Santa Caterina, inaugurat el 1848, va ser el primer mercat cobert de Barcelona. Des del 2005, la coberta torna a ser el seu element diferenciador. I és que l’última reforma ha fet del mercat un referent de l’arquitectura contemporània i un punt d’interès turístic. La teulada ondulant i plena de colors ja s’ha convertit en un nou símbol de Barcelona.
El 1997 els arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue van reformar el mercat originari obra de Josep Mas i Vila. El projecte només manté 3 de les 4 façanes originals i aixeca un esquelet de ferro, acer i formigó que, a l’interior de l’edifici, sobresurt entre l’estructura d’arcs de fusta que formen el sostre.
Però sens dubte el protagonisme del nou mercat se l’endú la teulada: una enorme estructura ondulada coberta per 200.000 hexàgons de ceràmica de 67 colors diferents. Obra del ceramista Toni Cumella, representa les fruites i verdures que es venen a les parades i omple la zona de llum i color.
La posada en marxa del mercat ha contribuït a dinamitzar el barri. Ara reuneix sota el mateix sostre les parades de producte fresc, un supermercat, restaurants i l’exhibició de les restes de l’antic convent dominic.
Cal tocar la ciència. Amb aquesta premissa va néixer al 1981 el Museu de la Ciència de la Fundació "la Caixa", el primer museu científic interactiu d’Espanya. Aquest objectiu continua vigent en la seva remodelació que ha donat lloc al CosmoCaixa, inaugurat el 2004.
En un espai quatre vegades més gran que el primer Museu de la Ciència, el CosmoCaixa es divideix en diverses àrees per divulgar el coneixement científic des de l’experimentació. Per exemple, el mur geològic mostra diverses estructures geològiques; la sala Univers proposa un recorregut des del Big Bang fins a l'actualitat; les sales infantils acullen espais educatius i lúdics com el Planetari Bombolla, el Clik, el Creactivity o els tallers científics.
Fins i tot el CosmoCaixa replica exactament un tros de bosc inundat de la selva amazònica brasilera de més de 1.000 m². S’hi pot veure tant la part inundada, com la de terra ferma, com la subterrània, amb pluja tropical inclosa.
El CosmoCaixa és un dels museus de la ciència més moderns del món. Tot i així, segueix fidel als seus orígens. I és que conserva part de l’edifici modernista on es va ubicar el primer museu: un antic asil per a cecs de l'arquitecte Josep Domènech i Estapà construït el 1904 al peu del Tibidabo.
Dins l’antic edifici de la Casa de la Caritat de Barcelona, en un equipament totalment modern, hi trobem un centre cultural de referència europea. Es tracta del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), que des del 1994 treballa per a la recerca creativa i en la producció de coneixement. Té com a eix central la ciutat i la cultura urbana i com a objectiu vincular el món acadèmic amb la creació i la ciutadania.
Ho fa a través de projectes propis. Els més significatius són les exposicions temàtiques, que generen debat i coneixement al voltant dels temes que perfilen l'actualitat. Alhora, també ha instaurat altres formes de d’intercanvi cultural com debats internacionals, el CCCB Lab, la plataforma de literatura Kosmopolis o el projecte de cinema experimental Xcèntric. Tots ells són projectes que tracten de manera integrada la cultura del segle XXI i les grans transformacions de l’era digital.
El CCCB disposa d'un fons (Arxiu CCCB i Arxiu Xcèntric) on conserva la documentació relacionada amb tots els projectes que s'han anat realitzant des de la seva inauguració. Aquest arxiu és a l'abast de tothom des del 2008.
Visitar el Centre de Cultura Contemporània és entrar en un espai de reflexió sobre què és la cultura urbana. El mateix edifici, remodelat per Helio Piñón i Albert Viaplana, estructurat al voltant del Pati de les Dones, hi convida. És recomanable pujar fins al mirador abans d’acabar la visita.
La Seu Vella està formada per un conjunt d’edificacions situades estratègicament al Turó de Lleida, que domina la ciutat i tota la plana dels voltants. Es tracta d’una de les catedrals més importants de Catalunya, que destaca especialment per la seva obra escultòrica i pel claustre, un dels més grans i espectaculars d’Europa.
Com és habitual en aquest tipus d’obres, la Seu Vella va ser construïda i ampliada durant segles combinant diferents estils arquitectònics. La primera catedral cristiana es comença a construir l’any 1193 amb l’objectiu d’atendre la població creixent de la ciutat. D’aquesta construcció romànica en destaquen actualment les portalades.
