Famílies

Es pot descobrir la història de Tortosa en un dels edificis més significatius de la ciutat. Es tracta de l’antic escorxador, una obra modernista de l’arquitecte Pau Monguió, construïda sobre terrenys guanyats a l'Ebre. Al 2012 s’hi va traslladar el centenari Museu de Tortosa i es va aprofitar l’estructura de pavellons per mostrar un projecte museístic totalment renovat.

El museu té un fons de més de 4.000 peces entre les que hi figuren estris de sílex prehistòrics, esteles funeràries romanes, ceràmica andalusina, capitells gòtics, senyals de riuada, eines d'un dels darrers terrissers de Tortosa i obra pictòrica i escultòrica d'artistes tortosins, entre altres.

El recorregut per l'exposició permanent permet conèixer la història de Tortosa i el seu territori, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Es mostren els vestigis de la Ilercavònia, Dertosa o Turtuxa. Es poden veure les peces més representatives de cada període històric procedents de la pròpia col·lecció del museu i d'altres museus que les han cedit en dipòsit, com el Museu del Prado, el MNAC, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu de les Terres de l'Ebre. L’obra contemporània de l'artista Leonardo Escoda interactua de manera transversal amb l'espai i el contingut del museu.

La idea de crear un museu a Valls es remunta a l’any 1909. Des de llavors s'ha nodrit de donacions i dipòsits de mecenes fins a acollir una col·lecció de més d’un miler d’obres de l’art català dels últims 120 anys, considerada una de les millors de Catalunya.

Ubicat des del 1970 a la Casa de Cultura, va renovar totalment les seves instal·lacions l’any 1993. Fent un recorregut cronològic per la col·lecció, hi trobem mostres del realisme (F. Galofré Oller, Josep Marqués, Baldomer Galofré), el modernisme i l’impressionisme (Isidre Nonell, Eliseu Meifrén, Enric Galwey, Joan Llimona, Francesc Vayreda) o el noucentisme (Joaquim Sunyer, Enric Casanovas). Una de les joies del museu és la col·lecció de pintures, escultures i joies de Manolo Hugué, vinculat a les primeres avantguardes.

El museu també té una bona representació dels artistes de la postguerra (Josep M. Mallol Suazo, Josep Amat, Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Apel·les Fenosa, Modest Cuixart).

Destaca la seva col·lecció de fotografia, sobretot gràcies al dipòsit realitzat 1998 pel fotògraf Francesc Català-Roca. Es completa amb obres de Pere Català Pic, Pere Català Roca, Colita, Xavier Miserachs, Leopoldo Pomés o Oriol Maspons.

A més de la seva col·lecció d’art, el Museu de Valls també custodia una important col·lecció arqueològica centrada en el món iber, disponible per als investigadors, i una col·lecció etnogràfica castellera que passarà a formar part del futur Museu Casteller de Catalunya.

Per entendre què ha significat el segle XX a nivell artístic a les terres de ponent cal visitar el Museu d'Art Jaume Morera, dedicat a l’art modern i contemporani de Lleida. Hi són representades les diferents disciplines artístiques: pintura, escultura, arquitectura, dibuix, arts de l'estampació, disseny gràfic, fotografia, vídeo o fins i tot còmic, amb un clar domini d’autors locals.

Inaugurat el 1917 a l'antic Mercat de Sant Lluís, s’ubica actualment a l'edifici del Casino Principal de Lleida a l’espera de la construcció de la seva nova seu. En les tasques inicials de conformació del fons artístic del museu hi va tenir un paper molt destacat el pintor Jaume Morera i Galícia, que va cedir la seva col·lecció d’art i va actuar de mecenes. En agraïment a la seva col·laboració es va posar el seu nom al Museu.

La col·lecció abasta des del canvi del segle XIX al XX fins als nostres dies: des de Baldomer Gili, Xavier Gosé o Santiago Rusiñol fins a Joan Brossa o Albert Bayona. Una de les parts més destacades de la col·lecció, però, és la referent a l’avantguarda dels anys 30 del segle XX, on tenen un lloc preferent les 190 obres de l’escultor Leande Cristòfol com De l’aire a l’aire (1933) o Nit de lluna (1935).

