Famílies | Page 24 | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Famílies

T

Just al costat de la catedral de Vic, el Museu Episcopal és un referent en l’art medieval català i exposa obres mestres de pintura i escultura del romànic i del gòtic (entre els segles XII i XV). El centre, amb un fons de més de 29.000 peces, està especialitzat en art litúrgic.

L'extens fons romànic permet seguir amb precisió l'evolució iconogràfica i estilística del romànic català. Una de les peces estrella del museu és el grup escultòric del Davallament d'Erill la Vall. Descobert per l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans a la Vall de Boí del 1907, aquesta obra del Mestre d'Erill és considerada un dels conjunts escultòrics més importants del romànic europeu del segle XII.

Com destacat és també el Baldaquí de l'església parroquial de Ribes, una de les obres mestres que custodia el museu. Altres peces a tenir en compte són el frontal d'altar de Sant Andreu de Sagàs, el frontal de Sant Pere de Ripoll o la Mare de Déu de Santa Maria de Lluçà.

A banda del seu fons de primer ordre, el museu destaca també per un projecte museològic modern i innovador. Per això, va ser guardonat el 2001 amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural per la seva contribució a la difusió de l'art medieval català.

T

La història de Sant Feliu de Guíxols es pot arribar a resumir a partir del monestir benedictí, on es combinen estils arquitectònics que van del segle V al XVIII. Sobre estructures d’època romana, es va erigir el primer monestir que es remunta al segle X i del qual es conserva la Porta Ferrada, que va ser integrada com a pòrtic d’entrada. Més tard, es van anar incorporant elements i construccions, entre ells l’església gòtica o el nou convent del segle XVIII.

Actualment es pot visitar part de l’edifici juntament amb les torres del Fum i del Corn, situades a cada costat de l’església. En el seu moment actuaven de torres de guaita. A la primera d’elles, s’emetien senyals de fum fets amb palla humida. Des de la segona, es feia sonar un corn marí en cas de perill.

El municipi de Sant Feliu de Guíxols va néixer i créixer al voltant del conjunt monacal. Per això, es va escollir aquest edifici tan significatiu per acollir el Museu d’Història de la Ciutat i el de la Salut i el Metge Rural.

Però la història del monestir es continua escrivint. I és que a les dependències de l’antic Palau de l’Abat s’hi pot trobar l’Espai Carmen Thyssen dedicat a exposicions temporals.

T

És possible sentir-se com un burgès de principis del segle XX visitant un monestir romànic? Sant Benet de Bages demostra com el patrimoni s’adapta a nous usos al llarg del temps. En aquest cas, passa de monestir medieval a residència d’estiu de la família de Ramon Casas i actualment és un complex turístic i cultural.

La primera església (preromànica) es consagrava l'any 972 amb una comunitat de dotze monjos. Tot i així, és a partir del segle XII que l’abadia viu la seva època d’esplendor, amb la construcció d’una nova església i el claustre. Aquest últim és l’estrella romànica del conjunt. Entre els pilars s’obren arcs de mig punt que descansen sobre columnes dobles amb capitells esculpits, tots ells originals.

Fruit de la desamortització de Mendizábal, el monestir es va abandonar. Va ser l'any 1907, que Elisa Carbó i Ferrer, mare del pintor Ramon Casas, va comprar els terrenys de Sant Benet i va aprofitar les estances de la comunitat monàstica per habilitar-les com a residència. La rehabilitació va anar a càrrec d’un altre nom il·lustre: Josep Puig i Cadafalch. Destaca la terrassa de migdia d’estil modernista que ocupa part de les antigues cel·les dels monjos.

Actualment, a través de les noves tecnologies, es pot fer una immersió a la història monàstica i al passat modernista de l’edifici. Però no només això. L'any 2007 es va inaugurar al voltant del monestir un complex conegut com a Món Sant Benet que, a més de difondre el patrimoni, també treballa per la gastronomia i el paisatge.

T

El Museu Pau Casals és un dels testimonis més significatius del llegat de Pau Casals, un dels músics catalans més universals, que va revolucionar el món de la música per la innovació en la interpretació amb el violoncel.

L’edifici que ocupa és la Vil·la Casals, que el 1910 el músic va fer construir al passeig marítim de Sant Salvador, el Vendrell. Concebuda inicialment com una casa d'estiueig, va ser reformada seguint l’estil noucentista, amb la Sala de la Música, el jardí i el mirador. Casals hi va viure fins el 1939, quan va haver de marxar a l'exili, i mai més hi va tornar.

