Aficionats al patrimoni

A la Plaça Gran de Granollers, sobre una plataforma de pedra, s’aixequen quinze columnes cobertes per una teulada de quatre vessants amb les arestes cobertes de teules esmaltades verdes. El que és el monument més emblemàtic de Granollers va ser construït entre 1586 i 1587 com una llotja de gra. Avui s’ha convertit en el centre neuràlgic de la ciutat.

El projecte inicial s’atribueix al mestre d’obres Bartomeu Brufalt i va costar 520 lliures barcelonines, segons el contracte amb la universitat granollerina. En un inici es feia servir durant el mercat agrícola per cobrir el blat que s'hi venia. El 1872 es va encerclar amb unes reixes i s’hi van construir parades a l’interior. Va fer la seva funció de mercat general fins que al 1938 un bombardeig de l’aviació franquista va deixar la Porxada bastant deteriorada. Un cop acabada la guerra, al 1939, es va reconstruir sense les reixes ni les parades, deixant les columnes a la vista com quan es va concebre.

A l'escaire sud-occidental de la Porxada, just davant de l'ajuntament de Granollers, hi trobem la Pedra de l’Encant, un bloc de gres vermell que segurament servia per fer els encants públics (subhastes) de productes d'agricultura i ramaderia. La llegenda diu que aquesta pedra la va arrossegar una riuada fins a la Porxada i que s’hi estarà fins que una altra riuada se la torni a emportar. 

El Museu de les Mines de Cercs és un museu dedicat al carbó i a les estretes relacions entre aquest combustible fòssil i l'entorn geològic, paisatgístic, econòmic i humà de l'Alt Berguedà.
 
L'espai més emblemàtic és la mina Sant Romà, on un tren miner ens porta galeria endins per descobrir com era el treball i l’extracció de carbó en el seu lloc original. Al museu també pot veure’s l’exposició permanent, dividida en dos àmbits: el del carbó i la seva explotació, i el de la vida quotidiana a la colònia minera de Sant Corneli. La visita es complementa amb la projecció d'un audiovisual i la visita d'un habitatge miner tal com era als anys quaranta del segle passat.
 
El programa didàctic consta de visites a tots els espais i de tallers educatius que es poden desenvolupar a l’entorn més immediat del museu. Són activitats relacionades amb la història social i tècnica de la industrialització i també amb el patrimoni paleontològic i la transformació paisatgística de la comarca.

A Catalunya, el gòtic va durar més temps que a les altres regions veïnes. Per tant, les mostres d’arquitectura renaixentista són més aviat escasses. Un dels primers edificis d’aquest estil que es conserven a Catalunya és l’ajuntament d’Arnes (Terra Alta). La prova està al fris de les sis finestres principals on es pot llegir, consecutivament d’unes a altres, una inscripció amb la data de construcció "1584" i el nom de Joan Vilabona de Queretes.

L’edifici, totalment exempt, compta amb una entrada porxada. El primer pis està delimitat per les sis finestres amb llindes i mitges columnes jòniques adossades, segurament on millor es pot veure la influència renaixentista. Finalment tanca el conjunt un segon pis amb una galeria correguda, actualment encegada. Tot i la seva austeritat destaquen alguns detalls com les gàrgoles o l’escut d’armes en una dovella de la porta central.

L’interior està modificat, però ja no en quedava res de l’original del segle XVI. Va desaparèixer el 1835, durant les guerres carlistes, quan l’edifici va ser incendiat.

Des de la història i l’etnografia a la geografia i l’economia, passant també per l’ecologia. El Museu de les Terres de l’Ebre (a Amposta) dóna una visió transversal del territori del delta de l’Ebre. El visitant pot conèixer els ilercavons, aprendre diferents tipologies d’arts de pesca, fins i tot veure de prop un llagut, l’embarcació fluvial més característica.

Va ser creat el 2011, com una ampliació i actualització de l'anterior Museu Comarcal del Montsià. Ocupa l’antic edifici modernista de les Escoles públiques Miquel Granell, adaptat a les necessitats d’un projecte museogràfic modern i suggerent. El museu conserva i gestiona una de les col·leccions més importants de natura, arqueologia i etnologia de les Terres de l’Ebre formada per més de 35.000 objectes, on destaca la Falcata, una espasa ibèrica que forma part del conjunt d'urnes i aixovars de la necròpolis ibèrica de Mianes (Santa Bàrbara).

