Recuperem la figura d’una singular sobirana que va tenir un paper fonamental en la vida política del segle XIV, la qual cosa la va convertir en una de les úniques lloctinents reials de la Corona d’Aragó.
Biografia d'una aliança
Parlar d’Elionor de Sicília és parlar d’una dona independent i única. Ambiciosa, autoritària, viatgera empedreïda... Coneguda amb el sobrenom de la Grossa, va poder gaudir d’un palau propi (fet poc habitual a l’època) ubicat al nucli antic de Barcelona, a la cantonada entre l’actual carrer dels Templers i el d’Ataülf, perquè els seus mèrits van conduir-la a ser una col·laboradora essencial, insubstituïble, per al seu marit, el rei Pere III el Cerimoniós.
Nascuda el 1325 a la distingida cort de Sicília, Elionor fou la segona filla dels sis descendents d’Elisabet de Caríntia i Pere II de Sicília. A mitjan segle XIV, després d’enviudar per segona vegada, Pere III va sol·licitar-la en matrimoni i ella va veure l’ocasió per fugir de la seva terra originària: va escapar de la seva pròpia família per casar-se amb ell tot i que hi havia detractors en contra de l’aliança amb la Corona d’Aragó. La unió es va celebrar a València l’any 1349 i tres anys després es produí un esdeveniment encara més rellevant: sota l’atenta mirada de l’alta noblesa de l’època, que desitjava veure en aquest enllaç la fi de les disputes entre catalans sicilians (partidaris del rei) i els seus opositors proangevins (partidaris de la casa d’Anjou), la reina consort d’Aragó fou coronada pel seu marit. Així doncs, Elionor i Pere van tenir 4 fills: Joan el Caçador, Martí l’Humà, Alfons d’Aragó (mort prematurament) i Elionor d’Aragó i Sicília. Sepulcre reial (Cactus Media) Escut de Pere III el Cerimoniós a la Porta Reial del Monestir de Poblet (Oliver-Bonjoch, Wikimedia Commons)
Una coronació excepcional
Elionor és una de les cinc úniques sobiranes que van arribar a ser coronades durant la llarga pervivència de la Corona d’Aragó. Un acte de finalitat simbòlica, legitimadora i propagandística amb unes ordenances ben clares. Aquestes, en el cas d’Elionor, van ser precedides per la citació d’un text molt enlluernador si hom vol entendre l’espai que comandava la dona dins l’esfera política de l’edat mitjana a Catalunya.
Es tracta d’una citació extreta del Gènesi, una metàfora a través de la qual s’havia d’interpretar la coronació d’aquesta reina, ja que, sense aquesta explicació a manera de preludi, l’acte no hagués quedat justificat envers una societat que no permetia que la dona ostentés el poder de la Corona. La referència bíblica recalca una idea que ja era àmpliament acceptada per tothom en aquella època: la dona va ser creada per Déu per acompanyar l’home en la seva solitud i, per aquest motiu, va néixer de la costella d’Adam, perquè només a través de l’home es podia crear la primera dona, Eva.
Ara bé, la Corona d’Aragó presentava una particularitat envers altres regnes com el de Castella: la corona catalanoaragonesa prohibia que les reines governessin en un territori en condicions d’igualtat, ja que el seu poder estava intrínsecament lligat al seu matrimoni. No obstant això, hi havia un estret marge de maniobra en funció de la relació establerta entre el rei i la reina: quan aquest confiava plenament en ella i formaven una unitat indissoluble, la reina tenia accés a la lloctinència, és a dir, podia esdevenir la màxima autoritat durant les absències del monarca, i Elionor de Sicília fou una de les poques reines que va poder ocupar aquest càrrec.
Vista de Saragossa des del riu, la ciutat on fou coronada (Carabo_Spain, Pixabay)
La lloctinència: una espitllera en la legislació reial
Creat per Jaume I el Conqueridor, aquest càrrec sorgí de la necessitat del rei, el qual volia poder garantir una posició capdavantera als seus fills mentre ell era fora del regne catalanoaragonès. L’objectiu de qui ocupés aquesta posició institucional, per tant, era substituir-lo quan no hi fos i representar-lo, a ell i els seus interessos. I doncs, qui millor que la reina per assumir aquesta responsabilitat? Qualsevol altre candidat podria haver esdevingut un veritable perill per a l’estabilitat del regne, ja que podria haver planejat usurpar el poder reial. Però amb la seva muller, sempre que la relació fos fluida, el rei no havia d’amoïnar-se i podia marxar tranquil·lament, perquè sabia que la reina lloctinent faria un ús responsable d’aquesta delegació de poders.
