Dalt d'un turó i a 59 metres sobre el nivell del mar es troba el castell de Castelldefels. Aquest conjunt monumental, que dona nom a la vila, es va aixecar al segle X sobre el que havia sigut un poblat iber i, posteriorment, una vila romana.
El castell es va construir en un punt estratègic amb vistes al mar Mediterrani, en una zona dominant per controlar el territori i la franja costanera.
Durant segles, va ser utilitzat com a fortalesa per defensar el territori de la baronia de l’Eramprunyà i al segle XVI es va restaurar i fortificar contra els atacs de corsaris barbarescos.
Al segle XVIII la pirateria va començar a desaparèixer i el castell va passar a ser propietat de diverses famílies nobles. Un nom que va lligat a la fortificació és el del banquer Manuel Girona, que el 1897 va comprar i liderar la rehabilitació d’aquest símbol icònic de la ciutat.
Ja al segle XX, durant la Guerra Civil, es va utilitzar com a centre d’instrucció militar per les autoritats republicanes al 1937 i inicis de 1938, i poc després, al març del mateix any, el castell i l’església es van convertir en presó disciplinària de brigadistes internacionals. Si visitem l’església de Santa Maria de Castelldefels hi podrem observar grafits originals d’aquests brigadistes. Aquesta església, del segle X, és l’espai del conjunt que conserva restes més antigues, amb murs d’època ibèrica, romana, medieval, moderna i contemporània.
El castell i l’església han estat declarats Bé Cultural d’Interès Nacional.
També ens sorprendran la sala d’Esgrima, decorada amb pintures del segle XVIII, i la sala institucional, o la sala Noble, testimoni de grans festes i celebracions de la burgesia catalana d’inicis del segle XX, que encara conserva la seva decoració neogòtica.
Pablo Picasso i Barcelona tenien una connexió especial. Hi va viure durant la seva infantesa i joventut. Per això, va optar per aquesta ciutat per obrir l'any 1963 el primer museu Picasso del món i l’únic creat en vida de l’artista. El seu principal patrimoni és la col·lecció més completa d’obres de joventut formada per més de 4.000 elements. És per això que el Museu Picasso de Barcelona s’ha convertit en el centre de referència per conèixer la primera etapa artística de Picasso.
La majoria de les obres que es poden veure al museu daten de 1890 a 1917. El recorregut comprèn pintures de l’etapa infantil i escolar (Home amb boina), de l’època de formació a Barcelona, Horta de Sant Joan i Madrid (Ciència i caritat), del seu pas per París (El divan), de l’època blava (El foll) i de l’època rosa (Arlequí).
Entre les pintures posteriors a 1917, destaca sobretot la sèrie de Las Meninas, de l'any 1957, un conjunt de 58 pintures analitzant l’obra mestra de Velázquez. També hi trobem la col·lecció de gravats i litografies i la de ceràmica.
Tota aquesta mostra d’art avantguardista reposa a l’interior de cinc grans palaus del carrer de Montcada, que daten dels s. XIII-XIV i són una excel·lent mostra del gòtic civil català.
La casa de l’industrial xocolater Antoni Amatller és un dels màxims exponents de l’arquitectura modernista catalana i un dels pocs de Barcelona que encara conserva la riquesa ornamental pròpia d’aquest estil impulsat per la burgesia. Ubicada al Passeig de Gràcia, és obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que va rebre l’encàrrec de remodelar de cap a peus l’edifici adquirit per l’industrial.
La Casa Amatller destaca per la composició de la façana i per la reestructuració i redecoració de la planta baixa i el pis principal, un reflex de l’originalitat de l’arquitectura i les arts decoratives modernistes. La façana és una composició colorista que incorpora esgrafiats a base de blanc, ocre i mangra, rajoles vidriades, fusteria verda, forja negra i pedra grisa de Montjuïc. A més, s’hi aprecia una singular decoració escultòrica, on destaca el relleu de Sant Jordi i el drac, obra d'Eusebi Arnau. El capser esglaonat del capdamunt de la façana recorda la forma d’una clàssica tauleta de xocolata i és un dels trets més característics de l’edifici. A l’interior, cal admirar el mobiliari, les columnes, el terra, els sostres i les làmpades, decoració original de la residència.
