Fins als anys noranta, entrar dins l’església de Sant Vicenç d’Estamariu era una aventura arriscada. En deixar enrere la Cerdanya, apareix de sobte un magnífic absis llombard lobulat, preludi d’una església assentada a l’entrada del poble d’Estamariu, amb un passat medieval poderós.
Com ruïnes menjades pel bosc, Sant Vicenç s’alçava al cel per fer present allò que havia estat: una de les places estratègiques més importants del comtat de Castellbò durant la baixa edat mitjana.
No va ser fins l’any 1993 quan la primera expedició de voluntaris, esperonats pel Centre d’Estudis de l’Alt Urgell, va decidir netejar les bardisses d’aquella l’església en perill de ruïna.
La sorpresa, ja intuïda per aquells primers exploradors, va ser la descoberta del magnífic mural romànic conservat a l’absis de l’església i les decoracions gòtiques de l’absidiola, que fan d’Estamariu un dels conjunts murals més importants conservats in situ a Catalunya.
El descobriment de les pintures murals de Sant Vicenç i la seva conservació és per tant fruit de la casualitat i de la sort, com ha succeït en tantes i tantes esglésies de muntanya.
Església de Sant Vicenç. Josep Giribet/ Departament de Cultura. CC BY – NC 2.0
L’església de Sant Vicenç d’Estamariu es va construir pels volts de l’any 1040 i s’inscriu en el que es coneix com a edificis d’estil llombard. Té una estructura singular de planta basilical amb tres naus paral·leles encapçalades per absis, que solia reservar-se per a les catedrals i els monestirs.
El segle XVIII va marcar el principi de la fi del temple, quan l’església de Santa Cecília va substituir-lo i Sant Vicenç, abans esplendorós, va caure en l’oblit.
Interior de l'església. Detall dels arcs formers de mig punt. Josep Giribet/ Departament de Cultura. CC BY – NC 2.0
La construcció d’una nova església dins del poble va relegar Sant Vicenç a altres usos poc religiosos. Però en el deteriorament, la fortuna va acompanyar les pintures murals.
L’estructura arquitectònica del presbiteri que les ocultava es va mantenir ferma i el fet d’estar tapades per una capa de calç va fer que es mantinguessin ocultes a la vista d’agressors i especuladors i fins i tot de la mateixa Junta de Museus de Catalunya, tal com va passar amb les pintures de Sant Víctor de Dòrria (Ripollès), les de Sant Tomàs de Fluvià (Baix Empordà) i les de Baiasca (Pallars Sobirà).
Absis central. Detall de l'apòstol Sant Joan, pintura mural (s. XII). Josep Giribet/ Departament de Cultura. CC BY – NC 2.0
Els experts que han treballat a Estamariu parlen d’unes pintures amb un programa iconogràfic i un estil excepcionals. A l’absis s’hi poden veure les restes del Crist en Majestat envoltat pel Tetramorf o els símbols dels Evangelistes. A sota del Crist hi ha un fris de factura excepcional poblat d’animals simbòlics i caps de màrtirs i que representa el mar de vidre que hi ha sota el tron de Déu. A sota de l’absis, hi trobem els apòstols amb la Mare de Déu, Sant Pau i Sant Joan. I, en un segon registre, un seguit de bustos de màrtirs on s’hi pot identificar Santa Àgata i Sant Vicenç (molt més deteriorat), a qui es va consagrar l’església.
El restaurador Pere Rovira parla dels autors de les pintures: “Cal destacar les dues mans que hi treballen: una, a l’entorn de Pedret, més conservadora, d’estil llombard i l’altra, de major llibertat i més expressionista, dins del cercle d’Orcau i Argolell”.
La tècnica utilitzada és la clàssica del fresc, és a dir, pigments sobre una capa de calç humida. La riquesa cromàtica i l’ús de pigments costosos com el cinabri i l’atzurita, evidencien la riquesa de l’Estamariu medieval.
Absis central. Imatge de Santa Àgata, pintura mural (s. XII). Josep Giribet/ Departament de Cultura. CC BY – NC 2.0
Entre els anys 2003 i 2007, es van dur a terme les dues fases de conservació i restauració de les pintures murals d’Estamariu. Els treballs van ser coordinats per la Fundació Sant Vicenç d’Estamariu i pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC).
