Santa Maria de Taüll: els rostres de la Mare de Déu | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Històries

Santa Maria de Taüll: els rostres de la Mare de Déu

A 1507 metres d’altitud, presideixo Taüll des de la plaça del poble. Pacient i impassible, he vist néixer, créixer i morir moltes generacions. He estat partícip d’alegries, desgràcies, amors i desamors. Sempre des de l’església que rep el meu nom. Segurament l’heu sentit moltes vegades: Santa Maria, Mare de Déu. Aquesta és la meva història. Un viatge que desafia creences, religions, l’espai i el temps.
Imatge de Santa Maria, presidint la plaça de Taüll. Manuel Torres Garcia / Free pexels

Els orígens de la Mare de Déu

Els meus orígens es remunten als inicis de la humanitat, quan es retia homenatge fidel a la Mare Naturalesa, la responsable de donar vida, nutrients i esperança a tots els éssers vius del planeta. La feminitat era poderosa, perquè tenia un poder únic: engendrar i encetar el cicle vital.
Segurament una de les representacions més habituals de la meva imatge és la de la Verge lactant. Però, tot i que pugui semblar mentida, aquesta iconografia va començar molt abans del naixement de Jesús. Ens hem de remuntar a l’antiga mesopotàmia, amb la deessa Inanna-Ishtar, asseguda en un tron i tenint cura d’un nadó, o a les dinasties egípcies, amb Isis lactants donant el pit al seu fill Horus.

Grecs i romans van adoptar aquestes iconografies, com l’egípcia, per tal de fer més fàcil la transició cultural en els territoris conquerits. Un bon exemple podrien ser els retrats escultòrics dedicats a la deessa Gea o Tellus, amb dos nadons.
Fotos Isis Lactant. Font: Rama / Wikimedia Commons
Tellus amb dos nadons. Font: Miguel Hermoso Cuesta / Wikimedia Common

La Verge a l'art paleocristià

Al segle I dC, van aparèixer les primeres traces d’art paleocristià, que intentava transmetre la paraula dels apòstols i de les santes Escriptures des de la clandestinitat més absoluta. És per aquest motiu que els pocs vestigis de la meva representació que han arribat als nostres dies van ser trobats en espais amagats, com la Verge lactant a les catacumbes de Santa Priscil·la (segle II aC).

L’emperador romà Flavi Teodosi va declarar, l’any 380 dC, el cristianisme com a religió de l’imperi. Aquest gest va fer aflorar les representacions artístiques paleocristianes, que fins aleshores havien estat perseguides i condemnades pel poder establert. I, al seu torn, aquesta assimilació va permetre l’aparició d’un estil mestís, fruit de la barreja entre elements grecoromans i cristians.
 
L’any 413 dC, a la ciutat d’Efes, un grup de prohoms cristians va celebrar el tercer concili ecumènic, que perseguia una idea revolucionària: aglutinar tots els corrents cristians en un únic dogma. Una de les mesures que van adoptar va ser dotar-me a mi, Maria, d’una qualitat divina: convertir-me en la Mare de Déu o Theotokos que tots coneixem.

Foto Verge lactant Santa Priscil·la / Wikimedia Commons
Foto Concili d'Efes Notre Damme de Fourvères / Font: Creative Commons

La Mare de Déu, de l'art romà al romànic

Als segles V i VI, al bell mig de l’Imperi Romà d’Orient es va desenvolupar l’art bizantí, que reproduïa escenes captivadores i amb una forta càrrega simbòlica. Moltes d’elles relacionades amb la meva figura, la de la Mare de Déu.

Més enllà de les contrades orientals, l’art bizantí es va anar estenent per l’Europa més occidental, principalment a través del nord d’Itàlia. Allà va aparèixer la denominada escola de Llombardia, una de les més importants del que s’acabaria denominant romànic.
Foto Icona Nostra Senyora de Vladimir (Font: Wikimedia Commons)
Foto Madonna Luca, Itàlia (Font: Creative Commons)

El rostre català de la Mare de Déu

L’herència ítalobizantina queda palesa pel que fa a la meva representació: rostre allargassat, inexpressiu i una gestualitat rígida i monumental. Aquests elements iconogràfics van arribar a terres catalanes amb la introducció de l’art i l’arquitectura romànica.
 
