Com arreu del país, el 23 de juny, al Castell Monestir d’Escornalbou, se celebrava la nit de Sant Joan, també coneguda com la nit del foc o de les bruixes. En aquesta data, al llarg de les dècades del 1920 i el 1930, Eduard Toda hi exercia puntualment d’amfitrió d’un grup d’amics de confiança, normalment set o vuit, per celebrar el solstici d’estiu. En aquesta festa, no hi faltaven ni el cardenal Francesc Vidal i Barraquer ni el bibliotecari del Seminari Conciliar de Barcelona, Jaume Barrera i Escudero. També hi acostumaven a ser presents el matrimoni format per Agustí Duran i Sanpere, arxiver i historiador barceloní, i Hermínia Grau i Aymà, acompanyat de les seves filles. A més del seu estimat net Eduardet Toda. 

 

En les primeres dècades del segle XX, l’etiqueta a taula estava molt pautada. La disposició correcta a la taula era l’alternança d’un comensal femení i un de masculí. Per cada sis comensals hi havia d’haver un criat o una criada que els servís. Respecte al parament, els coberts havien de ser de plata o platejats i cada comensal havia de tenir tantes copes com vins s’hi servissin. Tots els accessoris, com ara pales de servir, setrilleres, ampolles i, fins i tot, els plats de les postres s’havien de situar en el bufet o la taula auxiliar. La taula, però, podia anar guarnida amb flors i elements vegetals, sempre que no fossin massa oloroses i no destorbessin la vista. 

 

La revetlla començava amb un sopar en què se servien diversos plats i on no podia faltar per a les postres la coca de Sant Joan. Els plats variaven segons el territori, tot i que els productes de temporada sempre hi eren molt presents. En general, els plats que se servien responien a àpats propis d’un dia de festa major, i s’hi combinaven productes de mar i de muntanya. Tot i no existir un menú precís, com passa per Nadal, el més habitual era prendre un entrant i tres plats. 

 

En la revetlla posterior, la coca n’era el menjar principal. Les coques eren molt variades. En el seu origen, eren de forma rodona, amb un forat al mig, en al·lusió al sol, i elaborades de pa, però les formes es van anar diversificant. A partir de la dècada del 1920, el més habitual era acompanyar-les amb xampany. Segons la tradició, existia la creença que la coca havia de menjar-se a l’exterior, ja que prendre-la a dins donava mala sort.