdalena.
La capella ocupa l'espai de l'antic armarium del monestir, on es desaven els llibres utilitzats en el capítol i en les estones de lectura al claustre. El 1558, es convertí en la capella funerària de Magdalena Valls de Salbà, germana de l'abat Jaume Valls. Les obres van ser pagades amb la deixa testamentària de la mateixa Magdalena.
Tal com va disposar en el seu testament, el sepulcre de Magdalena Valls està custodiat per un grup escultòric dedicat a l'Assumpció de la Mare de Déu. L'abat Contijoc va encarregar la feina a Perris d'Austri, un mestre imaginaire francès resident a Tarragona.
L'obra, molt malmesa pels episodis de vandalisme del segle XIX, estava integrada per deu apòstols entorn de Maria jacent i per un relleu on es representaven quatre àngels elevant el cos de Maria cap al cel. Conserva vestigis de policromia, obra de Cristòfol Alegret, pintor de Cervera, contractat per daurar i pintar el sepulcre de la Verge, així com part de la capella.
L'església de Santes Creus es començà a construir el 1174 i s'obrí al culte a partir del 1211, tot i que les obres continuaren fins a principis del segle XIV. El temple, consagrat a la Mare de Déu, com és costum al Cister, era exclusiu per a la comunitat. Arran de la desamortització adoptà el paper d'església parroquial, que fins llavors exercia l'església de Santa Llúcia.
És un edifici de planta de creu llatina amb tres naus separades per sòlids pilars que sostenen una coberta formada per voltes de creueria. L'absis és de planta quadrada, amb dues capelles més petites a cada costat. Com marquen els cànons cistercencs, és una església d'aspecte auster, tot i alguna concessió a la monumentalitat perseguida pels monarques, com el finestral gòtic o el cimbori.
Els monjos s'hi reunien per celebrar les cerimònies que estructuraven la seva vida diària. La jornada començava abans de l'alba amb l'ofici de matines. A la sortida del sol se celebraven les laudes, un cant de lloança a Déu. El dia continuava amb la prima, la tèrcia, seguida de la missa, la sexta i la nona. En acabar les feines del dia, se celebraven les vespres i les completes, a la nit.
Des de la fundació del Cister, s'acordà que tots els monestirs tindrien els mateixos llibres per a l'ofici diví i la missa. Per acompanyar el ritual, van adoptar el cant gregorià, però rebutjaren les ornamentacions vocals i la polifonia. Al segle XIV, però es començaren a introduir instruments i, a partir del 1486, s'accepta l'orgue.
La comunitat hi custodiava les relíquies donades per Jaume II i Blanca d'Anjou, entre les quals destacava la llengua de Maria Magdalena, objecte de culte popular. Durant la celebració de la seva festivitat, l'abat introduïa la llengua de la santa a les gerres d'aigua dels fidels per beneir-les.
El retaule major va ser encarregat per l'abat Pere Salla, l'any 1647, a l'escultor Josep Tremulles, amb la voluntat de substituir l'anterior d'estil gòtic, de Lluis Borrassà, que es conserva repartit entre la catedral de Tarragona i el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Cap dels dos retaules no respon a les exigències d'austeritat i a la prohibició de tenir imatges, imposades per sant Bernat a l'origen de l'orde.
L'obra de Tremulles està dedicada a la Mare de Déu, que s'envolta de sant Benet i sant Bernat, i de dos sants de l'orde.
Oculta darrere el retaule, hi ha una gran rosassa de 6,30 metres de diàmetre. Tot i ser un element habitual a les façanes de les esglésies, el Cister també l'utilitzà com a element decoratiu en els absis.
La rosassa data del 1193 i, a excepció de la roseta central, conserva bona part dels vitralls originals, considerats actualment els més antics del tipus cistercenc.
Un dels elements més destacables de l'església de Santes Creus és la presència de les tombes reials de Pere el Gran i de Jaume II i Blanca d'Anjou.
