La feina dels Arxius és tant callada i discreta que a vegades sembla que no hi siguin. Però la seva missió és vital per preservar la memòria i la història del país. I en el moment més inesperat la seva tasca pot canviar la vida d’una persona.
Tot i ser 27 de novembre, aquell migdia a Barcelona no feia massa fred. Encara faltava una estona perquè el tren marxés, però l’Estació de França ja era un formiguer. La recança i l’enyor prematur entristien la mirada d’aquells homes i les seves famílies que trigarien molt de temps a tornar-se a veure. Eren els primers 600 afortunats contractats pel III Reich per anar a treballar a Alemanya.
Aquell tren de Barcelona els duria fins a Irún i després canviarien de comboi a Hendaia per creuar França fins arribar a Ulm. Des d’allà serien distribuïts a les diferents ciutats on estaven destinats. Segons li havien dit, a en Carles Segarra -mecànic de la Maquinista Terrestre i Marítima- li tocaria anar a Leipzig. Però caminant per l’andana, amb la petita Montserrat a coll, no hi pensava pas en tot allò. Fins i tot havia oblidat el mal que li feien les ferides de metralla mal curades. L’únic que tenia al cap era com trobaria a faltar la seva filla, que tot just acabava de fer un any.
Arrapada al coll del seu pare, la criatura es mirava tot aquell anar i venir fascinada amb tant de moviment. De sobte, un home vestit amb uniforme va ordenar la formació dels treballadors. La Montserrat va haver de canviar de mans i la va agafar la mare. Petons, abraçades, llàgrimes i una promesa: de seguida que arribi us escriuré.
La màquina començava a fumejar. Els homes es van començar a distribuir pels vagons. S’asseien en grups als austers bancs de fusta. En Carles no s’acabava de decidir on posar-se i anava avançant sense deixar de mirar cap a fora. A mig vagó per fi va trobar-ne un de buit. De seguida va treure el cap per la finestra.
A la dona li va costar un moment adonar-se que el seu marit li feia senyals. Sense deixar ni un sol moment la criatura, s’hi va apropar tant com va poder, esquivant la gentada que hi havia. En Carles va allargar els braços i ella li va donar la Montserrat per fer-li un últim petó. Li feia més mal l’ànima que la cicatriu de la guerra. Abans de tornar-la a la mare, se la va voler mirar un instant més. Qui sap quan podria tornar a veure aquells ullets enjogassats. El que no sabien en Carles i la seva filla és que, en aquell precís moment, el fotògraf Josep Brangulí premia el disparador de la seva càmera. Un instant de vida capturat per sempre en blanc i negre.
Pel mecànic Segarra aquell viatge a Alemanya va ser un esforç massa gran per la seva delicada salut i es va veure forçat a tornat al cap d’uns mesos. Va morir el 1943, quan la Montserrat rondava els tres anys. Amb el pas del temps el seu pare només va ser un record cada vegada més llunyà que es va anar difuminant.
Aquella nena es va anar fent gran amb la recança de no tenir cap fotografia amb el seu pare. No es podia imaginar la sorpresa que s’enduria aquell dia de 2011. Al CCCB feien una exposició amb les fotos dels fons Brangulí conservat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
En aquells temps no era com ara que la gent ho retrata tot, fent anar el mòbil a tort i a dret, i les imatges en blanc i negre se’ns presenten com un testimoni extraordinari de la història del país. En Brangulí va ser a tot arreu. Escenes dels anys de la República, de la guerra civil, de la postguerra... a la Montserrat li agradava de mirar-les, era com viatjar en el temps. De sobte una foto li va cridar l’atenció. Li costa de creure el que veu. S’hi apropa. Un calfred li recorre l’espinada. Llegeix la cartel·la que descriu la foto. Se la torna a mirar. I torna a llegir el cartellet. El perfil d’aquell home... el nas, la barbeta... N’està convençuda, aquell home és el seu pare i aquella criatura suspesa a l’aire és ella.
L’endemà a l’Arxiu Nacional de Catalunya rebran una consulta. És una senyora que es diu Montserrat. Els explicarà que és la nena de la foto i en demanarà una còpia, perquè no en té cap on surti amb el seu pare. Setanta anys després per fi tindrà un record de la seva infantesa de postguerra, preservada per sempre gràcies a la feina dels arxivers i a la digitalització.
