Sovint es parla del romànic com un estil que pren com a referència i model l’art romà antic. Aquesta és una idea certa, tot i que cal matisar-la. A Catalunya, per exemple, les mostres de l’art immediatament posterior a l’imperi romà són escasses i l’estudi de les seves vinculacions amb el romànic, incomplet.
Tot i això, és evident que l’arquitectura romana va tenir continuïtat al romànic, sobretot pel que fa a alguns dels seus trets més característics com l’arc de mig punt, la volta i la cúpula. De la pintura romana se’n continua la tècnica (els murals al fresc i al fresc sec, la pintura sobre fusta) i de l’escultura alguns models decoratius i estilístics, tot i que el concepte del que es representa canvia dràsticament (l’art clàssic és naturalista, mentre que el romànic centra el seu significat en el símbol). A l’actual Catalunya, a més de la important herència romana, cal tenir-hi en compte la influència de l’art carolingi i el llegat mossàrab. Totes aquestes influències convergeixen en l’art que s’assenta definitivament als segles XI i XII, el romànic. Uns segles on regna una relativa estabilitat social i política després dels convulsos temps anteriors marcats per les invasions i la inestabilitat. Sant Joan de Boí Sant Pere del Burgal Sant Climent de Taüll Sant Quirze de Pedret Santa Maria de Ripoll. Foto: Josep Giribet
Desamortitzacions espanyoles: de l’antic règim cap a l’estat burgès
Sovint llegim que la fi de la fi de la vida monàstica a molts llocs de Catalunya i Espanya va arribar amb la “desamortització”. Com va afectar al patrimoni cultural? La principal font de riquesa durant l’edat mitjana –i en general al llarg de tot l’antic règim- era la terra. Aquesta estava en mans dels nobles –encapçalats pel rei- i també de l’església, que acumulava grans propietats gràcies als monestirs i als ordes religiosos que, a la pràctica, actuaven com a senyors feudals.
El procés de desamortització, iniciat a finals del segle XVIII, va consistir a posar al mercat mitjançat subhasta pública, les terres i els béns que no es treballaven –en poder de les conegudes com a “mans mortes”-. Les desamortitzacions es van produir en diverses fases i sota diferents governs en un ampli període de temps que va des del segle XVIII fins ben entrat el segle XX. Les més conegudes van ser promogudes per Juan Álvarez de Mendizábal i Pascual Madoz. A grans trets podem dir que va ser una de les mesures decisives, tot i que no l’única, en el pas de l’antic règim cap al nou estat burgès.
Els resultats de les desamortitzacions, però, no van ser els esperats, ja que només van poder comprar les partides subhastades els nobles i la burgesia més poderosa. Pel que fa a les conseqüències sobre el patrimoni cultural, cal dir que a Catalunya un total de 201 convents es van veure afectats per les desamortitzacions. Alguns es van abandonar i van quedar en estat ruïnós, mentre que altres es van reconvertir en fàbriques o enderrocar per construir mercats, places i carrers. Junta suprema de les Corts de Cadis. Imatge de domini públic. (Wikimedia Commons) Miniatura procedent de la British Library d'una lletra capital d'un manuscrit medieval mostrant un serf, un noble i un eclesiàstic. Imatge de domini públic. (Wikimedia Commons)
La redescoberta del romànic, un art oblidat
Encara que avui ens sembli impossible, l’art romànic va ser, en el millor dels casos, oblidat i ignorat durant molts segles. A Catalunya, la història de l’art, l’arquitectura i la política creuen els seus camins no poques vegades. Embolcallat pel moviment de la Renaixença, que té la voluntat de recuperar la cultura catalana i modernitzar el país, hi trobem l’interès de viatgers romàntics a la recerca d’edificis pintorescos, sortides “científiques” impulsades per l’excursionisme, associacions de professionals i intel·lectuals que s’emmirallen en el passat medieval del país per recuperar una identitat nacional pròpia.
