Famílies

Catalunya va sobreposar-se a la crisi de la fil·loxera buscant noves formes d’organitzar els interessos econòmics i socials del camp. Així naixia a principis del segle XX el cooperativisme i l’associacionisme agraris i, amb ells, la construcció de cellers moderns i funcionals que responguessin a l’estètica “de moda” (el modernisme tardà i el noucentisme).

El Sindicat de Cooperació Agrària de Gandesa al 1919 va encarregar el seu celler cooperatiu i molí d’oli a l’arquitecte Cèsar Martinell, que ja havia projectat altres “catedrals del vi” com el celler de Pinell de Brai. Tot i que l’edifici incorpora totes les novetats tècniques i la divisió d’espais habitual en l’obra de Martinell, aquesta construcció és una de les més singulars de la seva obra agrària.

La primera singularitat del celler és la no adopció de la planta basilical. Està format per un cos principal dividit en tres naus paral·leles de diferent alçada, i dues naus més col·locades de forma transversal.

Tampoc aposta per encavalcades de fusta per al sostre ja que aquest material s’havia encarit arran de la Primera Guerra Mundial. Com a alternativa Martinell dissenya una coberta amb volta catalana de quatre punts que permet crear petites obertures triangulars, molt semblant a l’estructura ondulant de la fàbrica Aymerich de Terrassa.

A l’exterior no hi ha una façana principal, sinó que es tracten totes de manera unitària. Estan presidides per dos dipòsits d’aigua, que s’alcen com petites i estilitzades torres. Com a element decoratiu hi trobem rajola de València de color verd, que contrasta amb el blanc mediterrani de la paret.

Joan Brossa (1919-1998) va ser un artista inquiet, que es va interessar per diferents disciplines artístiques. Si bé és cert que va ser poeta, no es va limitar a les formes clàssiques i va treballar els poemes visuals, els objectes poemes o els poemes urbans. A més, aquest artista avantguardista, difícil de catalogar, va treballar amb multitud de disciplines: la música, el teatre, el cinema i, fins i tot, la màgia. Malgrat tot, va ser pràcticament un desconegut fins al 1970, en què va publicar Poesia rasa.

El tret d’inici de la seva carrera és al 1948, quan va participar en la fundació de la mítica revista Dau al Set, una publicació que suposava l'adopció plena del surrealisme en el terreny artístic i literari. És d’aquesta època el llibre Romanços del dragolí (1948), que destil·la ironia i molt d'humor. També comença a escriure teatre de línia dadaista, dos guions cinematogràfics i, fins i tot, una peça de ballet.

Als anys cinquanta, la poesia de Brossa cada cop més reflectia les qüestions socials, la denúncia política i les teories marxistes. Fruit d'aquest gir són les publicacions Em va fer Joan Brossa (1950), Catalunya i selva (1953) i els deu llibres d'odes sàfiques. El seu teatre també va ser compromès, amb formes populars com el quadre de costums: Cortina de muralles o Or i sal en són alguns exemples.

A partir dels seixanta, la plasticitat va agafar cada vegada més força en l'obra de Brossa. El poeta manipulava els objectes per representar el concepte (poemes visuals). La col·laboració amb artistes plàstics va ser, doncs, inevitable. Va treballar amb Antoni Tàpies i Joan Miró. Amb tot, Brossa no va abandonar mai el poema escrit. Són d’aquest moment Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-75), poemes curts i lúdics.

Va ser després de la mort de Franco que la popularitat de l'artista va créixer sense parar: premis i distincions, una exposició antològica a la Fundació Joan Miró i una gran projecció internacional. La seva obra va començar a tenir presència física a Barcelona, a través d'alguns poemes visuals corporis, com Barcino (1991-1994), davant la Catedral de Barcelona, i també amb la inauguració de l'espai de creació Brossa Espai Escènic.

L'artista va intentar sempre que la potència lírica no li impedís tocar de peus a terra. La franquesa, la ironia i fins i tot el sarcasme van ser algunes de les eines per aconseguir-ho. Després de la seva mort el seu llegat va passar a la Fundació Joan Brossa, que l’ha cedit en dipòsit al MACBA.

Des del 2004, la Masia de Can Serra de Sant Adrià de Besòs acull el Museu d'història de la immigració de Catalunya (MhiC) que actua com a centre de recerca i difusió de la memòria migratòria de Catalunya. Per fer-ho, el museu ofereix una exposició permanent dividida en tres àmbits que utilitzen recursos museogràfics moderns, interactius i didàctics.

L’àmbit Humans en moviment mostra comportaments històrics dels moviments humans des de la prehistòria fins el segle XX. La visita continua a l’interior d’un antic vagó de tren de mitjans del segle XX: el Sevillano. Aquest espai vol retre homenatge a la generació protagonista de les migracions interiors del segle XX a Catalunya. Es completa amb els testimonis i records dels que en van ser viatgers. L’últim àmbit presenta les migracions del segle XXI, les que tenen lloc en un món globalitzat i en contínua transformació.

