Trencar els silencis, recordar els oblits, donar veu a les artistes invisibilitzades
La nit ha cobert la terra amb son mantell de foscor amb feresa de silenci i amb feresa de remors [...]
Aquests versos del poema «L’Estrella» de Dolors Monserdà han inspirat el títol de l’exposició que el Museu d’Art de Girona ha dedicat a unes artistes, les obres de les quals tan sols van tenir ressò durant deu anys (entre el 1907 i el 1917) gràcies a la revista «Feminal» tot i que la imposició d’aquest silenci tot just ara es comença a trencar.
«La nit ha cobert la terra amb son mantell de foscor»
Talment com versa el poema, un mantell de foscor també ha anat cobrint el treball de moltes dones que un dia van aspirar a ser professionals de l’art en un context social que els era absolutament contrari al seu anhel, perquè aquella societat en què vivien no els facilitava l’accés als estudis ni el contacte amb altres referents.
Davant de tants obstacles, doncs, com era possible veure la llum? Com es podia superar la por al silenci? El Museu d’Art de Girona ofereix una guspira de claror amb l’exposició Feresa de silenci. Les artistes a la revista Feminal (1907-1917).
Portada del número 1 de la revista Feminal digitalitzada per la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
Feminal: una espurna enmig de la foscor
Recuperar la memòria de totes les artistes oblidades i silenciades, ni que sigui en el marc geogràfic de Catalunya, és una feina sols abastable pam a pam. El bocí que proposa el museu gironí és el de Feminal, la primera revista catalana escrita i dirigida per dones que es va publicar mensualment entre els anys 1907 i 1917 com a separata de la revista La Il·lustració Catalana. Dirigida per Carme Karr, la revista era d’orientació catòlica i s’adreçava especialment a la dona benestant encara que també defensava el dret a l’educació de totes les dones i oferia referents dins dels àmbits de les lletres i de les arts. Un mirall del seu temps que reflectia la realitat social catalana però també europea, i que comptava amb diverses col·laboradores, escriptores i il·lustradores, algunes prou conegudes com Caterina Albert (Víctor Català), Dolors Monserdà o la pintora Lluïsa Vidal.
Gairebé en tots els números de la revista hi apareixien les arts plàstiques, bé amb articles dedicats a exposicions d’artistes del moment, bé amb reportatges monogràfics sobre alguna d’elles. Durant els deu anys de vida, més de setanta artistes, tant catalanes com europees, van ser esmentades a Feminal. És cert que la majoria eren pintores, però també hi havia escultores, cartellistes i il·lustradores; i encara que menys presents, fins i tot hi van arribar a aparèixer exlibristes, esmaltadores i fotògrafes. Totes aquestes dones, per tant, són les que el Museu d’Art de Girona es proposava rescatar del silenci. Haurà estat possible?
1. Imatge de Caterina Albert / 2. Al costat del Paravent, Pilar Montaner
Que el silenci parli: una iniciativa complexa i necessària
Tres anys abans d’inaugurar la mostra, el Museu es va proposar el repte: recuperar les artistes que havien anat apareixent a les pàgines de la primera revista femenina i feminista de Catalunya. De la majoria d’elles no se’n sabia res, gairebé ni el nom, i de ben poques hi havia un llistat, un inventari, de les seves obres. El silenci era eixordador.
Llavors van confiar la tasca, que es preveia llarga i dificultosa, a la historiadora de l’art Elina Norandi qui ja portava anys treballant en la recerca i la recuperació de les artistes, especialment d’aquelles que van viure a finals del segle XIX i al llarg de tot el segle XX. Defensora d’una història de l’art feminista, la seva recerca parteix del convenciment que en l’arduós procés de recuperació de les artistes, els criteris han d’anar adaptant-se a les circumstàncies que van marcar les seves carreres. Per a Norandi, no es pot ignorar el fet que les seves trajectòries es desenvolupessin en un entorn diametralment oposat al context de què gaudiren els artistes masculins. Per a Norandi, no es pot obviar que les obres de totes aquelles dones estiguessin envoltades d’incomprensió, de menyspreu i, en definitiva, d’ocultacions. Volia que el silenci parlés, però desvetllar-les d’aquell malson va implicar una tasca quasi detectivesca, una recerca subreptícia. Finalment, de la setantena de noms, tan sols d’una trentena se’n van poder conèixer la vida i algunes obres malgrat que aquestes no fossin les millors ni tampoc les més acurades.
La metodologia de treball de Norandi va ser rigorosa: va compilar els estudis precedents desenvolupats en altres recerques innovadores i paral·lelament, va anar ampliant la poca informació que hi havia de les artistes fins que, a la fi, es va poder recuperar una multiplicitat d’obres, diverses i variades. Fet això, emperò, calia encara garbellar tota la documentació per poder escriure una narrativa lúcida per a la exposició. El repte, doncs, era imponent: com calia travar tota aquella diversitat en el relat visual coherent que requereix una bona exposició?
1. C. H. Dufau / 2. Visitació Ubach / 3. Emilia Coranty
La multitud de silencis o com vestir un discurs des del no res
El mutisme que ha imposat la història i la crítica de l’art tradicional sobre les obres i les trajectòries de la majoria de dones artistes és desigual, com també ho és el coneixement de les seves biografies. El llegat que hem heretat d’elles, per tant, és inconclús i incomplet.
