Fins a 10 euros

T’imagines poder tocar una xemeneia de la Pedrera i, unes passes més enllà, admirar la cúpula estelada del Palau Güell? I poder entrar a l’espai de treball que tenia Gaudí dins la Sagrada Família? El Gaudí Centre de Reus és molt més que un homenatge del municipi tarragoní a un dels seus fills més il·lustres i universals. És un museu modern i interactiu que des del 2007 explica de manera didàctica la vida i obra de l’arquitecte.
 
L’espai expositiu, de 1.200 metres quadrats, està distribuït en tres plantes que plantegen un viatge des de la persona de Gaudí i el seu Reus natal fins a les claus del seu llenguatge, passant per un espai de descoberta de la seva obra.
 
La tecnologia és clau en aquest projecte museogràfic. I és que aconsegueix crear una experiència sensorial integral mitjançant una combinació de maquetes tàctils, projeccions audiovisuals immersives i efectes especials com mappings. El visitant pot experimentar en primera persona com Gaudí va jugar amb l’espai, la llum, l’aire i l’aigua en els seus edificis. I alhora pot conèixer els enigmes i els aspectes inèdits i misteriosos de la seva arquitectura.
 
El museu també exhibeix alguns objectes originals com l’únic quadern manuscrit existent de Gaudí.

Aquest edifici medieval és el regal de Dalí a Gala, la seva esposa i musa. La casa-museu Castell Gala Dalí de Púbol, oberta al públic des del 1996, resumeix molt bé la relació establerta entre els dos amants i, alhora, permet descobrir el talent creatiu de l’artista en tota mena de detalls decoratius.
 
El 1969 Salvador Dalí adquireix el castell de la baronia de Púbol, una fortificació del segle XIV-XV molt deteriorada, però amb un aspecte misteriós i romàntic que el va captivar. El propi artista es va encarregar personalment de la decoració interior, creant representacions pictòriques als murs i sostres i falses arquitectures. Va dotar les estances d’antiguitats, barroquisme tèxtil i simbologia romàntica, generant un ambient sobri i delicat, pensat per al refugi de la seva esposa.
 
Tot l’edifici rep culte a Gala, gairebé com si es tractés d’una senyora feudal. Fins i tot la parella va acordar que Dalí no la visitaria si no era amb una invitació d’ella per escrit.
 
Als anys vuitanta, el castell es va transformar en el darrer taller de Salvador Dalí. Actualment s’hi poden veure les pintures i dibuixos que Dalí va regalar a Gala, escultures d’elefants de potes llargues al jardí i una col·lecció de vestits d’alta costura. Sens dubte, però, un dels elements més significatius és el mausoleu del soterrani, dissenyat pel pintor, on fou enterrada Gala, la dama del castell.
 
El Castell Gala Dalí de Púbol forma, juntament amb la Casa Salvador Dalí de Portlligat i el Teatre-Museu Dalí de Figueres, el triangle dalinià empordanès.

L’antic dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i la Geltrú acull des del 1990 una de les col·leccions ferroviàries més importants d’Europa. Més de 60 vehicles de totes les èpoques, tecnologies i països, incloses 28 locomotores de vapor de finals del segle XIX, conformen el gruix expositiu del Museu del Ferrocarril de Catalunya.
 
A través de la seva col·lecció es pot resseguir com ha estat la història del ferrocarril a Espanya, començant per una rèplica del primer tren que va circular a la Península, la Mataró. Es pot veure també la locomotora original més antiga conservada a l’Estat, l’últim vehicle de vapor o el primer Talgo. Complementen el recorregut objectes ferroviaris que expliquen com eren les estacions o com es controlava el trànsit ferroviari. Entre d’altres elements, hi trobem una taula d'enclavaments i un pont de senyals originaris de l'Estació de França.
 
A més de l’aspecte tècnic i històric, el museu convida a conèixer la vessant social i emocional del món del tren. Per això està concebut com un espai d’experiències. I és que els visitants poden entrar dins les locomotores, recórrer els trens de viatgers i fins i tot veure projeccions audiovisuals dins d’un vagó de mercaderies.
 
La important tasca de conservació i divulgació del museu es posa de manifest en el seu centre de documentació, amb més de 10.000 fotografies, 5.000 registres bibliogràfics i 400 vídeos.

Parlar de vi al Penedès és parlar de la identitat de tota una comarca. Aquesta simbiosi entre història, cultura i territori la reflecteix el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM) de Vilafranca del Penedès, el primer museu del vi de l’Estat espanyol.
 
VINSEUM va néixer l’any 2007 com un espai perquè els visitants experimentin la cultura del vi. És l’evolució conceptual del Museu de Vilafranca – Museu del Vi, que es va fundar el 1935 per ubicar diferents col·leccions relacionades amb el Penedès. Actualment aquest fons supera ja les 17.000 peces que abracen matèries com l’arqueologia, l’art (amb una important col·lecció de ceràmica), l’etnologia o la història natural.
 
