Construïda entre 1932 i 1936 al districte de Sant Andreu de Barcelona, la Casa Bloc és un dels exemples paradigmàtics de la primera arquitectura racionalista a Catalunya. És obra de Josep Lluís Sert (1902–1983), Josep Torres Clavé (1906–1939) i Joan Baptista Subirana (1904–1978), membres del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). Es tracta d’un col·lectiu que, juntament amb la Generalitat de Catalunya, va impulsar la introducció de l’arquitectura moderna al país a principis dels anys 30.
Durant la Segona República, va ser un projecte social innovador, integrat en l'entorn urbà i amb habitatges funcionals concebuts com a allotjaments estàndard per a obrers. Una ‘nova’ arquitectura que definia la morfologia urbana moderna, pròpia del segle XX, contraposada a l'Eixample del segle XIX.
Actualment es pot visitar l'habitatge 1/11 de la Casa Bloc, reconvertit en un pis-museu i gestionat pel Museu del Disseny de Barcelona. La museïtzació ha retornat l'estructura i l'aspecte originals a l’habitatge, i el presenta tal com l'havien pensat els seus creadors.
Amb 6.000 anys d’antiguitat, les Mines Prehistòriques de Gavà són el conjunt miner amb galeries més antic d'Europa. Estaven dedicades a l’extracció de variscita (o cal·laïta), un mineral semipreciós que s’utilitzava per fer peces de joieria.
A banda de la complexa xarxa minera que el forma, el jaciment destaca per les restes arqueològiques que s’hi han trobat, que reflecteixen el context socioeconòmic i cultural del Neolític a la Península Ibèrica. Eines de pedra, os i fusta (encara no coneixien els metalls), fragments de ceràmica i restes de materials constructius són alguns exemples d’aquests vestigis neolítics.
Un dels objectes més destacats és la Venus de Gavà, una figura antropomorfa de ceràmica negra; es tracta d’una peça incompleta i trencada en diferents fragments, dels quals es pot deduir una forma femenina, d’estructura simètrica i desproporcionada, amb ulls en forma de sols i amb les extremitats superiors recolzades sobre un ventre prominent. La Venus de Gavà podria ser la imatge d’una deessa de la fertilitat i constitueix una de les poques representacions religioses del neolític existents a la Península.
Les manifestacions artístiques (la Venus i les joies) i la complexitat de les mines posa de manifest que els habitants de la zona formaven una societat avançada i amb sòlides creences religioses.
El Pirineu va ser un dels últims espais que els dinosaures van habitar, fa 65 milions d’anys. Això fa que el jaciment cretàcic de Coll de Nargó sigui considerat per la comunitat científica com un dels més importants del món. I és que és una gran font d’informació del moment que es van extingir els darrers grans dinosaures i va començar una nova era dominada pels mamífers.
El jaciment consta d’una zona oberta al públic que s’anomena el “Mirador del Cretaci”, des d’on es poden veure petjades, restes fòssils vegetals i animals, ous i nius de dinosaure. Per divulgar la importància del jaciment, es va crear el museu Dinosfera, un centre d’interpretació interactiu basat en les noves tecnologies.
L’exposició permanent se centra sobretot en explicar com es creu que era el procés de reproducció d’aquests gegants de la natura. I és que una de les peces més espectaculars trobades a Coll de Nargó i que es poden veure al museu és el niu de dinosaure més gran d’Europa. Precisament, un dels principals responsables de les postes que s’han trobat a la zona és el titanosaure. Per això una reproducció d’aquest sauròpode presideix l’inici de l’exposició.
Quan es va morir el paleontòleg Miquel Crusafont, els fills van cedir el fons i la col·lecció de fòssils del seu pare a l’Institut Provincial de Paleontologia, amb la condició que no sortís de Sabadell.
Aquest institut va passar a anomenar-se posteriorment Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i avui és el centre de referència en la recerca, conservació i difusió de la paleontologia a Catalunya (la ciència que estudia els éssers vius del passat a través dels fòssils). Al llarg de la seva història, la col·lecció s’ha ampliat fins als 200.000 registres fòssils, obtinguts a diferents jaciments, convertint-se en una de les més importants d’Europa.
Entre les troballes més conegudes que custodia l’ICP hi ha en Jordi i la Montse (Hispanopithecus laietanus) i en Pau (Pierolapithecus catalaunicus). Tots ells són primats de més de 12 milions d’anys i han permès explicar millor el període entre els homínids i els seus ancestres primats.
Des del 2010, el museu s’ha convertit en el principal espai divulgatiu de l’ICP. Allà, a través de recorreguts interactius, es mostra com és el procés de recerca paleontològica, com és un laboratori de restauració de fòssils, fòssils en 3D i recreació de paisatges de fa 66 milions d'anys, quan el que avui són els Pirineus era una zona poblada per dinosaures.
Els Vilars (o Vilasos), una petita balma a l’oest d’Os de Balaguer, ha estat durant segles refugi de pastors, cosa que es pot veure en les seves parets i sostres ennegrits. No va ser fins als anys 70 que darrere de les marques del fum es van descobrir unes pintures rupestres amb més de 4.000 anys d’història. Actualment formen part del conjunt d’Art rupestre de l'arc mediterrani de la Península Ibèrica.
Tot i no fer més de 60m2, la cova està ricament decorada: s’han identificat fins a 28 figures o traços. En tot el conjunt, es conserven tres grups de figures especialment significatives pel seu contingut. En primer lloc, una escena de dansa, on un home agafa per la cintura dues dones vestides amb les faldilles típiques de la pintura llevantina. Les tres figures estan pintades amb vermell intens.
Un altre dels grups està format per quatre cercles concèntrics i es creu que és una representació "heliolítica", de tribut al sol. Per últim, al fons de la cova, s’aprecia una escena de caça, on es representen cabres, llops, guineus i fins i tot una cérvola.
La ubicació de la cova és privilegiada. Per la seva orientació rep els primers raigs de sol i, alhora, té una àmplia visibilitat de la vall del riu Farfanya.
