Famílies

El pintor Josep Guinovart i Bertran, màxim representant de l’informalisme, va passar bona part de la Guerra Civil a Agramunt, el poble de la seva mare. Llavors tenia uns 9 o 10 anys. Per fugir dels bombardejos va viure amb la seva família en una cabana al camp. Tot i que al 1941 va tornar a Barcelona, aquesta experiència el va acostar a la natura i a un entorn rural que va influir en la seva obra i el va vincular per sempre al municipi. Tant és així que al 1990 l’artista va voler crear un centre per a la creació i la promoció de l'art contemporani a Agramunt: l’Espai Guinovart.

Es va inaugurar el 1994 i ocupa l’edifici d’un antic mercat dels anys 30. En conserva les porxades laterals, on estaven ubicades les parades. Ara s’han reconvertit en galeries que mostren, de manera rotatòria, la Col·lecció de la Fundació. El gran espai central, ocupat anteriorment per parades obertes, ara acull el Mural de les quatre estacions i dues instal·lacions: La cabana i L’era.

Aquestes tres obres van ser concebudes especialment per a l’Espai Guinovart. Giren entorn a Agramunt, al seu territori, al seu paisatge i a la seva gent. De l’imaginari local es crea una visió universal que posa sobre la taula temes com el cicle vital o l’hàbitat en relació amb la natura.

El clima mediterrani -llarg estiu sec, hivern suaus i pluges a la primavera i tardor- només es troba en un 5% de la superfície de la Terra, comprès en cinc regions. Aquestes estan presents en el Jardí Botànic de Barcelona, inaugurat l’any 1999 i situat a la muntanya de Montjuïc. En 14 hectàrees de suau desnivell s’ordenen col·leccions botàniques d’Austràlia, Xile, Califòrnia, Sud-àfrica i la conca mediterrània, incloses les Illes Canàries.

L’espai està dissenyat pels arquitectes Carles Ferrater i Josep Lluís Canosa, l'arquitecta paisatgista Bet Figueras, el biòleg Joan Pedrola i l'horticultor Artur Bossy. Dins el que sembla un gran amfiteatre natural, les plantacions segueixen una ordenació geogràfica, a més d’agrupar-se per afinitats ecològiques. Aprofita el relleu del terreny per crear les àrees i els camins, evitant excessius moviments de terres.

Entre els seus objectius destaca la conservació, documentació i difusió del patrimoni natural de Catalunya. Per això el jardí acull també l’edifici de l'Institut Botànic de Barcelona, que disposa d’una important biblioteca i un dels herbaris més grans de Catalunya.

Aquest jardí botànic conviu a Montjuïc amb el Jardí Botànic Històric, inaugurat el 1941 a la zona de la Foixarda. La seva situació facilitava el desenvolupament d’espècies de caràcter eurosiberià. Al 1986 va haver de tancar perquè es va veure afectat per la construcció dels equipaments olímpics, tot i que va reobrir el 2003.

El 7 de novembre de 1809, les tropes napoleòniques van entrar a Hostalric amb l’objectiu de prendre la vila ja que es trobava en l’únic pas natural entre Girona i Barcelona. Un cop arrasat el poble, el castell es va convertir en el seu principal objectiu. Després de cinc mesos de setge, les muralles derruïdes i el subministrament d'aigua tallat, el 13 de maig de 1810 els francesos van aconseguir ocupar la fortalesa.

Aquest episodi de la Guerra del Francès ha marcat la fisonomia actual del castell d’Hostalric. Aquesta fortalesa va ser construïda el 1716 per part del general d’enginyers de Felip V, Pròsper de Verboom, autor també de la Ciutadella de Barcelona i de la fortificació de la Seu Vella de Lleida. Es va projectar tenint en compte els nous models de fortalesa de l’enginyer militar Vauban. Comptava amb tres baluards, torres de defensa, un fossat i dos revellins.

L’estructura que perdura en els nostres dies està formada per l’entrada subterrània, el portal dels carros, el cos de guàrdia, el baluard de Santa Tecla, la segona porta, el polvorí principal, el baluard de la dent de serra, el portal principal, la plaça de les armes, la torre del rellotge i el camí de la vila.

Gairebé res en queda de la construcció originària d’època medieval, que va ser enderrocada pel duc de Noailles el 1695. Només el camí fortificat que va de la vila al castell és d’origen baix medieval. Els dos murs paral·lels al camí estaven protegits per dues torres circulars de les quals només es conserva un petit tram.

Entre els municipis de Xerta i Tivenys, en un dels paratges més espectaculars del curs baix de l’Ebre, hi trobem una important obra d’enginyeria hidràulica que va transformar l’activitat econòmica de la zona i ha deixat un testimoni monumental de patrimoni industrial. Es tracta d’una presa amb un assut (mur de contenció que desvia l’aigua) d’uns 310 metres de llarg construïda en diagonal de banda a banda del riu.

