Image:
Construït el 1847 a la Rambla de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu es va convertir des dels seus inicis en símbol de l’emergent burgesia barcelonina i catalana.
L’origen del Liceu cal situar-lo en el “Liceo Filarmónico Dramático Barcelona de SM la Reina Isabel II”, una organització creada per cobrir la necessitat d’un conservatori de música a la ciutat. L’èxit de la iniciativa va desembocar en la construcció d’un nou teatre, que es va finançar mitjançant accions mercantils: les llotges i butaques eren de propietat.
En els seus més de 150 anys d’història ha viscut tres tràgics accidents: l’incendi de 1861, la bomba anarquista del 1893, o el devastador incendi de 1994. La darrera reconstrucció, que va durar cinc anys, ha modernitzat l’edifici mantenint al màxim la seva essència original. En destaquen el Saló dels Miralls i la decoració amb motllures de guix daurades i policromades.
Amb 2.292 localitats, actualment és un dels teatres d’òpera més grans del món, i cada any s’hi representen més de quaranta espectacles d’òpera, a més de dansa, recitals, concerts i espectacles infantils.
A la riba est de l’Estany de Banyoles, entre el paratge dels Desmais i la Caseta de Fusta i resseguint el passeig enjardinat, destaquen unes construccions singulars: les pesqueres.
La construcció d’aquestes plataformes de pesca va iniciar-se al segle XIX i va durar fins al 1931, quan l’Ajuntament va prohibir edificar-ne més. Originalment senzilles van anar-se sofisticant amb el pas del temps. De la forma funcional es va passar a grans estructures més amples amb capacitat per a més barques, símbol de prestigi social i econòmic.
Com a conseqüència de l’expansió de la burgesia catalana i la pràctica d’esports aquàtics, les pesqueres van ser objecte de reformes durant tot el segle XX, tant per augmentar-ne la capacitat d’emmagatzematge, com per a hostatjar-s’hi.
Actualment només poden veure’s des de l’exterior ja que són de titularitat privada.
Menús opulents, inspiració en la cuina francesa i menyspreu per la tradicional i casolana. Al segle XIX la burgesia catalana i els grans restaurants opten per una gastronomia luxosa i fastuosa, que no aconsegueix popularitzar-se.
En canvi, la cuina catalana popular i de qualitat continua viva a les fondes de sisos, que l’apropen a tothom amb menús casolans a preus assequibles. Aquests establiments popularitzen plats com la botifarra o llom amb mongetes, el bacallà a la llauna o els macarrons gratinats al forn. La creativitat i el sentit de l’humor destaquen en els noms dels plats com la barretina (trinxat amb arengada) o la samarreta amb allioli (tripa al forn). A les fondes de sisos també neixen costums com la paella dels dijous, una acció comercial que busca atraure més clients en un dia de la setmana habitualment fluix.
Les primeres referències al pa amb tomàquet també són del segle XIX. Segons el gastrònom Nèstor Luján, el plat català per excel·lència apareix al món rural en una època d’abundància de tomàquets, que s’aprofiten per estovar el pa sec.
Als segles XVIII i XIX una nova classe social, la burgesia, persegueix un art més personal, emocional, original i sobretot rebel, i reclama la identificació amb una pàtria i arrels comunes.
A Catalunya el Romanticisme té una clara connotació política: els literats catalans reivindiquen la recuperació de la llengua, la literatura i la cultura popular.
El primer poema romàntic en llengua catalana és Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau (1833), però l’arrelament no arriba fins a Lo Gaiter del Llobregat, de Joaquim Rubió i Ors. En novel·la, les primeres obres romàntiques en català són d’autors com Antoni de Bofarull i Martí Genís i Aguilar. Pel que fa al teatre, els exponents són dramaturgs com Víctor Balaguer, Eduard Vidal i Frederic Soler, “Pitarra”.
La Renaixença comparteix amb el Romanticisme la voluntat de revifar la consciència nacional després d’una etapa de decadència, i de fet els dos moviments conviuen al llarg del segle XIX.
