Apèndix natural de La Rambla, la Reial és una de les places més emblemàtiques de Barcelona. Aixecada a meitats del segle XIX per esponjar el Barri Gòtic, es tracta d’un espai clar, net i diàfan que es fa un lloc entre l’alta densitat d’edificis del nucli antic de la ciutat.
Francesc Daniel Molina és l’autor del projecte arquitectònic, inspirat en l’estil de les places neoclàssiques franceses del segle XVII.
La construcció va començar el 1848 en un espai anteriorment ocupat per un convent caputxí. La plaça va quedar encerclada per un conjunt d’edificis idèntics que s’elevaven sobre arcs de mig punt: al damunt, dos pisos principals emmarcats per un ordre gegant de pilastres corínties; el 3r i últim pis enretirat cap endins, formant un àtic i rematat per una cornisa amb balustrada.
Els pòrtics i les façanes estan decorats amb motius de terracota hel·lenitzants, bustos de navegants, escuts sostinguts per nens indis i busts d’exploradors americans, seguint les directrius del neoclassicisme en una època en la que Espanya ja havia perdut totes les colònies americanes continentals. Sota els arcs se situen els comerços, en un espai que queda resguardat gràcies als porxos amb volta catalana.
El centre de la plaça està presidit per la font de les Tres Gràcies, un conjunt de ferro colat estàndard fabricat als tallers Durenne de París, envoltat per dos fanals de 6 braços, obra primerenca d’Antoni Gaudí. Al centre de la plaça i disperses de forma irregular, destaquen les emblemàtiques palmeres de diferents alçades. Aquests darrers elements donen a la Plaça Reial la seva fisonomia característica.
Pensada originalment per a la burgesia de l’època, la Plaça Reial ha estat, al llarg de la seva història, un dels epicentres de la bohèmia canalla de Barcelona.
Alguns experts aposten pel topònim Aquis Voconis. Altres diuen que s’anomenava
Aquae Calidae. El cas és que l’actual Caldes de Malavella va ser una important
estació termal amb la romanització al segle I dC. Situada a prop de la Via Augusta, molts viatgers s’hi paraven per descansar i
beneficiar-se de les propietats curatives de les seves aigües calentes (surten a 60°C). A partir d’aquí es va generar el nucli urbà.
Com a testimoni d’aquest moment es conserven les restes de les antigues termes romanes, que es van començar a excavar el 1897-1902. El conjunt està format per una piscina central envoltada d'habitacles destinats a tractaments curatius. Hi ha tres espais en la part posterior, com si fossin banyeres, on s’aplicaven els olis.
El jaciment està molt
ben conservat. Encara es poden observar els mecanismes de funcionament d'aigua gairebé intactes! Durant les excavacions s’hi han trobat objectes com un cap de gos realitzat en bronze o monedes de diversos períodes que es poden veure al
Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.
Els romans aviat van adonar-se dels beneficis de les aigües calentes que brollaven de manera natural en el que ara és Caldes de Montbui. Per això van fundar-hi una estació balneària de la qual en queda un testimoni excepcional: les
termes situades al bell mig de la vila actual. Són
les més ben conservades de la península Ibèrica.
La part restaurada –on es pot veure una piscina de 13,5 per 6,9 metres feta amb
opus signium coberta per una volta- és només una de les ales d’un gran establiment termal construït en l’època de l’Imperi. Al seu voltant es va anar desenvolupant el nucli urbà d’
Aquae Calidae (tot i que hi ha controvèrsia sobre si aquest topònim correspon a l’actual Caldes de Montbui o a
Caldes de Malavella), que era força important al segle I dC. També s’han trobat restes de vil·les disseminades als afores.
Després dels romans, el nucli urbà de Caldes va entrar en decadència, tot i que va persistir durant l’època visigòtica. L’activitat termal es va recuperar al segle XIX, quan Caldes de Montbui es va convertir en la segona estació balneària d’Espanya.
Fundada cap a l’any 80-70 aC damunt un promontori natural, l’antiga Iluro (actual Mataró) va ser una de les principals ciutats romanes del moment, actuant com a centre organitzador d’un ampli territori (gairebé tota la comarca del Maresme). Avui dia, la majoria de restes arqueològiques es conserven sota el nucli històric de Mataró i conformen un dels jaciments més importants d’època romana de Catalunya.
Trams de la muralla i parts del fòrum, de diversos edificis públics, de les necròpolis urbanes i suburbanes, carrers, cases, una gran cisterna, el mercat i clavegueres i canalitzacions són les principals restes documentades d’aquesta ciutat que va arribar a tenir unes 6 hectàrees d’extensió. Una petita part d’aquests vestigis es poden veure actualment a la superfície, dins de diferents edificis i places.