El 1972, el músic i la seva esposa, Marta Montañez, van crear la Fundació Pau Casals per preservar el patrimoni que tenien a la casa de Sant Salvador. Després de la seva mort, es va obrir al públic la Sala del Sentiment, la Sala de Concerts i la del Vigatà i el 1976 es va inaugurar la casa com a museu.

A l’actual museu, inaugurat el 2001, el visitant hi pot admirar diverses escultures, pintures, instruments musicals, fotografies, autògrafs, mobles i altres objectes personals del músic, a més de participar en diverses activitats destinades a l'impuls i la divulgació de la música.

T

Enmig de Montjuïc, a Barcelona, entre l’ombra dels arbres, els volums blancs de la Fundació Joan Miró no passen desapercebuts. Al seu interior, es custodien més de 14.000 peces del pintor surrealista, entre pintures, escultures, ceràmiques i tapissos. Un dels valors més importants de la Fundació és que conserva gairebé tots els dibuixos preparatoris de Joan Miró, amb més de 8.000 referències, un material bàsic per entendre l'obra l’artista.

El fons es va crear principalment amb una donació del propi Joan Miró i es va ampliar amb donacions de familiars, amics i col·leccionistes.

La col·lecció de la Fundació permet realitzar un viatge a través de la vida artística de Miró. Començant amb les primeres pintures amb clara influència de l'impressionisme, el fauvisme i el cubisme francesos (Ermita de Sant Joan d'Horta o Retrat d’una vaileta). Passant per l’etapa plenament surrealista (L’ampolla de vi) i els coneguts collages (Homenatge a Prats). I acabant amb les seves obres sobre la Guerra Civil (Home i dona davant d'un munt d'excrements) i els quadres de les constel·lacions.

Però el museu no només destaca per l’obra que acull sinó també pels seus plantejaments arquitectònics i museològics. Miró volia obrir una Fundació que mirés cap al futur, que no es convertís en un temple d'objectes de col·leccionista sinó en un lloc de descoberta i debat. I amb aquest objectiu va demanar a l’arquitecte Josep Lluís Sert que construís un edifici amb personalitat pròpia. El resultat és una arquitectura que és el millor aparador possible de l’obra de l’artista.

T

El Pirineu va ser un dels últims espais que els dinosaures van habitar, fa 65 milions d’anys. Això fa que el jaciment cretàcic de Coll de Nargó sigui considerat per la comunitat científica com un dels més importants del món. I és que és una gran font d’informació del moment que es van extingir els darrers grans dinosaures i va començar una nova era dominada pels mamífers.

El jaciment consta d’una zona oberta al públic que s’anomena el “Mirador del Cretaci”, des d’on es poden veure petjades, restes fòssils vegetals i animals, ous i nius de dinosaure. Per divulgar la importància del jaciment, es va crear el museu Dinosfera, un centre d’interpretació interactiu basat en les noves tecnologies.

L’exposició permanent se centra sobretot en explicar com es creu que era el procés de reproducció d’aquests gegants de la natura. I és que una de les peces més espectaculars trobades a Coll de Nargó i que es poden veure al museu és el niu de dinosaure més gran d’Europa. Precisament, un dels principals responsables de les postes que s’han trobat a la zona és el titanosaure. Per això una reproducció d’aquest sauròpode presideix l’inici de l’exposició.

T

Quan es va morir el paleontòleg Miquel Crusafont, els fills van cedir el fons i la col·lecció de fòssils del seu pare a l’Institut Provincial de Paleontologia, amb la condició que no sortís de Sabadell.

Aquest institut va passar a anomenar-se posteriorment Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i avui és el centre de referència en la recerca, conservació i difusió de la paleontologia a Catalunya (la ciència que estudia els éssers vius del passat a través dels fòssils). Al llarg de la seva història, la col·lecció s’ha ampliat fins als 200.000 registres fòssils, obtinguts a diferents jaciments, convertint-se en una de les més importants d’Europa.

Entre les troballes més conegudes que custodia l’ICP hi ha en Jordi i la Montse (Hispanopithecus laietanus) i en Pau (Pierolapithecus catalaunicus). Tots ells són primats de més de 12 milions d’anys i han permès explicar millor el període entre els homínids i els seus ancestres primats.

Des del 2010, el museu s’ha convertit en el principal espai divulgatiu de l’ICP. Allà, a través de recorreguts interactius, es mostra com és el procés de recerca paleontològica, com és un laboratori de restauració de fòssils, fòssils en 3D i recreació de paisatges de fa 66 milions d'anys, quan el que avui són els Pirineus era una zona poblada per dinosaures.