Eusebi Güell, fidel defensor de l’obra d'Antoni Gaudí, l’any 1898 li va encarregar una església per a la colònia tèxtil que havia construït a Santa Coloma de Cervelló, prop de Barcelona.
La construcció no va començar fins l’any 1908, deu anys després de l’encàrrec. D’altra banda, Gaudí va abandonar l’obra l’any 1914 i els treballs es van suspendre definitivament l’any 1916, quan només s’havia construït la cripta.
Però per Antoni Gaudí, tant el projecte com la construcció de la cripta de la colònia Güell van ser un laboratori d’assaig, on va experimentar solucions arquitectòniques i noves tècniques estructurals que després va utilitzar a la Sagrada Família. Va realitzar atrevides provatures, utilitzant el maó i la pedra per a la construcció d’estructures arquitectòniques portades als seus límits, com ara els arcs parabòlics o les columnes i paraments inclinats.
El Museu Memorial de l’Exili (MUME) és el primer equipament museístic dedicat a preservar la memòria i el llegat de l’exili republicà provocat per la Guerra Civil espanyola.
Ubicat a la Jonquera, el pas fronterer per on van fugir la major part dels exiliats, el MUME es defineix com un espai per a la memòria, la història i la reflexió crítica. Un projecte que no només es limita a la tasca expositiva sinó que impulsa la recerca històrica i la difusió pedagògica.
La seva exposició permanent presenta el fenomen de l’exili al llarg de la història, posant l’accent en la Guerra Civil i la posterior derrota i retirada republicana. La diàspora a través dels Pirineus camí de França i la sort diversa dels milers de refugiats que van creuar la frontera són un dels punts d’interès de la mostra. La vivència de l’exili i el seu llegat cultural a partir de testimonis i herències documentals completen el discurs expositiu.
Olèrdola ha conegut la presència de l’home des de l'edat del bronze fins ben entrat el segle XX. Aquest fet evidencia la importància estratègica d’un assentament situat al turó de Sant Miquel, que domina la plana del Penedès. Actualment Olèrdola és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya i forma part de la Ruta dels Ibers.
La seva posició va fer d’Olèrdola un lloc ideal en temps de guerra i poc habitable durant els períodes de pau. Per això, el lloc també ha conegut llargues temporades d’abandó.
Els seus pobladors hi han deixat empremta. Hi trobem un oppidum iber, un poblat fortificat i emmurallat. També una impressionant fortificació romana per controlar el territori i, en especial, la via d’accés cap a Tarraco. Per últim, en el conjunt hi ha una ciutat medieval, amb esglésies preromàniques i romàniques (Sant Miquel i Santa Maria), el castell i tombes antropomorfes excavades a la roca.
A principis del segle XII, s'inicia la decadència d'Olèrdola i el desplaçament de la població a la plana.
Actualment s’hi conserven restes del castell, l'església de Sant Miquel, un edifici romànic, i la Necròpolis de Sant Miquel, una excel·lent mostra dels enterraments característics de l'alta edat mitjana.
Cal tocar la ciència. Amb aquesta premissa va néixer al 1981 el Museu de la Ciència de la Fundació "la Caixa", el primer museu científic interactiu d’Espanya. Aquest objectiu continua vigent en la seva remodelació que ha donat lloc al CosmoCaixa, inaugurat el 2004.
En un espai quatre vegades més gran que el primer Museu de la Ciència, el CosmoCaixa es divideix en diverses àrees per divulgar el coneixement científic des de l’experimentació. Per exemple, el mur geològic mostra diverses estructures geològiques; la sala Univers proposa un recorregut des del Big Bang fins a l'actualitat; les sales infantils acullen espais educatius i lúdics com el Planetari Bombolla, el Clik, el Creactivity o els tallers científics.
Fins i tot el CosmoCaixa replica exactament un tros de bosc inundat de la selva amazònica brasilera de més de 1.000 m². S’hi pot veure tant la part inundada, com la de terra ferma, com la subterrània, amb pluja tropical inclosa.