Pere el Gran havia manifestat el seu desig de ser enterrat al monestir seguint el costum d'enterrar-se prop de llocs sagrats per gaudir de beneficis espirituals. Condicionat per aquesta decisió i influït pels panteons dinàstics que havia vist a Sicília, el seu fill Jaume II va decidir crear a Santes Creus un panteó reial que mostrés la força del seu llinatge.És per aquest motiu que encarregà un nou sepulcre que honorés la figura del seu pare, al qual fou traslladat a finals del 1302 o principis del 1303.
El projecte del panteó reial era un instrument de propaganda política: la seva magnificència havia de transmetre el poder de la corona. La voluntat de Jaume II era reunir a Santes Creus els sepulcres de tots els seus descendents per donar visibilitat al poder reial. La seva iniciativa, però, no va quallar, perquè els seus successors optaren per altres indrets per ser enterrats.
La importància del missatge que Jaume II volia transmetre amb el panteó es reflecteix en la cura en el disseny i la tria dels materials. En el cas del sepulcre de Pere el Gran, l'obra va atraure escultors del nord de França que coneixien les tendències més innovadores, sorgides a mitjan segle XIII a la regió de l'Illa de França. Aquestes aportacions donaren com a resultat un nou format de pilar, un nou tipus de capitell i nous motius vegetals, que són presents en els dos sepulcres reials i en el claustre.
La influència siciliana és patent, també, en l'elecció de materials, com el pòrfir, un material prestigiós que, al segle XIII, només es podia aconseguir reciclant elements antics, perquè la pedrera estava tancada. Així, el cos de Pere el Gran es troba dins d'una banyera romana de pòrfir, que Jaume II aconseguí per convertir-la en el sepulcre del seu pare, seguint l'exemple de Frederic II de Sicília. Juntament amb el pòrfir, s'emprà el marbre blanc i el marbre blau, una pedra extreta de Girona.
El mausoleu conserva pintura abundant, amb predomini de tres colors: el blau, el vermell i el daurat. Els treballs de restauració han confirmat que la policromia és l'original.
En el cas del sepulcre de Jaume II i Blanca d'Anjou, el monument funerari està format per una doble tomba coberta per una tapa a dues aigües que, inspirada en el model del panteó reial de Saint-Denis de París, incorpora les imatges jacents dels monarques. Al segle XVI, s'hi va fer una modificació que va consistir a afegir-hi tres plaques d'alabastre. Una d'aquestes plaques va ser arrancada el 1836, després de la desamortització del monestir, en un atac contra el panteó reial. La tomba de Jaume II i Blanca d'Anjou va ser profanada i els cossos en van ser extrets, trossejats i passejats pels voltants. En canvi, la tomba de Pere el Gran va romandre intacta, i s'ha convertit en l'únic monument funerari dels reis de la Corona d'Aragó que ha arribat sencer fins als nostres dies.
Aprofitant aquest fet excepcional, quan l'any 2010 es va procedir a la restauració del panteó reial, es va emprendre un estudi exhaustiu que comprenia tant la construcció de les tombes com l'anàlisi antropològica dels cossos i els rituals funeraris.
Als peus del mausoleu de Pere el Gran, hi ha una llosa que cobreix la tomba de Roger de Llúria, el qual havia manifestat el desig de ser enterrat als peus del rei que havia servit. Com a almirall de la flota catalana, va defensar els interessos del monarca sobre el regne de Sicília.
L'escala comunica l'església amb el dormitori dels monjos. Tenia la funció de facilitar el desplaçament per al compliment de pregàries com les laudes, a la sortida del sol, o les matines, durant la nit. També s'utilitzava per pujar al dormitori després de les completes, al final del dia.
Al lateral de l'església es conserva la caixa de fusta, del segle XVIII, que amaga la maquinària del rellotge. Estava connectat a la Torre de les Hores, l'antic campanar, i recordava a la comunitat les hores de l'ofici diví.