El MhiC disposa d’un centre de documentació i recursos. Part del fons són qüestionaris de memòria oral que poden omplir els protagonistes de processos migratoris.

A partir dels anys seixanta la Diputació de Tarragona va anar adquirint un important patrimoni artístic que no estava a l'abast de la ciutadania. Per això al 1976 va crear el Museu d'Art Modern, que tenia la finalitat de promoure l'estudi i el coneixement de l'art modern i contemporani i, alhora, conservar i mostrar aquestes col·leccions.

La ubicació original escollida va ser a la Casa Martí, una finca senyorial del segle XVIII a la part alta de Tarragona. Al 2008 el museu va renovar la seva exposició permanent i va inaugurar un nou projecte museogràfic més modern i didàctic.

El museu dedica unes sales al Taller - Escola de Pintura i Escultura que va bastir la Generalitat republicana a Tarragona i a la posterior Escola Taller d’Art de la Diputació de Tarragona. També exposa obres d’artistes contemporanis dels anys vuitanta de la zona com Bruno Gallart o Jaume Solé.

Una de les col·leccions més importants del museu és la del llegat de l’escultor Julio Antonio. A l’exposició permanent es poden veure diverses facetes del seu treball, posant l’accent en el Monument als Herois de 1811, situat a la Rambla Nova de Tarragona. Altres representants de la transició del segle XIX al XX com Josep Tapiró també són presents a la mostra.

Tot i així, l’obra més mediàtica del Museu d'Art Modern de Tarragona porta la signatura de Joan Miró. És el Tapís de Tarragona, un projecte de grans dimensions que el pintor va fer conjuntament amb Josep Royo. Miró va regalar aquest tapís al 1970 a l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, dirigit llavors per Rafael Orozco, en agraïment a les atencions que aquest metge va oferir a la seva filla. Quan va tancar aquesta institució l’obra es va cedir al museu on ocupa un lloc d’honor.

L’escriptor Josep Pla és un dels prosistes més important de la literatura catalana del segle XX. Malgrat els seus viatges, no es va oblidar mai del seu Palafrugell natal. Per això, l'any 1973 va donar la seva biblioteca a una entitat de nova creació, la Fundació Privada Biblioteca Josep Pla, lligada al municipi. Des del 1995 aquest patrimoni literari es troba a la casa natal de l’escriptor, actual seu de la Fundació Josep Pla.

Al número 49 del carrer Nou de Palafrugell, on el periodista va passar la seva primera infància, es pot fer una immersió a la vida i obra de l’autor del Carrer Estret. A més de custodiar la seva biblioteca personal, la Fundació disposa d'un fons bibliogràfic especialitzat en Josep Pla que es va actualitzant. Es complementa amb el material del Centre de Documentació, que inclou manuscrits i documentació personal de l’autor, articles de l’hemeroteca, fons d’imatges i vídeos i fons d’art.

Des de l’any 2000 a la casa natal es pot veure l'exposició permanent Josep Pla (1897-1981), un itinerari vital i professional de l'escriptor emmarcat dins el context històric del segle XX. Acaba en una sala que il·lustra el procés d'elaboració del Quadern Gris, l’obra mestra de Pla, des de les primeres anotacions en el manuscrit primigeni fins a la primera edició del text.

A la confluència entre el Baix Aragó i la desembocadura de l’Ebre, hi trobem un jaciment ibèric molt singular. I és que conserva una gran torre en el punt més alt del recinte, testimoni del seu moment de més esplendor (l’assentament ja existia pels volts de l'any 600 aC. Tot i així va ser al segle V aC quan es va fortificar). Però no només això. El Coll del Moro és un dels pocs poblats ibèrics de Catalunya dels quals es coneix i es pot visitar la necròpolis.

Situat en un punt estratègic de la Ilercavònia, des de l’assentament es controlaven els fluxos d’intercanvi comercial entre la costa i les terres de l’interior. És significatiu que dins del poblat s’hagi localitzat un taller destinat a la transformació del lli i a la manufactura de teixits.

La necròpolis, amb tres àrees d'enterrament, data aproximadament d’entre els anys 800 i 450 aC. i sembla que hauria coexistit amb el poblat en la seva fase més primitiva. Aquest va estar ocupat fins al segle I dC.

El jaciment del Coll del Moro forma part de la Ruta dels Ibers.

Aquest poblat ibèric de la desembocadura de l’Ebre, situat en un puig de la Serra del Montsià,  comptava amb uns habitants molt distingits: era l’elit de la tribu dels ilercavons que des d’aquí controlava els excedents d’altres assentaments de la zona i els intercanviava per productes de luxe amb altres pobles de la Mediterrània.

La Moleta del Remei és considerat un gran poblat de la primera edat del ferro i després un assentament iber de llarga durada i importància. De fet, és l’únic poblat del sud de la Ilercavònia ocupat ininterrompudament (del segle VII aC al II aC).

