Fins a 10 euros

El Castell Monestir d’Escornalbou de Riudecanyes és una peculiar mansió senyorial de principis del segle XX. Està format per les restes de dos edificis medievals: el monestir de Sant Miquel, fundat el 1153, i un castell, construït al damunt de les restes d’una fortalesa romana. El seu propietari, el diplomàtic, egiptòleg i filàntrop Eduard Toda, va seguir la moda de l’època de convertir edificis històrics en residències burgeses.
 
El conjunt va conformar durant més de sis segles la Baronia d’Escornalbou. Després de la Desamortització de Mendizábal (1835) va quedar practicament en ruïnes, fins que va ser adquirit per Toda el 1911. El va reformar seguint una interpretació molt personal. Fins i tot va decidir obviar les recomanacions i indicacions de Puig i Cadafalch. Així, es van enderrocar construccions, es van aixecar torres d’un exòtic estil medieval i es van reconvertir espais per adaptar-los a les necessitats i gustos del propietari.
 
El resultat és encara visible avui: de l’antic monestir només se’n conserva l’església romànica, algunes restes de la sala capitular i l’estructura del claustre, que es va convertir en un mirador-jardí amb vistes al Camp de Tarragona. Del castell, convertit en casa senyorial i escenari de trobades de les principals figures de la Renaixença catalana, en destaca la biblioteca i la rica col·lecció de gravats, ceràmica, mobles i peces de la col·lecció que Toda havia reunit en els seus viatges.

T’imagines poder tocar una xemeneia de la Pedrera i, unes passes més enllà, admirar la cúpula estelada del Palau Güell? I poder entrar a l’espai de treball que tenia Gaudí dins la Sagrada Família? El Gaudí Centre de Reus és molt més que un homenatge del municipi tarragoní a un dels seus fills més il·lustres i universals. És un museu modern i interactiu que des del 2007 explica de manera didàctica la vida i obra de l’arquitecte.
 
L’espai expositiu, de 1.200 metres quadrats, està distribuït en tres plantes que plantegen un viatge des de la persona de Gaudí i el seu Reus natal fins a les claus del seu llenguatge, passant per un espai de descoberta de la seva obra.
 
La tecnologia és clau en aquest projecte museogràfic. I és que aconsegueix crear una experiència sensorial integral mitjançant una combinació de maquetes tàctils, projeccions audiovisuals immersives i efectes especials com mappings. El visitant pot experimentar en primera persona com Gaudí va jugar amb l’espai, la llum, l’aire i l’aigua en els seus edificis. I alhora pot conèixer els enigmes i els aspectes inèdits i misteriosos de la seva arquitectura.
 
El museu també exhibeix alguns objectes originals com l’únic quadern manuscrit existent de Gaudí.

Aquest edifici medieval és el regal de Dalí a Gala, la seva esposa i musa. La casa-museu Castell Gala Dalí de Púbol, oberta al públic des del 1996, resumeix molt bé la relació establerta entre els dos amants i, alhora, permet descobrir el talent creatiu de l’artista en tota mena de detalls decoratius.
 
El 1969 Salvador Dalí adquireix el castell de la baronia de Púbol, una fortificació del segle XIV-XV molt deteriorada, però amb un aspecte misteriós i romàntic que el va captivar. El propi artista es va encarregar personalment de la decoració interior, creant representacions pictòriques als murs i sostres i falses arquitectures. Va dotar les estances d’antiguitats, barroquisme tèxtil i simbologia romàntica, generant un ambient sobri i delicat, pensat per al refugi de la seva esposa.
 
Tot l’edifici rep culte a Gala, gairebé com si es tractés d’una senyora feudal. Fins i tot la parella va acordar que Dalí no la visitaria si no era amb una invitació d’ella per escrit.
 
Als anys vuitanta, el castell es va transformar en el darrer taller de Salvador Dalí. Actualment s’hi poden veure les pintures i dibuixos que Dalí va regalar a Gala, escultures d’elefants de potes llargues al jardí i una col·lecció de vestits d’alta costura. Sens dubte, però, un dels elements més significatius és el mausoleu del soterrani, dissenyat pel pintor, on fou enterrada Gala, la dama del castell.
 
El Castell Gala Dalí de Púbol forma, juntament amb la Casa Salvador Dalí de Portlligat i el Teatre-Museu Dalí de Figueres, el triangle dalinià empordanès.

L’antic dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i la Geltrú acull des del 1990 una de les col·leccions ferroviàries més importants d’Europa. Més de 60 vehicles de totes les èpoques, tecnologies i països, incloses 28 locomotores de vapor de finals del segle XIX, conformen el gruix expositiu del Museu del Ferrocarril de Catalunya.
 
