La llegenda des de l’òptica del sant, però sobretot de la bèstia.
Cada 23 d’abril Catalunya s’omple de roses i de llibres per celebrar la diada de Sant Jordi, una tradició carregada d’un gran simbolisme per a totes les catalanes i els catalans.
Els orígens del patró
La imatge que tots tenim de Sant Jordi és fruit de la llegenda. La tradició narra que Jordi, abans d’esdevenir sant, va ser un soldat romà nascut a Palestina a principis del segle III dC, fill de Geronci i de Policronia.
Formava part de la guàrdia de l’emperador Dioclecià i malgrat la persecució contra els cristians promulgada per l’Imperi, va mantenir-se ferm en les seves creences: es va negar a obeir les ordres, es va convertir al cristianisme i, com a conseqüència, va ser empresonat.
Durant 7 anys fou torturat i donat per mort 3 vegades, però, malgrat que va reviure després de ser cremat, lligat a una roda i enverinat, finalment, va ésser decapitat. Arrel de la seva mort, la dona de l’emperador va convertir-se al cristianisme i, des d’aleshores, se’l venera com un dels primers màrtirs. Estàtua eqüestre de Sant Jordi d’Andreu Aleu Teixidor, façana del Palau de la Generalitat.
Els trobadors i els autors de l’època medieval feren la resta posant una mica més de pa que de formatge i, a poc a poc, la seva figura es va anar convertint en una de les més reverenciades, més per tot allò que no va fer que no pas pel que feu en realitat.
Joan Amades parla molt de Sant Jordi al seu Costumari Català, entre d’altres coses de com arribà a ser el patró de Catalunya. La crònica explica que l’any 1096 Pere I d’Aragó va invocar el sant durant la reconquesta d’Osca contra els sarraïns i, per agrair la gesta, el rei el feu patró de la Corona d’Aragó, perquè, a més a més, també va ajudar el Comte Borrell, en Jaume I i en Pere el Cerimoniós.
El sant esdevingué, per tant, molt popular a partir d’aquest moment i la seva onomàstica es generalitzà fins que l’any 1456 s’acabà decretant el 23 d’abril com la data per a la diada de Catalunya.Escultura de Sant Jordi de Frederic Galcerà Alabart, Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat.
Els orígens de la tradició
La realitat, però, és que si Sant Jordi és conegut per algun motiu, és per haver matat el drac. Tornem a recórrer al nostre cronista de capçalera, en Joan Amades, que d’entre totes les versions que existeixen del mite, opta per situar la “verdadera” a casa nostra. La seva llegenda a grans trets diu així:
«Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però̀ que la tradició́ catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc. (…) Allà un drac esgarrifós feia estralls al territori devorant tot el que trobava al seu pas. L’única manera de calmar la seva fam insaciable era entregant-li un veí del poble cada dia. Això sí, triat per sorteig. Durant molt de temps el sistema va funcionar però heus ací́ que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ésser pa del monstre. (…)»Model 3D de la clau de volta central de la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat (Model elaborat per la Direcció General del Patrimoni Cultural).
«Ciutadans hi hagué́ que es van oferir a substituir-la, però̀ el rei fou sever i inexorable, la seva filla era com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué́ que fos sacrificada. (…) Acceptant el seu destí s’apropà lentament a la cova, però poc abans d’arribar aparegué del no res un cavaller per enfrontar-se amb el monstre. (...) La fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè̀ ella mateixa la portés a la ciutat, i el monstre seguí tot mans i estamordit la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles, ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí» (Joan Amades, Costumari Català, 1904).
Escultura de Sant Jordi de Frederic Galcerà Alabart, Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat.
Dalmàtica del tern de Sant Jordi d'Antoni Sadurní, Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.
Aquella part de la llegenda que afirma que “de la sang de la bèstia brollarà un roser esplendorós del que Sant Jordi tallarà una rosa vermella per a la princesa”, forma part de la mica més de pa que no pas de formatge que les veus populars anaren afegint a la llegenda original. La història canònica sobre la tradició de la rosa té els seus orígens a la Barcelona del segle XV, en una fira de flors que es celebrava davant del Palau de la Generalitat amb motiu de la diada del patró del país. La fira comportà una festa, la festa, un festeig i el festeig, que els homes regalessin una rosa a la dona que estimaven. Uns anys més tard, davant el recolzament popular, Les Corts van decretar que la diada de Sant Jordi seria considerada com “el dia dels enamorats”.
Pel que fa referència al llibre, la seva incorporació arribaria més tard, a principis de segle XX, quan es va decidir organitzar una festa per promoure el llibre a Barcelona. La primera data fou el 7 d’octubre del 1927, però dos anys més tard, en sintonia amb l’Exposició Universal, els llibreters sortiren al carrer coincidint amb la diada de Catalunya. Un dia molt assenyalat, perquè comparteix data amb la mort de William Shakespeare i el dia de l’enterrament de Miguel de Cervantes. Potser un dels motius pels quals l’any 1995 la UNESCO declarà el 23 d’abril com el “dia internacional del llibre” a nivell mundial.
