Els límits de la veritat absoluta en l'era de les fake news. Revivim el «Cas Pere Mates», l'episodi viscut al voltant de l'adquisició de tres taules renaixentistes falses.
Orson Welles ho apuntava a F for Fake (F de Frau): «la falsificació d’obres d’art hauria de ser considerada també com una de les belles arts». Una afirmació controvertida per a una pel·lícula irreverent, però que aconsegueix el seu objectiu: introduir el teleespectador en una sàtira a mig camí entre la biografia, la ficció i l’assaig. La trama gira al voltant d’un dels més grans falsificadors d’art de la història, Elmyr de Hory, un mestre de l’engany amb qui raona sobre l’autenticitat, l’autoria i el valor de les obres d’art en sí mateixes.
Mark Landis és un altre mestre falsificador que per mèrits propis apareix en Art and Craft (Art i Artesania), un documental potser no tant “fals” com el de Welles, però on el teleespectador igualment acaba desconcertat. Landis va ser capaç d’exposar durant dècades les seves obres a les parets dels millors museus dels EEUU amb un modus operandi diametralment oposat a l’emprat per la majoria d’estafadors: adoptant una falsa identitat, disfressat de filantrop o capellà, feia donació de les obres als museus americans sense cap intenció econòmica, perquè ell el que vertaderament perseguia era reconeixement, el fet de demostrar que era capaç d’enganyar amb el seu traç. Avui encara és viu i mai ha pogut ser jutjat, de fet, a dreta llei, mai ha comès un crim, només ha enganyat.
De Hory i Landis acompanyen altres genis de la falsificació com Hebborn, Van Meegeren i Malskat en una exposició organitzada pel Museu d’Art de Girona, on el protagonista principal és un pintor nascut a Sant Feliu de Guíxols a finals del segle XV a qui van plagiar una de les seves obres.
2016: Unes taules idèntiques. Esclata el cas
El 14 d’octubre de 2016, Carme Clusellas, directora del Museu d’Art de Girona, i Joan Bosch, historiador de l’art i assessor del centre, van de camí a Madrid en un viatge carregat de nervis i inseguretats. Feia pocs dies totes les alarmes saltaven a través d’un post de Facebook: la sala Abalarte de Madrid subhastava sis taules procedents d’un retaule d’època renaixentista, obra del pintor gironí Pere Mates. La notícia arribava en detectar que dues d’aquestes taules semblaven idèntiques a unes adquirides pel museu gironí feia sis anys i, una tercera, aparentment idèntica, que es conservava al MNAC de Barcelona. Era el preludi del que hem anomenat el Cas Pere Mates.
L'alarma generada per la possible duplicitat va multiplicar les preguntes, els dubtes, la confusió. Des del primer moment es van generar hipòtesis com que es tractava d'obres de taller realitzades per deixebles de Mates, posteriorment retocades, o bé falsificacions d'inicis del segle XX. Calia verificar-ho, perquè el fantasma de l’engany planejava sobre l’escenari. Però, no hi va haver cap dubte: després d’inspeccionar in situ les obres a subhasta, tant Clusellas com Bosch van coincidir en el fet que les taules que sortirien a la venda la següent setmana, tenien una qualitat pictòrica superior i s’apropaven més als models cromàtics i morfològics de Pere Mates. Agència Catalana de Notícies (Àlex Recolons)
El 20 d’octubre de 2016, la Generalitat de Catalunya, a través del Ministerio de Cultura, que va exercir el dret de tempteig, va adquirir les sis taules del Retaule de sant Joan Baptista per un preu de 36.500 €. Això significava que el Museu d’Art de Girona a partir d’ara podria exposar dins la seva col·lecció sis de les dotze taules que formaven el retaule original. A aquestes s’hi afegia, en dipòsit, una tercera propietat del Museu Nacional d’Art de Catalunya, curiosament també idèntica a una de les tres adquirides anys abans. Amb el nou conjunt el Museu d’Art de Girona es posicionava com el museu que millor recollia la trajectòria del pintor renaixentista a les comarques gironines.
Però, què en sabíem de les tres taules idèntiques adquirides el 2010? Eren obres de taller, eren còpies d'època, o directament unes falsificacions? La Generalitat i el Museu d'Art va posar fil a l'agulla en la recerca, i va convertir el succés en un cas d'estudi, obert i transparent, perquè tothom el pogués entendre i es va proposar fer-ho a través d'una exposició.
Detall de les taules autèntiques procedents del retaule de sant Joan Baptista. Pere Mates, 1536:
L’Anunciació a Zacaries (Museu d’Art de Girona. Foto: Rafel Bosch)
Nativitat (Museu d’Art de Girona. Foto: Rafel Bosch)
Bateig de Crist (Museu d’Art de Girona. Foto: Rafel Bosch)
Prèdica de sant Joan Baptista (Museu d’Art de Girona. Foto: Rafel Bosch)
2015: Unes taules sospitoses. Primeres evidències
L’ombra sobre les taules de Pere Mates ha sigut allargada des del primer minut. Des de la seva adquisició el 2010, han estat subjectes a comentaris, judicis i suposicions, i el dubte sempre ha planejat sobre elles.
A finals de l'any 2014, durant un recorregut dels habituals que realitza l'equip de conservadores i conservadors per les sales del Museu d'Art, es van apreciar alguns detalls en les obres que feien pensar que hi havia alguna cosa que no coincidia amb altres representacions de l'autor, com ara alguns materials o els daurats, però tot va suposar-se fruit d'un excés de restauració.
