El còmic com el coneixem avui és un producte cultural de l'època industrial, relacionat amb la impremta i la difusió massiva.
El referent més directe que tenim a Catalunya és l'auca, però no és fins als anys previs a la Guerra Civil que es va popularitzar el còmic a través de revistes infantils (En Patufet) i satíriques, dirigides a un públic adult. En publicacions com L'Esquella de la Torratxa, ¡Cu-Cut! o El Be Negre autors com Joan Oliver (Pere IV), Pere Calders i Avel·lí Artís Gener (Tísner) van criticar l'actualitat política amb humor gràfic i textos.
Amb la dictadura franquista l'humor es va tornar blanc i costumista. Va censurar tant les veus massa crítiques amb el règim com les que parlaven català i van desaparèixer moltes publicacions. En contrapartida, revistes infantils en llengua castellana com Pulgarcito o TBO van viure el seu moment daurat a Catalunya. L'estètica va evolucionar cap al què avui identifiquem com a còmic. Per tant, més dibuix que text.
Les historietes eren un producte barat i popular que durant els 40 i 50 entrava a totes les cases. La majoria sortien d'editorials catalanes. La més popular va ser Bruguera, que va fer arribar al gran públic personatges que encara avui es recorden.
Vinyetes del Profesor Franz de Copenhague. Especial TBO "Extra de piratas y náufragos", any 1958. Flickr by Cdrcc - CC BY-NC-SA 2.0
El 1961, emparada pels bisbats de Solsona, de Girona i, sobretot, Vic, es va crear Cavall Fort, una revista en català per estimular la lectura entre els nois i noies de 9 a 15 anys que es va convertir en un símbol durant la dictadura.
A més de còmics autòctons com Ot el Bruixot de Picañol, va introduir els de l’escola franco-belga com Els Barrufets, Tintín, Astèrix i Obèlix o Lucky Luke. Per la revista, que encara avui s’edita, han passat noms clau de la cultura catalana. A més d’il·lustradors com Cesc o Pilarín Bayés, hi han participat escriptors com Joaquim Carbó, Josep Vallverdú, Salvador Espriu, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany o Montserrat Roig. Fins i tot s’hi han publicat creacions de Joan Miró, Antoni Tàpies o Josep Maria Subirachs.
La revista Cavall Fort va ser guardonada amb el Premi Nacional de Cultura, 2011
Portada de Cavall Fort, nº 1. Wikimedia Commons. Mireia Tremoleda. CC BY-SA 3.0
L'evolució del còmic a Catalunya ha estat notable. Amb la transició, va tornar l'humor àcid, crític i políticament incorrecte. A partir dels 70, es creava un circuït underground amb propostes atrevides i provocadores. Avui, Catalunya edita el 95% dels còmics espanyols i molts dels seus dibuixants tenen reconeixement internacional.
Molts dels personatges de còmic més recordats han nascut o viscut a Catalunya i són el reflex d'un moment de la nostra història.
Així, mentre en Massagran (Ramon Folch i Torres – Josep Maria Madorell, 1910) arrossega alguns tòpics de l'època com la superioritat de l'home blanc per sobre de les altres cultures, a La família Ulises (Joaquim Buigas - Marino Benejam, 1945) apareixen temes dels anys 40 i 50 a Barcelona com l'estraperlo, els primers cotxes, el preu de l'habitatge o l'arribada de la televisió. D’altra banda, la picaresca, la pobresa i la gana de la postguerra són protagonistes en les aventures dels famosos detectius Mortadelo y Filemón (Francisco Ibañez, 1958) o de Carpanta (Josep Escobar, 1947), mentre que el seny i la rauxa catalans queden retratats amb Jep i Fidel (Josep Maria Madorell, 1967).
Altres personatges destacats de la història del còmic català són Ot el Bruixot (Picañol, 1971), Esther (Purita Campos, 1971), Superlópez (Jan, 1973), Makinavaja (Ivà, 1986) o Makoki (Miguel Gallardo i Juanito Mediavilla).
Entrevista a Francisco Ibáñez, creador de Mortadelo y Filemón. 20 Minutos. CC BY-NC-SA 2.0
Superlopez. Francisco Abato Helguera Flickr CC BY-NC-SA 2.0
Ot el Bruixot. Josep Tomàs. Flickr CC BY-NC-SA 2.0
Tot i que l'objectiu és diferent, molts dels dibuixants de còmic beuen directament de corrents artístiques com l'expressionisme alemany, el manierisme o l'orientalisme, i fins i tot comparteixen tècniques. Però la relació entre art i còmic no s’acaba aquí.
L'art i el patrimoni cultural són protagonistes de publicacions que mostren monuments i llocs emblemàtics del territori. Alguns exemples són les vinyetes basades en la història de Catalunya il·lustrades per Oriol Garcia, o el retrat de la Barcelona contemporània que es fa a còmics com Mortadelo y Filemón.
Però la ninotaire que més ha dibuixat el patrimoni material i immaterial català és Pilarín Bayés. Per les seves mans han passat artistes com Dalí, Cerdà, Jujol, Gaudí, Subirachs o Rusiñol, i emplaçaments com la Sagrada Família, Montserrat, la vall de Boí, Vallbona de les Monges o la Fundació Miró.
Artistes reconeguts com Leonardo Da Vinci, Velázquez, Gaudí o Van Gogh també apareixen a les aventures de Les Tres Bessones de Roser Capdevila.
Popular il·lustració d'Apel·les Mestres. Wikimedia Commons. Domini Públic.
El naixement del 1r Saló del Còmic i de la Il·lustració de Barcelona, el 1981, va ser un primer pas per al reconeixement cultural, social i fins i tot institucional d’aquesta disciplina.
Transformat en el Còmic Barcelona, s’ha convertit en un referent a Espanya i a Europa que cada any rep la visita de més de 100.000 persones. Enguany se celebra la 41 edició, que tindrà lloc entre els dies 31 de març i 2 d'abril.
Un altre moment cabdal del còmic català és la donació de més de 2.000 dibuixos originals de Les Tres Bessones a la Biblioteca de Catalunya que l’any 2011 va fer Roser Capdevila.
Saló del Còmic de Barcelona 2011. Pedro de Matos Flickr CC BY-NC-ND 2.0.
