Durant segles, la muntanya més coneguda de la ciutat ha viscut nombroses reformes urbanístiques que l’han definit i redefinit, i l’han convertit en un dels espais més curiosos i replets de petites i grans històries.
Tot comença al turó
Alguns turons de Barcelona van ser poblats pels ibers, però d’entre tots ells, Montjuïc va ser el més significatiu, perquè va ser l’assentament en aquesta muntanya el que va propiciar la fundació de la capital catalana. La cultura ibèrica estava molt centrada en el comerç marítim i es va anar fusionant amb la civilització més coneguda de l’antiguitat, els romans, que van preferir instal·lar-se en el Mont Tàber, la qual cosa els facilitava el transport de mercaderies. Tot i així, van seguir necessitant la matèria primera essencial que brindava Montjuïc per erigir els seus temples i la seva muralla: la pedra. No obstant això, lluny de tractar-se d’una explotació exclusiva dels temps de Barcino, les pedreres d’aquest cim van ser treballades sistemàticament fins la meitat del segle XX.
No és a l’època dels ibers sinó a l’edat mitjana on ens hem de remuntar per trobar-nos amb l’origen etimològic de “Montjuïc”, el “mont dels jueus”. Es tracta d’un topònim derivat de l’existència d’una necròpolis jueva medieval situada aproximadament a uns 100 metres per sobre del nivell del mar i data del 1091.
Una anècdota particular pot tenir prou força per modelar la trajectòria urbanística d’un indret i aquest fou el cas d’aquesta muntanya. L’estiu del 1391 es va produir un assalt al Call i van ser assassinades unes 300 persones en un acte sanguinari d’antisemitisme que va fer trontollar la comunitat jueva i va provocar l’abandonament del cementiri jueu de Montjuïc. Així es ca encendre una disputa per la possessió de les seves valuoses pedres. De fet, el fossar dels jueus era precisament una de les principals canteres d’on s’extreia la pedra de Montjuïc, un gres quarsític compacte i resistent amb el qual es va construir la gran majoria de monuments de la ciutat.
Vista general de les sitges ibèriques de la via de Magòria (Montjuïc, Barcelona), 1990 (Wikimedia Commons) Cementiri jueu (Wikiemedia Commons) Front d'extracció de la pedrera romana de Montjuïc, on s'aprecien les marques d'extracció, 1990 (Wikimedia Commons)
El castell de Montjuïc
A partir del segle XVII, coincidint amb l’aparició de l’artilleria, la muntanya de Montjuïc va començar a agafar força com a punt estratègic de control. Un clar exemple el trobem en el paper que va jugar durant la Guerra dels Segadors (1640-1652), van protegir Barcelona de les tropes castellanes gràcies als canons que vetllaven per la integritat de la ciutat.
Ara bé, quan Barcelona va ser derrotada l’any 1714, el destí del castell es va veure alterat: va passar a ser un punt de control de les tropes borbòniques i a partir d’aquell moment i durant dos segles, va esdevenir l’espasa de Dàmocles per als barcelonins, disposada a sufocar qualsevol intent de revolta sense importar el preu a pagar. El bombardeig d’Espartero, l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, Lluís Companys... Aquest enclavament estratègic de la ciutat va ser un testimoni clau de la història de Catalunya.
Durant aquests segles, igual que la resta de racons de Montjuïc, el castell va viure la seva pròpia transformació urbanística. Va començar com un senzill farell, però el 1640 es va enderrocar l’antic fortí i en tan sols trenta dies, es va aixecar la primera fortificació de la muntanya, que va adoptar una forma estrellada. Quatre anys més tard, aquest fortí provisional es va convertir en un castell. Durant els propers cent anys s’hi van anar perfeccionant les instal·lacions i es van dur a terme nombroses obres. Castell de Montjuïc (Bob Masters / Departament de Cultura)
La llar dels esports
L’interès de la ciutat per convertir Montjuïc en un espai vinculat als esports respon a la necessitat d’apropar-la a la modernitat. Per entendre-ho, hem de viatjar a finals del 1883, quan es va inaugurar l’hipòdrom i els esports anglesos van arribar a les nostres terres. De cop i volta, un cap de setmana qualsevol podíem trobar-nos l’aristocràcia i la burgesia d’aquell temps jugant a futbol o tennis. Però aquesta classe social privilegiada no era l’única que gaudia de Montjuïc com a espai de lleure, ja que, tal com pot testimoniar l’arxiu fotogràfic de l’època, les fonts, els brolladors i les nombroses ermites que havien aflorat arreu del turó, van esdevenir punts de trobada, espais de passeig, de jocs i de pícnics per a la gent comuna.
Uns anys més tard, a la pedrera de la Foixarda, es va construir un estadi que havia de ser la seu del Jocs Olímpics del 1924, però quan finalment es va decidir que se celebrarien a París, aquest indret va convertir-se en un estadi on el Barça disputava alguns dels seus partits, i atreia un públic molt nombrós.
La societat barcelonina en el hipòpdrom de Can Tunis (Frederic Ballell / Arxiu Fotogràfic de la Ciutat de Barcelona. Apareix a la col·lecció La Habana-Barcelona)
L’Exposició del 29
Tot i que la transformació urbanística de Montjuïc, així com la de la resta de la ciutat, culminaria amb els Jocs Olímpics del 1992, aquest no va ser el primer gran esdeveniment que va acollir Montjuïc. Sis dècades enrere, les llums del Palau Nacional de Catalunya van projectar-se sobre el cel de Barcelona amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929.
