El vi és una beguda que ha seduït des de sempre. Fem un passeig per la història, descobrim els primers viticultors i com va arribar aquest producte a casa nostra.
Els cellers més antics
Parlar de la història del vi ens trasllada a les civilitzacions grega i romana. Però de fet, l’origen d’aquesta beguda tan apreciada al llarg dels temps és molt més antic; l’arqueologia n’ha trobat evidències que es remunten fins al neolític i l’edat dels metalls, sobretot en territoris del Pròxim Orient.
Alguns d’aquests primers jaciments vitivinícoles es troben a les muntanyes de Zagros (situades entre Iran, Armènia i Geòrgia), concretament al jaciment de Hajii Firuz Tepe. A Armènia és on s’ha documentat el “celler” més antic de la història, que data del 6.000 aC. El cultiu de la Vitis vinifera sylvestris i l’invent de la ceràmica van ser els dos factors decisius perquè l’home prehistòric esdevingués el primer productor de vi. Voltants de les muntanyes de Zagros (Autor: Mandana-r)
Els fenicis, primers comerciants del vi
El gust pel vi i el seu cultiu es van estendre des del Pròxim Orient fins a Europa a través de Grècia i Turquia, i també cap al Nord d’Àfrica. Amb els segles, es va convertir en una beguda apreciada tant per les elits socials com pel conjunt de la societat. En temps dels romans, el consum de vi conferia estatus i diferenciava els ciutadans dels bàrbars, que preferien la cervesa.
Però, com i quan va arribar el vi a la península ibèrica? I a l’actual Catalunya? La documentació escrita i les àmfores han donat importants pistes als historiadors. Així, s’ha pogut saber que van ser els fenicis els introductors del vi a la península a través del nord d’Àfrica i de la costa andalusa. Al segle VIII aC tot fa pensar que aquests grans comerciants del Mediterrani tenien el monopoli de la producció i la distribució de vi.
Un segle més tard però, ja es té constància d’algunes zones productores a la península ibèrica (País Valencià i a Catalunya, prop del riu Ebre). Eren habitades pels ibers, que elaboraven cervesa pròpia però també importaven vi. Col·lecció d'àmfores conservades al museu del Castell de Bodrum (Turquia) (Autor: Etimbo)
La “cultura del vi”
Els grecs i els romans van ser els que, més enllà del comerç, van assentar les bases de la “cultura del vi”. El vi més enllà de la gastronomia i l’agricultura, va esdevenir un producte medicinal, un tema literari (el poeta grec Alceo és el primer en glossar les seves virtuts) i un poderós símbol religiós. Els antics grecs adoraven a Dionís, déu de l’agricultura, la vinya, el vi i la procreació.
L’home no només contactava amb la deïtat a través del vi sinó que interpretava aquest producte com un regal diví; en agraïment se celebraven les dionísies, precursores de les bacanals romanes, que tenien lloc quatre cops l’any coincidint amb el cicle vitícola. El vi, el teatre, els banquets i les orgies eren la millor forma de retre homenatge a Dionís.
A l’actual Catalunya, el port d’Empúries va ser la principal porta d’entrada dels productes dels colons fenicis i grecs, però no va ser fins a la conquesta romana que es va generalitzar la producció autòctona a gran escala.
La conquesta romana de la península va transformar l’agricultura tradicional basada en petites unitats familiars de producció. Amb una demanda cada cop més gran, sobretot causada per l’increment de la població a les ciutats, la producció de vi era una activitat econòmica molt rendible. Així, tant a Catalunya com al País Valencià, es van multiplicar les explotacions agrícoles, el que coneixem com a vil·les, que sovint allotjaven també als terratinents i les seves famílies en luxoses residències. La joventut de Bacus de William-Adolphe Bouguereau (1884)
Els poetes Safo i Alceo en un oli del pintor Lawrence Alma-Tadema de 1881
L’Edat d’or a Hispania
L’edat d’or del vi a l’antiga Hispania va durar dos segles, entre el s. I ac i l’I dC. Una situació propiciada per la relativa estabilitat política del moment i també per l’auge de les exportacions dels productes agrícoles de la península.
Pel que fa al vi, se’n produïa de qualitats diverses per a tot tipus de consumidors i, els més luxosos de la província Tarraconense fins i tot s’exportaven a la península itàlica. Els vins de més anomenada es feien als voltants de Tàrraco, Lauro (el Vallès) i a les Balears, mentre que els de la zona de la Laietania no eren per a paladars massa exigents. Així en van donar testimoni literats de primer nivell com Marcial, Silius o Plini el Vell. Vil·la romana dels Munts a Altafulla (Autor: Jaume Meneses)
Monestirs, centres vitivinícoles medievals
Amb la caiguda de l’imperi romà i el declivi de la cultura clàssica, els monestirs cristians van convertir-se en els baluards del cultiu de la vinya i l’elaboració de vi. Des de l’antiguitat tardana i al llarg de tota l’edat mitjana, els cenobis van tenir un paper clau com a centres vitivinícoles, ja sigui en períodes de “resistència” (invasions bàrbares i musulmana) o en altres més favorables en que el vi era no només un producte imprescindible per a la litúrgia sinó també un important actiu econòmic.
No és pas casualitat que, ja a l’alta edat mitjana, als bisbes se’ls conegués també amb el nom de pater vinearum. Santa Maria de Poblet (Autor: Josep Giribet)
