Durant la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit alemany va començar a utilitzar submarins. Els seus atacs inesperats van causar el pànic a tots els mars. Sobretot quan el maig de 1915 va enfonsar el transatlàntic Lusitània. Per això, quan al desembre el capità del Loukkos va explicar el que li havia passat, tothom va voler saber-ne més detalls.
Mai havia vist una embarcació com aquella. A tots els ports on atracaven, els mariners no parlaven d’altra cosa i estaven convençuts que farien guanyar la guerra a qui en tingués més. N’explicaven mil històries, però ningú sabia massa bé com funcionaven. I ara, el seu Loukkos en tenia un d’enganxat a la popa des que havien passat Salou. Com a mínim feia 75 metres d’eslora, a la proa hi duia un canó de 47 mil·límetres i al centre del buc s’hi aixecava una torreta. Els membres de la seva tripulació vestien de negre i duien la cara coberta amb una mena de passamuntanyes. Els seguien en superfície i cada vegada eren més a prop.
Imatge: El vapor suec de rescats navals, Belos. Autor desconegut. Col·lecció autor.
El capità, Toussaint Acostini, va calcular que anava a uns 12 nusos. Massa per al Loukkos, que amb la bodega carregada del ferro i sucre noliejats a Marsella, només podia arribar als 9,5. I a més, la mar jugava en contra seva. El mal oratge ho feia tot més difícil. Calia desempallegar-se’n com fos abans que fos massa tard. Va ordenar virar el timó cap a Tortosa. Just a mig fer la maniobra, el perseguidor va disparar tres canonades sense ni tan sols submergir-se. No van tocar-los. Tot i això l’audàcia de l'operació va tenir conseqüències. Les 345 tones de mercaderies pesaven massa per unes aigües tan poc profundes i el Loukkos va embarrancar, empès per la mala mar. La situació era preocupant. La proa encallada en un banc de sorra i la nau cada vegada més escorada. Per sort l’amenaça es va esfumar sense deixar rastre.
Com que no hi havia ningú navegant a la zona que els pogués socórrer, el capità Acostini va ordenar al seu segon de bord que botés una barca amb sis tripulants per anar a donar l’avís. Després va tocar esperar. Durant la nit el mal estat de la mar va continuar i al buc van viure moments complicats, però a punta de clar per fi van divisar el vapor Anita d’Amposta que venia al rescat. Imatge: Carta nàutica del submarí U34 durant la patrulla efectuada entre el 27 de març i el 18 d’abril de 1916. En les següents patrulles, aquestes cartes adquiririen una precisió extraordinària. NARA. M1743.
La notícia d’aquell incident va causar un gran rebombori i el cònsol de França a Tarragona, Josep Melero, va posar en marxa les gestions per ajudar la tripulació i recuperar nau i càrrega. Tot allò que tenia relació amb la guerra d’Europa ajudava a vendre diaris i més si passava prop de casa. I els periodistes van començar a fer preguntes. El problema era que la declaració del capità Acostini presentava alguns interrogants que no podien tenir un submarí com a resposta.
Per començar, ningú més havia sentit cap detonació i tres canonades al mig del mar no s’escolten cada dia com perquè passin desapercebudes. A més, cap altra embarcació havia vist res ni havia estat atacada. I per acabar de reblar el clau, durant el procés de rescat del Loukkos, els tècnics van comprovar que havia tirat l’àncora fent servir el motor, acció que servia per frenar el vaixell, cosa que en mig d’una persecució no semblava tenir massa sentit. Imatge: Diari "L'Est Républicain", 25 de desembre de 1915.
Durant una setmana les autoritats van prendre declaració a la tripulació, mentre la premsa intentava treure’n l’aigua clara. Tots els homes van fer pinya al costat del seu capità, que era l’únic que deia haver vist aquell submarí fantasma. La documentació històrica tampoc pot sortir al rescat d’Acostini. L’historiador Josep Maria Castellví se l’ha mirat del dret i del revés i no ha trobat cap indici que en aquella època els submarins portessin a terme accions militars a la zona de l’Ebre.
Tot fa pensar que el capità del Loukkos s’hauria inventat l’atac per dissimular un error de navegació que li podia causar problemes. En plena guerra mundial, perdre mercaderia per una mala maniobra era un desastre que hauria tacat la seva fulla de serveis a La Compagnie Paquet, propietària del Loukkos.
És possible que la males condicions de navegació d’aquells dies, que ja havia obligat a recerar-se a Port-Vendres durant dia, hagués provocat l’accident. Sigui com sigui, el vaixell no va poder ser recuperat fins el 29 de desembre i la tripulació s’hi va tornar a embarcar el darrer dia de l’any. La nau tenia la missió de fer el trajecte des de Marsella, d’on havia salpat el 16 de desembre, fins a les ciutats de Larraix i Kenitra, que formaven part del Protectorat Francès del Marroc.
Imatge: La plaça de la Font, a Tarragona, on hi havia la posada Verdú, a l’esquerra de la imatge, on es van allotjar els mariners del Loukkos. Postal de Photoglob Zurich (P. Z.) Col·lecció autor.
L’Arxiu del Port de Tarragona
Gràcies al registre que es conserva a l’Arxiu del Port de Tarragona sabem que el Loukkos va atracar a Tarragona el 3 de gener amb el número 4179 per ser revisat amb atenció. Com que no presentava danys de consideració va poder prosseguir el seu camí i deixà la ciutat el dia 7. Ho podeu comprovar vosaltres mateixos al llibre de registre i, de passada, revisar si hi veieu algun moviment estrany, no fos cas que hi detectéssiu el submarí fantasma del capità d’Acostini. Imatge: Arxiu del Port de Tarragona
Vols saber més detalls d'aquesta història?
Consulta el document original a partir del qual es basa aquesta història a l'arxiu en línia de l'Arxiu del Port de Tarragona.