A Catalunya hi conviuen dues faccions: la conservadora (Bofarull), i la reivindicativa (Balaguer). Comparteixen la voluntat de recuperar els Jocs Florals com a instrument per projectar socialment el català i estimular la producció editorial. L’empenta definitiva d’aquest esdeveniment literari arriba el 1877, quan són premiats Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.
Integrat al Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries explica des del 2004 la història dels homes i dones de l’Empordà dedicats al cultiu del gra de blat i als diversos usos de la farina.
L’edifici de la Farinera proposa un recorregut pel patrimoni industrial fariner català. Les màquines, eines i estructures exposades són testimoni d’una activitat desenvolupada des de l’època medieval: primer a l’antic molí fariner, i des de finals del s. XIX a l’any 2001, a la moderna fàbrica farinera.
La visita a l’Ecomuseu es completa amb una ruta que ressegueix, fins al Pont de la Mercè, part dels cinc quilòmetres del Rec del Molí. Aquesta infraestructura hidràulica conduïa l’aigua des de la resclosa de Vilanova de la Muga a la Farinera, vorejant i abastint horts i camps. En arribar a la Farinera, el salt d’aigua feia funcionar una turbina Francis de 1905, la responsable de generar l’energia necessària per al funcionament de la fàbrica.
Passejant pel Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig podem conèixer com eren la vida i el treball en una colònia tèxtil catalana de principis del segle XX. Espais com l’escola, la fàbrica o els habitatges són testimonis de la Revolució Industrial a Catalunya.
Instal·lada al peu del riu Llobregat per utilitzar la seva aigua com a font d’energia, la Colònia Vidal forma part d’una de les principals concentracions de colònies tèxtils d’Europa. En el conjunt arquitectònic destaquen edificis com la torre de l’amo, la torre del director, la fàbrica, l’església, el casino teatre i el casal de la dona/escola.
El Museu va obrir el 1995, i forma part del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Proposa un itinerari que mostra al visitant serveis de la colònia obrera com els habitatges, l’escola, la biblioteca, la peixateria, el safareig o les dutxes. La visita també inclou una exposició permanent que explica el dia a dia dels homes i les dones que treballaven a la fàbrica.
Als peus del Llobregat, gairebé tocant a Esparreguera, s’alça un dels principals testimonis de la història industrial de Catalunya: la Colònia Sedó. La gran turbina de 1.400 CV és un dels grans atractius del recinte, una màquina de ferro colat que va ser la més gran i potent d’Espanya i una de les més espectaculars d’Europa. Actualment ja no propulsa aigua, sinó que s’ha convertit en el museu que recull la història de la colònia.
A l’antiga sala de màquines s’hi pot veure la maqueta de la colònia, on s’explica la seva història a través d’un muntatge de llum i so i, dins el tub de conducció d’aigua de la turbina es projecta un audiovisual tridimensional. La visita es completa amb una explicació del sistema energètic que feia funcionar el complex industrial de Miquel Puig. El passeig per la colònia permet copsar la vida social i el procés productiu d’un ‘petit poble’ on els telers convivien amb els treballadors.
El conjunt fabril de la Colònia Sedó es va fundar el 1846, aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí de Can Broquetes. Actualment encara es poden reconèixer les naus dedicades a la filatura, el canal i la resclosa del salt d’aigua, les teulades amb volta catalana i les oficines. Dues de les imatges característiques del conjunt són la xemeneia helicoïdal de maó de l’antiga màquina de vapor i l’aqüeducte semicircular que portava l’aigua des del riu fins a la turbina.
Enmig dels boscos de Castellar de N’Hug (Berguedà), l’industrial Eusebi Güell va aixecar la fàbrica Asland, la primera d’Espanya a produir ciment pòrtland, més ràpid i resistent que els conglomerats que s’utilitzaven fins llavors. Es tracta d’un imponent edifici modernista, que va ser un símbol de modernitat a la seva època i que avui segueix sorprenent els visitants que s’hi acosten.