Sembla que l’origen d’una resclosa en aquest punt es podria remuntar a l’època islàmica i que s’hauria restaurat al segle XII, després de la conquesa de Tortosa. Tot i així, no es va acabar fins el 1411, sota la direcció de Mussà Alamí. Va ser al segle XIX quan es va condicionar l’assut per conduir l’aigua cap als canals de la dreta i de l'esquerra de l’Ebre que, encara avui, serveixen per regar el Delta i les hortes interiors de la vall. Malgrat aquestes obres, una resclosa permet el pas de les embarcacions que naveguen per l’Ebre.

A més de la presa amb l’assut, el conjunt patrimonial consta d’unes construccions annexes: els espigons, l’antiga fàbrica de farina –de la qual només resten dempeus les façanes-, i el molí. Aquest conserva una làpida esculpida amb la data de la seva construcció, 1575, i es mantenen elements (el canal de captació, el de sortida i les rodes dentades) que pertanyen a aquesta cronologia. Ha estat reformat moltes vegades fins que a finals del segle XIX va usar-se com a central elèctrica. Tot i així, es considera un dels pocs edificis industrials de l’època del Renaixement de Catalunya.

Des de la seva ubicació privilegiada en un puig de la Serra Grossa i al marge esquerre del riu de la Sénia, el castell d’Ulldecona és l’exemple clar de castell de frontera. Durant l’ocupació àrab, del segle VIII a l’XI, era una fortificació andalusí. Amb la conquesta de les terres al sud de l’Ebre pels cristians va passar a la família Montcada de Tortosa el 1148, que el va cedir a l'orde militar de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i es va transformar en un castell cristià. Al seu voltant s’hi va anar agrupant la població, que es protegia així dels atacs musulmans.

Actualment el conjunt fortificat consta de tres edificacions -dues torres i l'antiga església-, i restes d'altres enderrocades, envoltat tot d'una muralla perimetral. Una de les estructures més emblemàtiques és la torre circular, del segle XII, que servia de talaia. I és que des de la terrassa superior, que conserva els merlets i espitlleres, es té una vista privilegiada de la zona. Es complementa amb la torre de l’homenatge del segle XIII, quadrada, que allotjava les estances senyorials. 

L'església és l'edifici més modern del recinte, ja que data del segle XVI. Podria haver substituït una primitiva capella situada dins la torre principal del castell.

Tot i que les estructures més visibles es corresponen a la fortificació militar cristiana, es conserven encara els vestigis del primer castell àrab com les restes de la muralla, culminada per dues torres de control. En el recinte també s’han trobat murs d'habitacles medievals i fins i tot les restes d’un antic assentament ibèric.

Rafael d'Amat i de Cortada (1746 - 1819), baró de Maldà, és una de les figures més significatives de la cultura catalana del segle XVIII i el màxim representant de la prosa memorialística i autobiogràfica de l'època. I és que va escriure durant 50 anys un dietari en el qual descrivia minuciosament tot el que succeïa al seu voltant, el Calaix de sastre, que s’ha convertit en un testimoni històric de primer nivell.

El baró de Maldà pertanyia a la petita noblesa barcelonina i, com a tal, era un home conservador i profundament religiós, a més de declaradament antifrancès. No era un gran afeccionat a la lectura ni mai va fer gala d’una gran formació cultural. Tot i així, tenia vocació de cronista. Des del 10 de juliol de 1796 fins pocs dies abans de morir, va omplir més de setanta volums de temes diversos, des de fets personals i de la vida quotidiana fins a esdeveniments socials, polítics i culturals.

Utilitzava un llenguatge popular i col·loquial, fins i tot poc curós. És significatiu que estigués redactat en català, ja que al segle XVIII el castellà era la llengua de prestigi. La raó és que el Calaix de sastre mai no va ser publicat a l'època, sinó que la seva finalitat era llegir-la en tertúlies amb cercles d'amics i coneguts.

Aquest dietari extens és una aproximació sense precedents a un periodisme incipient i permet conèixer de primera mà com es vivia a la Catalunya i especialment a la Barcelona del segle XVIII. Alhora, s'ha considerat el Calaix de sastre una de les mostres més importants del rococó català. A banda del dietari, s'han conservat altres manuscrits del baró, com L'explicació de la ciutat de Barcelona o Successos de Barcelona des de lo any 1750 fins al de 1769.

El Castell Monestir d’Escornalbou de Riudecanyes és una peculiar mansió senyorial de principis del segle XX. Està format per les restes de dos edificis medievals: el monestir de Sant Miquel, fundat el 1153, i un castell, construït al damunt de les restes d’una fortalesa romana. El seu propietari, el diplomàtic, egiptòleg i filàntrop Eduard Toda, va seguir la moda de l’època de convertir edificis històrics en residències burgeses.
 
El conjunt va conformar durant més de sis segles la Baronia d’Escornalbou. Després de la Desamortització de Mendizábal (1835) va quedar practicament en ruïnes, fins que va ser adquirit per Toda el 1911. El va reformar seguint una interpretació molt personal. Fins i tot va decidir obviar les recomanacions i indicacions de Puig i Cadafalch. Així, es van enderrocar construccions, es van aixecar torres d’un exòtic estil medieval i es van reconvertir espais per adaptar-los a les necessitats i gustos del propietari.
 