La importància de l’antiga Iluro es reflecteix en la presència d’aquests destacats edificis públics i pel fet de posseir un sistema defensiu complex que es va utilitzar fins al segle V dC. Durant l’època de l’emperador August la ciutat va viure el seu moment de màxim esplendor i obtingué l’estatut jurídic de municipum. Les diferents domus de la ciutat també donen testimoni d’aquest passat pròsper: la Vil·la dels Caputxins, la dels Dofins i, sobretot, la de Torre Lauder són les més destacades.
Aquesta última estava ubicada als afores de la ciutat, a tocar de la Via Augusta. Se’n conserven restes de l'àrea residencial (pars urbana), i de la zona reservada a l'explotació agrícola. Com és habitual, les estances de la mansió senyorial es trobaven distribuïdes al voltant de l'atri o rebedor, i a la part central hi havia l’impluvium, espai utilitzat com a magatzem de l'aigua. Equipada amb banys termals, la vil·la, en bon estat de conservació, està decorada amb rics mosaics de motius geomètrics i vegetals.
Quan s’urbanitzava el clos de la Torre a Badalona l’any 1954 es va fer un troballa excepcional: les restes de les
termes de la ciutat romana de Baetulo en un excel·lent estat de conservació. Per preservar-les, al seu damunt es va construir el Museu de Badalona, que s’inaugurava el 1966.
Des de la remodelació del 2010, baixar al subsòl del Museu de Badalona és accedir a un jaciment de 3.400 m2 amb els vestigis de la ciutat romana. A més de les termes, es poden veure restes del
cardo maximus i del
decumanus maximus (amb les corresponents clavagueres), de diverses botigues (
tabernae) i de tres conjunts d’habitatges (
insulae). Es tracta d’un dels
conjunts arqueològics d'època romana més importants i més ben conservats de Catalunya.
L’exposició permanent del Museu explica els primers hàbitats testimoniats a Badalona -prehistòria, edat del ferro i cultura ibèrica-, però destaquen sobretot les peces referents a Baetulo, entre les quals hi trobem les
pollegueres de la porta de la ciutat, el Vas de les Naus o el retrat d'Agripina.
La col·lecció compta amb un document epigràfic de gran valor, la
Tabula Hospitalis, una taula de bronze que transcriu un pacte d'hospitalitat de l'any 98 dC entre els
baetulonenses i Quint Licini Silvà Granià, patró de la ciutat. L’altra joia de l’exposició és la
Venus de Badalona, una de les representacions femenines més importants de Catalunya. Aquestes peces van tornar a Badalona el 1980, després que fossin espoliades durant la Guerra Civil.
A part de l’edifici principal, el Museu compta amb diferents subseus: els jaciments romans museïtzats de la
Casa dels Dofins i el
Jardí de Quint Licini, el
Turó d'en Boscà (poblat ibèric emmurallat), i la masia de
Can Miravitges (casa senyorial agrícola del segle XVIII).
El 1882, quan es va enderrocar el castell romànic dels Montcada al nucli antic de Vic, van aparèixer entre la runa les restes d’un temple romà. Era l’antic temple romà d’Ausa i estava conservat en magnífiques condicions. L’edifici data del segle II, després de la conquesta romana d’Hispània. La seva reconstrucció va durar 77 anys (1883-1959), però actualment és un dels dos únics temples romans a tot Espanya que es conserven pràcticament complets.
El temple, construït sobre un pòdium, consta d’una cel·la i un atri amb 8 columnes. Es van trobar gairebé íntegres dues de les parets de la cel·la. Un capitell, un tros de fust de columna i els fragments originals del frontó localitzats entre la runa van permetre reconstruir l’exterior del monument.
El castell que ocupava l’espai del temple va ser construït el 897 per Guifré el Pilós i a partir del segle XI va ser propietat i residència de la família dels Montcada que va reaprofitar les quatre parets del temple per construir-hi el pati central del castell. Després es va utilitzar l’edifici com a residència del veguer, seu de la cúria reial, graner de la ciutat i, finalment, presó i pedrera. Al segle XIX havia perdut per complet el seu aspecte de fortalesa i s’havia convertit en un feréstec casalot. Actualment encara es conserven part de les voltes i parets del castell dels sectors nord i ponent.
A la Plaça Gran de Granollers, sobre una plataforma de pedra, s’aixequen quinze columnes cobertes per una teulada de quatre vessants amb les arestes cobertes de teules esmaltades verdes. El que és el monument més emblemàtic de Granollers va ser construït entre 1586 i 1587 com una llotja de gra. Avui s’ha convertit en el centre neuràlgic de la ciutat.