El 1927, el coronel tsarista exiliat Nicolai Woevodsky i la seva esposa Dorothy Webster, aristòcrata anglesa afeccionada a la decoració, buscaven un lloc paradisíac en el Mediterrani on establir-se. Prop de Calella de Palafrugell, sobre un penya-segat del cap Roig, van construir-hi un castell que els lligaria a aquest indret la resta de la seva vida (fins i tot van demanar ser-hi enterrats). L’edifici estava envoltat per un idíl·lic jardí botànic, considerat un dels més importants del Mediterrani.

El propi Nicolai va dissenyar la mansió, d’estil neomedieval (imitant el monestir de Poblet), que es va començar a construir el 1931 i es va acabar el 1975. Popularment es coneix com “Cal Rus” per l’origen del seu propietari. Tot i així, el matrimoni va viure sempre a la finca que dóna a l’accés al jardí botànic. Aquest és el principal llegat de Dorothy Webster. Ella i un equip de jardiners de la zona es van encarregar de condicionar les 7 hectàrees de terreny per poder plantar-hi diferents espècies. Al 1935 eren més de 500 entre flora mediterrània, tropical i subtropical.

Quan el matrimoni va morir, la finca va passar a la Fundació Caixa Girona i després a l’Obra Social “la Caixa”, que ha convertit el terreny en un parc d’escultures d’artistes contemporanis amb obres de Jorge Oteiza, Jaume Plensa o Xavier Corberó. Cada estiu aquests jardins acullen un prestigiós cicle de concerts: el Festival Jardins de Cap Roig.

Els paisatges garrotxins han estat font d’inspiració de diverses generacions d’artistes, com queda palès visitant aquest museu. Ubicat al tercer pis de l’edifici Hospici del segle XVIII, el Museu de la Garrotxa (Olot) mostra l’activitat artística de la comarca entre finals del segle XVIII i mitjan segle XX, posant l’accent principalment en l'escola paisatgística d’Olot. Aquest corrent pictòric de la segona meitat del segle XIX, impulsat pels germans Joaquim i Marià Vayreda i per Josep Berga i Boix, va traslladar el model de l'escola paisatgística de Barbizon a l’art català.

Obres d’autors locals com Miquel Blay, Josep Clarà, Ramon Amadeu, Josep Berga i Boada, Melcior Domenge, Iu Pasqual, Francesc Vayreda, Xavier Nogués, Leonci Quera, Josep Pujol, Xavier Gosé, Laureà Barrau, entre d’altres, formen part de la col·lecció del museu.

Es completa amb la presència d’altres autors forans, principalment de tombant del segle XIX-XX com Enric Galwey, Joan Llimona, Joan Brull, Joaquim Mir i Ramon Casas, que té un lloc d’honor al museu. I és que aquest custodia des del 1919 la pintura La càrrega, un llenç de grans dimensions molt controvertit en el seu moment. També és destacable la col·lecció de cartells modernistes.

El 2016 l’exposició permanent va augmentar amb la cessió de 13 obres del MNAC d’artistes que van influir en l’escola paisatgística olotina com Rafel Benet, Ramon Martí Alsina o Modest Urgell, que permeten fer una lectura molt més completa de la col·lecció del museu. 

Ideat per l’artista i enginyer Miquel Utrillo entre 1910 i 1918, el Palau de Maricel es va convertir, des de la seva mateixa inauguració, en un clàssic de l’estil Noucentista. Actualment, el complex manté intacte el seu gran valor artístic i arquitectònic i s’ha convertit en un dels edificis més emblemàtics de Sitges.

Aquest conjunt monumental, inspirat en la bellesa de l’art popular antic i modern, va ser un encàrrec del magnat, col·leccionista i filantrop nord-americà Charles Deering (1852-1927), que volia un edifici residencial on disposar de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic. Amb la reforma de l’antic Hospital de Sant Joan i la posterior annexió de diverses cases de pescadors del carrer Fonollar, Utrillo va bastir un conjunt excepcional que va merèixer els elogis dels artistes i intel·lectuals del moment. Per a Joaquim Folch i Torres, el Palau de Maricel era “el fruit del moment culminant de la civilització catalana moderna”.