A finals del segle XIII s’introdueixen elements del nou estil gòtic. Durant aquesta època s’acaben les obres més importants del temple i es construeixen les capelles, el claustre, el campanar i la Porta dels Apòstols, treballs que s’allarguen durant els segles XIV i XV.
El claustre es troba just davant de la façana principal de l’església; una disposició inusual en les construccions cristianes, que recorda més els avantpatis de les mesquites àrabs. Els capitells ricament ornamentats mereixen una atenció especial, així com les esplèndides vistes sobre la ciutat de Lleida que des d’allà es tenen.
Durant la transformació de la Catedral de Barcelona al segle XIV, els parroquians del barri de la Ribera van decidir aixecar una altra església que esdevindria un dels grans referents del gòtic català.
El rei Alfons el Benigne va posar la primera pedra del temple el març de 1329 per coronar la conquesta de Sardenya i l’expansió del domini català pel Mediterrani. La catedral del mar es va construir en un temps rècord: només 54 anys. Tot el barri de la Ribera hi va participar amb diners i baixant una a una les pedres de La Foixarda, la pedrera de Montjuïc.
Observada des de l’exterior, Santa Maria del Mar és una construcció compacta, llisa, sense grans obertures ni ornaments. En canvi a dins, l’ordenació s’allunya de la típica configuració de l’època per donar lloc a un únic espai diàfan. I és que les naus estan construïdes de tal forma que en semblen una sola.
Cal parar especial atenció a la llum. La seva estructura de bloc compacte fa que entri nítida pels quatre costats de l’església, sense crear les ombres i els jocs de llum típics dels temples gòtics. És especialment destacable la rosassa, d’estil flamíger.
La bellesa de Santa Maria del Mar és racional i abstracta i ha arribat a captivar grans arquitectes com Le Corbusier.
Amb poc més de 30 anys, la reina Elisenda de Montcada va retirar-se del món en quedar vídua. I ho va fer al Monestir de Pedralbes, que ella mateixa havia fundat el 1326 a la muntanya de Sant Pere Màrtir (Barcelona). Hi va residir 37 anys aïllada, amb l’única companyia de les monges clarisses i l’arquitectura gòtica.
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes es va aixecar en només 13 mesos i destaca per la seva gran homogeneïtat arquitectònica d’estil gòtic. Les pedres blanques (petras albas), utilitzades per construir el conjunt, van acabar donant nom a la zona: Pedralbes.
Entre les joies del monestir hi ha la petita capella de Sant Miquel, que destaca per les pintures al fresc i a l'oli (s.XIV), un testimoni excepcional de la pintura gòtica catalana; els vitralls gòtics de l’interior del temple (considerats dels més importants de Catalunya per la seva antiguitat i el bon estat de conservació) i el claustre. Aquest és un dels més grans i imponents del món.
Cal destacar també la tomba de la reina Elisenda. Ubicada entre l’església i el claustre, és un sepulcre bifrontal que representa les seves dues cares: des de l’església se la veu vestida i coronada com a reina i, des del claustre, apareix com a vídua i monja, amb el senzill hàbit franciscà.
Ubicada al cor del barri gòtic barceloní, l’edifici de la catedral es va construir al llarg de 150 anys, entre els segles XIII i XV. El lloc escollit va ser el mateix on havia existit prèviament una catedral romànica i, encara abans, un temple paleocristià. El temple està dedicat a la Santa Creu i a Santa Eulàlia, patrona de la ciutat.
La catedral de Barcelona és un bell exemple del gòtic català, allunyat de la verticalitat del francès. Una curiositat d’aquesta construcció és que té el cimbori als peus de la nau, gairebé a tocar de la façana principal. Això era perquè la tribuna reial quedés igual d’il·luminada que l’altar major.
Aquest cimbori i la façana daten de finals del segle XIX i principis del XX. La façana es va aixecar amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 seguint l’estil neogòtic.
És un dels elements més significatius del temple juntament amb el claustre gòtic (cal veure ‘l'ou com balla’ el dia de Corpus, consistent a fer ballar un ou buit sobre el raig del brollador de la font) i la cripta de Santa Eulàlia amb el sarcòfag d'alabastre ricament esculpit.
Igualment destacable és la col·lecció de retaules, que ocupen les capelles interiors, entre els que hi ha el Retaule de la Transfiguració, de Bernat Martorell.
