Arquitectura i urbanisme contemporanis La projecció internacional de Barcelona

Durant la segona meitat del segle XX Barcelona ha experimentat l’expansió urbana més gran de la seva història.

El “model Barcelona” neix durant els vuitanta gràcies a la col·laboració de les institucions democràtiques i arquitectes com Oriol Bohigas. D’aquesta època són el Parc de l'Espanya Industrial (Peña i Rius) o el Moll de la Fusta (Solà-Morales).

Però el punt culminant de l’urbanisme català s’inicia amb l'elecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. La intervenció a l’anella olímpica de Montjuïc inclou la restauració de l’Estadi Olímpic i les Piscines Picornell i la construcció del Palau Sant Jordi (Isozaki). La Vila Olímpica (Martorell-Bohigas-Mackay) apropa la ciutat al mar amb la construcció del Port Olímpic. Altres mostres de l’arquitectura olímpica són la Torre de Collserola (Foster), la Torre de Telefónica (Calatrava) o l'Hotel Arts (Skidmore, Owings & Merrill).

Amb el Fòrum Universal de les Cultures (2004), la Diagonal s’allarga fins al mar, i es construeixen el Centre Internacional de Convencions (Mateo), l'edifici Fòrum (Herzog i de Meuron) i la gran placa fotovoltaica (Martínez Lapeña i Torres).

Com a exemples post-Fòrum destaquen espectaculars mostres d’arquitectura d'autor com la Torre Agbar (Nouvel) o l'Edifici Gas Natural (Miralles i Tagliabue).