El patrimoni musical de Barcelona i Catalunya és immens. I una de les institucions que més ha fet per conservar-lo, estudiar-lo i difondre’l ha estat el Museu de la Música de Barcelona. Ubicat a la segona planta de L’Auditori, custodia una col·lecció de 2.000 instruments musicals de tot el món i de 10.000 documents sonors, que han arribat a partir de llegats i donacions. Està considerat com un dels fons musicals més importants de l’Estat Espanyol.
L’exposició permanent convida el visitant a viure el món de la música i a entendre que els instruments són documents vius del nostre passat, plens de sentit i d'informació sobre el nostre patrimoni musical. En el recorregut es mostren més de 500 peces, explicades a través de recursos audiovisuals, sonors i textuals.
L’itinerari per l’exposició permet conèixer els instruments a partir de la història de la música: de les antigues civilitzacions, s'avança pel naixement i la difusió de la polifonia, el Barroc, el Classicisme i el Romanticisme fins a arribar als nous colors i la indústria del so al segle XIX i els nous estils i les noves tecnologies del segle XX.
Els instruments de corda són els que tenen més representació en el museu i en destaquen la col·lecció de guitarres i la d'instruments de teclat. També mereixen una atenció especial els instruments de vent, que reflecteixen la important tradició constructora catalana i el seu ús en cultures sud-americanes i asiàtiques.
El Museu del Cinema de Girona neix a partir de l’excepcional col·lecció d'objectes relacionats amb el món del precinema i del cinema de Tomàs Mallol formada per 8.000 objectes, 10.000 documents (fotografies, cartells, gravats, dibuixos i pintures), 800 films i 700 llibres i revistes. Es va inaugurar el 1998, convertint-se en el primer museu d'aquestes característiques de l'Estat espanyol i un dels pocs existents a escala europea.
Entrar al Museu del Cinema és començar un procés de descoberta. I és que l’exposició permanent té en l’espectador el seu punt de mira. No és estrany. Al llarg de la història, l'home ha estat fascinat per les imatges en moviment, des de les primitives ombres xineses fins als primers anys de cinema.
Aquest procés de descoberta està dividit en 10 apartats més un audiovisual que serveix de pròleg de l'exposició i un epíleg que fa referència al cinema amateur i el cinema infantil. El discurs principal finalitza als anys 30, amb l'arribada de les primeres televisions.
Així, es pot entendre de manera didàctica i amena com funcionaven les llanternes màgiques, caixes òptiques, càmeres obscures, cronofotografies, aparells per donar moviment a les primeres imatges (fenaquistoscopis, zoòtrops…), projectors... Fins i tot està permès deixar-se enganyar per diverses il·lusions òptiques, que demostren que, ja des de ben antic, el més important és sorprendre.
El CaixaForum s'ubica a l'antiga fàbrica tèxtil Casaramona de Montjuïc, especialitzada en la confecció de mantes i tovalloles. Aquest edifici projectat per Josep Puig i Cadafalch és un singular exemple de l'arquitectura modernista industrial catalana de principis del segle XX. Es tracta d'un conjunt de naus d'una sola planta, una construcció horitzontal per facilitar el trasllat de mercaderies mitjançant un sistema de carrers interns que alhora també servia de tallafocs.
L'edifici va ser adquirit per l'Obra Social "la Caixa" l'any 1963. El 2002, després d'una reforma de restauració i ampliació, es va convertir en un equipament cultural per a Barcelona. La seva oferta social, cultural i educativa inclou una programació permanent d'activitats com conferències, projeccions de cinema, espectacles, concerts i activitats familiars.
A més, una quarta part dels 12.000 m2 totals de l'equipament està ocupada per exposicions d'art antic, modern i contemporani.També compta amb un destacat fons documental i artístic de media art.
Integrat al Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries explica des del 2004 la història dels homes i dones de l’Empordà dedicats al cultiu del gra de blat i als diversos usos de la farina.
L’edifici de la Farinera proposa un recorregut pel patrimoni industrial fariner català. Les màquines, eines i estructures exposades són testimoni d’una activitat desenvolupada des de l’època medieval: primer a l’antic molí fariner, i des de finals del s. XIX a l’any 2001, a la moderna fàbrica farinera.
La visita a l’Ecomuseu es completa amb una ruta que ressegueix, fins al Pont de la Mercè, part dels cinc quilòmetres del Rec del Molí. Aquesta infraestructura hidràulica conduïa l’aigua des de la resclosa de Vilanova de la Muga a la Farinera, vorejant i abastint horts i camps. En arribar a la Farinera, el salt d’aigua feia funcionar una turbina Francis de 1905, la responsable de generar l’energia necessària per al funcionament de la fàbrica.