El jaciment compta amb un recinte fortificat amb sistemes defensius monumentals, muralles amb torres i bastions que no tenen finalitat militar. I és que eren un element de prestigi que indicava l’estatus dels habitants del poblat. Al seu interior s’han identificat carrers de circumval·lació i gairebé tots els habitatges estan adossats a la muralla. S’han localitzat tres edificis que podrien tenir funció de culte, on s’han trobat inhumacions infantils.

A partir del segle V aC, el que era un petit assentament ibèric a dalt d’un turó davant els estanys de la platja de Calafell es va convertir en un dels poblats destacats de la tribu dels cossetans. En aquell moment es va aixecar una poderosa muralla i es va traçar una extensa trama urbana. Part de la singularitat d’aquest jaciment, però, es troba en la museografia. I és que s’ha reconstruït bona part de la Ciutadella de Calafell utilitzant criteris de l’arqueologia experimental. El resultat és una aproximació científica i didàctica de com vivien realment els ibers.

De les 3 hectàrees que ocupava el poblat, gairebé s’ha excavat tot el recinte de dins de la muralla. S’ha identificat que algunes de les cases pertanyien a una elit de guerrers i, en el punt més alt, es trobava la casa del cabdill. També s’han localitzat recintes destinats a cultes domèstics, un pou d'aigua, forns per coure pa i torres que servien de magatzem.

Les dades arqueològiques extretes de les excavacions van permetre al 1992 reconstruir el poblat, seguint models museogràfics dels països nòrdics. Es va escollir plasmar l’última fase d’ocupació, al segle III aC, just abans de la romanització de la península Ibèrica. Així, es pot recórrer els carrers i entrar a les cases, que fins i tot estan moblades amb rèpliques dels objectes trobats al jaciment. Aquesta musealització ha fet que la Ciutadella de Calafell formi part des del 2007 de la xarxa europea EXARC (European Exchange on Archaeological Research and Communication).

A Tivissa, en un punt estratègic del riu Ebre des d'on es domina l'anomenada Cubeta de Móra, al 1912 es van trobar per casualitat un conjunt d'arracades, braçalets, anells, mànecs de mirall i 29 monedes d’època ibèrica. Més tard va aparèixer una figura d’una parella de bous de bronze. Però va ser el 1927 quan es va produir la troballa més important: és el que es coneix com el Tresor de Tivissa, el millor exemple d’orfebreria ibèrica que es conserva a Catalunya.

A partir d’aquí es va començar a excavar la ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles de Tivissa, que s’ha considerat un dels més importants de Catalunya. Ocupava unes 4,4 hectàrees i la seva ubicació li permetia controlar les rutes comercials de grecs i fenicis per l’Ebre. No està clara la data de la seva fundació, però es creu que ja podria haver existit abans del segle VI aC. Es va abandonar a finals del segle III aC, amb l’arribada dels romans. Després s'hi va bastir un petit castell medieval.

Actualment es poden veure les restes de dues torres pentagonals, l'únic exemple d'aquest tipus d'estructura en el món ibèric. La seva situació fa pensar que en aquest cas no tenien una funció defensiva sinó que eren un element de prestigi. També estan excavats una sèrie d’habitatges situats radialment, que devien formar grups de cases o barris.

Tot apunta que a l’interior de la ciutat hi havia un santuari o lloc de culte. I és que el Tresor de Tivissa, que actualment es pot veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya, està format per 17 peces de plata dels segles IV-III aC que corresponen majoritàriament a una vaixella de luxe destinada probablement a celebracions rituals.

El jaciment del Castellet de Banyoles forma part de la Ruta dels Ibers.

En una petita península a l’actual municipi de Palamós, sobre un turó, al segle VI aC els ibers van bastir un petit nucli de població que es convertiria en el poblat fortificat més important de les tribus indiketes després d’Ullastret. Ubicat en una zona amb immillorables condicions de control i defensa, va desenvolupar la seva economia a partir del comerç amb la ciutat grega d’Empúries.

Entre el segle IV aC i III aC va ser el seu moment de màxim esplendor. Llavors l'assentament es va fortificar pel costat de més fàcil accés a la península, l'istme. La primera urbanització va ser a la part més elevada del poblat. Per guanyar terreny als pendents del turó, es van aixecar terrasses reforçades amb murs de contenció sobre les que es van construir els carrers i les cases. Avui encara es poden veure a la banda de llevant. Sembla ser que al capdamunt de l’acròpolis hi havia un temple hel·lenístic del qual se n’han trobat les restes del pòrtic d’entrada i els basaments de les columnes.

Amb la romanització, el poblat de Castell no va desaparèixer. El seu enclavament estratègic li va fer experimentar una nova esplendor al segle II aC. L’assentament es va ampliar cap al nord, fora de la muralla, ocupant el que fins llavors eren camps de sitges. A més de fer cases noves, es va crear una plaça porticada envoltada de locals comercials.

El jaciment del Castell és de gran importància tant per la seva tècnica arquitectònica com per l’estat de conservació de les restes. I és que es manté una gran part de les estructures, fins i tot paraments de més d’1,5 metres d’alçada. Es poden veure gairebé íntegres la muralla, habitacions, carrers, cisternes d’aigua i sitges per guardar-hi el gra.