A 461 metres d’alçada, al capdamunt de la serra de la Guàrdia, és fàcil imaginar-se l’imponent castell de Claramunt vigilant i protegint la conca d’Òdena.
I és que malgrat haver patit nombroses destruccions i reconstruccions, aquesta fortalesa del segle X és un dels principals exponents de la xarxa de Castells de Frontera, que marcaven la línia entre el comtat de Barcelona i l’Al-Andalus.
Encomanat als seus inicis al llinatge de Claramunt, el castell va esdevenir el centre administratiu del domini senyorial dels Cardona-Medinaceli entre els segles XIV i XIX. No seria, però, fins al segle XX que recuperaria el seu esplendor a partir de la compra i restauració dels seus nous propietaris, la família Miquel.
La seva estructura és la clàssica dels castells del segle XII, amb dos recintes emmurallats que ocupen més de 5.000 m2: el superior, el recinte sobirà, amb l’àrea residencial, la sala gòtica i quatre torres, entre les que destaca la torre d’homenatge; l’altre, el recinte jussà, acollia els serveis del castell i actualment en queda un gran pati envoltat de muralles.
També es conserven les restes del que va ser l’església romànica de Santa Maria, la primera parròquia de la Pobla de Claramunt.
Aquest antic campament militar andalusí és el nucli originari de Balaguer i un jaciment arqueològic extraordinari que permet conèixer el passat islàmic de la ciutat.
El seu origen es remunta a mitjan segle VIII, durant l’ocupació de la Península Ibèrica per les tropes àrabs i berbers que havien entrat l’any 711. Aquestes hi van aixecar un campament militar que s’utilitzaria com a “base d’operacions” per a les expedicions de conquesta que partien del riu Segre cap a Europa.
Amb el temps, l’ús militar es va anar reconvertint en civil fins a esdevenir una ciutat (medina), que va viure el moment de màxim esplendor al segle XI gràcies als recursos agrícoles i ramaders. Els investigadors hi han descobert les restes dels edificis característics de les ciutats islàmiques d’aquesta època: mesquita, aljama, castell senyorial (suda), zona residencial, places, barri de terrissaires, etc.
Amb la posterior conquesta cristiana (1105) i l’expulsió de la població musulmana, el Pla d’Almatà va tornar als usos militars i agrícoles, reconvertit en camps de vinya i oliveres.
Des de l’any 1983 s'hi han dut a terme excavacions que han posat al descobert l'entramat urbà de l’antiga medina. Actualment a la zona s’hi pot visitar el Parc Arqueològic, on s’han excavat i museïtzat quatre grans cases i una part de carrer, i es poden veure les restes de l’antiga muralla del segle VIII i diverses sitges.
Fa entre 75.000 i 40.000 anys, el cingle del Capelló va ser refugi dels neandertals, una espècie extingida d’homínids que s’organitzava en petites comunitats de caçadors-recol·lectors. Milers d’anys més tard, l’Abric Romaní desvetlla als arqueòlegs com va ser la vida d’una espècie que comparteix línies evolutives comunes amb l’home actual.
Pel nombre i la importància de les troballes, l’Abric Romaní s’ha convertit en un dels principals jaciments del paleolític mitjà de la Península Ibèrica. Gràcies a aquestes descobertes és possible reconstruir el modus vivendi d'aquestes comunitats i la seva interacció amb el medi natural en què van viure.
Així, l’Abric Romaní, que segueix en procés d’excavació, ha permès per primera vegada determinar (en grups neandertals) les estratègies d'ocupació, l'estructuració de l'hàbitat, les estratègies de subsistència, la tecnologia del foc i dels instruments... Entre els vestigis recuperats destaquen una vintena d’objectes de fusta (la col·lecció més gran del món amb aquestes cronologies tan antigues), prop de 200 llars de foc i nombrosos estris realitzats en pedra i os que evidencien uns sistemes de producció tècnica realment avançats.
L’Abric Romaní forma part del NEAN-Parc Prehistòric de Capellades, que recull una vintena de jaciments en total, i actua com a centre de divulgació de la prehistòria i potenciació del turisme cultural.
