Una de les històries més impactants de la Catalunya republicana la va protagonitzar el president Francesc Macià després de mort. Aquest és el periple del seu cor i del rastre documental que en conserven els arxius.
El cadàver del president reposava damunt una llitera al soterrani de les Cases dels Canonges. Aquell home de 74 anys ja no havia aguantat més l’embat de la malaltia i havia mort a les 11 el matí. Calia preparar el cos, perquè l’endemà s’obriria la capella ardent per on passarien milers de persones a retre el darrer homenatge a un dels polítics més estimats que hi hagut mai a Catalunya. El doctor Lluís Maria Callís, acompanyat de l’equip mèdic que havia atès el president els últims moments de la seva vida, havia d’embalsamar-lo. Però no només això. També havia rebut un encàrrec molt especial: extreure-li el cor per preservar-lo en un recipient amb formol.
Mai ha quedat del tot clar qui va ser el responsable d’aquella ordre, tot i que historiadors com Joan Esculies sospiten que va ser el conseller de cultura i amic personal de Macià, Ventura Gassol. En altres temps aquella operació no havia estat estranya. Chopin, al seu llit de mort exiliat a París, va demanar que al traspassar li extraguessin el cor i que l’enterressin a la seva Polònia natal. I a la Casa dels Habsburg cada vegada que traspassava un dels seus monarques, el seu òrgan vital era dipositat a la Cripta dels Cors de l’església dels Agustins del Palau Imperial de Hofburg. Encara ara es poden visitar.
Retrat de mig cos de Francesc Macià i Llussà, president de la Generalitat de Catalunya, en l'acte de recuperació de l'escut original del camp de futbol Júpiter de Barcelona, el dia 25 de setembre de 1931 (Arxiu Nacional de Catalunya: referència ANC1-64-N-3042)
El cor de Macià, però, no es va exhibir mai en públic. De fet molt poca gent va saber que li havien tret. A més, l’efervescència política de la Catalunya de l’època no deixà gaire espai als cerimonials i va acabar oblidat a la caixa forta de Palau. Van passar els Fets d’Octubre, la detenció del president Companys, la intervenció de la Generalitat, l’esclat de la guerra civil... Fins que va arribar el moment de marxar a l’exili, encalçats pels rebels de Franco.
L’encarregat de supervisar el trasllat del patrimoni de la Generalitat era el conseller de finances, Josep Tarradellas. Va ser aleshores quan se li va comunicar que, a més de la documentació i els arxius, també calia vetllar pel destí d’una peça molt delicada. No podien córrer el risc que l’enemic s’apoderés del cor del primer president de la Catalunya autònoma i per això se’l van endur a l’exili. Tot i que hi ha diferents versions sobre qui i com va ocupar-se de la seva custòdia fins arribar a territori francès es creu que podia haver estat Antoni Maria Sbert, conseller de sanitat i assistència social.
El President Macià al terrat de les Cases dels Canonges (Josep M. Sagarra / Arxiu Nacional de Catalunya)
El primer destí va ser una localitat de la Costa Blava anomenada Sant Rafèu. Ara bé, amb l’ocupació nazi de seguida es va veure que aquell no era un indret segur i es va decidir portar-lo a una casa que tenien els pares del conseller Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau. Tant el cor com la documentació de la Generalitat van ser enterrats entre les vinyes que envoltaven la casa. I així va passar els anys de la Segona Guerra Mundial. La terra per on van passar els nazis i després els aliats foragitant les tropes de Hitler ho va protegir tot amb el seu silenci mentre Tarradellas havia de buscar refugi a Suïssa per evitar caure en mans de la Gestapo i ser deportat a Espanya com li havia passat al president Lluís Companys.
Finalment el conseller de finances va poder tornar a França i al veure que l’exili aniria per llarg, perquè la comunitat internacional no pensava moure un dit per posar punt i final a la dictadura franquista, va dipositar el cor en una caixa de seguretat d’una entitat bancària de Tours anomenada Société Generale.