La Fàbrica, propietat de la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland Asland, entra en funcionament l’any 1904. L’edifici és obra de l’arquitecte Rafael Guastavino, que el construeix de forma esglaonada per aprofitar la potència dels salts d’aigua del riu Llobregat.
A causa de les baixes temperatures de la zona, la construcció havia de protegir tot l'espai ocupat per la maquinària. Per fer-ho, es va optar per una solució arquitectònica innovadora: la volta catalana, voltes de maó de pla que es recolzaven sobre una estructura metàl·lica. La volta és la que dóna singularitat a la façana de la fàbrica.
Posteriorment, Rafael Guastavino va exportar aquesta tècnica tradicional als Estats Units, on va patentar el Guastavino system. Aquest sistema per a revestir grans voltes amb rajoles i capes de morter va fer fortuna i va deixar empremta en icones arquitectòniques com la Grand Central Station, el Carnegie Hall o el Museu Americà d'Història Natural, entre altres.
El conjunt industrial de Castellar de N’Hug funciona fins l’any 1975, però el 2002 torna a obrir convertit en Museu del Ciment, un espai que permet repassar la història de la construcció a casa nostra. El museu, format per un centre d’interpretació i un itinerari extern per les ruïnes de la fàbrica, està adscrit al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Amb la visita, es contextualitza la importància del complex en un moment de fort creixement de la societat industrial.
La Devesa de Girona és el parc urbà més gran del Principat. Amb més de 2.500 arbres centenaris, el principal pulmó de la ciutat és un recinte dedicat a l’esbarjo on la natura es manifesta en tota la seva esplendor.
Llargues fileres de plàtans omplen les 40 hectàrees del Parc. La seva distribució origina veritables avingudes i passejos vegetals a la confluència dels rius Ter, Güell i Onyar, a l’oest del nucli històric de la ciutat. Els arbres d’aquest oasi verd son híbrids de les espècies americana i oriental, la majoria plantats el 1850. La poca distància entre ells els ha fet créixer en vertical, arribant a alçades que ronden els 55-60 metres.
Diverses avingudes organitzen el conjunt, on amb el pas dels anys s’hi han anat aixecant construccions de tota mena. L’entrada, de 1898, conserva una de les dues casetes bessones que donaven la benvinguda al visitant i al Camp de Mart hi trobem les instal·lacions esportives construïdes el 1942. Al Parc de la Devesa també s’hi ubiquen camps de tir i d’aeromodelisme, el camp municipal de futbol Fèlix Farró, les instal·lacions de la Societat Hípica de Girona, el recinte de Fira de Girona, l’Auditori i el Palau de congressos.
Situat a la falda de Collserola, el Laberint d’Horta és un parc històric de Barcelona i un dels jardins més antics que perduren a la ciutat. Dissenyat el 1791 per Joan Antoni Desvalls, està format per 750 metres de xiprers retallats i s’inspira en el mite de Teseu: qui aconsegueix arribar al centre troba l’amor com a recompensa.
Desvalls, marquès de Llupià, del Poal i d’Alfarràs, va ser un noble amant de la ciència, la natura i l’art, passions que va conjugar en la construcció del Laberint. Seguint les idees del neoclassicisme i en col·laboració amb l’arquitecte italià Domenico Bagutti, va idear un jardí amb un laberint de xiprers, escultures i relleus que representen personatges de la mitologia grecoromana i que simbolitzen els diversos nivells de l’amor.
Actualment, el parc ocupa una superfície de 9 hectàrees i es divideix en dues parts: el jardí neoclàssic i el jardí romàntic. Hi destaquen la varietat botànica i l’abundància ornamental, així com els elements arquitectònics propis dels jardins romàntics (templets, canal d’aigua i escultures, a més del palau de la família Desvalls). Tot i no ser el refugi de cap Minotaure posa a prova el sentit de l’orientació de qui hi entra.