Però el que ha convertit el museu en referent és el fons relacionat amb la viticultura: eines del camp, àmfores, pitxells de ceràmica, copes d'estany i d'argent, exemplars de cristalleria de Bohèmia, etc. Destaquen els diorames del vi que narren la història de la viticultura. Així, es poden veure escenes de cellers d’Egipte i Roma o del Monestir de Poblet. A més dels objectes, VINSEUM també compta amb un important fons documental sobre la vinya i el vi.
 
El recorregut per l’exposició permanent s’inicia a la tercera planta de l’edifici principal, un antic palau dels Reis de la Corona d’Aragó (segle XII-XIII). Una cuidada i moderna museografia endinsa el visitant en un recorregut immersiu per les diverses col·leccions. Fins i tot compta amb un mòdul multisensorial anomenat "La Mirada Tàctil". La visita acaba a l’espai de la Taverna del Museu, on es pot degustar vi o cava.

Natura i Modernisme. Aquest és el tàndem que defineix la Colònia Güell. Entre pinedes s’aixeca un conjunt arquitectònic que conserva encara l’essència fabril de finals del segle XIX i principis del XX amb un nom estrella: Antoni Gaudí.
 
La colònia es va construir el 1890 en el terreny propietat d’Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. L’empresari volia traslladar les indústries tèxtils que tenia al Vapor Vell de Sants lluny dels conflictes obrers que imperaven en aquell moment a Barcelona.
 
El conjunt s’estructurava al voltant de la fàbrica, dotada de la tecnologia més avançada de l’època. A més de les cases dels obrers, hi trobem equipaments educatius, culturals i religiosos que la van convertir en una “petita ciutat”.
 
A més, Eusebi Güell, mecenes del Modernisme a Barcelona, li va donar una singularitat especial contractant alguns dels millors arquitectes de l’època. El seu amic Antoni Gaudí va encapçalar el projecte encarregant-se de la planimetria del conjunt i de l’església, de la qual només se’n va construir la Cripta (reconeguda Patrimoni Mundial el 2005). La resta dels edificis (l’escola, la cooperativa, la casa parroquial i el centre cultural, entre d’altres) van ser obra de Joan Rubió, Francesc Berenguer i Mestres i el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí.
 
El conjunt fa gala de les novetats constructives del moment com l’ús del trencadís de ceràmica, el ferro i el maó. Cal posar especial atenció en les façanes de la casa del mestre, Ca l’Espinal i Ca l’Ordal, que mostren que, tot i ser una arquitectura funcional, no s’oblida dels detalls.

A l’antic barri de Sant Joan de Sitges s’aixeca el conjunt arquitectònic i artístic de Maricel, un dels exponents més monumentals del Noucentisme a Catalunya. El va construir Miquel Utrillo entre 1910 i 1918 per encàrrec del magnat nord-americà Charles Deering, que va establir-hi la seva residència i va allotjar-hi la seva particular col·lecció d’art hispànic.
 
Després de diferents usos, al 1970 l’art va tornar a l’edifici. A la seva façana marítima es va obrir el Museu Maricel per exhibir la col·lecció d’art del doctor Jesús Pérez-Rosales: més de 3.000 peces del Romànic, el Gòtic, el Renaixement i el Barroc, i també arqueologia precolombina, art oriental, instruments musicals, teixits o artesania popular.
 
Avui aquesta col·lecció es mostra juntament amb la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i altres adquisicions creant un recorregut complet i heterogeni per la història de l’art, des del segle X a la primera meitat del segle XX.
 
Destaquen les sales dedicades al Romanticisme (Marià Fortuny), al Noucentisme (Joaquim Sunyer, Pere Jou, Lola Anglada, Enric Casanovas, Ismael Smith, Pau Gargallo) i sobretot al Modernisme (Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Josep Llimona), tan estretament relacionat amb Sitges. Fins i tot hi ha una sala amb les pintures que van decorar la Cerveseria del Cau Ferrat.
 
No es pot abandonar el Museu sense passar per la Sala Sert, amb unes grans pintures murals del 1915 dedicades a la Primera Guerra Mundial.

A 461 metres d’alçada, al capdamunt de la serra de la Guàrdia, és fàcil imaginar-se l’imponent castell de Claramunt vigilant i protegint la conca d’Òdena.
 
I és que malgrat haver patit nombroses destruccions i reconstruccions, aquesta fortalesa del segle X és un dels principals exponents de la xarxa de Castells de Frontera, que marcaven la línia entre el comtat de Barcelona i l’Al-Andalus.
 
Encomanat als seus inicis al llinatge de Claramunt, el castell va esdevenir el centre administratiu del domini senyorial dels Cardona-Medinaceli entre els segles XIV i XIX. No seria, però, fins al segle XX que recuperaria el seu esplendor a partir de la compra i restauració dels seus nous propietaris, la família Miquel.
 
