El teatre de la fe | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Històries del patrimoni

El teatre de la fe

Transcendim l’espai, el temps i les ones per reunir de nou una obra mestra del romànic català

Un innovador projecte de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural despenja les peces del Davallament d’Erill la Vall per escanejar-les en 3D i estudiar-les en profunditat. Descobrim què hi ha darrera d’un dels conjunts escultòrics més singulars de l’art medieval europeu del segle XII.

Art i fe

El silenci i la foscor recobreixen cada centímetre de l’església de Santa Eulàlia. Fa molt fred, potser més a dins que fora. Una munió d’ulls es busca nerviosa, s’ho diuen tot però sense articular paraula. La neu no ha impedit que tothom estigui al seu lloc, drets, esperant que comenci el sermó amb submissió com sempre. El cicle pasqual havia arribat i sabien que estaven a punt de presenciar un espectacle que transcendiria l’espai i el temps, el cos i l’ànima. 

La litúrgia de la fe catòlica sempre ha tingut una part de representació, de show, de teatre. Avui en dia la missa en si mateixa és això: un narrador que ens explica versicles de la Bíblia, que ens apropa la paraula del Senyor i ens fa partícips d’una festa que culmina amb la rebuda del cos i de la sang de Crist. Tot des de dalt d’un escenari, amb llums que il·luminen intel·ligentment el decorat, rodejat d’un públic entregat que segueix l’actuació, que escolta corprès els missatges que li llancen.

Església de Santa Eulàlia (Centre Romànic de la Vall de Boí)

Entre els segles IX i XIII, les esglésies tenien una funció diferent a la que tenen actualment, però el missatge encara era molt més estimulant. Els temples romànics interpel·laven directament la gent i exercien un influx molt potent a través de l’estètica, de la falta de llum. Una influència didàctica que adoctrinava i que era capaç de transmetre el missatge de Déu d’una manera dual: acaronant els fidels amb promeses de paradisos, però també amenaçant-los si no seguien els dogmes encomanats.

Aquesta obra perfectament orquestrada anava acompanyada, a més a més, d’un atrezzo meravellós, principalment pintures i escultures que, en alguns casos, han sobreviscut fins als nostres dies.

Reproducció del conjunt del Davallament d’Erill a l'Església de Santa Eulàlia (Centre Romànic de la Vall de Boí)

El redescobriment del romànic

L’any 1907, durant la Missió arqueològica-jurídica a la ratlla d’Aragó impulsada  pel recent creat Institut d’Estudis Catalans, l’art del nostre país va viure un moment transcendental amb el redescobriment del romànic pirinenc. Es tracta d’un estil que va perdurar en el temps gràcies a la seva incomunicació rural i a la manca de canvis durant segles, cosa que no va succeir amb el romànic urbà, pràcticament desaparegut per les successives ampliacions dels temples en estil renaixentista, gòtic o barroc.

L’expedició va ser tot un èxit i entre les prodigioses troballes, van sortir a la llum les que amb el temps s’han confirmat com les obres magnes del romànic català. D’una banda, les pintures murals de Boí i de Taüll i, de l’altra, el protagonista d’aquest article, el conjunt escultòric del Davallament d’Erill la Vall. 

L’equip de l’expedició camí d’Areny a Roda d’Isàvena. Fotografia publicada a l'Anoia Diari (Arxiu Mas)

La importància d’aquest conjunt és fonamental per la seva singularitat, per la seva qualitat, per les seves dimensions i, fins i tot, pels enigmes que encara actualment amaga. La història del seu descobriment, com no podia ser d’una altra manera, podria formar part de l’argument d’una de les aventures d’Indiana Jones. En aquell moment el poble d’Erill comptava amb 30 ànimes mal comptades, vuit cases i una església. Aquest va ser el primer indret de la Vall de Boí que visitaven els intrèpids expedicionaris i la sorpresa és majúscula si ens atenim a les fotografies d’Adolf Mas, però sobretot si ho fem a les paraules descrites per en Mossèn Josep Gudiol en el seu Quadern de notes:
 
“[...]; sempre tindré presents les sensacions que vaig experimentar a mida que anavan sortint del llòbrech amagatall [...]. Cada esculptura qu’ens anava venint a les mans era posada dreta y relacionada ab les demés, ab lo que varem trovar, mutilat si, però ab tota sa intensitat emotiva un nou exemplar del tipo iconològich [...] del Descendiment de la Creu [...].” 


Fotografia antiga de la troballa de l’expedició al 1907 (Wikipedia Creative Commons)

L’equip, fidel a la seva croada, no va voler acceptar l’oferiment del rector de Santa Eulàlia per comprar les set talles, però qui sí ho va fer va ser Lluís Plandiura, un dels personatges claus en el comerç d’art de la Catalunya de la primera meitat de segle XX, qui va adquirir poc després dues de les set figures del conjunt. Les altres cinc les va comprar uns anys més tard, el 1911, Mossèn Gudiol en nom del Museu Episcopal de Vic en veure que existia un veritable risc a ésser venudes a algun antiquari.

Així començà una separació que a dia d’avui continua vigent: les escultures de Sant Joan i de la Mare de Déu es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya (entregades l’any 1932 pel seu propietari original), i les de Dimes, Gestes, Nicodem, Josep d’Arimatea i Jesucrist resten al Museu de Vic.