Els anys van anar passant i després de la renúncia d’Irla a la presidència de la Generalitat, Tarradellas va assumir el càrrec. Durant molt temps ell sol va mantenir les mínimes constants vitals d’una institució que el franquisme havia volgut eliminar per sempre, però que un petit reducte d’homes i dones s’entestava a preservar. No només vells nostàlgics republicans, sinó alguns joves que volien saber com havien estat els anys de la Segona República. Entre ells, el professor d’econòmiques Josep Maria Bricall, que feia una tesi doctoral per estudiar les finances de la Generalitat republicana. Per això, el 12 d’agost de 1965 va creuar mitja França per conèixer l’antic conseller del ram. Tarradellas el va rebre a casa seva. A mitja conversa va sonar el telèfon. Era el director de la sucursal de Tours. De la caixa de seguretat que tenia llogada en sortia una mena de líquid que gotejava a les caixes veïnes.
Galeria gòtica del Palau de la Generalitat (Rubén Moreno / Departament de Presidència. Generalitat de Catalunya)
Alarmat, Tarradellas va anar-hi de seguida. I ho va fer acompanyat de Bricall, que acabaria essent un testimoni d’excepció del que passaria amb aquell cor. Afortunadament l’òrgan no havia quedat malmès i la petita fuita es va solucionar. Tot i això, ja no el va tornar al banc i l’urna va quedar custodiada per Tarradellas a casa seva. I allà es va quedar, esperant. Igual que tants i tants catalans. Fins que va arribar el 20 de novembre de 1975.
Els crits de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!” van començar a ressonar pels carrers del Principat. Sense aquella pressió popular difícilment el president Tarradellas hagués pogut tornat. “Ja sóc aquí”, va dir el 23 d’octubre de 1977 i va semblar que després de la dictadura, l’encaixa de Catalunya dins Espanya seria possible.
El dia que el Molt Honorable va sortir al balcó de la plaça de Sant Jaume per ser aclamat per la multitud, amb prou feines portava equipatge. A Saint-Martin-Le-Beau hi havia deixat tota la documentació. I el cor de Macià.
Mentre el president començava a posar fil a l’agulla per reactivar la Generalitat, dues persones de la seva màxima confiança, Jordi Vila-Abadal i Glòria Romaní, van ser les encarregades de tornar a Catalunya aquella peça tan valuosa.
Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià: acte de lliurament del Cor del President Macià a la seva filla el 9 d’octubre de 1979 (President Tarradellas, Antònia Macià, Maria Macià Lamarca, Josep M. Bricall, Pere Pi-Sunyer, M. Teresa Peirí). Referència C47_S17_N25.
Sembla que no hi va haver massa dubtes sobre què calia fer amb el cor i es va voler tornar a la família del president Macià. Però pel seu simbolisme, un gest com aquell s’havia de portar a terme amb el màxim respecte. I de nou, Josep Maria Bricall tornà a creuar-se en el periple de l’òrgan. Després d’aquella primera trobada amb Tarradellas el 1965, es va convertir en un dels homes més pròxims al president, fins a tal punt que va ser designat Secretari General de la Presidència. En virtut d’aquest càrrec, el 9 d’octubre de 1979 va actuar com a testimoni del retorn del cor a la filla del president, Maria Macià Lamarca. Ho sabem perquè es va redactar un document amb tots els destalls. La trobada es va celebrar al Saló de la Mare de Déu de Montserrat del Palau de la Generalitat a les quatre de la tarda. Segons s’explica al redactat, el cor havia estat guardat en una caixa forta des del gener de 1934 i fins el moment de marxar a l’exili, quan Tarradellas n’havia assumit la custòdia. Ara, per fi, el podia tornar a la família, que l’enterraria al panteó, on reposaven les despulles de Macià.
El to amb què està redactat el document denota la transcendència simbòlica del que es va viure aquell dia de 1979, on es va posar punt i final a un dels episodis més sorprenents de la història de Catalunya. Si no fos perquè l’Arxiu Central Administratiu de Presidència conserva aquells papers, costaria de creure.
Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià: acte de lliurament del Cor del President Macià a la seva filla el 9 d’octubre de 1979 (President Tarradellas, Antònia Macià, Maria Macià Lamarca, Josep M. Bricall, Pere Pi-Sunyer, M. Teresa Peirí). Referència C47_S17_N32