Endemés, aquesta tranquil·litat també era conseqüència del favorable panorama de què gaudia la Corona, perquè, quan el monarca marxava, tenia la possibilitat de crear xarxes d’influència i de mostrar el compromís del regne amb la cultura a través del patrocini. Finalment, si les reines eren estrangeres, les sobiranes contribuïen a millorar les relacions exteriors, ja que creaven o reforçaven aliances en una tasca diplomàtica valuosíssima.
Elionor de Sicília va ser una digna lloctinent reial, ja que va ser capaç de portar a terme la seva pròpia política i, fins i tot, va prendre decisions controvertides com l’inici del procés que finalitzà amb la decapitació del conseller reial, Bernat de Cabrera, l’any 1364, el qual fou acusat de ser l’instigador de la guerra amb Castella. I és que Elionor va tenir un paper cabdal, també, en les relacions polítiques amb el regne de Sicília i de Sardenya, i en la creació del Ducat de Girona l’any 1351, quan es van aglutinar els comtats de Besalú, de Girona, d’Empúries i d’Osona, els quals en poc temps van acabar desembocant en el títol de Príncep de Girona. Sepulcre d'Elionor de Sicília (Cactus Media) Palau Reial Menor de Barcelona (Wikimedia Commons)
Digues-me com vesteixes i...
La casuística per esdevenir una de les primeres reines lloctinents de la història de la Corona d’Aragó no és l’únic mèrit de la seva biografia, puix que Elionor també va llegar per a la prosperitat un retrat de la quotidianitat de la vida dins la cort a través del seu corpus literari, que actualment es conserva a la Catedral de Barcelona. Aquest està format per tres llibres de comptes, on anaven quedant anotades les seves despeses, i un altre llibre, el de la cambra, on es registraven les robes que entraven i sortien de les seves estances.
Irònicament, aquests documents de comptabilitat han tingut un valor inestimable a l’hora d’estudiar com era la vestimenta característica de la dona noble medieval, ja que les seves referències són minucioses i plasmen aspectes de la cort que, d’una altra manera, encara romandrien a la foscor.
Códex Menesse (Wikimedia Commons) Catedral de Barcelona, on es conserven els llibres de comptes d’Elionor (Mromanchenko, Wikimedia Commons)
El llenguatge de la roba medieval
En el seu llibre de cambra hi ha descripcions detallades de la vestimenta d’aquella època, peces de roba com ara la cota ardia, una vestidura que avui en dia ens costa d’imaginar, ja que no abunda en la iconografia catalana del segle XIV. Els pocs testimonis que se’n conserven resulten innegablement interessants, sobretot si tenim present les implicacions de la vestimenta en la societat catalana del segle XIV. Aquesta peça de roba no era simplement una vestidura que ajudava a resguardar-se del fred i que custodiava les dones de les mirades indesitjables, sinó que aquesta indumentària era un autèntic baròmetre social: indicava la distinció entre sexes, ja que al segle XIV la moda encara no era una disciplina i, per tant, tothom vestia de la mateixa manera. Així mateix, la roba també revelava l’edat i l’estat civil de les dones, perquè les casades i les vídues havien de dur el cap cobert mentre que les solteres podien dur els cabells a lloure. Finalment, i com no podia ser d’una altra manera en una societat tan profundament estamental com ho fou la medieval, la vestimenta va ser, també, un mecanisme a través del qual endevinar la condició social a què pertanyia una persona.
No es pot oblidar que Elionor fou una de les primeres reines que va gaudir d’un palau propi, el Palau Reial Menor o de la Reina, ubicat al nucli del Gòtic, i construït per ser una residència més confortable i luxosa que la del Palau Major, el qual va quedar relegat per a aspectes més institucionals. L’espai de la sobirana va arribar a ser famós per la riquesa del seu jardí i per la col·lecció d’animals exòtics d’Elionor, tot i que el palau també disposava de sales nobles, de pati central i d’una àmplia cuina.
Elionor va morir l’any 1375 a Lleida i el seu cos va ser traslladat al panteó reial del Monestir de Poblet, l’indret per excel·lència on descansen els grans noms de la Corona d’Aragó: Joan I, Pere III, Jaume I, Maria de Navarra, Elionor de Portugal i, per descomptat, també Elionor de Sicília, una digna lloctinent reial.
Tombes reials al Monestir de Poblet (Job Vermeulen) Exterior del Monestir de Poblet (Departament de Cultura)