Situat a la falda de Collserola, el Laberint d’Horta és un parc històric de Barcelona i un dels jardins més antics que perduren a la ciutat. Dissenyat el 1791 per Joan Antoni Desvalls, està format per 750 metres de xiprers retallats i s’inspira en el mite de Teseu: qui aconsegueix arribar al centre troba l’amor com a recompensa.
Desvalls, marquès de Llupià, del Poal i d’Alfarràs, va ser un noble amant de la ciència, la natura i l’art, passions que va conjugar en la construcció del Laberint. Seguint les idees del neoclassicisme i en col·laboració amb l’arquitecte italià Domenico Bagutti, va idear un jardí amb un laberint de xiprers, escultures i relleus que representen personatges de la mitologia grecoromana i que simbolitzen els diversos nivells de l’amor.
Actualment, el parc ocupa una superfície de 9 hectàrees i es divideix en dues parts: el jardí neoclàssic i el jardí romàntic. Hi destaquen la varietat botànica i l’abundància ornamental, així com els elements arquitectònics propis dels jardins romàntics (templets, canal d’aigua i escultures, a més del palau de la família Desvalls). Tot i no ser el refugi de cap Minotaure posa a prova el sentit de l’orientació de qui hi entra.
Les Drassanes Reials de Barcelona van ser la gran fàbrica de galeres que necessitava la Corona d’Aragó en plena expansió pel Mediterrani. Situades davant de mar i als peus de Montjuïc, durant molts anys es va pensar que eren les drassanes medievals més grans i completes que es conservaven arreu del món. Però les excavacions de l'any 2012 van evidenciar que, a finals del segle XVI, sobre l’antic edifici medieval, s'hi van aixecar unes noves drassanes que es corresponen a l'edifici actual.
El rei Jaume I va impulsar la creació de les Drassanes, tot i que va ser Pere III qui, en col·laboració amb la ciutat i la Generalitat, hi va donar l’empenta definitiva a finals del segle XIV. El primer edifici d’aquesta infraestructura va ser una gran construcció emmurallada amb una torre a cada angle; posteriorment es començà a cobrir i a ampliar. La gran sala gòtica de vuit naus que veiem actualment data del segle XVI, tot i que manté l'estil gòtic original. És un espai ample i molt lluminós gràcies als grans finestrals i cobert amb sostre de fusta.
Actualment l’edifici és la seu del Museu Marítim de Barcelona. La col·lecció es va iniciar el 1929 i s’ha anat enriquint al llarg dels anys. En destaquen els models de vaixells, d’instruments nàutics, d’exvots, de pintura marítima, de mascarons o de cartografia. També són molt populars la rèplica de la Galera Reial de Joan d’Àustria i el pailebot de Santa Eulàlia.
Montserrat és un símbol per a Catalunya i un punt de pelegrinatge per a creients. La gran protagonista és la seva Mare de Déu, patrona de Catalunya. Aquesta verge romànica és popularment coneguda com La Moreneta, a causa del color de la cara i les mans, enfosquides pel fum dels ciris.
El monestir es va fundar l'any 1025 per ordre de l’Abat Oliba, sobre una petita ermita que Guifré el Pilós havia donat al Monestir de Ripoll.
La visita a Montserrat comença a la basílica del segle XVI, amb restes romàniques i estructura gòtica. A partir d’aquí, des de la plaça de Santa Maria, punt neuràlgic, es pot recórrer tot el conjunt, fruit de la gran reforma del segle XIX liderada per Josep Puig i Cadafalch.
Imperdible és el Museu de Montserrat. La seva col·lecció es va iniciar amb els materials de l'Orient bíblic portats pel pare Bonaventura Ubach dels seus viatges. Però el fons s’ha anat engruixint amb obres molt destacables de pintors com Caravaggio, Rusiñol, Casas, Nonell, Picasso, Monet, Sisley, Degas, Pissarro o Dalí.
No és casualitat aquest museu. Des del segle XVII Montserrat ha estat un centre cultural de primer ordre i ho demostra l’excepcional biblioteca amb més de 250.000 volums del monestir. Entre les activitats que promouen destaca l’Escolania, que és un dels cors de nens més antics d’Europa, documentat des del segle XIV.
Prop de l’abadia, es conserva encara el veí Monestir de Santa Cecília, que actualment s’ha reconvertit en l’Espai d’Art Sean Scully. En destaca l’església romànica, també reformada als anys 30 per Puig i Cadafalch. Pocs saben que aquest monestir va ser la primera opció de l’Abat Oliba per estendre els seus dominis a Montserrat, però es va trobar amb la negativa de la comunitat.
