L'arquitectura de l'aigua | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Històries

L'arquitectura de l'aigua

Ciutat i aigua són dos conceptes íntimament lligats si vol entendre’s l’evolució urbana de la nostra societat. Endinsant-nos en aquest relat, descobrirem tres exemples característics d’aquesta vinculació històrica.






Al llarg dels anys, l’arquitectura de l’aigua ens ha llegat incomptables elements patrimonials arreu de les 41 comarques que formen el territori català: molins, pous, safareigs, ponts, aqüeductes, canals, conduccions, etc. Una llarga llista que és, en realitat, un recordatori de l’inestimable valor que té l’aigua per a totes les societats, ja que és un recurs vital per tal que flueixi la vida.

L’aigua a l’antiga Tàrraco

La Lívia passeja a la vora del Tulcis, el riu més important dels que neixen a les comarques de Tarragona i al qual actualment se’l coneix amb el nom de Francolí. Passeja vora del riu de camí a casa i cada dia es troba la mateixa escena: creuant la zona baixa de la ciutat, on hi ha la majoria dels pous d’aigua, cada matí observa les cues quilomètriques. És gent que espera per omplir els seus recipients d’aigua. Per a la jove és fascinant pensar que totes aquestes cavitats de la superfície són tan sols la punta de l’iceberg de tot allò que deu amagar-se sota el subsol. I no s’equivoca, perquè sota els seus peus s’estén un circuit profund i complex d’abastiment d’aigua que circula per l’interior d’un entramat de galeries càrstiques interconnectades, les quals acaben desembocant en un llac. Un elaboradíssim circuit subterrani creat pels enginyers romans per tal d’aprofitar els recursos de què els déus els havien proveït.

D’aquesta manera, doncs, van idear tot un sistema hidràulic sota terra que aprofitava les cavitats naturals del mateix terreny i les excavacions que ells mateixos van realitzar. La Lívia, per tant, pot freqüentar el nimfeu davant del qual es queda tan meravellada gràcies a aquesta intricada instrumentalització dels recursos hídrics.

Termes de Sant Miquel (Foto: MNAT / Departament de Cultura)

Font domèstica (Foto: MNAT / Departament de Cultura)

Embornal (Foto: MNAT / Departament de Cultura) 

La seva ciutat s’abasteix amb aigua que prové, principalment, de tres vies: el rius, les fonts i els pous, i la pluja; una aigua, aquesta última, que recullen i reaprofiten amb enginy, perquè a l’època romana hi havia dos aqüeductes que portaven l’aigua cap a la capital: el del riu Francolí i el del Gaià. L’aigua del riu Francolí entrava a través de l’impressionant Aqüeducte de les Ferreres, més conegut com el Pont del Diable. Una construcció del segle I dC que ofereix unes espectaculars vistes des de les seves arcades de 217 metres de longitud i 27 metres d’alçària. Aquestes aigües fluvials estaven destinades als cultius mentre que de l’aigua dels altres recursos (fonts i pous) se’n beneficiava el conjunt de la població, i alguns ciutadans particulars a través de les cisternes de les domus de l’època tardorepublicana, que funcionaven gràcies a una arquitectura domèstica que recollia l’aigua de la pluja.

Aqüeducte de les Ferreres (Foto: Quim Roser / Departament de Cultura)

I precisament de camí cap a la seva domus, la Lívia també passa pel costat de la Font dels Lleons, que rep aquest nom per les escultures dels fèlids, les boques dels quals funcionen com a brolladors. Sempre és plena de gom a gom: mariners, camperols, marxants, etc. Tothom s’hi apropa, i per això aquest era un dels punts més concorreguts de la ciutat. La Lívia contempla ara la font monumental de planta circular amb un lacus al centre des d’on raja una cascada, perquè cau aigua de la teulada. Continua caminant, ara per davant del teatre, del Fòrum i d’unes termes públiques que hi ha vora del teatre, a l’actual carrer de Sant Miquel. Un indret, aquest últim, molt apreciat pels habitants de l’antiga Tàrraco, ja que era ben sabut que la visita a les termes afavoria la salut.

I el mateix recorregut que feia diàriament la Lívia es pot emprendre en l'actualitat; només cal deixar-se meravellar per l’espectacle patrimonial que encara ofereix Tarragona.