El CosmoCaixa és un dels museus de la ciència més moderns del món. Tot i així, segueix fidel als seus orígens. I és que conserva part de l’edifici modernista on es va ubicar el primer museu: un antic asil per a cecs de l'arquitecte Josep Domènech i Estapà construït el 1904 al peu del Tibidabo.
Dins l’antic edifici de la Casa de la Caritat de Barcelona, en un equipament totalment modern, hi trobem un centre cultural de referència europea. Es tracta del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), que des del 1994 treballa per a la recerca creativa i en la producció de coneixement. Té com a eix central la ciutat i la cultura urbana i com a objectiu vincular el món acadèmic amb la creació i la ciutadania.
Ho fa a través de projectes propis. Els més significatius són les exposicions temàtiques, que generen debat i coneixement al voltant dels temes que perfilen l'actualitat. Alhora, també ha instaurat altres formes de d’intercanvi cultural com debats internacionals, el CCCB Lab, la plataforma de literatura Kosmopolis o el projecte de cinema experimental Xcèntric. Tots ells són projectes que tracten de manera integrada la cultura del segle XXI i les grans transformacions de l’era digital.
El CCCB disposa d'un fons (Arxiu CCCB i Arxiu Xcèntric) on conserva la documentació relacionada amb tots els projectes que s'han anat realitzant des de la seva inauguració. Aquest arxiu és a l'abast de tothom des del 2008.
Visitar el Centre de Cultura Contemporània és entrar en un espai de reflexió sobre què és la cultura urbana. El mateix edifici, remodelat per Helio Piñón i Albert Viaplana, estructurat al voltant del Pati de les Dones, hi convida. És recomanable pujar fins al mirador abans d’acabar la visita.
Amb poc més de 30 anys, la reina Elisenda de Montcada va retirar-se del món en quedar vídua. I ho va fer al Monestir de Pedralbes, que ella mateixa havia fundat el 1326 a la muntanya de Sant Pere Màrtir (Barcelona). Hi va residir 37 anys aïllada, amb l’única companyia de les monges clarisses i l’arquitectura gòtica.
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes es va aixecar en només 13 mesos i destaca per la seva gran homogeneïtat arquitectònica d’estil gòtic. Les pedres blanques (petras albas), utilitzades per construir el conjunt, van acabar donant nom a la zona: Pedralbes.
Entre les joies del monestir hi ha la petita capella de Sant Miquel, que destaca per les pintures al fresc i a l'oli (s.XIV), un testimoni excepcional de la pintura gòtica catalana; els vitralls gòtics de l’interior del temple (considerats dels més importants de Catalunya per la seva antiguitat i el bon estat de conservació) i el claustre. Aquest és un dels més grans i imponents del món.
Cal destacar també la tomba de la reina Elisenda. Ubicada entre l’església i el claustre, és un sepulcre bifrontal que representa les seves dues cares: des de l’església se la veu vestida i coronada com a reina i, des del claustre, apareix com a vídua i monja, amb el senzill hàbit franciscà.
Just al costat de la catedral de Vic, el Museu Episcopal és un referent en l’art medieval català i exposa obres mestres de pintura i escultura del romànic i del gòtic (entre els segles XII i XV). El centre, amb un fons de més de 29.000 peces, està especialitzat en art litúrgic.
L'extens fons romànic permet seguir amb precisió l'evolució iconogràfica i estilística del romànic català. Una de les peces estrella del museu és el grup escultòric del Davallament d'Erill la Vall. Descobert per l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans a la Vall de Boí del 1907, aquesta obra del Mestre d'Erill és considerada un dels conjunts escultòrics més importants del romànic europeu del segle XII.
Com destacat és també el Baldaquí de l'església parroquial de Ribes, una de les obres mestres que custodia el museu. Altres peces a tenir en compte són el frontal d'altar de Sant Andreu de Sagàs, el frontal de Sant Pere de Ripoll o la Mare de Déu de Santa Maria de Lluçà.
