L’exposició presenta cinc àmbits temàtics que s’entrellacen, evoca al visitant la memòria i la cultura fluvials, mostra la forta presència de l’Ebre en la història i la identitat col·lectiva, i reflexiona sobre el futur del territori basant-se en el mateix riu.

El riu que dóna la vida
Que l’Ebre és un gran riu, s’evidencia en múltiples aspectes, com es constata en els elevats valors naturals i en la biodiversitat de les comunitats d’éssers vius que hi habiten. La influència del riu en la vegetació i la fauna no es limita al curs d’aigua (peixos, nàiades, insectes, algues...), sinó que es dispersa, estenent-se per illes i galatxos i per les ribes, on els boscos de ribera constitueixen un biòtop, ufanós i exòtic que acull també un notable poblament animal (aus, llúdrigues, tortugues...), enmig de les terrasses limítrofes.

El riu bressol
La vall de l’Ebre concentra la major densitat de població de les Terres de l’Ebre, incloent-hi les ciutats més grans: Tortosa, Amposta, Deltebre, Móra d’Ebre o Flix. Vora el riu s’han establert unes formes de vida i de convivència singulars: a més d’anar a rentar o a buscar aigua, el riu ha propiciat la feina (l’horta, la cistelleria o la terrisseria...), les ribes oposades han necessitat trobar-se (passos de barca, ponts); la festa ha pres formes marcadament fluvials (regates, jocs...). Però, sovint, el riu també ha estat l’escenari de les formes més dramàtiques dels conflictes humans i, pel seu paper geoestratègic, els pobles riberencs han patit els efectes de les guerres. La relació entre els homes i el riu ha estat també marcada per les riuades, que episòdicament sacsejaven la vall i, malgrat tenir conseqüències tràgiques (1617, 1787, 1866, etc.), també bonificaven les terres agrícoles.

El riu camí
El mateix riu ha estat font d’aliment i de comerç: la pesca fluvial ha estat una pràctica present a tots els pobles riberencs i ha originat un riquíssim repertori de coneixements i de tipologies d’arts de pesca amb les quals es capturaven sabogues, esturions, madrilles, barbs, anguiles, llisses, llobarros, etc. L’Ebre també ha estat la principal via de comunicació entre l’interior i la costa. Hi han pujat i baixat mercaderies i persones, fet que va configurar una via de civilització i d’intercanvi. Al costat de vapors, muletes, pontones, xalanes i altres models, l’embarcació fluvial més característica era el llagut. Fins als anys seixanta del segle passat, les nissagues de pescadors, llaguters, mestres d’aixa... van marcar el caràcter dels pobles i, amb els seus coneixements i la idiosincràsia dels seus oficis, van esdevenir un grup social específic: la gent de riu.

El riu captiu
La força i les possibilitats de l’Ebre han suscitat l’ambició i l’interès per explotar-ne els recursos. Des de l’època moderna, projectes de navegació, canalització o, més modernament, energètics, han considerat el riu com el gran generador de riquesa, un recurs suposadament etern i inexhaurible. L’Ebre esdevé contemporàniament un important motor econòmic i els projectes impulsats des de fora del territori s’han centrat a considerar-lo com l’espai idoni per ubicar-hi la indústria pesada (química, nuclear, tèrmica...) o bé com un cabal d’aigua que es podia canalitzar, desviar o transvasar ben lluny. En els darrers anys, el paper del riu ha estat reivindicat socialment i es veu integrat com un factor essencial en la planificació territorial i en el desenvolupament sostenible.

El riu ara
Però l’Ebre no és només un símbol d’identitat o el marc d’un llegat patrimonial vinculat a formes de vida del passat. El riu és un referent en el present i el futur de les terres riberenques, i aquest àmbit vol ser una finestra oberta al riu i una plataforma per a la reflexió col·lectiva.