Industrial | Page 2 | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Industrial

T
Natura i Modernisme. Aquest és el tàndem que defineix la Colònia Güell. Entre pinedes s’aixeca un conjunt arquitectònic que conserva encara l’essència fabril de finals del segle XIX i principis del XX amb un nom estrella: Antoni Gaudí.
 
La colònia es va construir el 1890 en el terreny propietat d’Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. L’empresari volia traslladar les indústries tèxtils que tenia al Vapor Vell de Sants lluny dels conflictes obrers que imperaven en aquell moment a Barcelona.
 
El conjunt s’estructurava al voltant de la fàbrica, dotada de la tecnologia més avançada de l’època. A més de les cases dels obrers, hi trobem equipaments educatius, culturals i religiosos que la van convertir en una “petita ciutat”.
 
A més, Eusebi Güell, mecenes del Modernisme a Barcelona, li va donar una singularitat especial contractant alguns dels millors arquitectes de l’època. El seu amic Antoni Gaudí va encapçalar el projecte encarregant-se de la planimetria del conjunt i de l’església, de la qual només se’n va construir la Cripta (reconeguda Patrimoni Mundial el 2005). La resta dels edificis (l’escola, la cooperativa, la casa parroquial i el centre cultural, entre d’altres) van ser obra de Joan Rubió, Francesc Berenguer i Mestres i el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí.
 
El conjunt fa gala de les novetats constructives del moment com l’ús del trencadís de ceràmica, el ferro i el maó. Cal posar especial atenció en les façanes de la casa del mestre, Ca l’Espinal i Ca l’Ordal, que mostren que, tot i ser una arquitectura funcional, no s’oblida dels detalls.
T

L’antic Molí de la Vila de Capellades, un dels més importants de Catalunya i de l’Estat, és avui el Museu Molí Paperer. La seva missió és doble: per una banda, difondre el patrimoni històric i industrial d’aquesta activitat des del segle XIII i fins a principis del XX; per l’altra, donar continuïtat a l’activitat artesana del paper fet a mà.

Als segles XVIII i XIX un entorn ben comunicat i amb abundància d’aigua van convertir Capellades en capital del paper, amb noms il·lustres com els Soteras, els Romeu, els Guarro, els Serra i els Romaní. L’altíssima qualitat dels seus productes va ser apreciada per clients del país i també per les colònies d’ultramar.

Les eines, maquinària, caràtules, tampons de fusta i diferents varietats de paper exposades al museu són els testimonis d’aquesta tasca industrial. A aquests objectes cal sumar-hi la conservació i nou ús dels edificis dels molins, i nombrosa documentació sobre la tecnologia i l’art del paper.

Integrat a la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, durant els darrers anys el Museu Molí paperer s’ha convertit també en punt de trobada de professionals que exploren les possibilitats del paper com a matèria artística.

La fàbrica modernista Vapor Aymerich, Amat i Jover és una de les millors mostres de l’arquitectura industrial modernista de Catalunya. Projectada per l’arquitecte Lluís Muncunill i inaugurada l'any 1908, és actualment la seu central del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC).

Amb la seva característica coberta de lluernes de volta catalana sostingudes per pilars de ferro colat, i una xemeneia de 42 m d’alçada, l’edifici acollia tot el procés de transformació de la llana, des de l’entrada en flocs fins a la sortida en teixits acabats. El nom amb el qual es coneix popularment la fàbrica, el Vapor, prové de la seva utilització de la màquina de vapor com a força motriu fins el 1914.

Precisament el seu passat fabril és el que dóna forma a l’actual museu. L’objectiu del MNACTEC és preservar i difondre el patrimoni científic, tècnic i industrial català i mostrar-nw la incidència social. Les exposicions permanents fan un repàs a temes com la indústria tèxtil, les fonts d'energia, la informàtica, la química i el transport, entre d'altres.

El MNACTEC també articula un Sistema Territorial que agrupa 26 museus i espais especialitzats en patrimoni industrial, ciència i tecnologia. Cadascun d’ells ofereix una visió temàtica única i explica la industrialització en una part del territori català, tenint en compte tant els aspectes tècnics com els socials i els culturals.

T

Al sud del Pallàrs Sobirà s’ubica Gerri de la Sal, una petita vila medieval que encara conserva el recinte tancat i que destaca pel seu patrimoni industrial i arquitectònic: l’alfolí de la sal i el Monestir de Santa Maria.