El frontal de la caixa de fusta conserva la policromia que representa una gran rosa dels vents. En cadascun dels quatre angles del frontal hi ha representat un vent amb la cara d'un personatge bufant i, per sota de la circumferència, al centre, hi apareix el cap d'un personatge bufant i, per sota de la circumferència, al centre, hi apareix el cap d'un personatge monstruós de color vermell. Al voltant de la rosa dels vents, la circumferència està dividida en 24 hores. En aquests primers rellotges, l'esfera té poca importància, perquè l'important era la maquinària que accionava les campanes que marcaven el ritme de la comunitat.
L'església de Santes Creus disposa d'un excepcional conjunt de vitralls cistercencs dels segles XII i XIII, alguns dels quals són encara originals. Les composicions reprodueixen els models propis del Cister, amb formes geomètriques entrellaçades i, colors amb tonalitats clares, només amb petits detalls en verd i vermell. També s'hi observen abundants motius elaborats amb grisalla.
El gran finestral gòtic de la façana, elaborat pels volts de l'any 1300, és una llicència a l'austeritat constructiva pròpia del Cister i s'ha interpretat com un dels exemples de la tasca d'enriquiment del cenobi feta pels reis Jaume II i Blanca d'Anjou, com a part del programa reial de convertir el monestir de Santes Creus en el panteó de la seva nissaga.
El gran vitrall està format per d'altres de més petits, ricament policromats, dedicats a la vida de Jesús. Les diferents escenes estan compartimentades en quaranta-vuit petits requadres organitzats a través de quatre columnes, cadascuna dedicada al relat d'un evangelista.
L'anàlisi estilística de les figures i la documentació històrica situen aquests vitralls gòtics com els més antics de Catalunya, anteriors a les construccions de les grans vidrieres gòtiques catalanes.
El mausoleu va ser encarregat pel duc de Medinaceli i Cardona, Luis Antonio Fernández de Córdoba, per enterrar-hi les despulles de la seva esposa, Teresa de Montcada i Benavides, i per acollir-hi les restes dels membres de la família Montcada enterrats a Santes Creus. Teresa de Montcada morí l'any 1756 i va ser la darrera representant dels Montcada a Catalunya, ja que el seu llinatge s'afegia a la resta de títols de la casa de Medinaceli.
El sepulcre és obra de Josep Ribas, arquitecte barceloní, contractat al desembre del 1757. La tomba és un vas sepulcral de jaspi marró de Tortosa i està emmarcada per un arc de mig punt elaborat amb peces rectangulars de marbre negre, procedent de la cartoixa d'Escaladei. En el lloc de la clau de l'arc hi ha penjat l'escut de la casa Medinaceli.
El parlador comunica el claustre principal i el posterior. És un lloc de pas, però també un punt de reunió, com ho testimonien els bancs de pedra adossats al mur, antigament revestits de fusta per fer-los més còmodes. Els monjos hi podien mantenir breus converses, tot i que sempre amb prudència, ja que els cistercencs convivien en silenci, convençuts dels seus beneficis espirituals.
De fet, tant per l'emplaçament, que canalitza els vents, com per la seva excel·lent acústica, que priva de qualsevol intimitat, l'espai no resulta gens acollidor ni invita a llargues tertúlies.
Santes Creus té un segon claustre, més senzill artísticament, que articula les dependències situades a la part posterior. Es va aixecar a la segona meitat del segle XIV, durant l'abadiat de Guillem Ferrera, amb el propòsit d'ordenar aquesta àrea i vincular el palau amb la resta del monestir.
A més del palau, al seu voltant s'hi trobaven la infermeria, la capella de la Trinitat i les construccions més antigues, que s'havien reformat i es mantenien en ús.
Aquesta àrea va evolucionar amb el temps i es va adaptar a les necessitats de la comunitat en cada moment. Les reformes del segle XVIII van ser les que modificaren més intensament el seu entorn. Fou en aquell moment que es reformà el refetor (1733) i es construí una nova infermeria a l'altre costat del claustre (1736). El projecte afectà, també, la mateixa configuració del claustre. Si originàriament tenia només planta baixa i un sostre de fusta, al segle XVIII es va aixecar un pis sobre la galeria del claustre. D'aquest segon pis, només en queden alguns elements testimonials, com les finestres obertes a la galeria de la infermeria.