De línies austeres i respectant el color blanc característic del barri, l’exterior del Palau presenta diverses terrasses decorades amb ceràmica popular i en sobresurt la torre de Sant Miquel. La coronen una sèrie de merlets i a la façana s’hi aprecia una escultura gòtica del sant procedent del pont de Balaguer. Al llarg de tot l’edifici hi trobem el característic escut del sol ixent en vermell sobre el blau del mar, símbol del Palau ideat pel mateix Utrillo.

A l’interior, el Saló d’Or, el Saló Blau, la Sala Capella, la Sala Vaixells i el claustre –des d’on hi ha una esplèndida panoràmica del Mediterrani– estructuren el Palau. De la decoració destaquen els elements escultòrics de Pere Jou i els murals del rebedor de Josep M. Sert, inspirats en la Gran Guerra europea. El conjunt es completa amb diversos elements artístics que combinen estètica i funcionalitat, obra de nombrosos artesans locals.

Les desavinences entre Deering i Utrillo van significar la fi del projecte inicial del Palau de Maricel. Tanmateix, amb la recent recuperació de la unitat arquitectònica i conceptual i la reordenació museogràfica a càrrec del Museu de Maricel, aquest conjunt extraordinari ha recuperat la seva vocació com a espai dedicat a les arts, al patrimoni i a la cultura.

Jacint Verdaguer, autor de l'Atlàntida i Canigó i un dels grans artífexs de la recuperació del català com a llengua literària, va viure part de la seva infància a l’actual Casa-Museu Verdaguer de Folgueroles. Inaugurat el 1967, es tracta d’un dels museus literaris més antics de Catalunya.

La casa és del segle XVII i s’estructura en planta baixa (originalment destinada a las feines agrícoles), primer pis, golfes i eixida al darrere. Està ubicada al número 7 del carrer Major de Folgueroles, al costat de Cal Doctor (núm. 9). Quan hi va viure el jove Verdaguer les dues cases formaven un sol edifici.

El projecte es remunta als inicis del segle XX, quan sorgeix la idea de crear un museu a la memòria de Verdaguer a Folgueroles. La col·lecció -creada per l’Associació Amics de Verdaguer amb l’assessorament d’Eduard Junyent i Josep M. Garrut (conservadors del MEV i del MHCB, respectivament)- recull un fons de tres tipologies: la biogràfica, amb elements que van pertànyer al poeta; l’etnogràfica, amb múltiples objectes de vida quotidiana (al primer pis s’hi conserven els espais domèstics d’una casa de mitjans del segle XIX) i l’artística, amb peces d’artistes com Duran Camps, Pahissa i Perejaume. A la biblioteca, s’hi custodien uns 800 registres entre llibres, hemeroteca, material gràfic, sonor i audiovisual.

Joan Maragall és una de les figures cabdals de la poesia modernista, tot i que també va cultivar la prosa. Va escriure més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. Tot el seu llegat documental es troba a l’Arxiu Joan Maragall, un centre de documentació ubicat a la seva darrera residència, al barri de Sant Gervasi de Barcelona.  Actualment aquest edifici està habilitat també com a casa-museu, per acostar la part més íntima d’un dels grans noms de la Renaixença.

L'Arxiu Joan Maragall reuneix un important fons documental sobre la figura i l'obra del poeta i el conjunt del Modernisme. Es va constituir el 1911, després de la mort de Maragall, per iniciativa de la seva vídua. Al 1993, el centre es va adscriure a la Biblioteca de Catalunya.

Els estudiosos de l’obra de Maragall hi trobaran una completa col·lecció d'obra manuscrita, entre la que s’hi compta un extens epistolari. L’arxiu també custodia la biblioteca personal del poeta amb un miler d’exemplars i disposa de totes les edicions de les seves obres. Al fons documental propi se li suma la biblioteca crítica sobre l’obra de l’escriptor, partitures originals sobre els seus poemes, la col·lecció iconogràfica i uns 10.000 retalls de premsa.