Alhora, el cor constitueix un dels conjunts escultòrics més notables del gòtic internacional a Catalunya. Iniciat al segle XIV, al segle XVI es complementa amb mampares amb escenes en relleu de l'Antic Testament i la Passió i les pintures heràldiques dels cadirats.
Al peu de la Catedral de Girona, una petita cúpula treu el cap per damunt d’un edifici de pedra. És la llanterna dels Banys Àrabs de la ciutat, que identifica la silueta d’aquesta petita joia medieval.
L’edifici és captivador per la simplicitat de les seves formes i, un cop a dins, per la bellesa del joc entre llum i penombra. La construcció és d’estil romànic però segueix el model de les termes romanes, dels banys musulmans i de les mikvés jueves a partir d’una tradició que es recupera durant el segle XI, amb el desenvolupament dels nuclis urbans i la necessitat de millorar la higiene.
L’edifici s’estructura en diverses estances que permeten anar des de la zona d’aigua més freda a la més calenta. El visitant entra a través d’un petit vestíbul que el condueix fins a l’apodyterium (el ‘vestuari’); és sens dubte l’espai més emblemàtic dels banys, amb una piscina central de pedra de 8 costats i 8 columnes coronades amb preciosos capitells decorats.
Fins el segle XIV l’edifici manté la seva activitat com a banys públics. Ja al segle XX, els banys àrabs es restauren per retornar-los el seu aspecte original.
Passejar pel nucli antic de Besalú és fer automàticament un viatge a l’Edat Mitjana. El traçat actual de la vila no respon fidelment al seu estat original, però sí que possibilita a grans trets la lectura de la urbanització de l'edat mitjana amb l'existència d'importants edificis: l'església del Monestir de Sant Pere de Besalú, l’antic hospital de pelegrins, la casa Cornellà, l'església de Sant Vicenç o la Sala gòtica del Palau de la Cúria reial. El call té com a principal parada la mikvé, una de les escasses restes de banys rituals jueus i una de les millors vistes del riu Fluvià.
Però sens dubte, el símbol de la ciutat és el Pont Vell de Besalú: una construcció que destaca tant per les dimensions com per l’aparença en forma d’angle recte sobre el riu. El document més antic on apareix referenciat és de 1075, data probable de la seva construcció original. Però les inundacions, riuades i necessitats defensives de la ciutat van fer necessària la seva reconstrucció al segle XIV, que es va mantenir d'empeus fins la Guerra Civil. La imatge del pont actual és una reconstrucció de principis dels anys 60.
La importància monumental de Besalú ve donada fonamentalment pel seu gran valor de conjunt, per la seva unitat, que la determina com una de les mostres més importants i singulars dels conjunts medievals de Catalunya.
Visitar la vila ducal de Montblanc és fer un recorregut per un museu a l’aire lliure. La ciutat va destacar com a important centre de comerç durant l’edat mitjana i va viure el seu moment àlgid amb la creació del Ducat de Montblanc el 1387. Aquest èxit té el seu reflex en la riquesa monumental de la vila.
Al segle XIV, Montblanc vivia un moment dolç: era la setena ciutat més important de Catalunya gràcies al seu pes polític i econòmic. Prova d’això va ser la celebració de les Corts Generals a la vila en quatre ocasions i la creació del Ducat. En aquest moment es van posar en marxa les obres més emblemàtiques de Montblanc, encapçalades pel seu recinte emmurallat. Format per un imponent conjunt de torres, portals i muralles coronades per merlets, els murs es van aprofitar al llarg de l’edat moderna per construir-hi habitatges. No és fins al segle XX que es restaura i s’eliminen les construccions afegides.
L'església gòtica de Santa Maria, coneguda també com la Catedral de la Muntanya per les seves grans dimensions i la seva ubicació dalt d’un promontori, és un altre testimoni del poder medieval de Montblanc. A l’interior hi destaca el retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé, de pedra policromada del segle XIV, que mostra bellament esculpides escenes de la vida dels sants.
Per la seva banda, l’església-hospital Sant Marçal destaca per la pintura mural de Sant Cristòfol (s. XV) i un finestral gòtic esculpit. El Palau Alenyà és la darrera gran obra que reflecteix el passat pròsper de Montblanc; es tracta d’una construcció d'estil gòtic amb una gran porta principal de mig punt i esvelts finestrals. L’edifici, però, ha estat molt modificat al llarg del temps i actualment és la seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà.