L’exposició permanent “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana” fa un recorregut per la història de la ribera baixa de l’Ebre, a partir de les restes arqueològiques trobades a la zona. La segona sala “L’Ebre: camí d’aigua” se centra en la influència del riu més important de la península Ibèrica en la història i identitat col·lectiva i reflexiona sobre com serà el futur del territori.

Al web del Museu es poden consultar diverses peces arqueològiques en 3D.

El Museu encapçala la xarxa “Ebre, natura & cultura” que aglutina museus, centres d’interpretació, jaciments i monuments en diferents municipis ebrencs.

El dolmen de la Cova d’en Daina, a Romanyà de la Selva, és un dels megàlits més complets i ben conservats de Catalunya. Destaca també per ser un dels monuments funeraris més representatius de la seva tipologia, l’anomenat sepulcre de “galeria catalana” o “corredor ample”.

Datat entre el 2700 - 2200 aC, en ple període Neolític, es compon d'una galeria coberta de 7 metres de longitud amb forma d’U, aixecada amb lloses de granit. En origen, incorporava un túmul circular i un cromlec (estructura formada per pedres o menhirs clavats a terra de forma circular o el·líptica).

Aquests tipus de sepulcre de “galeria catalana” són propis del Neolític final i responen a una evolució dels “sepulcres de corredor”. Estan formats, doncs, per una cambra geomètrica on es dipositaven les restes humanes i els aixovars i un corredor que fa gairebé la mateixa amplada que la cambra.

La Cova d’en Daina es va excavar per primer cop al segle XIX i s’hi van trobar nombrosos ossos molt fragmentats i moltes dents de gent gran i criatures, fruit d’enterraments col·lectius successius. A més, també es van localitzar utensilis de sílex, fragments de ceràmica i alguns ornaments (collarets i petites peces de pissarra i d’or).

Es pot descobrir la història de Tortosa en un dels edificis més significatius de la ciutat. Es tracta de l’antic escorxador, una obra modernista de l’arquitecte Pau Monguió, construïda sobre terrenys guanyats a l'Ebre. Al 2012 s’hi va traslladar el centenari Museu de Tortosa i es va aprofitar l’estructura de pavellons per mostrar un projecte museístic totalment renovat.

El museu té un fons de més de 4.000 peces entre les que hi figuren estris de sílex prehistòrics, esteles funeràries romanes, ceràmica andalusina, capitells gòtics, senyals de riuada, eines d'un dels darrers terrissers de Tortosa i obra pictòrica i escultòrica d'artistes tortosins, entre altres.

El recorregut per l'exposició permanent permet conèixer la història de Tortosa i el seu territori, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Es mostren els vestigis de la Ilercavònia, Dertosa o Turtuxa. Es poden veure les peces més representatives de cada període històric procedents de la pròpia col·lecció del museu i d'altres museus que les han cedit en dipòsit, com el Museu del Prado, el MNAC, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu de les Terres de l'Ebre. L’obra contemporània de l'artista Leonardo Escoda interactua de manera transversal amb l'espai i el contingut del museu.

La idea de crear un museu a Valls es remunta a l’any 1909. Des de llavors s'ha nodrit de donacions i dipòsits de mecenes fins a acollir una col·lecció de més d’un miler d’obres de l’art català dels últims 120 anys, considerada una de les millors de Catalunya.

Ubicat des del 1970 a la Casa de Cultura, va renovar totalment les seves instal·lacions l’any 1993. Fent un recorregut cronològic per la col·lecció, hi trobem mostres del realisme (F. Galofré Oller, Josep Marqués, Baldomer Galofré), el modernisme i l’impressionisme (Isidre Nonell, Eliseu Meifrén, Enric Galwey, Joan Llimona, Francesc Vayreda) o el noucentisme (Joaquim Sunyer, Enric Casanovas). Una de les joies del museu és la col·lecció de pintures, escultures i joies de Manolo Hugué, vinculat a les primeres avantguardes.

El museu també té una bona representació dels artistes de la postguerra (Josep M. Mallol Suazo, Josep Amat, Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Apel·les Fenosa, Modest Cuixart).

Destaca la seva col·lecció de fotografia, sobretot gràcies al dipòsit realitzat 1998 pel fotògraf Francesc Català-Roca. Es completa amb obres de Pere Català Pic, Pere Català Roca, Colita, Xavier Miserachs, Leopoldo Pomés o Oriol Maspons.

A més de la seva col·lecció d’art, el Museu de Valls també custodia una important col·lecció arqueològica centrada en el món iber, disponible per als investigadors, i una col·lecció etnogràfica castellera que passarà a formar part del futur Museu Casteller de Catalunya.