Detall de les taules falses, a la manera de Pere Mates. Autor desconegut, després de 1921:
Visitació (Museu d’Art de Girona. Foto: Rafel Bosch)
Bateig de Crist (Museu d’Art de Girona. Foto: Rafel Bosch)
Prèdica de sant Joan Baptista (Museu d’Art de Girona. Foto: Rafel Bosch)
Aleshores, les obres van ser incloses en un projecte de recerca que dirigia el Departament d’Enginyeria Química i Química Analítica de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona. L’objectiu de la investigació era analitzar, amb un aparell de fluorescència de rajos X, l’ús de determinants pigments i la seva possible atribució, i la composició i estructura del conjunt de les obres. Al mateix museu, el març del 2015, es van sotmetre les taules a l’anàlisi, en una activitat oberta al públic. Els primers resultats evidenciaven clarament que hi havia alguna cosa que no casava: o bé estàvem davant d’un excés de retoc, o bé era un fals d’època moderna.
A l’espera de nous estudis, i veient el desenllaç dels primers resultats parcials, la direcció del Museu, d’acord amb l’equip de conservació i restauració, va decidir canviar la museografia de la sala 12, on feia cinc anys que s’exposaven les taules. Però, no hi va haver temps material, l’alarma va saltar i tot es va precipitar. Estudi amb refrectografia d'infraroig dels retaules atribuïts a Pere Mates, realitzat per l'equip de recerca del Departament de Química Analítica de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona. Març de 2015. Museu d’Art de Girona (Rafel Bosch).
2010: Unes taules úniques. Els límits de la veritat
El pintor Pere Mates (1490-1558), natural de Sant Feliu de Guíxols, ha estat considerat com un dels autors més representatius del Renaixement català, especialment en l'àmbit gironí. Va formar-se amb pintors estrangers establerts a Girona, on va desenvolupar una trajectòria artística que no ha passat desapercebuda per historiadors de l'art d’arreu del món.
El gruix principal de la seva obra es conserva al Museu d'Art de Girona, però molta es dona per desapareguda o bé pertany a col·leccionistes privats. És per aquest motiu que quan el 2010 surten a subhasta tres taules d’un dels retaules documentats per Joan Sutrà a la dècada dels cinquanta del segle XX, ningú va dubtar que calia adquirir-les. Reproducció de les taules publicades el 1956 per J. sutrà a "Contribución al estudio de la obra de un pintor renacentista". Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, vol. IX, Girona, 1956-1957, pp.88-89. Làmina VI.
De fet, tot coincidia amb les fotografies realitzades a principis del segle XX i s’observava que tant la composició com els detalls, els dibuixos, fins i tot el virtuosisme dels personatges, concordaven. Però, en sortir a la venda noves taules del retaule, idèntiques a les ja adquirides, el Cas Pere Mates - el nom amb què les pàgines de cultura de tot el país van donar-lo a conèixer-, va esclatar.
Així va néixer el Cas Pere Mates. No ha estat el primer cas ni serà l'últim on les còpies, obres falses o fins i tot l’aprofitament d'idees alienes salten a la primera plana informativa. En l’era de les fake news ningú no s’estranya quan passen aquestes coses, però quan l’afectat és un museu o una institució canònica de la cultura, l’efecte és molt més gran. Els falsificadors seguiran existint, això no canviarà, és la nostra societat la que haurà d’aprendre a marcar quins són els autèntics límits de la veritat.
El Punt Avui (12 octubre de 2016)
El Punt Avui (14 d’octubre de 2016)
2020: Falsos Verdaders. L'Art de l'engany
El 21 d’octubre del 2016 el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya presentava l’informe dels estudis realitzats sobre les tres taules comprades l’any 2010. Segons Carme Clusellas, els resultats eren clars: «el suport era de pi comú, una fusta poc usada a l’època, i estava tallat de manera irregular i, en algun cas, matusserament; la preparació o llit sobre el qual s’assentava la pintura duia en la seva composició sulfat de bari, un compost utilitzat a partir del segle xix, i, encara més determinant, els pigments també eren posteriors al segle xviii, sobretot el blau de Prússia, descobert el 1705 i des de llavors d’ús generalitzat en lloc del blau d’atzurita o d’ultramar».
Es confirmava definitivament que les tres taules eren falses i les sis a subhasta eren autèntiques. Darrera el cas podíem extreure una conclusió sorprenent: la perícia del falsificador havia estat determinant per confondre els experts durant anys o, seguint la reflexió d’Orson Welles que esmentàvem al principi de l’article, que l’art de l’engany també pot arribar a ser un art en sí mateix. Museu d’Art de Girona / Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya
Arrel d’aquesta reflexió, el Museu d’Art de Girona comença a treballar en una exposició trencadora i molt valenta: Falsos Verdaders. L’Art de l’engany. Una mostra que reuneix exemples d’obres falses i verdaderes d’alguns dels principals museus catalans, i explica en profunditat les anàlisis que se segueixen per demostrar la falsedat d’unes taules i l’autenticitat d’altres. Tot plegat una reflexió sobre el sòrdid i desconegut univers dels falsificadors i les seves obres, i de com han afectat a la història de l’art més recent.