Font dels Lleons (Foto: MNAT / Departament de Cultura)

El rec d’Igualada, capital industrial de la pell

És un bon matí d’estiu de l’any 1840. En Martí ja té 18 anys i treballa sota la calor insuportable a Cal Granotes d’Igualada. Des que era petit que ja corria entre les plantes daquesta enorme adoberia del segle XVIII on es treballa la transformació de pells crues en cuir com no es fa a cap altre indret del país. Almenys això és el que ha sentit a dir el jove, la família del qual també treballa al recinte des de fa moltes generacions. A la planta baixa de ledifici es fa l’adob, es remullen les pells i es tenyeixen; i a l’estenedor, que és un gran espai amb una coberta a dues aigües situat a la primera planta, s’assequen. Un company avisa el Martí, perquè una de les seves germanes l’espera a la porta, ha vingut a portar-li el dinar. Les dones rarament entren a les adoberies, hi fa moltíssima calor i força pudor, i els treballadors van bastant espitregats.

Cal Granotes, com les altres adoberies d’Igualada, està estratègicament ubicat a la vora del rec o de la séquia, un emplaçament clau per a les fàbriques del sector, ja que d’allà n’extreuen l’energia. Es tracta dun canal de dimensions reduïdes que travessa la ciutat de forma transversal flanquejant el riu Anoia, el qual li proporciona laigua gràcies a una resclosa construïda al Molí Nou. Inicialment, al segle XII, era una séquia excavada a terra per distribuir aigua per al rec dels camps tot i que també s’utilitzava com a mecanisme per accionar els molins fariners. Amb el temps, emperò, es va anar adaptant a uns usos més industrials.


El rec d'Igualada (Foto: Marc Vila / Museu de la pell d’Igualada)

Com cada matí, el Martí esmerça tots els seus esforços en l’antiquíssim ofici de què presumeix la seva localitat: posar la pell en remull, pelar-la i adobar-la. No pot evitar sentir-se orgullós de ser una de les baules del complex engranatge que fa girar la indústria de la pell. Perquè malgrat que a Igualada l’ofici de pelleter gaudia de set segle d’experiència, no va ser fins a finals del segles XIX i principis del XX que la ciutat va cobrar fama per ser la primera productora de pell de l’Estat.
 
Al Martí segur que li agradaria comprovar com el seu ofici ha deixat un llegat inesborrable. De fet, en l’actualitat, Cal Granotes és la seu del Museu de la Pell d’Igualada, l’única adoberia museïtzada de Catalunya, ja que és aquest el lloc idoni per homenatjar la importància que la indústria de la pell tingué a la ciutat.  

Cal Granotes (Foto: Marc Vila / Museu de la pell d’Igualada)

Dipòsits d’aigua modernistes

1906. Fa tot just un any que en Llorenç treballa en la construcció de la Torre dAigües de la Catalana de Gas, a la Barceloneta, tot i que ell no hi viu en aquesta zona, sinó que shi desplaça des del Poblenou. Des d’allà, quan era més jove, sempre mirava amb admiració la Torre de les Aigües del Besòs, la qual va ser construïda l’any 1880 per aprofitar el cabal subterrani del riu. No va ser, emperò, un projecte reeixit, perquè el 1889 una filtració d’aigua del mar va fer que l’aigua canalitzada deixés de ser potable. No obstant això, el jove sempre va voler treballar a grans altures i des d’allà aprofitar el recurs natural de l’aigua de la mateixa manera que van fer-ho els romans, civilització per la qual en Llorenç sent una gran admiració.
 
A finals del segle XIX i principis del XX, la Ciutat Comtal va viure un creixement demogràfic sense precedents; una conseqüència directa de l’expansió urbanística i  de les transformacions que va comportar la Revolució Industrial.

Estudiants de l'Escola Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona visitant les instal·lacions de Catalana de Gas y Electricidad (Arxiu Nacional de Catalunya)

Torre de les Aigües del Besòs (Foto: Wikimedia Commons)

Torre de Catalana de Gas (Foto: Jorapa / Wikimedia Commons)

Lògicament, totes aquestes unitats familiars, també la del Llorenç, havien de disposar daigua així que per satisfer aquesta demanda, lany 1870, quan les cases barcelonines encara no gaudien d’aigua corrent, la Companyia dAigües va adquirir uns terrenys al Baix Guinardó on pretenien construir un gran dipòsit del qual es beneficiessin els residents de l’Eixample. A mesura que sapropava el canvi de segle i durant la primera dècada del segle XX, es van erigir torres daigua i grans dipòsits arreu de la ciutat, i fins i tot algunes d’aquestes construccions van esdevenir veritables projectes artístics dun moviment que anhelava transformar la societat catalana: el Modernisme. I aquest és el cas del projecte on treballa ara en Llorenç, ja que el cos cilíndric que sosté el dipòsit daigua està revestit de trencadís ceràmic acolorit i, a més a més, aquesta majestuosa torre presenta una porta dentrada construïda amb pedra procedent de Montjuïc.

