Famílies

L’etnologia no és només un conjunt de peces. Els objectes són el punt de partida per fer que el visitant interpreti el seu entorn social. Aquesta és la principal premisa de l’actual Museu Etnològic de Barcelona, totalment renovat el 2015.

Els seus inicis daten de finals dels anys 10 del segle XX, quan un grup d’intel·lectuals pioners de l’etnografia catalana van veure la necessitat de preservar i interpretar les societats tradicionals. Finalment es van inaugurar dues institucions, les col·leccions de les quals conformarien els fons del Museu Etnològic de Barcelona: el Museu d’Indústries i Arts Populars (1942) i el Museu Etnològic i Colonial (1949). Es van recollir i exhibir objectes dels cinc continents. Actualment una part d’aquest fons es pot veure al Museu de Cultures del Món.

A partir de l’ultima remodelació, el Museu Etnològic de Barcelona centra el seu focus en l’àmbit català, però sense oblidar les relacions amb altres comunitats i cultures. L’eix principal és l'exposició permanent “Sentir el patrimoni”.

L'espai central de la sala està ocupat per sis objectes de grans dimensions -una barca, una premsa de vi, un teler, un bufador de ferrer i un armari d’herbolari- que simbolitzen sis àmbits temàtics que formen part de totes les cultures. Els envolten altres peces que mostren les particularitats i la universalitat de la cultura humana. Tot un lateral de la sala està format per un gran fris d'objectes de diferents orígens geogràfics, històrics i temàtics.

L’exposició compta amb recursos audiovisuals i continguts multimèdia i fins i tot amb un espai on el visitant pot manipular algunes peces. També es recomana visitar els dos patis interiors. En un d’ells el visitant veurà els dos gegants de la ciutat de Barcelona, la reina Violant i el rei Jaume I, realitzats per Domènech Umbert l'any 1984.

Pintura mural, sobre fusta, escultura, teixits, indumentària, fons documental, orfebreria, objectes per a la litúrgia... El fons actual del Museu Diocesà d’Urgell és un referent de l’art sacre on hi brilla especialment el Beatus de Liébana, una de les dues úniques còpies que hi ha a Catalunya de l’obra que l’abat Beat del monestir de Liébana va escriure a finals del segle VIII comentant el llibre de l’Apocalipsi.  

Curiosament el Museu va néixer a partir d’una exposició temporal que es va realitzar l’any 1957 amb les peces del Tresor de la Catedral. Tal va ser l’èxit de la mostra que l’exposició es va fer permanent i la col·lecció es va anar ampliant amb peces procedents de tota la diòcesi d’estils romànic, gòtic, renaixentista, barroc i del segle XIX. Entre les adquisicions hi ha tresors com la Butlla del papa Silvestre II.

El 1969 es va habilitar l’església de la Pietat (annexa a la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell) com a seu del museu. Aquest espai aporta obres pròpies al fons de la col·lecció com el retaule de la Pietat i el conjunt de la Dormició, realitzades per l’escultor Jeroni Xanxo.

Una de les obres més significatives del fons és El retaule dels Goigs de la Verge, d'Abella de la Conca. És de Pere Serra i data del segle XIV. A més del seu valor artístic, té al darrere una història de lladres de guant blanc. Va ser robat el 1972 i, després d’un llarg periple, es va recuperar sis anys més tard a Nova York.

Frederic Marès, a més de ser escultor, va sentir des de ben jove la passió pel col·leccionisme. Al llarg de més de 80 anys va aplegar un gran nombre d'obres d'art (especialment escultura) i més de 50.000 objectes. El 1944, va donar les seves col·leccions a la ciutat de Barcelona que les exhibia, dos anys més tard al Museu Frederic Marès, ubicat dins l’antic Palau Reial dels Comtes de Barcelona.