Tot i que l’edifici va sofrir modificacions després de la reforma de 1957, s’hi conserven diversos objectes del poeta i de la seva família. El visitant pot recórrer el rebedor, el saló noble, el menjador, el despatx i dos dormitoris, on hi trobarà el mobiliari original, així com fotografies i  obres d’art d’artistes modernistes com Rusiñol o Casas.

Passejar pels jardins Artigas de la Pobla de Lillet et transporta inevitablement al Park Güell de Barcelona. I és que són obra de la mateixa ment: Antoni Gaudí.

Al 1905, l’arquitecte modernista, que es va allotjar uns dies a casa de l’industrial tèxtil Joan Artigas i Alart, li va voler agrair l’hospitalitat projectant un jardí naturalista per a un terreny que tenia al costat de la fàbrica, a la vora del riu Llobregat (la denominada Font de la Magnèsia). Així és com va traslladar –a petita escala- les bases del Park Güell, on estava treballant en aquell moment. En aquest cas, però, no és un jardí urbà. Per tant, prescindeix dels grans espais oberts i de la ceràmica colorista del trencadís. Tot està realitzat principalment amb pedra rocallosa i morter, aprofitant la vegetació de la zona. És com si el parc s’hagués obert pas entre la natura.

Al llarg del recorregut el visitant es trobarà una cascada; una cova artificial amb arcs catenaris on brolla la Font de la Magnèsia; fonts; dos ponts de pedra; una plaça i, en el punt més alt, la Glorieta, que exerceix de mirador.

L’univers gaudinià està present en el mínim detall del conjunt. Jardineres, baranes, bancs... Tot imita les formes d’una natura capriciosa. Tampoc hi falten les referències cristianes: i és que les escultures de l’àguila, el lleó i el bou repartides pel conjunt, sumades a un àngel actualment desaparegut, formen els símbols dels quatre evangelistes i estarien disposades en forma de creu sobre el plànol del jardí.

Mentre la Casa Batlló mostra la imaginació desbordant de Gaudí i la Casa Amatller és una genial reinterpretació del gòtic de Puig i Cadafalch, el tercer element de la Mansana de la Discòrdia de Barcelona, la Casa Lleó i Morera, representa l’elegància dels detalls. En ella hi van treballar una quarantena dels millors artesans de l’època, seguint les ordres de Lluís Domènech i Montaner.

Al 1902, Francesca Morera va encarregar a l’arquitecte modernista reformar la finca que havia heretat a l’Eixample. Quan la propietària va morir, va continuar les obres el seu fill Albert Lleó i Morera, que és qui dóna nom a l’edifici. De fet, es repeteixen en la decoració de tot el conjunt imatges que fan al·lusió als cognoms familiars.

Domènech i Montaner va afegir un pis i un templet al capdamunt. Aquesta torre, alineada amb la terrassa del pis principal, simula una simetria inexistent en l’edifici. Destaca en tota la façana la rica decoració, sobretot les figures femenines d’Eusebi Arnau. Als balcons del primer pis quatre dames que porten a les mans instruments al·legòrics de la modernitat -fotografia, electricitat, fonògraf i telèfon- en són l’exemple més significatiu.

Un cop dins de l’edifici, tant el vestíbul com el rebedor del pis principal estan pensats per impressionar el visitant. En aquest últim, els arcs i passos de porta tenen esculpits espectaculars relleus. Un d’ells és el relat de la cançó de bressol La dida de l’infant rei, un homenatge al fill dels propietaris que va morir de nadó.

Els dos grans salons concentren bona part del treball artesanal de l’equip de Domènech i Montaner. Destaquen els vitralls: vuit plafons de mosaic i relleus de porcellana que descriuen escenes campestres amb personatges de la família. Els mobles i arrambadors que hi havia en aquestes sales es conserven al MNAC.

La Casa Lleó i Morera, com altres finques burgeses, era una “casa de renda” (la família propietària vivia al pis principal i la resta eren habitatges de lloguer). Tot i així, es va voler que tots els pisos mantinguessin el mateix rigor constructiu i qualitat estètica.