El projecte inicial s’atribueix al mestre d’obres Bartomeu Brufalt i va costar 520 lliures barcelonines, segons el contracte amb la universitat granollerina. En un inici es feia servir durant el mercat agrícola per cobrir el blat que s'hi venia. El 1872 es va encerclar amb unes reixes i s’hi van construir parades a l’interior. Va fer la seva funció de mercat general fins que al 1938 un bombardeig de l’aviació franquista va deixar la Porxada bastant deteriorada. Un cop acabada la guerra, al 1939, es va reconstruir sense les reixes ni les parades, deixant les columnes a la vista com quan es va concebre.
A l'escaire sud-occidental de la Porxada, just davant de l'ajuntament de Granollers, hi trobem la Pedra de l’Encant, un bloc de gres vermell que segurament servia per fer els encants públics (subhastes) de productes d'agricultura i ramaderia. La llegenda diu que aquesta pedra la va arrossegar una riuada fins a la Porxada i que s’hi estarà fins que una altra riuada se la torni a emportar.
El Museu de les Mines de Cercs és un museu dedicat al carbó i a les estretes relacions entre aquest combustible fòssil i l'entorn geològic, paisatgístic, econòmic i humà de l'Alt Berguedà.
L'espai més emblemàtic és la mina Sant Romà, on un tren miner ens porta galeria endins per descobrir com era el treball i l’extracció de carbó en el seu lloc original. Al museu també pot veure’s l’exposició permanent, dividida en dos àmbits: el del carbó i la seva explotació, i el de la vida quotidiana a la colònia minera de Sant Corneli. La visita es complementa amb la projecció d'un audiovisual i la visita d'un habitatge miner tal com era als anys quaranta del segle passat.
El programa didàctic consta de visites a tots els espais i de tallers educatius que es poden desenvolupar a l’entorn més immediat del museu. Són activitats relacionades amb la història social i tècnica de la industrialització i també amb el patrimoni paleontològic i la transformació paisatgística de la comarca.
A Catalunya, el gòtic va durar més temps que a les altres regions veïnes. Per tant, les mostres d’arquitectura renaixentista són més aviat escasses. Un dels primers edificis d’aquest estil que es conserven a Catalunya és l’ajuntament d’Arnes (Terra Alta). La prova està al fris de les sis finestres principals on es pot llegir, consecutivament d’unes a altres, una inscripció amb la data de construcció "1584" i el nom de Joan Vilabona de Queretes.
L’edifici, totalment exempt, compta amb una entrada porxada. El primer pis està delimitat per les sis finestres amb llindes i mitges columnes jòniques adossades, segurament on millor es pot veure la influència renaixentista. Finalment tanca el conjunt un segon pis amb una galeria correguda, actualment encegada. Tot i la seva austeritat destaquen alguns detalls com les gàrgoles o l’escut d’armes en una dovella de la porta central.
L’interior està modificat, però ja no en quedava res de l’original del segle XVI. Va desaparèixer el 1835, durant les guerres carlistes, quan l’edifici va ser incendiat.
Des de la història i l’etnografia a la geografia i l’economia, passant també per l’ecologia. El Museu de les Terres de l’Ebre (a Amposta) dóna una visió transversal del territori del delta de l’Ebre. El visitant pot conèixer els ilercavons, aprendre diferents tipologies d’arts de pesca, fins i tot veure de prop un llagut, l’embarcació fluvial més característica.
Va ser creat el 2011, com una ampliació i actualització de l'anterior Museu Comarcal del Montsià. Ocupa l’antic edifici modernista de les Escoles públiques Miquel Granell, adaptat a les necessitats d’un projecte museogràfic modern i suggerent. El museu conserva i gestiona una de les col·leccions més importants de natura, arqueologia i etnologia de les Terres de l’Ebre formada per més de 35.000 objectes, on destaca la Falcata, una espasa ibèrica que forma part del conjunt d'urnes i aixovars de la necròpolis ibèrica de Mianes (Santa Bàrbara).
L’exposició permanent “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana” fa un recorregut per la història de la ribera baixa de l’Ebre, a partir de les restes arqueològiques trobades a la zona. La segona sala “L’Ebre: camí d’aigua” se centra en la influència del riu més important de la península Ibèrica en la història i identitat col·lectiva i reflexiona sobre com serà el futur del territori.
Al web del Museu es poden consultar diverses peces arqueològiques en 3D.
El Museu encapçala la xarxa “Ebre, natura & cultura” que aglutina museus, centres d’interpretació, jaciments i monuments en diferents municipis ebrencs.