A banda del seu fons de primer ordre, el museu destaca també per un projecte museològic modern i innovador. Per això, va ser guardonat el 2001 amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural per la seva contribució a la difusió de l'art medieval català.
La història de Sant Feliu de Guíxols es pot arribar a resumir a partir del monestir benedictí, on es combinen estils arquitectònics que van del segle V al XVIII. Sobre estructures d’època romana, es va erigir el primer monestir que es remunta al segle X i del qual es conserva la Porta Ferrada, que va ser integrada com a pòrtic d’entrada. Més tard, es van anar incorporant elements i construccions, entre ells l’església gòtica o el nou convent del segle XVIII.
Actualment es pot visitar part de l’edifici juntament amb les torres del Fum i del Corn, situades a cada costat de l’església. En el seu moment actuaven de torres de guaita. A la primera d’elles, s’emetien senyals de fum fets amb palla humida. Des de la segona, es feia sonar un corn marí en cas de perill.
El municipi de Sant Feliu de Guíxols va néixer i créixer al voltant del conjunt monacal. Per això, es va escollir aquest edifici tan significatiu per acollir el Museu d’Història de la Ciutat i el de la Salut i el Metge Rural.
Però la història del monestir es continua escrivint. I és que a les dependències de l’antic Palau de l’Abat s’hi pot trobar l’Espai Carmen Thyssen dedicat a exposicions temporals.
És possible sentir-se com un burgès de principis del segle XX visitant un monestir romànic? Sant Benet de Bages demostra com el patrimoni s’adapta a nous usos al llarg del temps. En aquest cas, passa de monestir medieval a residència d’estiu de la família de Ramon Casas i actualment és un complex turístic i cultural.
La primera església (preromànica) es consagrava l'any 972 amb una comunitat de dotze monjos. Tot i així, és a partir del segle XII que l’abadia viu la seva època d’esplendor, amb la construcció d’una nova església i el claustre. Aquest últim és l’estrella romànica del conjunt. Entre els pilars s’obren arcs de mig punt que descansen sobre columnes dobles amb capitells esculpits, tots ells originals.
Fruit de la desamortització de Mendizábal, el monestir es va abandonar. Va ser l'any 1907, que Elisa Carbó i Ferrer, mare del pintor Ramon Casas, va comprar els terrenys de Sant Benet i va aprofitar les estances de la comunitat monàstica per habilitar-les com a residència. La rehabilitació va anar a càrrec d’un altre nom il·lustre: Josep Puig i Cadafalch. Destaca la terrassa de migdia d’estil modernista que ocupa part de les antigues cel·les dels monjos.
Actualment, a través de les noves tecnologies, es pot fer una immersió a la història monàstica i al passat modernista de l’edifici. Però no només això. L'any 2007 es va inaugurar al voltant del monestir un complex conegut com a Món Sant Benet que, a més de difondre el patrimoni, també treballa per la gastronomia i el paisatge.
El Museu Pau Casals és un dels testimonis més significatius del llegat de Pau Casals, un dels músics catalans més universals, que va revolucionar el món de la música per la innovació en la interpretació amb el violoncel.
L’edifici que ocupa és la Vil·la Casals, que el 1910 el músic va fer construir al passeig marítim de Sant Salvador, el Vendrell. Concebuda inicialment com una casa d'estiueig, va ser reformada seguint l’estil noucentista, amb la Sala de la Música, el jardí i el mirador. Casals hi va viure fins el 1939, quan va haver de marxar a l'exili, i mai més hi va tornar.
El 1972, el músic i la seva esposa, Marta Montañez, van crear la Fundació Pau Casals per preservar el patrimoni que tenien a la casa de Sant Salvador. Després de la seva mort, es va obrir al públic la Sala del Sentiment, la Sala de Concerts i la del Vigatà i el 1976 es va inaugurar la casa com a museu.
A l’actual museu, inaugurat el 2001, el visitant hi pot admirar diverses escultures, pintures, instruments musicals, fotografies, autògrafs, mobles i altres objectes personals del músic, a més de participar en diverses activitats destinades a l'impuls i la divulgació de la música.
