Els artistes del romànic | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Històries del patrimoni

Els artistes del romànic

El “joc de pistes” del romànic

Artesans anònims

Parlar dels artistes del romànic és entrar en el camp de les hipòtesis. Això ho saben bé els historiadors de l’art que analitzen les obres al detall per intentar esbrinar qui en van ser els seus autors. La historiografia ha definit atribucions basades sobretot en l’estil i per això actualment parlem de mestres i tallers. Saber-ne la identitat concreta i conèixer dades biogràfiques és una missió impossible pel fet que aquests artistes no signaven les seves obres (tret de comptades excepcions).

Al romànic, més que l’artista en sí, tenia importància la figura del comitent, és a dir la persona que encarregava l’obra. Aquest solia pertànyer a la classe eclesiàstica o a la noblesa i definia els conceptes a representar. Un cop dictat el programa, el pintor o l’escultor tenia llibertat per executar-lo seguint els cànons figuratius de la iconografia de l’època. L’artista estava considerat com un artesà, ja que la seva tasca tenia una naturalesa mecànica i manual equivalent a qualsevol altre ofici.

Entre els pocs artesans de qui en coneixem el nom hi ha Arnau Cadell, que va “signar” el claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès, Raimon Lambard, arquitecte de la catedral de la Seu d’Urgell, Gislebertus, escultor de la catedral d’Autun o Benedetto Antelami, escultor originari de la Llombardia.
Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Josep Giribet

El difícil art de pintar

Durant el període romànic, la pintura mural és omnipresent en tots els espais arquitectònics: absis, parets i columnes de les esglésies, façanes, claustres i portalades. El que ha arribat als nostres dies és només una petita mostra del que estava pintat en origen.

Els grans mestres del romànic pintaven els murs al seco (el fresc sec), utilitzant aglutinants com la calç, l’oli, el rovell d’ou o altres matèries grasses. Aquesta tècnica era la més utilitzada en els murs romànics. El primer que calia fer era preparar el suport. Els mestres del romànic hi aplicaven una primera capa de lliscat bast, anomenat tècnicament arriccio, que es cobria després amb l’intonaco, una capa més fina a base de sorra i calç. Només llavors s’hi podien aplicar els pigments barrejats amb l’aglutinant, ja sigui sobre la superfície encara humida (fresc) o ja seca (fresc sec).
Sant Climent de Taüll

El paper determinant de la iconografia

Els temes de la pintura mural romànica responen a un repertori determinat per la iconografia religiosa del moment deixant molt poca llibertat creativa a l’artista. Si ens centrem en la pintura mural d’àmbit català, trobarem en les “visions celestials” i teofanies la font d’inspiració de les principals obres mestres que coneixem.

Un dels temes més representats és el de Crist Majestat; Déu està assegut al tron, amb barba, beneint amb la mà dreta i portant el Llibre Sagrat amb l’esquerra. La seva figura sovint va acompanyada pel Tetramorf, és a dir, els quatre símbols dels evangelistes tal com els descriu la versió d’Ezequiel: Sant Marc (lleó), Sant Mateu (home), Sant Lluc (brau) i Sant Joan (àguila). La unió d’aquests dos elements (Crist en Majestat i Tetramorfos) configura el Pantocràtor, sens dubte un dels temes més representats als absis romànics catalans juntament amb els dotze apòstols.

En pintura mural s’han definit, entre altres, els mestres de Pedret, de Taüll, de Mur, d’Osormort o de Santa Coloma
Sant Quirze de Pedret i Santa Maria de Mur

Relleus que han fet història

L’escultura és una cara més de l’art romànic i es fusiona harmònicament amb l’arquitectura i la pintura, formant un únic discurs. Els relleus són el tipus d’escultura que arriba a una cota més alta durant el romànic: capitells, timpans i portalades en general en són proves definitives. Durant aquest període també es produeix escultura exempta o, el que és el mateix, aquella que es pot observar des de tots els angles.

Els escultors romànics treballaven en un radi relativament petit i feien servir la pedra local, normalment calcària o granit. Una de les escultures més curioses del romànic català la trobem a la galeria oest del claustre de la catedral de Girona, concretament en un dels pilars. També destaquen els mestres Cabestany, d’Erill l’Escola de Lleida.
Catedral de Girona. Fotos: Bob Masters
Erill la Vall. Fotos: Josep Giribet

L’auge de les “arts menors”

Més enllà de l’arquitectura, la pintura i l’escultura –les belles arts- hi ha tota una sèrie de producció d’objectes manufacturats que en molts casos han assolit la categoria d’obra d’art: objectes d’orfebreria, esmalts, teixits, ceràmica o vidre, entre altres.

També cal destacar la presència d’objectes “exòtics” importats gràcies al comerç o com a botí de guerra. Les peces d’ús litúrgic són les que han arribat en millors condicions fins a l’actualitat: era obligatori guardar els objectes sagrats relacionats amb el culte, a diferència d’aquells objectes “laics” que en gran part van ser re aprofitats i adaptats a l’estètica de nous estils com el gòtic. Els metalls, la fusta i la tela eren els principals materials utilitzats d’aquest art.
Ara portàtil, del monestir de Sant Pere de Rodes, i Tapís de la Creació, de la catedral de Girona. Bob Masters

L’exclusivitat medieval

A més del seu paper essencial en la vida quotidiana, les “arts menors” també produïen objectes dedicats a un mercat que no estava a l’abast de tothom: el del luxe. Un mercat que tenia com a clientela l’estament dirigent feudal i abastia nobles, eclesiàstics i els seus nombrosos seguicis. L’existència d’objectes de luxe ens parla de comerç, intercanvis i importacions que van fer possible que or, plata, vidres treballats o teixits exquisidament brodats arribessin als comtats catalans.

Egipte, Alexandria, Bizanci o Al-Andalus eren alguns dels orígens de l’objecte de luxe d’importació que trobem en terres catalanes. Punts clau de les diverses rutes comercials que es van desenvolupar al Mediterrani entre els segles XII i XV i que tenien en Barcelona el seu principal port d’origen. Alguns exemples els trobem en l’Arqueta d’Hisam II, que es troba a la Museu Tresor de la Catedral de Girona, els escacs d’Àger trobats a l’antiga col·legiata de Sant Pere d’Àger i que acull el Museu de Lleida, o el Drap de les Bruixes, conservat al Museu Episcopal de Vic.
Escacs d’Àger i Drap de les Bruixes

La nostra Comunitat

#patrimonigencat