A la riba del riu Gaià, trobem el monestir de Santes Creus , que era el centre d’un dels dominis monàstics més extensos i influents del Regne d’Aragó. Amb una arquitectura sòlida, seriosa i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs cistercencs (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet ). Visitar Santes Creus és reviure un moment en què la puresa i la distància del món de les persones es van concretar en un lloc ben arrelat a la terra.

Fundat el 1160, el punt àlgid de Santes Creus es trobava entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i la família reial. Els reis, Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva dona, Blanca d’Anjou, eren patrons del monestir i van optar per ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració de les tombes reials, el 2010, va permetre que es descobrissin intactes les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, les úniques restes dels Reis i Reines de la Corona d’Aragó.

El pla fonamental del monestir va organitzar els espais segons les necessitats de la comunitat. L’església, que es va obrir per al culte el 1225, és un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i aportar sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l’esplendor del claustre, que data del segle XIV, el primer d’estil gòtic de la Corona d’Aragó.