El resultat és encara visible avui: de l’antic monestir només se’n conserva l’església romànica, algunes restes de la sala capitular i l’estructura del claustre, que es va convertir en un mirador-jardí amb vistes al Camp de Tarragona. Del castell, convertit en casa senyorial i escenari de trobades de les principals figures de la Renaixença catalana, en destaca la biblioteca i la rica col·lecció de gravats, ceràmica, mobles i peces de la col·lecció que Toda havia reunit en els seus viatges.

El poble iber dels ilergets té al municipi urgellenc de Tornabous un dels principals exponents del seu potencial polític, comercial i econòmic abans de l’arribada dels romans.
 
Tot i que els orígens de l’assentament són de finals de la primera edat del ferro, les restes arqueològiques del Molí d’Espígol ens expliquen l’avançat urbanisme que aquesta comunitat va assolir en l’època del seu màxim esplendor, entre els segles IV i III aC.
 
És en aquest moment quan el Molí d’Espígol va passar de ser un assentament a una ciutat, amb una economia basada en l’agricultura i la ramaderia. La complexitat de les cases o innovacions com les canalitzacions sota l’enllosat posen de manifest la progressió del poblat. I, per sobre de tot, la disposició urbanística, que és la que ha arribat als nostres dies.
 
Les excavacions, que es van iniciar el 1970 des del Museu Diocesà de Solsona i que gestiona el Museu d’Arqueologia de Catalunya des del 2000, han deixat entreveure dos espais arqueològics ben definits: l’àmbit urbà, amb restes visibles i visitables, i un àmbit suburbà al nord, fora de les muralles de l’oppidum, fruit del creixement de la ciutat. També s’ha identificat la font que proveïa d’aigua la comunitat: una antiga bassa, actualment dessecada, situada fora del nucli emmurallat.
 
Al voltant del 200 aC el poble ibèric dels ilergets es va desfer i es va abandonar el jaciment. Hi va haver una posterior reocupació fins al seu abandó total a mitjans del segle I aC.

El jaciment del Molí d’Espígol forma part de la Ruta dels Ibers.

El naixement de la canònica de Santa Maria de Vilabertran és un símbol del moviment de reforma de finals del segle XI que lluitava contra les imposicions nobiliàries en els nomenaments eclesiàstics.
 
Amb aquest posicionament, el clergue Pere Rigau va aconseguir aplegar una comunitat de capellans que vivien a la casa annexa de l’església de Santa Maria de Vilabertran. Al 1080 van fundar un monestir que seguiria la regla de Sant Agustí en unes terres donades per famílies de la zona. Avui aquesta es considera una de les primeres comunitats de clergues agustinians de Catalunya que, a més, ha deixat com a llegat un dels exemples més ben conservats de l’arquitectura canònica medieval.
 
El conjunt arquitectònic, construït entre els segles XII i XIII, estava format inicialment per un claustre central que comunicava amb les dependències monacals i l’església. Aquesta és l’element més destacat, especialment la creu processional del seu interior, considerada la peça d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya.
 
Posteriorment es va ampliar la canònica amb la capella funerària dels Rocabertí (segle XIV), el palau abacial (segle XV) i el pati emmurallat (segle XVIII) que recollia les dependències externes del recinte de clausura.

Baetulo es va fundar ex novo al voltant de l’any 100 aC com una de les primeres colònies de la Hispania Tarraconensis. Però va ser sobretot en època d’August que es va convertir en una ciutat pròspera al litoral mediterrani, famosa per la seva producció i exportació vitivinícola, com ho demostren les àmfores de vi de Baetulo trobades per tot l’Imperi. Avui les restes museïtzades d’aquesta colònia romana, que va donar lloc a l’actual Badalona, són unes de les més ben conservades de Catalunya.
 
Les primeres excavacions regulars, en el primer terç del segle XX, van fer aparèixer les primeres troballes. Tot i així, la museïtzació del patrimoni romà de la ciutat va començar el 1955, quan es van descobrir les termes de Baetulo en un magnífic estat de conservació. Al seu damunt es va construir el Museu de Badalona, que es va inaugurar el 1966.
 
Després de les reformes realitzades el 2010, aquest equipament mostra en un circuit circular de més de 3.000 m2 les termes (conservades en la seva totalitat), el decumanus i el cardo maximus, amb un conjunt d’habitatges (insulae) i botigues (tabernae), a més de les restes de les clavegueres. En el recorregut s’ubica l’exposició permanent, on destaquen peces com la Tabula Hospitalis. La joia del museu, però, mesura només 28 cm: és la Venus de Badalona, una de les representacions femenines més importants de Catalunya. Els efectes sonors, la il·luminació i elements de reconstrucció històrica completen els espais per submergir-nos en l’antiga Baetulo.
 
Altres elements que es poden visitar de la Badalona romana són la Domus dels Dofins (amb mosaics de gran qualitat i restes de pintures murals originals), el Jardí de Quint Licini (amb les restes d’una piscina romana) i un tram de 38 metres del conducte d’aigües amb volta de canó, que proveïa d’aigua potable les domus, les fonts públiques i les termes. Són mostres de l’esplendor al qual va arribar la ciutat.