Parada de llibres a la Rambla de Barcelona (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
Parada de roses a la Rambla de Barcelona (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
Un protagonista inesperat
S’ha escrit molt sobre els orígens del cavaller, sobre la rosa i el llibre, però, especialment, sobre la catalanitat que tot plegat representa. Tanmateix, no hem d’oblidar que hi ha un altre gran protagonista en aquesta història que en el darrer segle ha passat a ocupar un primer pla: el drac.
Val a dir que a Occident tenim una imatge tergiversada dels dracs. A la cultura asiàtica és sinònim de poder, de saviesa i de respecte. En canvi, per a nosaltres, representa el mal, la lluita entre la llum i la foscor, i, per tant, és l’antítesi de l’heroi a la llegenda. Cartell d'entrada als Quatre Gats de Josep Puig i Cadafalch (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
Afortunadament, a Catalunya, tot i el mite, els dracs han tingut un arrelament diferent. Els primers van arribar amb els fenicis al voltant del 600 aC i durant segles tant grecs com romans i sarraïns van perpetuar una associació positiva. Però parlem d’un drac diferent al de la imatge que avui tots coneixem. Era més aviat una barreja de serp gegant amb urpes de lleó i cap de mamífer.
Durant l’Edat Mitjana aquesta ja canvià degut a les interpretacions de l’Apocalipsi (el darrer llibre del Nou Testament) i s’estengué una visió del drac com a representació del dimoni a la Terra. De fet, en els bestiaris medievals van quedar recollides algunes descripcions que l’associen amb un animal serpentiforme, alat i tenebrós.
La implantació de l’impremta i la reproducció d’il·lustracions als llibres no va ajudar a diluir aquesta imatge negativa però, tot i aquesta visió medievalista, el drac sempre ha estat molt arrelat a la identitat catalana: està present a la corona de Jaume I, en molts símbols heràldics, en bestiaris, en colles, en agrupacions, en festes populars i va prendre especial significació a nivell cultural amb l’arribada de la Renaixença i a nivell artístic amb l’èxit del Modernisme. Figura d'un drac de forja de la porta dels Pavellons Güell d'Antoni Gaudí (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
La Barcelona dels dracs
Diuen que la ciutat Comtal és “la ciutat del món amb més dracs per metre quadrat”. Es miri on es miri, es possible que se’n trobin, tant en els monuments més representatius com en els racons més amagats. El drac a Barcelona pren la magnitud que mereix com a símbol cultural de la catalanitat i podem buscar-lo mentre passegem o podem deixar que ell ens trobi a nosaltres. Aprofitem aquesta història de patrimoni per fer un recorregut per alguns dels carrers i espais més singulars de Barcelona a la recerca de dracs.
EL PALAU DE LA GENERALITAT Des que es va construir la primera seu, Sant Jordi apareix representat per tot l’edifici: a la capella, a un retaule, a la creu de la porta, al saló... De fet, d’aquesta primera etapa és la representació més antiga: l’escena del cavaller lluitant contra el drac de la façana del Carrer del Bisbe feta per Pere Joan l’any 1418. Des d’aquesta data, el Palau va seguir engruixint el número de representacions, perquè també les trobem a la façana de la plaça Sant Jaume i a la font de bronze del pati dels tarongers. Un autèntic museu monogràfic.
Aquest 3D de la Capella de Sant Jordi mostra tots els detalls tant de l'arquitectura com dels elements decoratius i artístics que hi ha en el seu interior.
L'EMPREMTA DE GAUDÍ Antoni Gaudí va portar la iconografia del drac a un altre nivell en molts dels seus edificis. De fet, el trencadís i la rajola de ceràmica tan característics de l’estil modernista fan que els dracs de Gaudí siguin dels més espectaculars.
La Casa Batlló n’és un clar exemple en si mateixa, un projecte on la pròpia estructura està basada en el mite de Sant Jordi matant el drac. Fins i tot, les peces ondulades de la teulada representen les escates del llom. I no ens oblidem del drac de trencadís de la font de l’entrada del Park Güell que alguns, no obstant, consideren una salamandra o serp morta pel Déu grec Apol·lo.
Teulada de la Casa Batlló (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
El drac de trencadí de la font de l'entrada del Pak Güell d'Antoni Gaudí (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
EL PUIG I CADAFALCH MÉS REIVINDICATIU En dues de les joies més sublims de Puig i Cadafalch l’arquitecte va utilitzar la representació de Sant Jordi com a símbol de la reafirmació cultural i política de la Renaixença catalana.
D’una banda, la porta d’accés a la finca de la Casa Ametller, situada al Passeig de Gràcia de Barcelona, és decorada amb una imponent escultura de Sant Jordi matant el drac, obra d’Eusebi Arnau.