Durant la tercera guerra carlina, aquesta àrea va quedar greument afectada per la intervenció dels veïns de Vila-rodona, que necessitaven fusta i pedra per fortificar la vila davant d'un possible atac carlí. A conseqüència de la seva actuació, les estructures van quedar debilitades i es van anar ensorrant per manca de restauració. Actualment consolidades, aquestes restes donen testimoni de la duresa de l'etapa entre l'exclaustració i la conversió en monument.
El pati del claustre és un exemple de la reconversió de Santes Creus en monument, després d'una dura etapa que va malmetre part de les seves estructures. A principis del segle XX, la Mancomunitat va promoure la recuperació d'aquest pati, en aquell moment utilitzat com a hort pel vigilant. Es va encarregar un projecte d'enjardinament a Jeroni Martorell, tot i que les obres no s'iniciaren fins al 1930 amb la plantació, entre altres espècies, dels xiprers, donats per Eduard Toda.
La còpia de manuscrits i la redacció de documents eren les feines pròpies dels monestirs medievals. Els monjos cistercens no en van quedar al marge, però sant Bernat dictà normes restrictives sobre aquesta activitat per preservar l'austeritat de l'orde. Aquesta regulació reduïa la gamma de colors, restringia l'ornamentació a les lletres capitals i suprimia els elements figuratius. Malgrat tot, l'orde també va produir manuscrits ricament il·luminats a causa de la relaxació en el compliment dels preceptes.
La feina primordial consistia a copiar els textos fonamentals per a la vida monàstica, com els Evangelis, el costumari, la Bíblia... Aquesta tasca va mantenir actiu l'escriptori de Santes Creus fins al segle XVI, en què la irrupció de la impremta en féu disminuir l'activitat. Fou en aquell moment que la biblioteca es traslladà al pis de dalt i l'espai es destinà a ampliar el celler.
La sala que l'acollia forma part de la primera etapa constructiva de Santes Creus, caracteritzada pel gruix dels murs, l'austeritat decorativa i la rudesa dels elements arquitectònics. Actualment acull l'audiovisual El món del Cister i només és visitable en aquest contex.
A través d'una petita portella, s'accedeix a la garjola, un espai humit i de dimensions reduïdes, que servia com a cel·la de càstig i penitència per als germans. L'abat havia de conèixer la manera més adequada de corregir el comportament dels seus monjos, que, fins i tot, tenia en compte la possibilitat de càstigs físics. En els casos més extrems, es podia arribar a considerar la pena de presó.
També és possible que s'utilitzés com a lloc de reclusió dels captius. En aquest sentit, la presó podia acollir presoners de la Corona en els seus trasllats d'una ciutat a una altra, o bé els convictes condemnats per l'abat, ja que aquest exercia la plena jurisdicció a la major part dels seus dominis, la qual cosa implicava l'obligació de mantenir l'ordre i el dret d'administrar justícia.
Com a testimoni de l'ús de la garjola com a cel·la de càstig per als monjos, s'han conservat uns grafits. En el sostre n'hi ha en forma d'escriptura i, per damunt de la portella d'accés i a l'alçada del segon pis, es troba una pintura mural amb una Crucifixió. S'hi pot distingir Jesús a la creu i, a banda i banda, els dos lladres també crucificats. Les dates de les inscripcions emmarquen la utilització de la cel·la durant la segona meitat del segle XVI.
La construcció d'un nou refetor va comportar, també, el trasllat de la cuina al seu costat. Actualment, la major part de l'estança ha perdut la coberta i han arribat pocs elements que permetin identificar-ne la funció original. A més de restes de les conduccions d'aigua, se'n conserven les piques, una taula i un fogó de pedra per posar les olles sobre el foc. També hi ha un molinet i les restes d'unes moles procedents d'un molí fariner.