Al soterrani i a les dues primeres plantes es concentra la col·lecció d’escultura hispànica: des de l’antiguitat fins al segle XIX. Una de les joies de la corona és el relleu L’aparició de Jesús als seus deixebles al mar, atribuït al Mestre de Cabestany, obra mestra del romànic català procedent del monestir de Sant Pere de Rodes. També hi està ben representada l’escultura del Renaixement i el Barroc castellà. En menor mesura es mostren altres col·leccions artístiques durant el recorregut (pintura, orfebreria, mobiliari o teixits).

En el mateix edifici també s’exposen els objectes que havia anat col·leccionant Marès: nines, rellotges, ventalls, pipes, naips, daguerreotips, pots de farmàcia, soldadets de plom, etc. És l’espai anomenat Gabinet del col·leccionista (Marès el va batejar com Museu Sentimental). El visitant pot recórrer 17 sales, on s’acumulen milers d’objectes curiosos i entranyables que reflecteixen la vida i els costums del passat, especialment del segle XIX.

Finalment, qui vulgui endinsar-se més en la figura de Frederic Marès pot visitar l’estudi biblioteca de l’artista. Aquest espai acull un conjunt d’obres escultòriques de Marès, que ell mateix va triar per mostrar-les al públic, a més d’una sèrie d’objectes personals.

Des de troballes arqueològiques del neolític o l’època romana, fins a pintures contemporànies, passant per talles barroques o pintures modernes. El Museu Comarcal de Manresa és de temàtica pluridisciplinar i les col·leccions que s’hi exposen se centren en l’art i la història de Manresa, el Bages i Catalunya.

Parteix d’un projecte de l’any 1896, tot i que a finals dels anys 70 es va constituir tal com el coneixem actualment. Ubicat a l'antic Col·legi de Sant Ignasi des de 1940, el museu es troba dins de la zona d’influència d’Ignasi de Loiola, a prop de la Cova de Sant Ignasi i de l'església gòtica de Santa Maria (La Seu). L'edifici és un gran casal bastit al voltant d’un pati neoclàssic.

Durant el recorregut el visitant es trobarà amb objectes arqueològics que van des del neolític fins a la romanització, una col·lecció de ceràmica medieval decorada en verd i morat del segle XIV o talles policromades barroques dels segles XVII i XVIII. El 2014 es va inaugurar un espai dedicat a Antoni Viladomat i Manalt, gràcies al dipòsit de 12 d’obres cedides pel MNAC.

Mereix aturar-se a l’espai d'art modern i contemporani on es troba un important fons de diorames i pintures de Josep Mestres Cabanes, escenògraf del Gran Teatre del Liceu, i pintures i gravats d'Alfred Figueras. Es dedica una sala a les obres artístiques de la Fundació Arts Garriga-Mir.

El Museu compta també amb un mòdul multisensorial anomenat "La Mirada Tàctil", un espai d'interpretació tàctil per fer el màxim d’accessible la visita.

Una de les col·leccions d’art romànic català més importants de Catalunya es pot veure al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, ubicat al Palau Episcopal. A més de fer parada a l’època medieval, el visitant podrà fer un viatge en el temps: des de la prehistòria fins a l’edat contemporània.

A l'extensa sala de romànic destaquen, per damunt d'altres peces, els elements arquitectònics que provenen dels claustres de la catedral de Santa Maria de Solsona: diversos capitells i una columna historiada pel taller del mestre Gilabert de Tolosa.

Molt destacables són també la mostra de marededéus dels segles XII i XIII i grans exemples de pintura mural preromànica i romànica dels conjunts de Sant Quirze de Pedret i Sant Vicenç de Rus, la pintura sobre taula dels plafons laterals de l'altar de l'església de Sant Andreu de Sagàs, la taula gòtica amb l'escena del Sant Sopar de Santa Constança de Linyà i el retaule de Sant Jaume de Frontanyà.