L’explotació de la font de sal, que fins fa poc temps va ser el principal motor econòmic d’aquesta vila, explica l’afegitó en el seu topònim. Com a testimoni d’aquest passat industrial, es conserva la Casa de la sal o Reial Alfolí de Gerri, el gran magatzem on s’extreia, es tractava i s’emmagatzemava la sal des de l’edat mitjana. Considerat l’edifici civil més gran en planta de tot el Pallars, acull ara el Museu de Gerri de la Sal.

L’interès patrimonial d’aquest conjunt es completa amb les restes d’una mostra del romànic català en estat pur: el Monestir de Santa Maria, que es troba just davant del poble.

Consagrat a l’ordre benedictí el 1149, en poc temps es va convertir en un important centre evangelitzador del Bisbat d’Urgell i també en un dels més rics. Però a finals del segle XII els comtes van retirar el suport al monestir, i els van prendre terres i propietats. Els problemes econòmics i les disputes van desembocar en la despoblació dels seus dominis i finalment es va exclaustrar el 1835. Del monestir, ara només en queda l’església amb l’atri o porxo d’entrada. A l’interior s’hi poden veure fins a 30 capitells decorats.

T

Integrat al Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries explica des del 2004 la història dels homes i dones de l’Empordà dedicats al cultiu del gra de blat i als diversos usos de la farina.

L’edifici de la Farinera proposa un recorregut pel patrimoni industrial fariner català. Les màquines, eines i estructures exposades són testimoni d’una activitat desenvolupada des de l’època medieval: primer a l’antic molí fariner, i des de finals del s. XIX a l’any 2001, a la moderna fàbrica farinera.

La visita a l’Ecomuseu es completa amb una ruta que ressegueix, fins al Pont de la Mercè, part dels cinc quilòmetres del Rec del Molí. Aquesta infraestructura hidràulica conduïa l’aigua des de la resclosa de Vilanova de la Muga a la Farinera, vorejant i abastint horts i camps. En arribar a la Farinera, el salt d’aigua feia funcionar una turbina Francis de 1905, la responsable de generar l’energia necessària per al funcionament de la fàbrica.

T

Passejant pel Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig podem conèixer com eren la vida i el treball en una colònia tèxtil catalana de principis del segle XX. Espais com l’escola, la fàbrica o els habitatges són testimonis de la Revolució Industrial a Catalunya.

Instal·lada al peu del riu Llobregat per utilitzar la seva aigua com a font d’energia, la Colònia Vidal forma part d’una de les principals concentracions de colònies tèxtils d’Europa. En el conjunt arquitectònic destaquen edificis com la torre de l’amo, la torre del director, la fàbrica, l’església, el casino teatre i el casal de la dona/escola.

El Museu va obrir el 1995, i forma part del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Proposa un itinerari que mostra al visitant serveis de la colònia obrera com els habitatges, l’escola, la biblioteca, la peixateria, el safareig o les dutxes. La visita també inclou una exposició permanent que explica el dia a dia dels homes i les dones que treballaven a la fàbrica.

T

Als peus del Llobregat, gairebé tocant a Esparreguera, s’alça un dels principals testimonis de la història industrial de Catalunya: la Colònia Sedó. La gran turbina de 1.400 CV és un dels grans atractius del recinte, una màquina de ferro colat que va ser la més gran i potent d’Espanya i una de les més espectaculars d’Europa. Actualment ja no propulsa aigua, sinó que s’ha convertit en el museu que recull la història de la colònia.

A l’antiga sala de màquines s’hi pot veure la maqueta de la colònia, on s’explica la seva història a través d’un muntatge de llum i so i, dins el tub de conducció d’aigua de la turbina es projecta un audiovisual tridimensional. La visita es completa amb una explicació del sistema energètic que feia funcionar el complex industrial de Miquel Puig. El passeig per la colònia permet copsar la vida social i el procés productiu d’un ‘petit poble’ on els telers convivien amb els treballadors.

El conjunt fabril de la Colònia Sedó es va fundar el 1846, aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí de Can Broquetes. Actualment encara es poden reconèixer les naus dedicades a la filatura, el canal i la resclosa del salt d’aigua, les teulades amb volta catalana i les oficines. Dues de les imatges característiques del conjunt són la xemeneia helicoïdal de maó de l’antiga màquina de vapor i l’aqüeducte semicircular que portava l’aigua des del riu fins a la turbina.