La cuina encara amaga antigues conduccions d'aigua a l'interior d'una de les parets. També s'hi han mantingut unes piques enormes, elaborades a partir de grans blocs de pedra, que probablement eren les aigüeres.
L'aprofitament de l'aigua era una qüestió essencial que els cistercencs van resoldre amb la realització de les infraestructures necessàries. A Santes Creus, els monjos van construir una mina que conduïa l'aigua des del bosc de Sant Sebastià fins al monestir, per abastir el rentamans, les latrines i la cuina. Passant per sota de la cuina, la mina continuava cap al molí de Dalt i les basses per regar, fins a Vila-rodona.
La finestra passaplats és una mostra del sentit funcional de les construccions cistercenques. Per tal de facilitar la vida de la comunitat, la cuina i el refetor se situaven l'una al costat de l'altre, i la finestra passaplats permetia el trànsit diari de plats.
El refetor del claustre posterior està documentat des del segle XVI, tot i que l'aspecte definitiu es deu a les obres del 1733, en què, amb el propòsit de donar més llum a l'interior, s'elevà el sostre i es van obrir dues finestres més, una a cada extrem, per damunt de les galeries del claustre.
Al llarg del perímetre es disposaven els bancs i les taules de fusta per acomodar la comunitat. Mentre menjaven en silenci, el monjo lector llegia textos religiosos. Aquesta funció s'exercia rotativament, igual que la dels setmaners, els monjos encarregats de servir el menjar a la resta de germans, tasca de la qual ningú no estava dispensat.
El menú s'adaptava a l'època de l'any. A l'hivern es preparava un plat calent i es feien més amanides a l'estiu. La dieta estava marcada per les disposicions de la Regla i la necessitat de ser autosuficients. La base estava formada pels llegums, la verdura i la fruita procedents dels horts del monestir. S'acompanyaven d'una ració de pa i d'una mica de vi, normalment rebaixat amb aigua. La dieta es complementava amb peix, fresc o salat, ous i formatges casolans. La carn no estava permesa, tot i que la regla preveia excepcions en el cas de malaltia. Amb el mateix caràcter d'excepcionalitat, el 1481, el Cister va fer una dispensa general a causa de l'elevat preu del peix.
Les obres per adaptar la sala com a menjador van incorporar un fris ceràmic que envoltava les parets, com a respatller dels bancs, i uns plafons a terra. Els motius decoratius de les rajoles segueixen els models propis de l'època.
El palau era la residència de l'abat i el centre de l'administració del monestir. Les funcions de l'abat de Santes Creus anaven més enllà de la direcció espiritual i del govern d ela comunitat monàstica, ja que tenia obligacions com a senyor feudal i com a representant de l'estament eclesiàstic a les Corts. A més, va gaudir durant molt de temps d'una estreta vinculació amb la corona, gràcies al títol de capellà major reial que ostentaven els abats de Santes Creus. L'administració d'aquest poder implicava, doncs, tenir contactes constants amb l'exterior, fet que justificaria el manteniment d'una residència pròpia, a través de la qual expressaria el poder del monestir.
A Santes Creus, el primer palau se situa en un extrem del claustre posterior, amb accés directe a l'exterior. L'edifici va mantenir aquesta funció fins al segle XVI, en què la residència abacial es traslladà a la plaça de Sant Bernat.
Exemple reeixit de palau gòtic, l'edifici no presenta una homogeneïtat total, a causa de les remodelacions que s'hi van produir amb el temps i que hi van incorporar elements que testimonien la força del monestir més enllà de l'època medieval.
L'estructura de l'edifici es definí en gran part a la segona meitat del segle XIV, dins un ambiciós projecte de remodelació, impulsat per l'abat Guillem Ferrera (1347-1375), que afectà la part posterior del monestir. Fou en aquell moment que, juntament amb el claustre, s'aixecà la façana del palau i el seu pati principal, de manera que el conjunt quedava ordenat al voltant de dos patis contigus.