Imatge del Davallament sencer al Museu Episcopal de Vic, exposat l'any 2002 en motiu de la inauguració del nou museu (Museu Episcopal de Vic)

Una raresa pirinenca

Segons els experts, es tracta d’una de les talles més excepcionals de l’escultura en fusta romànica europea del segle XII, sobretot perquè no s’han conservat gaires peces tan monumentals. Es trobaven presidint la nau, en un emplaçament preferent, segurament sobre una biga dalt de l’altar major, i la seva originalitat rau en la presència dels dos lladres tancant la comitiva, fet que no succeeix en altres representacions del davallament realitzades en altres països. Aquest punt és coincident amb un altre conjunt trobat a Santa Maria de Taüll i també amb el Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses, però enlloc més. Per tant, sembla obvi que estem davant d’una extraordinària raresa pirinenca.

A més, sabem del cert que tenia una estreta relació amb el teatre litúrgic d’aquell temps gràcies a l’atrezzo que abans comentàvem, però especialment per la càrrega dramàtica que emana la composició i que es concreta en el seu detallisme, en la força dels ulls, en les dures faccions de les cares, en les costelles marcades i en els plecs de la roba. 


 

Les figures de la Mare de Déu i Sant Joan del Davallament d’Erill originals conservades al MNAC (MNAC)

Si a dia d’avui l’efecte que produeix és commovedor, l’impacte que devia tenir en la població d’aquells primers anys del mil·lenni devia ser d’extrem realisme, més encara si pensem que les figures anaven pintades. Un xoc profund. Un llenguatge efectiu. Una obra genial. 

La veu seca del mossèn ressonava per tota l’església. La tènue flama de les espelmes traçava ombres sinuoses sobre les parets. Figures que cobraven vida, que es movien, gesticulaven, com persones que bramaven davant del sacrifici del rei dels jueus:
 
Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. El sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força: - Pare, confio el meu alè a les teves mans.
I havent dit això, va expirar.” (Lluc 23, 44 – 46)
 
L’esglai va recórrer la nau. El poble s’encongia davant d’aquells gegants, entre la llum de la foscor, el fum i els aromes forts que emanaven. 
La figuta de Sant Joan del Davallament d’Erill original conservada al  MNAC (MNAC)

Art i ciència

L’any 2019 l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural engegà un projecte extraordinari a través del qual es pretén fer una selecció d’algunes de les millors i més representatives peces del patrimoni del país per escanejar-les en 3D. El criteri de selecció va tenir en compte la qualitat, la significació, la diversitat de tipologies i la procedència geogràfica. El programa està previst que es desenvolupi fins l’any 2021 i durant aquest temps es durà a terme un exhaustiu estudi amb aproximadament un centenar d’objectes, els quals seran digitalitzats, fotografiats, inspeccionats i analitzats.
 
Segons l’Albert Sierra, responsable del projecte, “l’objectiu és doble, per un costat es busca la difusió del Patrimoni català i, per un altre, fer conèixer aquesta tècnica que ara és molt accessible als museus”. Es pretén crear una base de dades consultable via Internet, obtenir models que poden ser descarregats per qualsevol persona, aprofundir en detalls que fins ara havien passat desapercebuts i fomentar aquesta tecnologia, especialment, perquè l’àmplia xarxa de museus que està repartida per tot Catalunya pugui utilitzar-la amb tot el seu mostrari. Una bona notícia que encara posarà més en relleu i a l’abast de tothom la llista de tresors que amaga la nostra història.

Escaneig 3D del conjunt (Museu Episcopal de Vic)

Actualment, el concepte d’art sembla indissoluble del de ciència, del de tecnologia. Un binomi perfecte que dialoga, que suma i que ens porta a descobrir noves formes de mirar cap a ambdós costats. En aquest context, i segons paraules del propi Sierra, “El Davallament d’Erill la Vall compleix tots els requisits per formar part d’aquest programa i, a més a més, és un cas especial perquè és un conjunt que està repartit entre dos museus i que no es pot veure com va ser creat. Creiem que és de justícia reunir les escultures un altre cop, encara que sigui virtualment.”
 
Però el repte que es planteja amb el Davallament d’Erill va més enllà del simple estudi que òbviament serà importantíssim per extreure l’entrellat d’alguns dels misteris que encara amaga aquest sorprenent conjunt. El que de ben segur sí que s’aconseguirà és redreçar la línia recta de la història, el camí que a principis del segle XX, amb la compra de les figures per part de Plandiura i de Gudiol, les va condemnar a viure per separat.

Model 3D del conjunt

L’art i la ciència s’alien una altra vegada, però en aquesta ocasió amb el drama de la fe. Un trinomi que transcendeix l’espai, el temps i també les ones, per retornar a aquell primigeni teatre. Després d’un segle distanciats, novament Sant Joan, la Mare de Déu, Dimes, Gestes, Nicodem, Josep d’Arimatea i Jesucrist, podran tornar a conviure plegats i nosaltres tindrem la sort de veure’ls junts, un altre cop, gràcies als beneficis que també ens aporta la tecnologia:
 
Un a un els fidels anaven sortint de l’església. Caminant d’esma. Capcots. Convençuts però atemorits. No sabien llegir però havien entès perfectament el missatge. Ara tot quedava en mans dels designis del Senyor.

Escaneig 3D del conjunt (Museu Episcopal de Vic)

La nostra Comunitat

#patrimonigencat