El Museu Diocesà de Solsona va ser creat el 1896 pel bisbe Ramon Riu i Cabanes. Els objectius eren els mateixos que els dels altres museus eclesiàstics com el Museu Episcopal de Vic, fundat 5 anys abans: preservar el patrimoni de la diòcesi i contribuir a la reconstrucció nacional impulsada per la Renaixença catalana. Tot aquest patrimoni va perillar amb l'esclat de la Guerra Civil, el 1936. Per això, part de les obres van ser traslladades a Ginebra i van tornar a Solsona un cop acabada la guerra. L’actual museu és una herència de la renovació que es va fer als anys vuitanta

El Molí de les Tres Eres formava part d’una cadena de tres molins hidràulics de farina que van funcionar a Cambrils des del segle XIV fins a finals del segle XIX. Després d’utilitzar-se per a usos diversos i d’anys d’abandonament, finalment l’antic molí fariner es va convertir en la seu del Museu d’Història de Cambrils. Actualment acull dues exposicions permanents que expliquen el desenvolupament del municipi.

La mostra d’arqueologia "Cambrils: els orígens" fa un recorregut històric que va des de la prehistòria fins a la baixa romanitat, a través dels objectes neolítics, ibèrics i romans que provenen dels diferents jaciments del municipi. En especial, la Vil·la Romana de la Llosa. Destaquen un lampadari amb la representació del déu Bacus adolescent i una llàntia decorada amb una màscara, ambdós del segle I dC.

Un cop acabada la rehabilitació del molí, al 2001, es va inaugurar a la sala de moles l'exposició permanent "El Molí de les Tres Eres: testimoni viu del passat". En ella el visitant pot visitar les instal·lacions farineres i la seva maquinària que, setmanalment, es posa en funcionament amb una visita guiada. Després de més de 100 anys, el molí no només torna a moldre blat i fer farina, sinó que és un exemple viu de patrimoni preindustrial.

Horta de Sant Joan, el poble de Terra Alta que inspira un jove Picasso marcant-lo per sempre, és una vila que neix sobre un relleu accidentat en un paisatge privilegiat, entre la serra dels Pesells i el Parc Natural dels Ports.

Els orígens de la població d’Orta (com es coneixia el municipi fins al segle XIX) es remunten a molts segles enrere. Els indicis arqueològics parlen d’un assentament del poble iber dels ilercavons a la part més alta del poble, mentre que al conjunt muntanyós de les Roques de Benet hi havia la població romana de Bene. Al segle VIII els musulmans conquereixen la zona i els cristians la reconquereixen al segle XII. En aquesta època Horta de Sant Joan comptava amb un castell i un recinte emmurallat, on va néixer la vila medieval que ha arribat fins a l’actualitat.
 
Encara es conserven els carrerons estrets i concèntrics que envoltaven el desaparegut castell. L’itinerari pel centre històric permet contemplar diversos edificis gòtics (l’església parroquial de Sant Joan Baptista) i renaixentistes (l’ajuntament, la Casa Clúa, la Casa Pitarch o la Casa del Delme) i gaudir de magnífiques vistes sobre la muntanya de Santa Bàrbara.
 
L’any 1898, Pablo Picasso amb només 16 anys va ser convidat a Horta de Sant Joan pel seu company d’estudis Manuel Pallarès per acabar de guarir-se de l’escarlatina. Aquí va començar una relació de l’artista amb el municipi que el va acompanyar tota la vida.
 
11 anys més tard, quan Picasso ja és un artista consolidat, retorna a la vila amb la seva companya Fernanda Olivier. Fruit d’aquesta segona estada són les obres cubistes com La Fàbrica o La Bassa, on l’artista reflecteix els carrers i els voltants d’Horta.  El 1992 és va crear el Centre Picasso, ubicat a l’antic hospital del poble.