De l’altra, els merlets que rematen l’edifici de la Casa Terrades, o Casa de les Punxes, inclou un dels colorits mosaics de ceràmica vidriada amb un Sant Jordi trepitjant el drac obra d’Enric Monserdà i Vidal. Un plafó decoratiu impressionant, famós per la llegenda que porta escrit als peus: “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. Mosaic de ceràmica vidriada amb un Sant Jordi trepitjant el drac d'Enric Monserdà i Vida, de la Casa de les Punxes (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
CASA DELS ENTREMESOS A la Plaça de les Beates, al barri de Sant Pere i Santa Caterina, es pot gaudir durant tot l’any del bestiari complet de la ciutat on, entre d’altres, es troba el drac de Ciutat Vella. Una imatge clàssica que data del 1424 (tot i que l’actual és del 1987) i que històricament ha representat al maligne a les festes de Barcelona. No obstant això, i des del segle XVII, es va entendre la representació en clau dual entre el foc i la pau, perquè, per un costat, llança guspires per la boca, les ales i la cua; però, per l’altre, acompanya el seguici popular portant un ram de clavells a la boca. Durant les festes disposa d’un ball propi on fa trontollar el terra amb els seus 2,80 metres d’alçada i els més de 3 metres de llargada.
CASA BRUNO CUADROS Al mig de la Rambla, a la cantonada amb el carrer de la Boqueria, s’aixeca un dels edificis més curiosos de Ciutat Vella, la coneguda Casa dels Paraigües. Una obra eclèctica projectada per Josep Vilaseca, la façana de la qual es decorada en estil japonès amb dracs, paraigües i vanos.
Drac del bestiari de la ciutat de Barcelona (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
Drac d'estil japonès de Josep Vilaseca, de la façana de la Casa dels Paraigües (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
DRAC DE L'ESPANYA INDUSTRIAL Al costat de l'Estació de Sants, entre els barris de Sants i Hostafrancs, hi ha un dels espais més singulars de la ciutat, el Parc de l'Espanya Industrial. El que en el seu dia va ser una de les fàbriques tèxtils més importants de Barcelona, avui allotja un gran estany resseguit de graons per seure, jardins, un poliesportiu i un tobogan gegant amb forma de drac amb la boca oberta. L’abstracta figura és obra de l’artista basc Andrés Nagel i va ser inaugurada l’any 1987. De 32 metres d’alçada i 150 tones de pes, en el seu moment va ser un concorregut mirador del parc i també un divertit tobogan pels nens, però ara és inaccessible per dins i només podem gaudir-lo externament.
FANALS, CARTELLS I PORTES Barcelona és plena de petits detalls en forja i artesania que amaguen dracs. La llista seria inacabable, però en destacarem alguns de curiosos. Un disseny d’Antoni Gaudí: els fanals de la Plaça Reial, rematats per serps enroscades a un bàcul i coronades pel casc alat d’Hermes. També del geni reusenc és la porta dels Pavellons Güell, on es representa un drac de forja impressionant amb ulls de vidre. El cartell d’entrada als Quatre Gats, el restaurant de la Casa Martí, obra de Josep Puig i Cadafalch. I si passegem pel barri de Gràcia, especialment per la zona que voreja la Plaça de la Virreina, podem trobar molts picaportes amb dracs representats.
Escultura del drac d'Andrés Nagel, de la Plaça de l'Espanya Industrial (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
Figura d'un drac de forja de la porta dels Pavellons Güell d'Antoni Gaudí (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
Detall de les serps enroscades dels fanals de la Plaça Reial d'Antoni Gaudí (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
Detall d'un drac d'un picaporta del barri de Gràcia de Barcelona (Agència Catalana del Patrimoni Cultural).
Dracs d'arreu de Catalunya
Aquests només són uns quants dracs, però encara ens en deixem molts més. I no només a Barcelona, sinó arreu de Catalunya on podem trobar exemples fascinants de l’estreta relació que existí amb aquestes bèsties mitològiques que, amb el temps, van deixar de ser diabòliques i es van convertir en part de la nostra família.
Us convidem a tots a buscar altres dracs pel país, en edificis, monuments, mobiliari urbà, etc. i que els compartiu amb nosaltres a través de les xarxes socials a @patrimonigencat.
Bona diada de Sant Jordi a tothom!
Mosaic de Perseu i Andròmeda, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.
Estàtua de Sant Jordi matant el drac, Museu d'Arqueologia de Catalunya - Girona.
Estàtua de Sant Jordi matant el drac, Fundació Apel·les Fenosa.
Sant Jordi, Museu de la Garrotxa.
Diable Rouge à cheval, Museu del Cinema - Col·lecció Tomàs Mallol.
Sant Jordi, patró de Catalunya, Museu del Suro de Palafrugell.
El drac de Torroella, Museu de la Mediterrània.
Miracle de Sant Francesc d'Assís, Museu de la Conca de Barberà.
Imatge de Sant Jordi, Museu Deu.
Detall del Sant Jordi del Retaule de Sant Pere de Púbol, Museu d'Art de Girona.
Detall del Sant Jordi del Retaule de Sant Feliu, Museu d'Art de Girona.