En plena dictadura de Miguel Primo de Rivera, amb l’objectiu de mostrar Espanya com un país modern i avançat, es va emprendre una gran tasca de modificació urbanística que fos apta per dur a terme tot el que s’havia pensat per a l’exposició.
Va ser a propòsit d’aquest aparador de la indústria, l’art i l’esport que es van construir el Teatre Grec, el parc d’atraccions de la Foixarda (que va tancar amb l’inici de la Guerra Civil) i la popular atracció turística del Poble Espanyol, que reprodueix diversos espais urbans i arquitectònics d’altres regions.
Museu Nacional d’Art de Catalunya amb les llums de vespre (Wikimedia Commons) Vista aèrea del Poble Espanyol (Wikimedia Commons)
Un altre projecte que va veure la llum aquell mateix any va ser el Pavelló Alemany, dissenyat per Ludwig Mies van der Rohe. Aquesta creació estava destinada a acollir la recepció d’Alfons XIII i Victoria Eugènia, igual que el Palau Nacional, construït també expressament per a aquesta singular exposició que va redefinir el traçat urbanístic d’aquesta àrea de Barcelona.
El catàleg fotogràfic que es va publicar en aquella època va deixar testimoni escrit de la innegable metamorfosi a què es va veure sotmesa Montjuïc. La part històrica de la muntanya es va convertir en un parc de 200 hectàrees amb vistes a la ciutat al mar.
Pavelló Mies Van der Rohe (Ashley Pomeroy / Wikimedia Commons) Inauguració del Pavelló d'Alemanya (Gabriel Casas / Arxiu Nacional de Catalunya)
Seu dels Jocs Olímpics del 1992
En l’imaginari col·lectiu dels barcelonins, la data clau que va redefinir el futur d’aquesta metròpolis en conjunt va ser el 1992, quan els Jocs Olímpics van posar Barcelona al mapa de milers de persones que, durant les properes dècades, convertirien la capital catalana en una de les primeres destinacions turístiques del planeta. D’aquest punt i apart en la història de la Ciutat Comtal en va ser testimoni Montjuïc, que hi va tenir un paper central. Es va emprendre un important procés urbanístic amb l’objectiu de dotar la capital catalana de les infraestructures necessàries per rebre 169 països participants d’aquest esdeveniment multitudinari, i es va crear un conjunt d’instal·lacions esportives que rebria el nom d’Anella Olímpica. Es va remodelar l’Estadi Olímpic Lluís Companys, es va construir el Palau Sant Jordi, es va projectar la Torre Calatrava, també es van remodelar les Piscines Bernat Picornell i es va erigir l’edifici de l’INEFC.
Va ser a partir d’aquest moment quan la muntanya es va comprometre amb els tres pilars que marcarien el seu urbanisme en les properes dècades: la natura, la cultura i l’esport. La proliferació de parcs, jardins i museus va fer d’aquesta ambició conceptual una realitat què qualsevol persona podria gaudir.
Anella olímpica (Bob Masters / Departament de Cultura)
El pulmó més eclèctic de la ciutat
Després de segles de modificacions urbanes, Montjuïc ha acabat sent l’espai verd més plural de Barcelona, ja que hi podem trobar tot allò que vulguem: una amable zona de passeig pels seus parcs i jardins, museus per als amants de la cultura i espectaculars miradors per contemplar Barcelona. El sentinella de la capital catalana és també el bressol de múltiples museus per a tots els gustos: el Museu d’Arqueologia de Catalunya, la Fundació Joan Miró, el Museu Olímpic i de l’Esport i la Fàbrica Casaramona, d’estil modernista, on hi ha el CaixaForum.
La iniciativa de convertir Montjuïc en una zona on proliferessin els espais verds va agafar força al tombant del segle XIX al XX, però els diferents jardins que oxigenen aquesta àrea de la ciutat, van anar germinant al llarg de diverses dècades: els Jardins de Miramar, es van projectar amb motiu de l’Exposició del 29, juntament amb els Jardins de Laribal i els de l’Umbracle. Quan el 1960, Franco va cedir el castell de Montjuïc novament a la ciutat, va haver-hi un significatiu procés d’enjardinament que va conduir a la creació dels Jardins del Mirador de l’Alcalde. Als anys setanta, es va inaugurar un parc dedicat a un poeta català, els Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer i l’any 2003 un altre poeta català també va obtenir uns jardins al seu nom: Joan Brossa. A aquest itinerari de jardins esplèndids és indispensable sumar-hi els Jardins de Mossèn Costa i Llobera. Com que gaudeix d’una temperatura uns graus per sobre de la de la resta de la ciutat, Montjuïc és l’indret ideal perquè hi proliferin plantes subdesèrtiques, desèrtiques i tropicals, sobretot els cactus.
Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer (Canaan / Wikimedia Commons) Museu d'Arqueologia de Catalunya (Departament de Cultura)
Descobrir la muntanya
Podem contemplar-la a vista d’ocell amb el Telefèric de Montjuïc un recorregut de 750 metres. Una altra manera excel·lent de conèixer aquest espai i gaudir-ne és a través de l’activitat “Una passejada pel Montjuïc més desconegut” que ofereix el Museu d’Arqueologia de Catalunya, una ruta que ens obre els ulls a l’impacte que van tenir tots aquests esdeveniments en la imatge de Barcelona.
A través d’aquests indrets, Montjuïc ens ofereix també l’oportunitat de ser nosaltres, com ella, sentinelles de la ciutat. Encara que, en el nostre cas, només sigui durant uns breus instants, i, en el seu, més d’un mil·lenni. Parc de Montjuïc (Bob Masters / Departament de Cultura)