La seva estructura és la clàssica dels castells del segle XII, amb dos recintes emmurallats que ocupen més de 5.000 m2: el superior, el recinte sobirà, amb l’àrea residencial, la sala gòtica i quatre torres, entre les que destaca la torre d’homenatge; l’altre, el recinte jussà, acollia els serveis del castell i actualment en queda un gran pati envoltat de muralles.
 
També es conserven les restes del que va ser l’església romànica de Santa Maria, la primera parròquia de la Pobla de Claramunt.

Estudiar, conservar i divulgar la història de la ciutat; el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) articula un discurs explicatiu sobre la ciutat a través d’un extens fons i de diversos espais patrimonials extraordinaris. El museu recull la cultura material que explica el passat i el present i això es tradueix en una col·lecció rica i heterogènia que no para de créixer. El MUHBA és un mirall de les múltiples cares de la ciutat: un important nucli històric, una ciutat nova modernista i un conjunt divers d’antigues viles i de barris de nova creació.

El conjunt monumental de la plaça del Rei és el nucli fundacional del Museu d’Història de Barcelona des que es va crear l’any 1943. Al subsòl de la Casa Padellàs s’hi pot veure una part important de l'antiga Barcino; la visita permet passejar pels carrers de la Barcelona romana, atansar-se a la muralla de l’època, entrar en una tintoreria del segle II dC, veure els vestigis de la primera comunitat cristiana de la ciutat, etc. El conjunt es completa amb importants edificis medievals com el Palau Reial Major i el Saló del Tinell. Però a més d’aquests espais emblemàtics, la seu central del MUHBA conté l’exposició permanent, amb peces sobre l’antic règim municipal, els gremis i confraries barcelonines, la indústria de les indianes, la imatgeria popular i festiva de la ciutat, la Barcelona vuitcentista i la reforma urbana.

Amb els anys, aquest nucli històric s’ha ampliat considerablement i actualment recull fins a 15 espais patrimonials repartits per la ciutat. En destaquen el Temple d’August, la Via Sepulcral Romana, el Call, el Park Güell, Santa Caterina, el Turó de la Rovira o la Fabra i Coats, entre altres.

Amb 42 figures pintades i 260 elements gravats sobre la roca, la Roca dels Moros (el Cogul, les Garrigues) és sens dubte un dels jaciments rupestres més importants de la Península Ibèrica. El conjunt és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de 1998.

Aquesta zona de les Garrigues ha estat habitada per l’home de forma ininterrompuda des del Paleolític i la cavitat es va utilitzar durant uns 5.000 anys com a lloc de culte. Els darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) van deixar-hi les pintures que pertanyen a l’art llevantí. Més tard, durant el V i II mil·lenni aC, els grups neolítics van prendre’n el relleu per dibuixar a la roca les seves creences (representacions molt diverses que s’inscriuen dins de l’art esquemàtic). Els investigadors hi han identificat també inscripcions posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles.

Entre les escenes més destacades hi ha la cacera, amb la representació d’una figura humana que porta un arc i unes fletxes i que s’enfronta a un senglar. També destaquen les figures de diversos braus. La singularitat del conjunt es mostra sobretot a l'escena que s'ha anomenat ‘la dansa fàl·lica’: un grup de dones vestides amb llargues faldilles i el cos nu s'agrupen en parelles i envolten un home amb el sexe exagerat. Es tracta d'una excepcional representació d'un acte ritual que reforça la identitat de la cova com a lloc de culte rupestre.

El Museu d’Arqueologia de Catalunya s’organitza al voltant de 6 seus (Barcelona, CASC, Empúries, Girona, Olèrdola i Ullastret). De totes elles, la de Barcelona és la que ofereix una visió més transversal ja que explica l’evolució social, tecnològica, econòmica i religiosa des dels primers homes fins a l’època medieval de Catalunya però també del Mediterrani.

Ubicat dins l'antic Pavelló d'Arts Gràfiques, construït durant l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, el MAC Barcelona va renovar 11 sales entre 2010 i 2013. L’exposició permanent, formada per més d’un milió de peces originals, permet fer un viatge per la prehistòria, protohistòria, les colonitzacions gregues i fenícies o la instauració de l’Imperi Romà.

Acompanyen el visitant textos, recursos didàctics, imatges, escenografies i també audiovisuals com el dels rituals funeraris de la prehistòria comparats amb els actuals.

Una de les peces més emblemàtiques del museu és l'estàtua del déu Esculapi, ara una reproducció perquè l’original es va traslladar a la seu d’Empúries el 2008. Altres peces destacades són els materials lítics del paleolític, la mandíbula de Neandertal de Sitges de 53.200 anys, el tresor iber de Tivissa, les figures votives fenícies, la ceràmica grega o l'estàtua romana del carrer Paradís, considerada l'escultura de major qualitat recuperada de l’antiga Barcino.