L’any 1885, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la seva residència al centre de Barcelona, concretament al carrer Nou de la Rambla. Gaudí va concebre un edifici solemne i ostentós, i va emprar materials rics i costosos, com marbres o fustes nobles. La sobrietat de la façana, probablement a causa del seu emplaçament en un solar petit d’un carrer estret, contrasta amb la fastuositat del seu interior. Uns arcs parabòlics a la façana, ornamentats amb reixes de ferro forjat, donen accés a una entrada àmplia, que permetia l’ingrés de cavalls i de carruatges.
L’edifici s’articula mitjançant un saló central cobert per una magnífica cúpula que sobrepassa l’alçada del terrat i que, a través de perforacions en forma d’estrella, permet l’entrada de llum solar. El saló, amb una capella adossada, està ricament decorat amb columnes, vitralls i reixes, i distribueix la resta d’estances, totes elles amb vidrieres i mobiliari ornamentat. El palau també disposa d’uns amplis estables al soterrani, una prestació que poques cases tenien.
També és innovador l'ús de xemeneies situades al terrat de l’edifici, elements molt presents en la imaginativa decoració de Gaudí. És precisament en aquestes xemeneies on l'arquitecte va utilitzar per primera vegada un dels recursos decoratius que més l’han caracteritzat: el trencadís.
La Casa Milà és un dels edificis més singulars d’Antoni Gaudí. Situada en ple passeig de Gràcia de Barcelona, trenca amb la fesomia de l’avinguda. Es tracta d’un edifici construït al voltant de dos patis interiors amb soterrani, planta baixa, principal, 4 pisos, golfes i terrat. Gaudí resol l'estructura de l'edifici a base de pilars de pedra, maó i ferro i se serveix sobretot de l’arc catenari i del parabòlic.
Va generar molta controvèrsia durant la seva construcció, a principis del 1900. Els barcelonins la van batejar amb el sobrenom de La Pedrera, que fa referència al tipus de pedra, blanc cremós, que provenia de les pedreres del Garraf i Vilafranca del Penedès.
Molts també la descriuen com un gran vaixell que enfila el passeig de Gràcia. I és que la seva façana es caracteritza per les contínues ondulacions i obertures de la pedra per facilitar la il·luminació i la ventilació de l'interior.
L'edifici disposava de 20 habitatges que es van llogar a famílies benestants de l’època. El matrimoni Milà, propietari de la finca, es va instal·lar a la planta noble. La Pedrera, però, no és un edifici residencial convencional. L’objectiu de Gaudí era crear habitatges en moviment, on cadascun pogués tenir la seva distribució pròpia segons les necessitats de cada inquilí.
Corona l’edifici el terrat, rematat amb el conjunt de 7 xemeneies, recobertes de calç, trencadís blanc i vidre. Escenifiquen els caps de 7 guerrers mitològics que des d’aquest paisatge gairebé irreal vigilen la ciutat.
La Basílica Expiatòria de la Sagrada Família és un dels exemples més brillants del modernisme català i ha esdevingut tot un símbol de Barcelona. Segurament és el monument inacabat que atrau més visitants al món. I és que Antoni Gaudí hi va abocar tots els seus esforços i coneixement fins al moment de la seva mort, tot i que només en va veure finalitzats la cripta, l’absis i la façana de la Nativitat amb un dels campanars. Aquests espais van ser declarats Patrimoni de la Humanitat l'any 2005.
La construcció de la Sagrada Família comença el 1882 amb la cripta situada sota l’absis, segons un primer disseny neogòtic. Quan l’encàrrec passa a mans de Gaudí el capgira totalment i adapta el projecte als seus ideals naturalistes. Un dels tresors de la cripta és el mosaic d’estil romà del terra. Tampoc es pot passar per alt el retaule dedicat a la Sagrada Família de l’escultor Josep Llimona. Precisament en aquest entorn íntim i místic és on descansa actualment Antoni Gaudí, concretament a la capella del Carme.
Un cop acabada la cripta i l’absis, Gaudí es planteja un projecte més ambiciós i complex, basat en una minuciosa simbologia i grans audàcies constructives formals a partir de l'arc parabòlic. D’aquí en neix la façana de la Nativitat. Segons Gaudí: “Si enlloc de fer aquesta façana decorada, ornamentada i turgent hagués començat per la de la Passió, dura, pelada i com feta d’ossos, la gent s’hauria retret”. Així, la converteix en un llibre de pedra detallat sobre els episodis de la infantesa de Jesús.
Després de Gaudí, la construcció va passar per dècades de lenta evolució. Amb la revifada de l’interès per l’obra de Gaudí, el nombre de visitants ha augmentat exponencialment en els últims anys i les obres de construcció del temple han avançat amb rapidesa seguint les maquetes i apunts que va deixar el mestre. L’interior de la nau de l’església és un nou atractiu i està previst que el 2026 l’edifici que va somniar Gaudí estigui acabat.