T

Enmig dels boscos de Castellar de N’Hug (Berguedà), l’industrial Eusebi Güell va aixecar la fàbrica Asland, la primera d’Espanya a produir ciment pòrtland, més ràpid i resistent que els conglomerats que s’utilitzaven fins llavors. Es tracta d’un imponent edifici modernista, que va ser un símbol de modernitat a la seva època i que avui segueix sorprenent els visitants que s’hi acosten.

La Fàbrica, propietat de la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland Asland, entra en funcionament l’any 1904. L’edifici és obra de l’arquitecte Rafael Guastavino, que el construeix de forma esglaonada per aprofitar la potència dels salts d’aigua del riu Llobregat.

A causa de les baixes temperatures de la zona, la construcció havia de protegir tot l'espai ocupat per la maquinària. Per fer-ho, es va optar per una solució arquitectònica innovadora: la volta catalana, voltes de maó de pla que es recolzaven sobre una estructura metàl·lica. La volta és la que dóna singularitat a la façana de la fàbrica.

Posteriorment, Rafael Guastavino va exportar aquesta tècnica tradicional als Estats Units, on va patentar el Guastavino system. Aquest sistema per a revestir grans voltes amb rajoles i capes de morter va fer fortuna i va deixar empremta en icones arquitectòniques com la Grand Central Station, el Carnegie Hall o el Museu Americà d'Història Natural, entre altres.

El conjunt industrial de Castellar de N’Hug funciona fins l’any 1975, però el 2002 torna a obrir convertit en Museu del Ciment, un espai que permet repassar la història de la construcció a casa nostra. El museu, format per un centre d’interpretació i un itinerari extern per les ruïnes de la fàbrica, està adscrit al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Amb la visita, es contextualitza la importància del complex en un moment de fort creixement de la societat industrial.

T

La Central de Capdella, ubicada al municipi de la Torre de Capdella, va ser la primera central hidroelèctrica de Catalunya. La seva gestació va ser a finals del segle XIX quan Emili Riu, periodista i polític de Sort, va trobar una via d’aprofitament de la gran reserva d’aigua de la Vall Fosca, que supera els 50 milions de m3.

El 1914 la companyia Energia Elèctrica de Catalunya posava en funcionament la central hidroelèctrica. Va ser una obra farònica que aprofitava les aigües del sistema de l'Estany Gento a través d'un canal de 5 quilòmetres amb un desnivell de 836 metres. A més, es van haver d’habilitar noves infraestructures: un funicular, carreteres d’accés, carrilets, habitatges per a treballadors, etc. Tot i així, el projecte va estar enllestit en només dos anys.

Al cap d’un temps, la Central va ser traspassada a la Canadenca (ara Fecsa-Endesa). Actualment, en una part de les instal·lacions hi trobem el Museu Hidroelèctric de Capdella, pertanyent a la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, que posa en valor el que va suposar la Central per a la indústria i també per al territori.

T

Definit pel dramaturg Àngel Guimèra com una de les catedrals del vi, el celler modernista de Pinell de Brai és l’expressió arquitectònica del cooperativisme agrari a Catalunya de finals de segle XIX. La seva construcció s'encarrega a Cèsar Martinell el 1919 que utilitza tots els elements de l’arquitectura tradicional catalana, l’estètica modernista, i ho enriqueix amb les innovacions tècniques del seu mestre Antoni Gaudí.

La llum que es filtra entre els finestrals, la planta que recorda la d’una església i la sensació d’amplitud recrea l’interior d’una catedral gòtica. Però més enllà de la bellesa arquitectònica de l’edifici, Martinell crea un espai funcional destinat a la producció de vi. Per això, hi incorpora importants innovacions tècniques: l’estructura de naus basada en arcs parabòlics, el sistema de ventilació a través de grans finestrals o l’aïllament en càmeres dels recipients per a l’elaboració del vi.

L’element més característic del celler és sens dubte el fris de ceràmica vidriada de la façana dissenyat pel pintor Francesc Xavier Nogués, on se succeeixen escenes de la verema i de l'elaboració del vi i l'oli. Malgrat la seva espectacularitat, per falta de pressupost es va eliminar del projecte inicial i no es va incorporar fins al 1949.