El pati principal, l'únic espai visitable del palau actualment, és l'eix que articula la comunicació entre el pati d'accés, el claustre posterior i la planta noble del palau. Seguint l'estructura pròpia dels palaus gòtics, una escala exterior condueix a la planta noble, on hi havia la residència de l'abat, mentre que les estances superiors es destinaven al servei. La qualitat dels elements decoratius, introduïts progressivament, per diferents abats, el converteixen en l'espai més destacat del palau.
Al palau trobem dues columnes de pòrfir integrades en la construcció. Segons la documentació, Jaume II les va portar de Sicília, juntament amb la banyera, perquè formessin part del sepulcre reial de Pere el Gran. Descartades per a aquesta funció, van ser motiu de disputa entre Pere el Cerimoniós i l'abat Ferrera, que va decidir utilitzar-les com a element de prestigi al palau.
El palau té un segon pati, actualment no visitable, que comunicava directament amb l'exterior a través d'un gran portal. Possiblement per raons de seguretat, les dependències i galeries que s'obren al seu voltant no eren accessibles directament des d'aquest pati, que només es comunicava amb les cavallerisses, l'antiga torre de l'homenatge i el pati principal.
Un cop decidit l'establiment en aquestes terres a la vora del riu Gaià, la comunitat procedent de Valldaura hauria aixecat aquestes dependències provisionals, mentre s'enllestien les estances bàsiques del cenobi. Després, els edificis es van remodelar i van continuar en ús fins a l'exclaustració. Se sap que hi havia dependències cobertes amb enteixinats de fusta i guix del segle XVI.
Actualment, però, només en resten uns arcs de pedra i testimonis de les antigues parets. Al setembre del 1784, s'autoritzà els habitants de Vila-rodona que extraguessin material d'enderroc del monestir per tal de fortificar urgentment la vila davant d'un possible atac carlí. Malgrat que el permís es referia a material d'enderroc, es van demolir la galeria oriental del claustre posterior i les dependències del voltant.
Situada a la part posterior del recinte monàstic, la capella de la Trinitat segurament va ser la primera església de la comunitat des del moment en què es va instal·lar a Santes Creus (segle XII) fins a l'obertura al culte de l'església major (1211). Posteriorment, amb la construcció de noves dependències al claustre posterior, es va convertir en la capella de la infermeria.
Respon a la mateixa tipologia de moltes esglésies de finals del segle XII: dimensions reduïdes, planta rectangular, sense absis i coberta per una volta de canó lleugerament apuntada.
La pedra de l'edifici es diferencia amb claredat de l'emprada a la resta del monestir. Es va utilitzar el travertí, un material lleuger, de menor duresa i, per tant, més vulnerable a l'erosió.
A la capçalera de la capella de la Trinitat es troba la talla de fusta d'un Sant Crist elaborat al segle XV per una escola d'influència italiana. La peça ha arribat mutilada i ha perdut la creu, els braços i les cames a l'alçada dels genolls. Un cop restaurada, es va ubicar en aquest espai, tot i que se'n desconeix l'emplaçament original.
Davant del palau, al costat oposat del claustre, s'aixecaven les estances adaptades pels monjos jubilats, amb més de quaranta anys a la casa, i els ancians. D'aquesta construcció, n'han quedat escassos testimonis; tot i així, n'ha perviscut un excepcional arc català o escarser, llarg i molt aplanat, el qual es manté malgrat la destrucció patida arran de la tercera guerra carlina (1872-1876).
L'origen d'aquest edifici es troba en el marc de les reformes encetades al monestir a partir del segle XVII amb l'objectiu de reorganitzar l'espai de vida comunitària. Aquesta nova construcció hauria acollit, a la planta baixa, un magatzem de roba i uns rentadors, mentre que el primer pis es destinava a infermeria.
És un edifici aixecat amb materials de menys qualitat. No s'hi van utilitzar grans blocs, sinó pedra de dimensions reduïdes i de tall irregular, procedent de rebuig o reutilitzada. També es va fer servir el maó als arcs de la galeria del segon pis, fruit d'una reforma duta a terme al segle XVIII.
