A l’estiu de l’any 1300 Dalmau de Fortià era abat de la canònica de Santa Maria de Vilabertran. A l’abadia, hi vivien 12 canonges, a més d’una dotzena de persones de servei, entre els quals trobem un cuiner, un forner i un hortolà, i 25 treballadors del camp. Al refetor, però, només hi podien menjar els canonges i, excepcionalment, s’hi convidava algun dels pelegrins que, de camí a Jerusalem, Roma o Compostel·la, s’allotjaven a l’hospital de l’abadia.
 

Les estovalles eren blanques amb dissenys d’escacats blaus. La vaixella era de ceràmica vidriada; les peces de dimensions més grans, les servidores o els plats talladors, podien tenir decoracions de colors verds i morats, que estaven fetes amb coure i manganès. Només els estaments privilegiats es podien permetre aquest tipus de ceràmica, mentre que les taules de les classes populars es paraven amb vaixella de fusta o ceràmica grisa.
 

L’aigua se servia en gerres i el vi, en ampolles de vidre. A finals del segle XIII, es va estendre l’ús de gots per beure, que es compartien, per la qual cosa només se’n posaven uns quants a taula. Un dels models més comuns eren els gots decorats amb gotetes de vidre, que evitaven que rellisquessin dels dits.
 

A Vilabertran cada canonge podia disposar de mitja lliura de pa al dia. Com que encara no s’havia generalitzat l’ús de les forquilles, s’ajudaven amb les llesques de pa per agafar el menjar amb els dits.
 

Per fer camí, els pelegrins es cobrien el cap amb capells de sol (barrets lleugers d’ala ampla) i acompanyaven el pas amb bordons (bastons llargs). Als sarrons, embolicades amb tovalloles, hi devien portar panades, una pasta de farina cuita i farcida, que adoptava formes rodones o triangulars. Gràcies als receptaris medievals catalans, com el Llibre de Sent Soví o el Llibre d’aparellar el menjar, coneixem diverses receptes de panades amb farcits de carn, com pollastre, perdiu, cabrit, vedella i conill, o peix, com llampresa, arengada, sardina, tallahams, llobarro, verat i llissa.