A través de la seva col·lecció es pot resseguir com ha estat la història del ferrocarril a Espanya, començant per una rèplica del primer tren que va circular a la Península, la Mataró. Es pot veure també la locomotora original més antiga conservada a l’Estat, l’últim vehicle de vapor o el primer Talgo. Complementen el recorregut objectes ferroviaris que expliquen com eren les estacions o com es controlava el trànsit ferroviari. Entre d’altres elements, hi trobem una taula d'enclavaments i un pont de senyals originaris de l'Estació de França.
 
A més de l’aspecte tècnic i històric, el museu convida a conèixer la vessant social i emocional del món del tren. Per això està concebut com un espai d’experiències. I és que els visitants poden entrar dins les locomotores, recórrer els trens de viatgers i fins i tot veure projeccions audiovisuals dins d’un vagó de mercaderies.
 
La important tasca de conservació i divulgació del museu es posa de manifest en el seu centre de documentació, amb més de 10.000 fotografies, 5.000 registres bibliogràfics i 400 vídeos.

Parlar de vi al Penedès és parlar de la identitat de tota una comarca. Aquesta simbiosi entre història, cultura i territori la reflecteix el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM) de Vilafranca del Penedès, el primer museu del vi de l’Estat espanyol.
 
VINSEUM va néixer l’any 2007 com un espai perquè els visitants experimentin la cultura del vi. És l’evolució conceptual del Museu de Vilafranca – Museu del Vi, que es va fundar el 1935 per ubicar diferents col·leccions relacionades amb el Penedès. Actualment aquest fons supera ja les 17.000 peces que abracen matèries com l’arqueologia, l’art (amb una important col·lecció de ceràmica), l’etnologia o la història natural.
 
Però el que ha convertit el museu en referent és el fons relacionat amb la viticultura: eines del camp, àmfores, pitxells de ceràmica, copes d'estany i d'argent, exemplars de cristalleria de Bohèmia, etc. Destaquen els diorames del vi que narren la història de la viticultura. Així, es poden veure escenes de cellers d’Egipte i Roma o del Monestir de Poblet. A més dels objectes, VINSEUM també compta amb un important fons documental sobre la vinya i el vi.
 
El recorregut per l’exposició permanent s’inicia a la tercera planta de l’edifici principal, un antic palau dels Reis de la Corona d’Aragó (segle XII-XIII). Una cuidada i moderna museografia endinsa el visitant en un recorregut immersiu per les diverses col·leccions. Fins i tot compta amb un mòdul multisensorial anomenat "La Mirada Tàctil". La visita acaba a l’espai de la Taverna del Museu, on es pot degustar vi o cava.

Natura i Modernisme. Aquest és el tàndem que defineix la Colònia Güell. Entre pinedes s’aixeca un conjunt arquitectònic que conserva encara l’essència fabril de finals del segle XIX i principis del XX amb un nom estrella: Antoni Gaudí.
 
La colònia es va construir el 1890 en el terreny propietat d’Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. L’empresari volia traslladar les indústries tèxtils que tenia al Vapor Vell de Sants lluny dels conflictes obrers que imperaven en aquell moment a Barcelona.
 
El conjunt s’estructurava al voltant de la fàbrica, dotada de la tecnologia més avançada de l’època. A més de les cases dels obrers, hi trobem equipaments educatius, culturals i religiosos que la van convertir en una “petita ciutat”.
 
A més, Eusebi Güell, mecenes del Modernisme a Barcelona, li va donar una singularitat especial contractant alguns dels millors arquitectes de l’època. El seu amic Antoni Gaudí va encapçalar el projecte encarregant-se de la planimetria del conjunt i de l’església, de la qual només se’n va construir la Cripta (reconeguda Patrimoni Mundial el 2005). La resta dels edificis (l’escola, la cooperativa, la casa parroquial i el centre cultural, entre d’altres) van ser obra de Joan Rubió, Francesc Berenguer i Mestres i el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí.
 
El conjunt fa gala de les novetats constructives del moment com l’ús del trencadís de ceràmica, el ferro i el maó. Cal posar especial atenció en les façanes de la casa del mestre, Ca l’Espinal i Ca l’Ordal, que mostren que, tot i ser una arquitectura funcional, no s’oblida dels detalls.

A l’antic barri de Sant Joan de Sitges s’aixeca el conjunt arquitectònic i artístic de Maricel, un dels exponents més monumentals del Noucentisme a Catalunya. El va construir Miquel Utrillo entre 1910 i 1918 per encàrrec del magnat nord-americà Charles Deering, que va establir-hi la seva residència i va allotjar-hi la seva particular col·lecció d’art hispànic.
 
Després de diferents usos, al 1970 l’art va tornar a l’edifici. A la seva façana marítima es va obrir el Museu Maricel per exhibir la col·lecció d’art del doctor Jesús Pérez-Rosales: més de 3.000 peces del Romànic, el Gòtic, el Renaixement i el Barroc, i també arqueologia precolombina, art oriental, instruments musicals, teixits o artesania popular.
 
