Taüll 1123, un viatge sensorial als orígens del romànic
Darrere de la imatge d’obscuritat i misteri que sempre han desprès les esglésies de la Vall de Boí, Sant Climent de Taüll s’omple de llum i colors gràcies a les tecnologies audiovisuals per oferir al visitant una experiència única a casa nostra.
És indiscutible que hi ha obres d’art que brillen amb llum pròpia per sobre de la resta i si parlem del romànic català tots coincidirem que l’obra que ostenta amb merescut mèrit aquest particular distintiu és, sense cap mena de dubtes, el pantocràtor de Sant Climent de Taüll. No és només la qualitat de l’obra, sinó el grau de conservació i la perícia de l’autor, perquè al seu voltant giren tota una sèrie de factors de pell, d’aventures i de desventures, que han ajudat a escriure una llegenda increïble que començà fa més de 900 anys.
El Mestre de Taüll
A principis del segle XII, els senyors d’Erill retornen de les campanyes de reconquesta al costat d’Alfons el Bataller. Després de l’èxit de les escomeses, el seu ascens econòmic i social fou fulgurant, i una part important del botí obtingut va invertir-se en la promoció de les esglésies de la seva baronia, especialment a les de la Vall de Boí. Comencen així uns anys on aquest petit racó del món es revolucionà per complet i passà a convertir-se en un dels centres importants de creació artística del Pirineu. Aquest fet va acabar provocant l’arribada de multitud d’artistes itinerants i d’artesans vinguts d’arreu de Catalunya, i també de molt més lluny: mestres, oficials, aprenents, etc., tots atrets per la singularitat d’un projecte del qual tothom volia formar-ne part. Però amb ells arribaren també nous corrents de pensament, nous materials, i noves formes de veure la vida i d’entendre l’art. No és estrany, doncs, que la unió d’aquestes forces acabés generant el que actualment està considerat per la UNESCO com un dels exemples més paradigmàtics del romànic a nivell mundial, gràcies sobretot a l’alta concentració d’esglésies dins d’un territori tan reduït.
Quim Roser. Departament de Cultura / Institut Amatller d'Art Hispànic
L’art brollava i amb ell el ritme de la Vall s’alterava, i entre els artistes que van provocar aquesta eclosió trobem un dels pintors més genials de l’Europa d’aquell moment. Parlem, evidentment, del mestre de Taüll. Una mà anònima i desconeguda per a nosaltres, perquè d’ell tan sols coneixem l’origen, suposadament italià, i la professió, pintar amb depurada tècnica i estil en nom de qualsevol que li pagués. En una època i una societat tan extremadament teocèntrica, on l’autoria individual dels artistes no tenia major rellevància que la de construir un missatge superior, ell va ser capaç de projectar l’obra magna de tot un estil fent un ús brillant del cromatisme, traçant formes inspiradores i col·locant la seva pintura al saló de la fama de la història. Aquesta és la base que sustenta l’innovador projecte que, gairebé un mil·lenni més tard, es va dur a terme l’any 2013 al mateix lloc on ell va deixar la seva empremta original.
Centre del romànic Vall de Boí / Joan Vidal Ventosa. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Les capes del romànic
No tothom és conscient que la gran majoria dels edificis d’època romànica estaven policromats tant per dins com per fora. És difícil d’imaginar, oi? Els vestigis que ens han arribat són principalment de pedra vista i les poques representacions interiors genuïnes que queden estan penjades en absis artificials. Una sort que sigui així, tot sigui dit de pas.
L’any 1907, la famosa expedició de l’Institut d’Estudis Catalans coneguda com la «Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó», desembarcà a la Vall de Boí. Sempre s’ha parlat d’aquest moment com un dels detonants del redescobriment de l’art romànic, però per ser justos amb la realitat, hem de dir que va ser un descobriment en tota regla, sobretot perquè algunes de les obres que van sortir a la llum pública fins aleshores havien sigut unes completes desconegudes. Entre elles destaca un conjunt de pintures que es trobaven darrere d’un gran retaule gòtic ubicat a l’absis major de l’església de Sant Climent de Taüll. Amagaven un imponent pantocràtor de línies i colors sorprenents, i amb uns rostres escrutadors que no van deixar ni un moment d’empaitar amb la mirada tots els membres de la comitiva. Segur que tots ells van ser conscients des del primer cop d’ull que es trobaven davant d’una gran troballa, però el que possiblement no tingueren tan clar era la magnitud que acabarien tenint aquelles pintures per a la història de l’art català.
Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya / Quim Roser. Departament de Cultura
Després de gairebé 800 anys, la pell del monument tornava a sortir a la llum, però les circumstàncies van impedir que brillessin durant massa temps a les parets del temple. L’any 1919, durant la revaloració de l’art romànic, un marxant d’art va aconseguir traspassar tots els límits, perquè va posar les institucions catalanes en una difícil situació al vendre les esplèndides pintures de la canònica de Mur al Museum of Fine Arts de Boston. Aquell fet va suposar un cop terrible i precipità la campanya d’arrencaments de les pintures murals del Pirineu sota la petició explícita de la Mancomunitat. Durant tres anys els frescos de la majoria d’esglésies del nord de Catalunya van ser escorxats dels seus murs a través de la tècnica de l’strappo. Un procediment ancestral que aconseguia, per un costat, extreure les pintures amb la seva capa pictòrica intacta i per l’altre, mantenir fora de perill aquests tresors excepcionals.
Joan Vidal Ventosa. Arxiu Fotogràfic de Barcelona / Centre del romànic Vall de Boí
A conseqüència de l’arrencament que deixà nua l’epidermis de Sant Climent, el seu absis passà per diferents etapes evolutives: l’any 1955 es va procedir a fer una còpia dels originals, pintada directament sobre guix. Passat el temps, la còpia es va anar degradant fins que es va decidir extreure-la. Durant els estudis per a la restauració, es van descobrir els estrats més profunds dels murs i part de la pintura primigènia que es recuperà. Però no va ésser fins el 2013 que l’obra del mestre de Taüll va tornar a lluir en la seva màxima esplendor a les parets de l’absis central. Això sí, aquest cop a través d’un espectacular mapping.
Taüll 1123
10 de desembre de 1123. La vall sencera es concentra a Taüll per assistir a la consagració de l’església de Sant Climent. El bisbe Ramon de Roda d’Isàvena, acompanyat dels senyors d’Erill, oficia l’acte.
Una munió de gent espera expectant. Les campanes comencen a sonar. Les portes d’entrada s’obren. A dins, les sensacions flueixen entre els assistents. Rostres compungits, boques obertes. Les paraules del bisbe no s’escolten rere les mirades perplexes. La decoració omnipresent provoca al mateix temps veneració i esvaïments. Els fidels presencien en les seves pròpies carns la segona parusia, el retorn de Crist a la fi dels temps, tal com dicta el text de l’Apocalipsi. Déu és el principi i el final de totes les coses. Rictus solemne, majestuós, superb. Rodejat de figures geomètriques de dimensions descomunals, dels apòstols, dels evangelistes, de la Mare de Déu. Una inscripció marca l’escena: Ego Sum Lux Mundi, jo sóc la llum del món. Una potent llum recorre cada racó de la Vall esclatant en milers de colors i de formes.
Quim Roser. Departament de Cultura
Tot fa palès que l’objectiu principal d’aquesta obra, i de l’art romànic en general, és provocar l’apropament dels fidels amb Déu a través dels símbols. Beneir-los, advertir-los i educar-los en la fe. El mestre de Taüll ho aconsegueix amb virtuosisme. Segur que la sensació que van tenir els assistents d’aquella data no dista gaire de l’experimentada en l’actualitat quan presenciem l’audiovisual Taüll 1123. La llum connecta el segle XII amb el XXI, i un cop hem creuat l’altra dimensió, gaudim d’una experiència que ens condueix als orígens del romànic.
Eloi Maduell. Playmodes
El projecte, realitzat en el marc del programa Romànic Obert del Departament de Cultura i l’Obra Social La Caixa, amb la col·laboració del Bisbat d’Urgell, el Consorci de Patrimoni de la Vall de Boí i el MNAC, pot presumir d’una fita insòlita: digitalitzar la pintura mural a partir de les restes de l’original i retornar-les a l’espai on van pertànyer. I tot mitjançant l’aplicació de les últimes tecnologies de la imatge, els immersius efectes sonors i la fidedigna reproducció de cadascun dels elements que componien el fresc. D’aquesta manera, s’aconsegueix restaurar-los sobre el mur a través d’animacions en 3D. El resultat obtingut és un viatge sensorial que va més enllà de la innovació. Una fita única que no és només mèrit dels tècnics i creatius que hi ha darrere de l’audiovisual, sinó que també ho és de totes les persones vinculades d’una manera o altra a la pintura mural des de 1123, començant per l’artista que les va pintar.
La perspectiva històrica potser ens farà veure com amb el temps també es converteix en una altra icona del nostre art. El que no sabrem mai és què pensaria el Mestre si tingués l’ocasió de contemplar la seva obra avui projectada gràcies a la llum de les noves tecnologies. Encara que potser no seria estrany que preguntés amb interès per aquesta nova tècnica per incorporar-la al seu taller.