Vols sentir-te com si passegessis per uns jardins anglesos, frondosos i aparentment anàrquics? Aquesta és la sensació que ofereix el Parc Nou d’Olot, que va obrir les seves portes el 1943, quan la finca senyorial es va convertir en parc municipal. Entre d’altres coses, s’hi pot visitar una petita roureda natural de roure pènol que ha estat catalogada com a arbreda monumental i que té arbres de més de 150 anys i 25 metres d’alçada.

Dins del recinte del Parc Nou existeixen avui una vintena d'espècies vegetals. Aquesta gran diversitat i la necessitat de preservar la roureda de roure pènol van portar a la creació del Jardí Botànic de Vegetació Natural Olotina l'any 1986. El conjunt permet observar la complexitat de la vida del bosc humit. El maig de 2005 es va obrir al públic el jardí de plantes medicinals de la Garrotxa.

Dins el parc hi ha la Torre Castanys, coneguda també com a Casa Sureda, un edifici modernista que acull un centre d'informació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i el Museu dels Volcans. Aquest últim explica, a través de maquetes i tecnologia interactiva, els fenòmens sísmics i vulcanològics tan importants a la comarca, un simulador de terratrèmols únic a Catalunya.

Ja les domus romanes es decoraven amb flors i herbes quan arribava la primavera. Les festes de les Enramades continuen aquesta tradició, cobrint els carrers amb catifes de flors per celebrar el Corpus. Una de les festes de les Enramades més destacades és la d’Arbúcies, que ja apareix documentada al segle XVI i va ser declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional l'any 1999. Se celebra durant la vuitada de Corpus.

En un inici, es posaven branques davant les cases, que permetien cobrir tot el carrer de garlandes fetes amb fulles i flors. D’aquí el nom d’”enramades”. Avui les branques i garlandes s’han substituït per banderetes de paper i de plàstic. El que sí ha perdurat fins als nostres dies són les catifes de flors que servien per ornamentar els carrers per on passava la solemne processó de Corpus. Durant la vigília dones i nens recol·lectaven flors boscanes i el dia de Corpus s’escampaven. Durant la postguerra (1947) es comencen a fer dibuixos i filigranes amb els pètals de les flors.

Fins al segle passat, les Enramades d’Arbúcies van tenir un marcat accent religiós. La processó, encapçalada pel pas del santíssim sagrament, era l’element bàsic de la celebració tradicional. A partir del 1977 se substitueix per una cercavila amb gegants, grallers, carrosses i altres elements festius. L’acte principal de la celebració laica és la dansa que cada barri fa en l’enclavament més representatiu.

Des de descobrir els ratpenats fins a explorar la Via Làctia. El Museu de Ciències Naturals de Granollers treballa per la conservació, estudi i difusió científica en matèries ben diverses: la paleontologia, la geologia, la botànica, la meteorologia i, especialment, la zoologia. Precisament una de les col·leccions més importants que conserva és la de papallones de tot el món i la d’escarabats tropicals.
El visitant també pot descobrir a l’exposició permanent fòssils procedents del jaciment Triàsic del Montseny (de 250 milions d'anys), mostres de les explotacions mineres de Gualba, Matagalls i Vallcarca o un herbari de líquens.

La seu del Museu des del 1987 és una antiga torre modernista anomenada la Tela, o casa Pius Anfres, a la qual al 2012 es va annexar un nou edifici de més de 2.000 metres quadrats, convertint-se en un dels principals museus de ciències naturals d’Espanya. El jardí que envolta el conjunt acull una mostra de la botànica i la geologia de la comarca del Vallès Oriental.

En les noves instal·lacions hi ha un espai reservat per al firmament. És el planetari, amb una cúpula de 6 metres de diàmetre. Es pot arribar a veure projectat el cel d'èpoques passades i futures!

A part d'aquests equipaments, el museu també gestiona l'Aula de Natura de can Cabanyes, a la Reserva Natural de can Cabanyes, i l'Estació Meteorològica de Granollers, al Puig de les Forques.