Catalunya, segle XI. Terra de comtes, senyors feudals i lluites acarnissades. El grau de violència era tal que l’abat Oliva va declarar la treva de Déu, amb la creació de sagreres, nom que rebien els camins i espais sagrats que envoltaven els temples. La construcció d’esglésies i monestirs va impulsar i accelerar la implementació del romànic.
 
En aquell període, molts pintors em van dibuixar com a Maiestas Mariae, sostenint el Nen Jesús en el tron celestial. Podem trobar exemples en absis, conjunts murals, capitells o escultures a esglésies com la de Santa Maria d’Àneu, Sant Sadurní d’Osormort o Sant Pere de Sorpe.

Altres escultors van decidir plasmar-me en fusta policromada i plena de detalls. Aquests objectes van rebre el nom de “talles marianes” i van arribar a ser objectes de culte durant l’època romànica, ja que materialitzaven la meva figura en quelcom real que els feligresos podien palpar. Algunes de les més conegudes son la Verge de Núria, la de Meritxell o la Moreneta de Montserrat. Una de les més antigues i millors conservades, construïda el segle XII, és la de Ger.
Foto Hymnus III Santa Maria d'Àneu (Font: museunacional.cat)
Foto Mare de Déu Sant Pere de Sorpe (Font: museunacional.cat)

Verge de Ger (Font: museunacional.cat)

La Mare de Déu a Taüll

Roda el món i torna al Born. O, en aquest cas, tornem a Taüll, on conviuen dues esglésies bessones que dialoguen artísticament entre si. La dependència de l’estil de les pintures és ben clara, especialment en el modelat de les formes i la geometrització dels vestits.

Sant Climent va ser consagrada el 10 de desembre de 1123 i Santa Maria, un dia després, pel bisbe de Roda d’Isàvena, Ramon Guillem. La primera té com a protagonista el Crist en Majestat, obra de l’enigmàtic mestre de Taüll. Jo també hi aparec, però en un pla secundari, acompanyada de cinc apòstols. En canvi, l’església de Santa Maria, com bé indica el seu nom, empodera la figura de la Mare de Déu.

A l’absis central de l’església, es pot veure una Majestat de la Verge, una imatge icònica que m’identifica com a Reina del Cel, asseguda en un tron, amb el Nen Jesús a la falda. Aquesta representació dona continuïtat a l’estil bizantí, amb influències del romànic llombard.
Fotos absis Sant Climent (Font: museunacional.cat)
Foto absis Santa Maria (museunacional.cat)

El conjunt iconogràfic inclou també altres figures importants del cristianisme, com apòstols, profetes i escenes bíbliques, però soc jo la que ocupo un lloc central. Estic representada com una figura solemne i imponent, amb una expressió serena que transmet el paper cabdal com a mediadora entre Déu i els homes. L’ús de colors vius, especialment el blau i el vermell, ressalta la meva figura i atributs, mentre que els detalls del Nen Jesús, amb un rostre adult i serè, reforcen la seva naturalesa divina.

A principis del segle XX, Santa Maria de Taüll va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològica-jurídica a la ratlla d’Aragó, organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans, amb la missió de redescobrir el patrimoni artístic català i el meu llegat. Uns anys després, es va decidir arrencar les pintures i portar-les al Museu Nacional d’Art de Catalunya, davant el temor que fossin venudes i exportades. Actualment, en podeu veure una reproducció a l’església, per experimentar in situ l’experiència de contemplar-les.

Podríem afirmar que Sant Climent és el germà popular, amb més reconeixement social i mediàtic. Tanmateix, el temple que porta el meu nom és un exemple paradigmàtic de la devoció que sentia la societat de l’època per la figura de la Mare de Déu, a la vegada que segueix sent la joia del conjunt patrimonial de Taüll gràcies a una arquitectura harmoniosa integrada en el poble i la utilització vibrant del color i de les formes en els seus murals.
 
Aquestes pintures ens permeten presenciar un cicle que comença amb el naixement de Jesús i finalitza amb el judici final. Un cercle infinit que seguiré observant, amb paciència i condescendència, des de dalt del campanar de la meva església, Santa Maria.

Reproduccions Santa Maria (Font: Oscar Robdag / Consorci Patrimonial de la Vall de Boí)