És diumenge 13 de desembre de 1435. L’abat Joan Pinyana governa el monestir i la comunitat es prepara per celebrar Santa Llúcia. L’església parroquial està dedicada precisament a aquesta santa i la festivitat, amb el temps, s’acabarà convertint en la festa major d’hivern de Santes Creus. 

 

El dia a dia de la comunitat està marcat per la regla de sant Benet. La norma estableix que entre el 13 de setembre i la Quaresma només es farà un àpat al dia, a l’hora novena (aproximadament les tres de la tarda). El seguiment de la regla, complementada amb altres textos legals propis del monestir, no es relaxa ni tan sols en una jornada assenyalada com aquesta. 

 

La taula està parada al refetor, el menjador comunitari. Quan es dona el senyal, els monjos es renten les mans al lavatori i entren ordenadament. Avui s’han posat coberts per a trenta-vuit persones, tot i que la comunitat n’inclou una quarantena llarga. Alguns monjos són de viatge d’estudi i d’altres, com el lector, els cuiners o cocs, els setmaners, el porter, l’hospitaler i el campaner, estan ocupats amb les seves tasques i no s’asseuen a taula. 

 

Ningú no seu fins que no ho fan l’abat i el prior, que ocupen els seients principals i se’ls serveix primer. Tota la comunitat beneeix la taula, i a partir d’aquest moment l’única veu que ressona a l’interior del refetor és la del monjo lector, situat al púlpit. Avui, segon diumenge d’Advent, llegeix uns versicles del Llibre d’Isaïes. Ell, igual que els altres monjos amb tasques assignades, menjarà després. 

 

Un llibre d’usos de 1420 recull diverses normes de comportament a Santes Creus: és prohibit eixugar-se les mans o els ganivets amb les estovalles i, si un monjo necessita sal, ho farà fent un senyal, sense parlar. 

 

La cuina cistercenca d’hivern és senzilla però nutritiva, adaptada al calendari litúrgic i al clima. Predominen llegums, cereals, verdures de temporada com cols, porros, cebes o naps, així com peix en saó i fruits secs. Fa fred, i els brous i les coccions llargues servides en calent dominen els àpats. No falten tampoc el vi ni la cervesa elaborats a Santes Creus. En època freda, i especialment per Nadal, els monestirs produeixen el vinum piperatum, un vi dolç i especiat amb canyella, gingebre, clau, nou moscada o pebre, endolcit amb mel i servit calent per escalfar el cos. 

 

Un altre producte típic de l’hivern són les neules, molt apreciades. Sabem que eren presents a Santes Creus i fins i tot apareixen documentades en un inventari antic del monestir. 

 

Els setmaners han preparat la taula amb cura, amb les escudelles decorades amb l’escut del monestir. Les de la taula abacial són diferents de la resta: l’abat Pinyana va manar fer una vaixella amb el seu propi escut (un pi pinyer amb el bàcul abacial), seguint la pràctica dels personatges notables durant l’Edat Mitjana de deixar empremta en objectes artístics, litúrgics o quotidians. 

 

A cada posició hi ha també un tovalló, un pa individual i una cullera metàl·lica decorada també amb una petita pinya. Tot un luxe, ja que normalment eren de fusta, igual que les copes, de vidre. Una d’aquestes copes, recuperada segles després, es conserva avui al Museu Arqueològic de Tarragona. Juntament amb altres fragments de plats, escudelles, gerres, vidre, rajoles i altres materials recuperats, ha permès recrear fidelment aquesta taula.