És en aquest context que hem de destacar la faceta menys coneguda d’arquitectes com Lluís Domènech i Montaner, pioner en la catalogació del romànic català. Seves són les primeres fotos conegudes de l’absis de Sant Climent de Taüll o del frontal de Santa Maria de Mosoll. A ell també cal atribuir els primers dibuixos i descripcions de les pintures de Santa Maria d’Àneu o Sant Pere del Burgal. Tampoc hem d’oblidar Josep Puig i Cadafalch, membre de la cèlebre missió de l’Institut d’Estudis Catalans de 1907, que va dedicar gran part de la seva vida a analitzar, estudiar i catalogar els monuments del país. Ells són segurament els més cèlebres però no pas els únics protagonistes de la redescoberta del romànic. Tampoc ens ha d’estranyar que siguin personatges polifacètics (arquitectes, historiadors, dissenyadors) i vinculats al moviment del catalanisme polític.
La descoberta del romànic però, també té la seva cara fosca. La gran atenció que va obtenir aquest “art oblidat” del Pirineu va ser la que, paradoxalment, també el va posar en perill. La guerra, les necessitats econòmiques d’una població arruïnada, el vandalisme, l’avidesa d’alguns col·leccionistes o l’afany recaptatori de l’Església van ser els causants de l’espoli que va viure el patrimoni català durant les primeres dècades del segle XX. La Junta de Museus de Barcelona (actualment Junta de Museus de Catalunya), amb Josep Maria Folch i Torres al capdavant, encarregada de difondre i conservar el patrimoni històric i artístic català, va impedir que moltes d’aquestes obres fossin venudes a l’estranger. Sant Climent de Taüll. Imatge de domini públic. (Wikimedia Commons) Frontal de Santa Maria de Mosoll Santa Maria d’Àneu Sant Pere del Burgal. Foto: Sharon Mollerus (Wikimedia Commons)
L’art exiliat. Romànic català fora de Catalunya
La llista d’obres romàniques “exiliades” del seu lloc d’origen és molt més llarga del que ens podem imaginar. Entre les dècades finals del segle XIX i les primeres del XX van ser diverses les causes que van forçar la sortida del país d’obres de gran valor artístic. La desídia de les autoritats locals, la poca valoració de l’art per part de la població i l’afany recaptatori de moltes parròquies i bisbats en van ser les principals.
L’art romànic feia segles que havia caigut en l’oblit i a vegades es trobava amagat darrere parets noves o capes de calç. Amb l’impuls d’estudiosos com Lluís Domènech i Montaner o Josep Puig i Cadafalch, es va despertar l’interès de col·leccionistes i marxants, molts d’ells dels Estats Units. En trobem exemples amb la canònica de Santa Maria de Mur, amb pintures exposades al Museum of Fine Arts de Boston, o amb el monestir de Sant Miquel de Cuixà, amb alguns dels capitells del claustre incorporats a la col·lecció del museu The Cloisters, a Nova York. Tampoc cal oblidar les Bíblies de Rodes i Ripoll, que es conserven a la Biblioteca Nacional de França i a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, respectivament. Santa Maria de Mur. Foto: Josep Giribet Sant Miquel de Cuixà. Foto: Josep Renalias (Wikimedia Commons) Bíblia de Ripoll Bíblia de Rodes
Restauració i tecnologia: recuperant l'arquitectura medieval
Geòlegs, químics, arqueòlegs, historiadors, arquitectes, biòlegs... La ciència i l'art es donen la mà a l'hora d'elaborar l'obra i també en el moment de la seva restauració. Amb l'evolució de la ciència ara podem comprendre les “interioritats de l'art” i actuar de forma eficaç per conservar-lo.
Mentre que la conservació posa l’accent en la prevenció per evitar que l’obra s’arribi a deteriorar, la restauració fa referència en la intervenció directa sobre una obra per tal de ‘reparar-la’. Per això la restauració és una disciplina que incorpora professionals provinents d'àmbits aparentment molt allunyats entre ells. La restauració acaba amb la restitució de l’obra al seu lloc d’origen, sempre que sigui possible. En cas contrari, la tecnologia hi juga un paper important perquè l’art pugui lluir a la ubicació original, encara que sigui de forma indirecta.
A Catalunya tenim institucions destacades com el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) i el servei de Restauració, a més dels tallers de museus com el MNAC o la Biblioteca de Catalunya. Sortida del fardell funerari entre les columnes del baldaquí. Foto: Carles Aymerich i Ramon Maroto (Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya) Elevació del fardell funerari i col·locació dins el contramotlle construït per al seu transport. Foto: Carles Aymerich i Ramon Maroto (Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya)