Actualment, la Casa Amatller és la seu la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic. Compta amb uns 400 objectes de l’època romana, medieval, barroca i modernista. Però per sobre de tot destaquen els seus recursos documentals. Manté una gran fototeca especialitzada en art hispànic, amb prop de 350.000 unitats que il·lustren i inventarien les obres d'art. La seva consulta és imprescindible per a l'investigador en la història de l'art.
El MNAC es troba ubicat al Palau Nacional de Montjuïc, construït per a l’Exposició Internacional de 1929. L'any 1934 va obrir les portes aplegant la col·lecció medieval, que poc a poc es va anar ampliant amb altres períodes. Entre les obres més emblemàtiques destaquen les magnífiques pintures de l'absis de Sant Climent i Santa Maria de Taüll.
Altres peces de primer ordre són les pintures murals de Santa Maria d'Àneu i Sant Quirze de Pedret, la Majestat Batlló o el Frontal d'altar d'Avià, pel que fa a l’art romànic. Del període gòtic destaquen obres mestres dels pintors Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Bernat Martorell i Lluís Borrassà, entre altres.
L’art modern també hi té un lloc destacat i més des del 2014, quan es van renovar les col·leccions, les sales i la museografia d’aquesta cronologia. La vicaria, de Marià Fortuny, és una de les obres estrella, seguida de peces dels artistes més representatius del Modernisme, com Gaudí o Casas, i dels de les avantguardes, com Picasso o Miró.
Grans pintors europeus del Renaixement i el Barroc com, per exemple, Tiziano o Velázquez, i la col·lecció de fotografia completen el fons.
Tancat temporalment fins a nou avís. Per a més informació consulteu el seu web.
Amb un estil original, fantàstic i ple d’imaginació, la Casa Batlló és una de les obres més representatives de l’arquitecte Antoni Gaudí. Situada al passeig de Gràcia de Barcelona i inspirada en la natura, és un prodigi de disseny ornamental i una obra mestra de forma, color i llum. Per tot això, va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco.
Sens dubte, la façana és l’element arquitectònic més singular de la Casa Batlló; la combinació de pedra, ferro forjat, trencadís de vidre i ceràmica policromada la converteixen en una de les més creatives i originals dissenyades per l'arquitecte.
A la part superior, la teulada té forma de llom d’animal amb unes grans escates tornassolades. Coronen el conjunt peces esfèriques de grans dimensions que semblen crestes i fan pensar en la figura d’un drac o un animal fantàstic semblant. Un altre element destacat de la façana és la torre coronada per una creu de quatre braços, així com el disseny de temes aquàtics que decora els murs. Els balcons amb forma d’antifaç i la galeria del pis principal simulant ossos són dos atractius més de l’edifici.
A l’interior hi destaquen, entre altres elements, el sostre del saló principal, els grups de xemeneies del terrat, l'escala principal i els arcs parabòlics de les golfes, que creen espais diàfans i ventilats avançats a la seva època.
“Una gran muntanya de sal pura que creix a mesura que se’n va extraient”. Així és com, segons Aulus Gel·li, descrivia Cató al segle II una de les mines de sal potàssica més importants del món, que es troba a Cardona. Es tracta d'una depressió del terreny amb forma d’el·lipsi allargada i una superfície de 100 hectàrees amb unes característiques geològiques i naturals úniques. Ha estat explotada a cel obert des del Neolític, i del 1900 al 1990 a través de l'extracció, després de la descoberta de sals potàssiques a càrrec de l’enginyer Emili Viader i Solé.
La Muntanya de Sal de Cardona és avui un equipament cultural i turístic dedicat a la divulgació de la importància del jaciment geològic i de l’aprofitament que l’home n'ha fet durant segles.
L’àrea museogràfica és un espai obert en el qual s’expliquen la geologia, mineralogia i botànica de la Vall Salina de Cardona, inclosa des del 1992 en el Pla d’Espais d’Interès Natural.
També s’hi pot conèixer la història de l’explotació de les sals durant segles. Entrant a l’antic pou miner es pot contemplar una peça única de l’arqueologia industrial, la maquinària d’extracció de sal dissenyada i construïda als anys 20.