Primera fase (2003-2007): Les actuacions arquitectòniques consisteixen en el tancament de les obertures de l’absis i del mur nord, la revisió de l’estat de les cobertes i la canalització de les aigües pluvials. També es realitza el projecte per cobrir la tercera nau que quedava independent de la resta.
Segona fase (2007): Es retira la capa de calç que recobria la superfície de les pintures, un procés lent i delicat, a punta de bisturí. Es netegen i es fixen amb aigua de calç als petits aixecaments, aplicant-se una capa de resina acrílica per protegir-les i corregint les petites pèrdues per millorar-ne la lectura estilística i iconogràfica.
Però durant la seva restauració l’església de Sant Vicenç encara deparava un altra descoberta, potser no tan espectacular, però sí definitòria de la importància del monument.
A l’absidiola meridional, recoberta per una capa de morter molt gruixuda, van aparèixer fragments d’una pintura que presagiava un estil gòtic. El seu estat de conservació era precari i els treballs per recuperar-les van ser encara més complexos que els que s’havien fet a l’absis.
Absis sud. Restes de pintura mural amb decoració geomètrica i vegetal, d'època gòtica. Josep Giribet/ Departament de Cultura. CC BY – NC 2.0
El romànic és l’art nacional de Catalunya per tres raons fonamentals: el que avui coneixem com Catalunya s’independitza de la corona carolíngia en temps del comte Ramon Borrell II.
Paral·lelament, neix una cultura pròpia impulsada per l’Abat Oliba i vehiculada a través del català: al segle XII es publiquen les Homilíes d’Organyà, considerat el primer text escrit en llengua catalana.
El tercer factor és purament artístic: a Catalunya es desenvolupa un art singular diferenciat de la resta de la península i d’Europa que té en la pintura i l’escultura les seves màximes expressions.
Vols aprofundir en el món del romànic i conèixer els seus principals protagonistes? Visita el lloc web de Romànic Obert.
Capitell de Sant Pere de Rodes. Norto Méndez/ Departament de Cultura. CC BY – NC 2.0
La pintura és una de les expressions més singulars del romànic català i, com a conjunt, es tracta del més important del món. En els seus orígens, formava part de la decoració de parets, absis, portalades i altres elements arquitectònics. Més tard, també s’utilitza com a ornamentació del mobiliari litúrgic, com frontals d’altar i baldaquins.
Un context que avui, en gran part, s’ha perdut. Degut a l’espoli artístic que ha patit el país, les pintures romàniques supervivents s’esposen lluny dels seus llocs d’origen. És per això que Sant Vicenç d’Estamariu constitueix una valuosa excepció.
Més enllà del simbolisme i la tècnica, la pintura romànica decora els temples cristians medievals per transmetre el missatge de l'Església als feligresos. El conjunt figuratiu és la síntesi de la doctrina cristiana i de la manera com l'Església concep l'ordre del món.
Descobreix la tècnica, els temes i l’abstracció de la pintura mural romànica.
Pintures murals de Sant Quirze de Pedret. Carles Illa/ CC BY – NC 2.0
Com es vivia a Estamariu durant l’edat mitjana? Com era la quotidianitat dels homes i les dones medievals? Endinsa’t al món als segles XI i XX.
Tapís de la creació. CRBMC/ Departament de Cultura. CC BY – NC 2.0
Pere Rovira és conservador-restaurador del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) i ha treballat al projecte d'Estamariu.
Què significa per un restaurador treballar en unes pintures com les de Sant Vicenç d’Estamariu?
Per la seva qualitat i delicadesa, i pel fet de descobrir-les als ulls de la gent després d’uns quants segles, és al màxim a que pot aspirar un conservador-restaurador. Comparable a jugar la final de la Champions.
Quin ha estat el major repte que ha plantejat la feina a Estamariu?
Com és habitual en patrimoni, l’econòmic. Vam haver d’esperar uns quants anys per acabar de descobrir les pintures fins a tenir el finançament necessari.
És possible fer una troballa semblant a la d’Estamariu en algun altre lloc de Catalunya?
En trenta anys a Catalunya s’han fet 3 descobriments importants de pintura romànica nova: Sant Tomàs de Fluvià, Dòrria i Estamariu. Queden moltes esglésies d’origen medieval que segurament oculten pintura mural no coneguda i que ja hem detectat. Senzillament, cal esperar el seu moment.
Vista interior de la nau restaurada des dels peus de l'església. Josep Giribet/ Departament de Cultura. CC BY – NC 2.0