Com altres edificis d'aquesta àrea, la infermeria va patir amb intensitat els efectes devastadors de l'exclaustració, però, cap al 1930, es van emprendre obres per reconstruir-la, dins les tasques de protecció de Santes Creus, declarat monument nacional el 1921. L'objectiu era adaptar-lo per acollir-hi obres d'art i obrir un petit museu, tot i que el projecte no s'acabà a causa de la Guerra Civil.
El 1575, l'abat Jeroni Contijoch ordenà la construcció de la torre de les Hores per allotjar-hi les campanes que, accionades per la maquinària del rellotge de l'església, marcaven el ritme de la vida monàstica.
L'obra s'encarregà al picapedrer Joan Roig i al mestre de cases Joan Casquilles, de Vila-rodona. És una torre quadrangular, formada per quatre cossos separats per cornises. A la superior, encara es conserven tres de les quatre gàrgoles que hi havia a les cantonades.
A l'alçada del dormitori, la torre acollia l'arxiu on es custodiaven els privilegis del monestir, les donacions rebudes i els capbreus. Després de l'exclaustració, la documentació va ser recollida per particulars i finalment fou repartida entre l'Archivo Histórico Nacional, creat el 1866, l'arxiu de la Corona d'Aragó i l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.
El cementiri està assenyalat per una única creu de pedra, ja que el caràcter cistercenc no permetia elements que diferenciessin els membres de la comunitat.
Com tot moment de la vida comunitària, la mort també tenia el seu ritual. Als monestirs cistercencs de Poblet i Vallbona, s'ha documentat el costum d'avisar d'una defunció la comunitat picant tres cops amb una fusta que hi havia al claustre. A partir d'aquell moment, s'iniciava un ritual en què el difunt era despullat, rentat i novament vestit amb l'hàbit. Un cop preparat, se'l traslladava a l'església, on la comunitat el vetllava i s'hi oficiaven les exèquies.
De l'església se sortia cap al cementiri a través de la porta de la mort. Allà el cos era dipositat en una fossa excavada a terra, sense taüt, amb les mans plegades sobre el pit, la cara girada cap a orient i la cogulla cobrint-li el rostre.
En els murs de l'església major s'ha conservat un ampli mostrari de marques de picapedrer. Es tractava de símbols senzills que tenien la funció d'identificar amb una marca els blocs de pedra elaborats per cada artesà o taller i així justificar el cobrament per la feina feta. Si el picapedrer no havia cobrat, quan la construcció d'una edificació avançava, s'havien de col·locar els carreus amb la cara marcada cap enfora. El símbol era visible i es podia comptabilitzar el treball de cadascú. La col·locació dels blocs de pedra perdia rellevància quan el pagament s'havia realitzat i les marques, en molts casos, restaven amagades a les cares a l'interior dels murs.
El dormitori forma part del primer bloc constructiu. S'inicià el 1191 i es va enllestir l'any 1225, tot i que alguns historiadors apunten que la construcció devia tenir una segona fase que va acabar a la segona meitat del segle XIII.
Tal com considera l'ideal cistercenc, el dormitori es troba sobre la sala capitular i el locutori. Per facilitar els desplaçaments dels monjos, a més de l'escala que comunica amb el claustre, el dormitori té accés directe a l'església a través de l'anomenada escala de nit, per la qual els monjos baixaven per assistir a les pregàries nocturnes.
L'element més interessant d'aquesta sala és que els seus constructors van aconseguir un espai de grans dimensions, sense columnes ni pilars que subjectessin la coberta, gràcies a onze arcs diafragmàtics apuntats. Els arcs descansen sobre les gruixudes parets i sostenen una coberta a dues aigües amb bigues de fusta, maons de terra cuita i teules. Al llarg del dormitori, en els arcs formers, s'obren els finestrals, fruit d'una reforma posterior.
