Esculpint una reina. Blanca d’Anjou: peces d’una vida reconstruïda
Un mestre imaginari. Un grup d’investigadors. 700 anys de diferència. Reconstruïm la vida d’una de les dones més enigmàtiques de la història de Catalunya, Blanca de Nàpols. Reina, sí; però sobretot, mare i dona.
Una vida feta art. 1315, Lleida.
El sol del matí il·lumina el taller del mestre Francesc Montflorit banyant de llum el rostre esculpit en pedra de la seva obra.
És el millor moment del dia per treballar en una peça com aquesta: les estàtues funeràries de la reialesa d’Aragó, un treball minuciós i delicat que requereix una sensibilitat considerable si hom vol ser fidedigne mentre plasma sobre la pedra el semblant de l’etern descans.
És conscient que va amb retard, que ja hauria d’haver acabat la feina, però la seva obsessió amb el rostre de la reina no el deixa avançar. No és només un testimoni artístic, sinó que és el reflex de l’essència mortal d’una dona única. És fer art d’una vida singular. I, per aquest motiu, està disposat a traspassar la pedra i la memòria, i a posar en primer terme el que sovint la història ha relegat.
Reial Monestir de Santes Creus (Autor: Job Vermeulen)
Dos cops secs a la porta l’interrompen. Deixa els estris damunt la taula i en obrir es topa amb un missatger que li entrega una carta. Sap perfectament de què es tracta: des de la cort l’afanyen perquè finalitzi el treball. Ja fa cinc anys que la reina va perir i Jaume II vol donar-li finalment digna sepultura al monestir de Santes Creus. No vol esperar més. És important, doncs, acabar ràpid l’encàrrec.
Darrers retocs per incorporar el gos als peus de la reina, símbol de lleialtat i fidelitat. Montflorit mira fixament el rostre de Blanca, aquestes eren unes qualitats de què sempre feia gala.
Reial Monestir de Santes Creus (Autor: Job Vermeulen)
La reina Blanca. Octubre de 1295. Canònica de Vilabertran, Girona
Amb només dotze anys, Blanca d’Anjou, filla dels reis de Nàpols, va contreure matrimoni amb Jaume el Just, fill de Pere el Gran, perquè així ho ordenava una clàusula de la Pau d’Anagni, la qual pretenia posar fi a les disputes latents entre dues grans esferes de poder. D’una banda, el regnat d’Aragó; de l’altra, el regne de França i el papat.
La rellevància política de Blanca d’Anjou va ser considerable des del primer moment i va significar un símbol de la nova posició de la Corona en el panorama internacional.
Canònica de Vilabertran (Autor: Bob Masters)
D’acord amb els preceptes de l’època, la seva fertilitat va estar al servei d’una prolífica descendència: va tenir el primer dels seus deu fills amb tan sols tretze anys i en contraposició a les desavinences que caracteritzaven els matrimonis concertats, la parella s’avenia i les mostres d’afecte entre ambdós eren recurrents.
Tant que Blanca va gaudir d’un tracte excepcional que no deixa de ser sorprenent: tenia la seva pròpia casa, cancelleria i va triar ella mateixa el capellà i el confessor que també es va encarregar d’elaborar el seu testament. Un document de gran importància perquè amb ell quedava palès el seu marcat compromís social i cultural: cedia una generosa quantitat a convents, ordres religioses, monestirs, pobres i malalts ja que, com era costum a l’època, la reina estava molt entregada a les causes caritatives.
Canònica de Vilabertran (Autor: Bob Masters)
Concentrat en el seu taller, Montflorit s’esforça per fer-li justícia. El cisell no talla, sinó que acarona un perfil que cada vegada sembla més real. La serenor de la figura en pedra projecta la profunda espiritualitat de què gaudí en vida, i fins i tot es pot endevinar el seu conegut rebuig cap a les vanitats i els luxes cortesans. És per aquest motiu que Blanca es negava a dur qualsevol joia llevat d’aquelles considerades “amulets”, la més important, un penjoll de corall amb el qual va ser enterrada.
El sol cau lentament tenyint la plana de tons vermells. Després d’una llarga jornada, l’escultor dona per acabada la seva obra i sota la tènue llum d’una espelma mig consumida, es disposa a escriure-li directament al seu rei per comunicar-li la notícia. Ja està tot preparat per al cerimonial que mereix la reina Blanca. Amb ell quedarà clos el seu pas pels annals de la història.
Reial Monestir de Santes Creus (Autor: Pepo Segura)
Un cos profanat. 1836. Santes Creus, Tarragona
L’òcul del sarcòfag es desplaça bruscament. El soroll fragorós de la roca rebota contra els murs infinits i aviva encara més els ànims de la turba desfermada.
En plena Guerra Carlista, un grup de vàndals armats van irrompre en el monestir de Santes Creus. El temple va ésser saquejat i la tomba reial profanada. Després de passejar les restes de la princesa de Nàpols pel monestir a punta de baioneta, van llençar-les a un pou.
Un any més tard, Isidre Carbó, monjo de Poblet, va ser qui trobà les despulles mortals de la reina a dins del pou del palau abacial, i ajudat per l’exmonjo de Santes Creus, Miquel Mestre, van aconseguir recuperar-les i retornar-les al panteó.
Reial Monestir de Santes Creus (Autor: Job Vermeulen)
Més enllà de la tomba. Maig de 2010. Santes Creus, Tarragona.