Davant de totes aquestes diversitats i malgrat totes elles, calia estructurar un relat que cohesionés l’heterogeneïtat i apaivagués els judicis de valor individualitzats. Un fil argumental que es pogués resseguir còmodament en l’itinerari, de sala a sala, d’artista a artista, d’obra a obra... Però quin podia ser aquest fil? Què és el que va unir tota aquella generació d’artistes? La resposta l’ha trobat la comissària en els silencis, en la varietat de silencis i en com es van anar trencant, a poc a poc, gairebé sense soroll. La proposta, per tant, ha pretès ordenar i agrupar la multiplicitat de casos, vides i obres en tres gradacions de silencis:
1. Esperant els nuvis, Pilar Montaner / 2. Pomera en flor, Juliette Wytsman / 3. Esport terrestre (bicicleta), Lola Anglada
Els silencis trencats estan dedicats a aquelles artistes que actualment es comencen a conèixer gràcies a la tasca de recerca de la historiografia moderna. Són noms com el de Lluïsa Vidal, una pintora ara reconeguda en el món de l’art arran de la tasca de la col·leccionista Consol Oltra i de les recents exposicions que se li han dedicat. Emmarcades dins d’aquet primer bloc també hi ha les il·lustradores Lola Anglada i Laura Albèniz, estudiades ambdues per Núria Rius Vernet, una pionera en l’estudi de les artistes catalanes del període anterior a la Guerra Civil. L’art de les puntaires Aurora Gutiérrez Larraya i Adelaida Ferré ha estat analitzat per Joan Miquel Llodrà, i de l’aquarel·lista Pepita Teixidor se n’ha ocupat M. Isabel Gascón. Finalment, les investigadores Gloria Bosch i Susanna Portell han estudiat l’obra pictòrica de la polonesa Mela Muter a qui recentment se li va dedicar una exposició al Museu d’Art de Girona.Totes elles són les artistes que van tenir la fortuna de poder ser professionals, perquè les seves famílies les van recolzar o simplement perquè elles van escollir ser dones sense necessitat de casar-se ni tenir fills. De joves van viatjar a París on van gaudir de l’oportunitat de formar-se i d’experimentar vivències allunyades de la seva terra. És, per tant, evident que el nombre considerable d’obres conservades ha facilitat l’estudi i la seva posterior difusió.
Els murmuris en el silenci inclouen un nombre considerable de noms, tant catalans com estrangers, dels quals avui en dia se’n comença a parlar, perquè s’ha iniciat un procés per estudiar i recuperar les seves obres. La llista és àmplia: Juliette Wystman, Suzanne Leloir, Antònia Ferreras, Visitació Ubach, Maria Azcué, Elvira Malagarriga, Rafaela Sánchez-Aroca, Emília Coranty, Frederica Bonay, Flora Geraldy, Maria Oller, Maria Rusiñol, Maria Lluïsa Güell, etc. Aquesta última era la filla del comte Güell i pel seu estatus social tan sols podia pintar reclosa a casa. És cert que moltes eren filles o mullers d’artistes que van haver de renunciar a les seves carreres en pro de la dels seus pares o marits i per tant, amb aquesta decisió, van esdevenir àngels; els àngels de la llar que la societat esperava que fossin.
Els silencis íntims parlen d’aquells silencis engendrats dins del nucli familiar, el qual es va encarregar de servar les obres de les seves avantpassades. A l’exposició es presenten tres casos: el de la mallorquina Pilar Montaner, el de la barcelonina Francisca Rius Sanuy i el de la catalana Aurora Folquer, a qui les Galeries Dalmau va dedicar una exposició l’any 1913 tot i que recentment la seva obra va ser recollida literalment d’un contenidor, perquè la pintora no tenia cap descendent directe que pogués atresorar les seves pintures.
«Tot un món ple de misteri s’aixeca d’un món que dorm»
Aquests versos són la continuació del poema de Dolors Monserdà i reflecteixen el propòsit de l’exposició del Museu d’Art de Girona: revelar allò que ha estat massa temps adormit, revelar al món l’art d’unes artistes silenciades. Com es pot explicar que elles no passessin a formar part de la història de l’art?
La resposta ha de raonar-se, perquè en ella intervenen molts factors tot i que el principal impediment fou, sens dubte, la perenne subordinació de la dona; una submissió que lamentablement ha imperat al llarg de la història. En conseqüència, aquesta supremacia masculina limitava la vida de les artistes, perquè per a elles tan sols quedava reservada la intimitat de l’àmbit familiar: es limitava la seva presència en exhibicions i, per tant, no proliferaven les crítiques favorables ni els estudis aprofundint en les seves obres. Unes obres que tampoc acabaven tenint una bona cotització al mercat per la qual cosa tant se valia conservar-les com no.
Silencis sobre silencis. Però són uns silencis que ara cal anar recuperant i aquesta és precisament l’empremta que es vol deixar impresa en els visitants que vinguin a veure la mostra, perquè hom es pregunta... Què hagués passat si totes aquestes artistes haguessin gaudit de la mateixa sort que la dels seus companys masculins? Com hauria sigut una història de l’art igualitària? No us pica la curiositat?