L'àmplia sala permetia allotjar-hi tots els monjos, ja que, segons la Regla, havien de dormir en una mateixa estança, sobre un jaç de palla i vestits. Amb el pas del temps, es van permetre les cel·les individuals i els primers llits amb màrfega de palla. Aquestes cel·les individuals i els primers llits amb màrfega de palla. Aquestes cel·les s'anaren imposant a Santes Creus a partir del segle XIV i, al XVI, s'establiren definitivament arreu dels monestirs cistercencs.
A través de l'escala del dormitori es podia accedir a la biblioteca, espai actualment no visitable. Es calcula que hauria reunit uns tres o quatre mil volums, entre els quals hi havia dos-cents manuscrits datats entre els segles XIII i XV. Arran de la desamortització, el fons bibliogràfic es va destinar a la fundació de la Biblioteca Pública de Tarragona, juntament amb el llegat d'altres monestirs.
La visita al Reial monestir de Santes Creus permet descobrir un monestir que destaca per seguir amb gran fidelitat l'estructura arquitectònica concebuda per Bernat de Claravall per al monestir de Clairvaux al segle XII.
La clau que defineix aquesta arquitectura n'és la supeditació a les exigències de la vida monacal. Els espais estan pensats per complir una funció i s'ordenen per facilitar al màxim la senzilla vida dels seus habitants, marcada per unes normes que regulen tasques i horaris i que defineixen l'aïllament del món.
Els monjos cistercencs viuen apartats i, per això, el monestir té un recinte tancat en ell mateix, anomenat clausura. S'hi troben tots els espais clau per la vida del monjo. Tant és així que, resseguint les estances, se'n poden redescobrir les pautes de vida. A Santes Creus, a més, la disposició d'aquestes dependències es caracteritza perquè segueix amb una gran fidelitat el plànol ideal de sant Bernat.
Malgrat tot, el monestir no era un ens aïllat. La comunitat mantenia una relació habitual amb els habitants dels seus dominis feudals per a afers derivats de l'administració de les seves propietats, per cobrar les rendes o per impartir justícia. A més, el vincle feudal obligava els vassalls a emprar determinats serveis que el monestir posseïa en monopoli, com ara el molí, el forn o la farga. Així, la ferreria es trobava dins el mateix complex, mentre que al voltant del monestir hi havia dos molins fariners. Igualment, els preceptes de l'orde marcaven l'obligació d'acollida, especialment de pelegrins, que arribaven a Santes Creus atrets per les relíquies de Maria Magdalena, un culte que va tenir molta popularitat entre els segles XIV i XV.
L'espai per desenvolupar aquestes funcions es concretava en dos recintes més, al marge de la clausura. El primer, obert a tothom, acollia la porteria, la parròquia i els serveis. El segon, amb un accés restringit, era l'espai de relació dels monjos amb l'exterior, on hi havia l'hostatgeria i les dependències d'administració.
Si bé totes aquestes estructures responen als cànons cistercencs, Santes Creus també amaga sorpreses. El vincle amb la Casa Reial el converteix en un lloc excepcional. La voluntat dels monarques que Santes Creus fos un lloc majestuós per acollir el panteó reial implicava la introducció d'estils trencadors amb l'austeritat cistercenca. D'aquí, el contrast entre la senzillesa de l'església i l'escultura de les tombes i del claustre, o entre els vitralls de les naus laterals i els del finestral gòtic de la façana. Els monarques van imposar el seu criteri per sobre de les normes de la comunitat. Aquest impuls innovador comportà que a Santes Creus s'aixequés el primer claustre d'estil gòtic de la Corona d'Aragó.
De la mateixa manera que els monarques van utilitzar el claustre i les tombes reials com a expressió del seu poder, en diferents indrets del recinte es troben detalls arquitectònics i escultòrics de diferents èpoques que donen testimoni del poder que el monestir va mantenir fins a la seva desaparició, al segle XIX.
accessibilitat | avis legal i privacitat | política de galetes | © Departament de Cultura 2018 Agència Catalana del Patrimoni Cultural