L’òcul del sarcòfag torna a ser desplaçat, però aquesta vegada amb suavitat. Equipats amb material de protecció i mascaretes, un equip d’investigació té al davant una caòtica recol·lecta: les restes humanes d’una dona que va morir fa més de 700 anys. És un grapat d’història encara viva, però lluny de romandre intocable, pel seu estat desordenat, podria afirmar-se que ha passat per tot un llarg periple.
En el marc d’un projecte impulsat pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació dirigit pel Museu d’Història de Catalunya, aquest equip està a punt de restaurar i investigar les restes del sepulcre de Blanca d’Anjou. En el procés es revela la causa de la seva mort: en veure la mida de l’úter momificat i la pell abdominal tan laxa, sospiten que va morir quan va donar a llum o bé, poc després. Gràcies a una troballa de l’assessor històric del projecte, Ramón Sarobe, una carta de Jaume II així ho confirma: en ella es determina que, efectivament, va morir després de parirTreballs de reposició de l’òcul (Autor: Marisol Cidrás)
Durant l’Edat Mitjana, els matrimonis entre membres de diferents regnes servien com a bàlsam per tancar ferides del passat o, fins i tot, com a comodí per evitar futures guerres. Per a la dona cortesana, el rol estava clarament definit: donar-li descendència al seu rei i fer-li costat en les múltiples tasques de govern que l’ocupaven.
No obstant això, la història no ha sigut gaire justa amb aquesta figura, perquè sovint s’han descuidat totes les labors que va dur a terme a la rereguarda: fer-se càrrec dels negocis, de les propietats i dels plançons.
Tomba reial de la Blanca d'Anjou en 3D pel davant (Museu d'Història de Catalunya)
Tot i que la prolífica descendència d’Anjou s’ajusta als patrons de l’època, el que sí que mereix particular esment és la frenètica vida que va portar en la qual va acompanyar el rei en molts dels seus viatges i també en diverses expedicions militars. Combinar la maternitat amb les tasques de reina deuria ser tot un repte, però ella era plenament conscient dels perills a què s’exposaven les dones durant tot el periple que suposava portar vida a aquest món.
D’aquesta convicció i després d’un tortuós 9è part que la va enllitar durant un temps, en tenim constància gràcies al seu testament on va descriure com estava “a punt de donar a llum i estupefacta tant pels perills del nostre propi part com pels que sorgeixen al sexe femení abans, durant i després de l’infantament”.Procés d’inventariat de les restes a Santes Creus (Autor: Ignasi Millet)
En aquest sentit, les troballes de la tomba han comportat una millor comprensió d’alguns aspectes socioculturals d’aquest llunyà capítol de la història en què va viure Blanca d’Anjou. D’una banda, es van trobar restes de teixit tèxtil que han permès als investigadors identificar la indumentària amb què vestia el dia que la van enterrar, la qual cosa ha provocat un avanç en el coneixement sobre els ritus funeraris medievals de la cort. De l’altra, les exhaustives investigacions, és a dir, les proves i les anàlisis que s’han pogut dur a terme a partir de les restes al voltant del seu estat de salut i de la seva alimentació, així com possibles patologies, han contribuït a construir un saber més complet sobre la vida quotidiana en aquest context històric.
I per últim, en una mostra procedent de la galta esquerra del cos de la reina es va detectar la presència d’àcid carmínic, un detall curiós que indicaria l’ús de productes cosmètics per a l’exposició pública i l’embelliment del cadàver.
(Autor: Philippe Froesch, Visaualforensic)
El penjoll de corall
Amagat entre el conglomerat d’ossos i teixits de Blanca es va trobar una petit però significatiu objecte de valor: un penjoll de corall en forma de creu. Una delicada peça feta de petites denes de corall lligades amb un fil d’aliatge de coure i plata, que formava part d’un penjoll més complet.
Sens dubte, aquest penjoll estava associat a l’ornamentació personal i funerària de la reina, però també està directament vinculat a les creences i supersticions de l’època. Se sap que era habitual durant l’Edat Mitjana, si més no entre la classe benestant, protegir tant a les dones embarassades com als infants de l’amenaça de malalties i forces malignes amb algun complement fet de corall vermell.
Penjoll de corall (Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Autor: Carles Aymeric i Ramon Maroto)
Trobar un element d’aquestes característiques a la tomba de Blanca valida la informació que ens ha arribat a través de les fonts documentals de l’època on es parla del gran interès que va mostrar Jaume II per la compra de grans quantitats de corall i del fecund comerç d’aquest material arreu del litoral català.
En una biografia amb més ombres que llums com és la de Blanca d’Anjou, juntament amb la de tantes altres dones que amb prou feines estan presents als nostres llibres d’història, una investigació com la que es va dur a terme resulta molt enlluernadora. A partir de la mort de la reina ens hem pogut apropar a la vida de la dona, hem pogut ajuntar les peces i hem tancat així l’escletxa del temps que ens separa. De la mateixa manera que va fer aquell remot dia del segle XIV Francesc Montflorit, podem contemplar en l’actualitat el seu encàrrec amb l’orgull i la satisfacció de qui aconsegueix captar en una imatge l’essència d’una reina.
La maternitat a Santes Creus (Agència Catalana del Patrimoni Cultural)
Descobreix la història de la restauració i la descoberta de la tomba de Pere el Gran i la Blanca d’Anjou: El panteó reial de Santes Creus