Per entendre què ha significat el segle XX a nivell artístic a les terres de ponent cal visitar el Museu d'Art Jaume Morera, dedicat a l’art modern i contemporani de Lleida. Hi són representades les diferents disciplines artístiques: pintura, escultura, arquitectura, dibuix, arts de l'estampació, disseny gràfic, fotografia, vídeo o fins i tot còmic, amb un clar domini d’autors locals.

Inaugurat el 1917 a l'antic Mercat de Sant Lluís, s’ubica actualment a l'edifici del Casino Principal de Lleida a l’espera de la construcció de la seva nova seu. En les tasques inicials de conformació del fons artístic del museu hi va tenir un paper molt destacat el pintor Jaume Morera i Galícia, que va cedir la seva col·lecció d’art i va actuar de mecenes. En agraïment a la seva col·laboració es va posar el seu nom al Museu.

La col·lecció abasta des del canvi del segle XIX al XX fins als nostres dies: des de Baldomer Gili, Xavier Gosé o Santiago Rusiñol fins a Joan Brossa o Albert Bayona. Una de les parts més destacades de la col·lecció, però, és la referent a l’avantguarda dels anys 30 del segle XX, on tenen un lloc preferent les 190 obres de l’escultor Leande Cristòfol com De l’aire a l’aire (1933) o Nit de lluna (1935).

El 1927, el coronel tsarista exiliat Nicolai Woevodsky i la seva esposa Dorothy Webster, aristòcrata anglesa afeccionada a la decoració, buscaven un lloc paradisíac en el Mediterrani on establir-se. Prop de Calella de Palafrugell, sobre un penya-segat del cap Roig, van construir-hi un castell que els lligaria a aquest indret la resta de la seva vida (fins i tot van demanar ser-hi enterrats). L’edifici estava envoltat per un idíl·lic jardí botànic, considerat un dels més importants del Mediterrani.

El propi Nicolai va dissenyar la mansió, d’estil neomedieval (imitant el monestir de Poblet), que es va començar a construir el 1931 i es va acabar el 1975. Popularment es coneix com “Cal Rus” per l’origen del seu propietari. Tot i així, el matrimoni va viure sempre a la finca que dóna a l’accés al jardí botànic. Aquest és el principal llegat de Dorothy Webster. Ella i un equip de jardiners de la zona es van encarregar de condicionar les 7 hectàrees de terreny per poder plantar-hi diferents espècies. Al 1935 eren més de 500 entre flora mediterrània, tropical i subtropical.

Quan el matrimoni va morir, la finca va passar a la Fundació Caixa Girona i després a l’Obra Social “la Caixa”, que ha convertit el terreny en un parc d’escultures d’artistes contemporanis amb obres de Jorge Oteiza, Jaume Plensa o Xavier Corberó. Cada estiu aquests jardins acullen un prestigiós cicle de concerts: el Festival Jardins de Cap Roig.

Els paisatges garrotxins han estat font d’inspiració de diverses generacions d’artistes, com queda palès visitant aquest museu. Ubicat al tercer pis de l’edifici Hospici del segle XVIII, el Museu de la Garrotxa (Olot) mostra l’activitat artística de la comarca entre finals del segle XVIII i mitjan segle XX, posant l’accent principalment en l'escola paisatgística d’Olot. Aquest corrent pictòric de la segona meitat del segle XIX, impulsat pels germans Joaquim i Marià Vayreda i per Josep Berga i Boix, va traslladar el model de l'escola paisatgística de Barbizon a l’art català.

Obres d’autors locals com Miquel Blay, Josep Clarà, Ramon Amadeu, Josep Berga i Boada, Melcior Domenge, Iu Pasqual, Francesc Vayreda, Xavier Nogués, Leonci Quera, Josep Pujol, Xavier Gosé, Laureà Barrau, entre d’altres, formen part de la col·lecció del museu.

Es completa amb la presència d’altres autors forans, principalment de tombant del segle XIX-XX com Enric Galwey, Joan Llimona, Joan Brull, Joaquim Mir i Ramon Casas, que té un lloc d’honor al museu. I és que aquest custodia des del 1919 la pintura La càrrega, un llenç de grans dimensions molt controvertit en el seu moment. També és destacable la col·lecció de cartells modernistes.

El 2016 l’exposició permanent va augmentar amb la cessió de 13 obres del MNAC d’artistes que van influir en l’escola paisatgística olotina com Rafel Benet, Ramon Martí Alsina o Modest Urgell, que permeten fer una lectura molt més completa de la col·lecció del museu.