Avui aquesta col·lecció es mostra juntament amb la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i altres adquisicions creant un recorregut complet i heterogeni per la història de l’art, des del segle X a la primera meitat del segle XX.
 
Destaquen les sales dedicades al Romanticisme (Marià Fortuny), al Noucentisme (Joaquim Sunyer, Pere Jou, Lola Anglada, Enric Casanovas, Ismael Smith, Pau Gargallo) i sobretot al Modernisme (Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Josep Llimona), tan estretament relacionat amb Sitges. Fins i tot hi ha una sala amb les pintures que van decorar la Cerveseria del Cau Ferrat.
 
No es pot abandonar el Museu sense passar per la Sala Sert, amb unes grans pintures murals del 1915 dedicades a la Primera Guerra Mundial.

El Monestir de Sant Pere de Rodes s’aixeca en un dels cims de la Serra de Rodes, una cadena a primera línia de mar al nord de l’Alt Empordà. És un dels nombrosos testimonis de l’arquitectura romànica catalana, però potser és un dels més sofisticats arquitectònicament.

Del segle XI al XIV va ser el principal centre espiritual del comtat d’Empúries i el seu esplendor es mostra en les grans dimensions del conjunt monacal. Aquest està format per l’església, el campanar, el claustre, les sagristies, les dependències convencionals per fer-hi vida i el Palau de l’Abat.

El monestir està construït en terrasses per adaptar-se al terreny i els diversos edificis s’organitzen al voltant del claustre i l’església, aixecada entre els segles X i XI. En aquests dos edificis s’hi pot apreciar una mostra excepcional de l’escultura romànica: les columnes (originals de l’antiguitat) i els capitells que les coronen ens parlen de la marcada influència clàssica que té aquesta singular església.

A l’exterior, la portalada, a càrrec del Mestre de Cabestany, mostrava diferents escenes de la vida de Crist esculpides en marbre blanc. Els escassos fragments que han arribat fins a nosaltres ens donen mostra de la seva extraordinària qualitat, probablement una de les millors de la seva època.

Des del monestir es pot gaudir d’una de les millors vistes del Cap de Creus. Poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes.

L’any 1900, l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció als afores de Barcelona d’una urbanització per a famílies benestants amb seixanta habitatges unifamiliars. Malgrat la modernitat del projecte, va ser un fracàs comercial que va obligar els seus promotors a paralitzar-lo l’any 1914. En l’actualitat és un dels parcs públics més importants de Barcelona.

Gaudí va experimentar amb formes arquitectòniques estretament relacionades amb el paisatge i la natura. La parcel·la escollida, gairebé sense vegetació, era pedregosa i amb acusades irregularitats en el terreny. Gaudí va potenciar aquestes particularitats amb la creació de camins sinuosos o l’ús de materials del lloc, com les pròpies pedres, per construir espais coberts i porxos suportats amb columnes inclinades.

Potser la part més espectacular del parc és la doble graonada amb una monumental font central en forma de drac, tota ella coberta de trencadís de colors (obra de Jujol). La doble escala condueix a una àmplia superfície coberta que, projectada com un gran mercat, es sustenta amb 86 majestuoses columnes d’estil dòric. El sostre està ornamentat per coloristes medallons. Per damunt d’aquest espai se situa una gran plaça, delimitada per un llarg banc que dibuixa una original trajectòria serpentejant.

A la casa que es va construir com a mostra dels habitatges de la futura urbanització, denominada Torre Rosa en referència a la Verge del Roser, Antoni Gaudí hi va viure des de l’any 1906 fins el 1925.

Símbol de la ciutat, la Catedral de Girona és un edifici imponent, situat al punt més elevat de vila i amb una característica singular: la seva única nau és la segona més gran del món (només superada per Sant Pere del Vaticà). Però el temple amaga moltes joies més enllà de les seves dimensions. Al capdamunt d’una espectacular escalinata amb 90 graons hi ha un compendi de 5 segles d’història.

Peus romànics, cos gòtic i cara barroca. Aquesta és l’aparença actual de la Catedral de Girona. La torre de Carlemany, el claustre i la sagristia són l’únic que queda de la primera construcció romànica, de mitjans del segle XI. El claustre és un dels més importants de Catalunya gràcies a la seva riquesa escultòrica.

Entre els segles XIV i XVIII es construeix l’església, de grans dimensions, dedicada a Santa Maria. La primera pedra de la façana de la catedral es col·loca el 1606, però no s’acaba fins ben entrat el segle XX. La dilatació en el temps determina una estructura entre barroca i classicista.

Adossat a l’església trobem el Tresor de la Catedral on destaquen dues peces de gran valor artístic: el Tapís de la Creació (un dels escassos testimonis tèxtils romànics) i el Beatus de Girona (una còpia del segle X del Comentari de l’Apocalipsi realitzat pel Beat de Liébana, amb més de 100 miniatures a pàgina sencera).