Tan sols quatre anys abans, shavia inaugurat una altra obra daquestes característiques, la Torre de les Aigües de Dos Rius, al costat del Tibidabo. Aquest nou afegit al skyline de la ciutat s’emmarcava dins d’un projecte que pretenia dinamitzar la zona de Vallvidrera amb iniciatives com la de la popular carretera de les Aigües, la qual va heretar el nom de la torre. Era una localització atractiva gràcies a les vistes que oferia a les elits barcelonines. El projecte van encarregar-li a larquitecte Josep Amargós i Samaranch, el qual el va embellir amb un disseny modernista que combinava la pedra de Montjuïc amb el maó.  A més, com que el dipòsit d'aigua constava de més de 50 metres dalçària, va optar per incloure-hi un ascensor, un afegit de què poquíssims edificis podien presumir en aquell temps.

Exterior de la Torre de les Aigües de Dos Rius (Foto: Museu de les Aigües de Cornellà)

Interior de la Torre de les Aigües de Dos Rius (Foto: Museu de les Aigües de Cornellà)

Torre de l'Eixample (Foto: Museu de les Aigües de Cornellà)

Quan el Llorenç encara era un nen, vers el 1867, l’esplendor del Pla Cerdà incloïa la construcció d’una torre d’aigua a linterior d’un pati dilla, entre els carrers Roger de Llúria i Consell de Cent. Daquesta manera, doncs, les llars que lenvoltaven van ser les primeres que van disposar d’aigua potable a la ciutat. Ell ho recorda perfectament perquè a casa seva es parlava molt sovint d’aquest progrés i es preguntaven quan tindrien aigua potable la resta dels ciutadans que vivien més lluny del centre. Des de l’any 1987 i durant tres dècades, molts barcelonins van desplaçar-se fins a aquest racó conegut com La Platja de lEixample per fruir de la piscina i el parc públic que també s’hi van construir.

​Torres daigua, fonts i pous, aqüeductes romans, recs... Al llarg dels anys, la humanitat ha sabut trobar solució als diferents problemes vinculats amb l’aigua com poden ser les sequeres o la manca d’aigua potable, i el més interessant és comprovar com moltes d’aquestes respostes van traduir-se en impressionants construccions que encara avui dia podem contemplar amb admiració.

Eixample de Barcelona. Pla dels voltants de la ciutat i del projecte per a la seva millora i ampliació, 1859

Museus de l’aigua

Existeixen diversos museus que apropen la història de l’aigua a la ciutadania; perquè aquesta comprengui quina relació hem mantingut amb l’aigua al llarg del temps i com podem millorar l’ús que en fem d’ella. Així doncs, són visites molt recomanables.
  • El Museu del Ter (Manlleu) està ubicat a l’antiga fàbrica de filatura de Can Sanglas de l’any 1841 i ofereix la possibilitat de fer moltes activitats que permeten conèixer el procés d’industrialització de la conca mitjana del Ter.
  • El Museu de l’Aigua de Lleida custòdia el patrimoni de l’aigua de la ciutat, i per això la seva visita clarifica la relació entre l’aigua i la ciutat de Lleida al llarg dels anys.
  • El Museu de les Aigües de Cornellà ofereix moltes activitats, l’objectiu de les quals és transformar la societat; que els visitants surtin del museu amb una nova mirada envers el cicle de l’aigua, perquè l’educació i el coneixement són les claus per conscienciar-nos de la importància d’aquest recurs natural que ens dona la vida.
  • El Museu de l’Aigua i el Tèxtil de Manresa està ubicat al monumental edifici dels Dipòsits Vells (12 milions de litres d’aigua). Presenta mostres permanents vinculades a l’aigua i el progrés de la ciutat i espais polivalents i versàtils que acullen alguns dels grans esdeveniments de la Catalunya Central.

Museu de les Aigües de Cornellà

Museu de l'Aigua de Lleida