Hospital de Sant Pau: el recinte modernista més gran del món | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Històries

Hospital de Sant Pau: el recinte modernista més gran del món

La història de la medicina, l’arquitectura i l’art en un espai únic

Els inicis de l’Hospital de Sant Pau ens situen a l’any 1401, amb la creació de l’Hospital de la Santa Creu, al barri del Raval, a Ciutat Vella. Durant cinc segles, aquest va ser l’únic hospital de Barcelona. Al segle XIX, a causa de l’augment de la població, les noves tendències higienistes i els avenços de la medicina, es va fer necessària la construcció d’un nou hospital, el de Sant Pau.


Un banquer amb bigoti

La història de l’Hospital de Sant Pau està estretament vinculada a un nom, el de Pau Gil. De fet, si no hagués estat pel desig d’aquest banquer català nascut al si d’una família dedicada a les finances, probablement el centre no hauria existit, almenys amb aquestes característiques.

Amb 75 anys elabora el testament hològraf i, entre les seves peticions, estableix que el seu llegat es destini a la construcció d’un nou hospital a Barcelona, en substitució de l’Hospital de la Santa Creu. Reparteix la seva gran fortuna i en destina una part, concretament 3.060.000 pessetes, a la construcció d’aquest nou hospital amb unes instruccions clares i concises: el nou centre ha de respondre als principis de l’higienisme, ha de reunir les innovacions més avançades i ha de portar el nom del seu patró, Sant Pau. A més, estableix una comissió nomenada pels seus marmessors, Josep Ferrer i Vidal i Edmond Sivatte, per a la direcció dels treballs, i s’encarrega el projecte a Lluís Domènech i Montaner, arquitecte prodigiós i gran figura del modernisme català.
  • Monument a Pau Gil a l’entrada de l’Hospital de Sant Pau (Josep Bracons / Wikipedia)
  • Retrat de Pau Gil (Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau)
  • Plànol de la façana lateral del pavelló de Medicina traçat entre 1901 i 1903 (Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau)

Arquitectura al servei de la salut

Domènech i Montaner planteja un edifici modernista sense precedents, amb capacitat per a 1.000 malalts. Per fer-ho, l’arquitecte pren com a referència hospitals com el Johns Hopkins de Baltimore, l’Am Urban de Berlín, el Lariboisière de París, el Stuivenberggasthuis d’Anvers o l’Institut Pere Mata, l’hospital psiquiàtric de Reus obra del mateix Domènech i Montaner. A partir d’aquí elabora un projecte de construcció en uns terrenys a 2.200 metres al nord de Barcelona, fora dels límits de l’Eixample.
 
Seguint les instruccions de Pau Gil, la proposta respon a les idees higienistes del moment, amb un hospital organitzat en pavellons independents, orientats en direcció oest-est per garantir una bona isolació, envoltats de jardins i espais oberts, i connectats per galeries subterrànies. Tota la superfície s’articula al voltant de dues avingudes diagonals que formen quatre quadrants: nord per a infecciosos, sud per a no infecciosos, est per a homes i oest per a dones. En el punt on es creuen les dues avingudes principals s’aixeca el Pavelló Central, per acollir el convent, la cuina i la farmàcia.
 
El 16 de gener de 1930, 28 anys després de l’inici de la seva construcció, el rei Alfons XIII inaugura l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Esdevé tot un referent, no només per la seva activitat mèdica, sinó també per la qualitat arquitectònica i la bellesa dels elements decoratius, com ara el conjunt de setze mosaics que repassen la història de l’hospital o l’escultura dedicada a Pau Gil, que presideix l’escala principal que dona accés al recinte.
  • Plànol de les galeries subterrànies (Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau)
  • Aspecte actual de les galeries subterrànies (Quim Roser / Departament de Cultura)
  • Sala de malalts el 1923 (AHSCP) i a l'actualitat (Quim Roser / Departament de Cultura)
  • Servei de farmàcia al Pavelló Central (AHSCP. Autoria: Jaume Ribera Llopis, 1929)

La ciutat jardí

Metges i personal d’infermeria es distribuïen pels diversos pavellons per donar resposta a les necessitats dels malalts que hi residien. A més dels pavellons, un altre element diferencial del projecte de Domènech i Montaner era el jardí, que configurava aquest hospital com una petita ciutat dins la Barcelona del moment i complia amb un altre dels criteris de l’higienisme: la contemplació de la natura com a efecte terapèutic. El jardí, a més de ser un element estètic, també era un petit oasi d’esbarjo, en proporcionar als malalts un espai tranquil i agradable que contrastava amb les condicions insalubres de la ciutat industrial d’aleshores.

Els malalts que sortien a passejar-hi podien contemplar arbres, com ara tarongers, oms i til·lers, i plantes medicinals com la marialluïsa, la sàlvia, l’espígol i el romaní. I els malalts que no podien sortir-ne, també gaudien del verd gràcies a les enormes finestres que hi havia entre els llits dels pavellons i per tot el recinte. La natura també era font d’inspiració a l’interior del recinte. Els sostres estaven revestits de ceràmica sobre la qual es representaven fulles i flors, i les parets estaven recobertes amb rajoles amb motius florals i vegetals en relleu.
  • Vista dels jardins el 1923 (Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau)
  • Vista actual dels jardins (Quim Roser / Departament de Cultura)
  • Sala de quiròfan amb vistes als jardins  (Quim Roser / Departament de Cultura)
  • Exterior amb espígol  (Quim Roser / Departament de Cultura)
  • Vistes a través dels finestrals (Núria Domínguez)

Una Barcelona malalta

La construcció de l’Hospital de Sant Pau posava punt final a l’hospital medieval del Raval. Precisament, aquest període de canvis cap al nou hospital va coincidir amb un moment històric a la ciutat de Barcelona: el Pla Cerdà.
 
Ideat per Ildefons Cerdà el 1860, aquest projecte proposava una transformació urbanística a partir de la construcció de l’Eixample. L’objectiu responia a una necessitat urgent: el creixement demogràfic, les condicions extremes de densitat urbana i la insalubritat dels espais, que havia provocat epidèmies i una elevadíssima mortalitat. La industrialització havia convertit les ciutats en llocs massificats i insalubres, i les muralles barcelonines representaven un fre a l’expansió urbana.
 
El seu projecte va esdevenir un model innovador a la Barcelona del moment, tot i que també va tenir els seus detractors. El mateix Domènech i Montaner, per exemple, assegurava que l’amplada dels carrers produiria uns corrents d’aire que impedirien una vida confortable als ciutadans. Com a mostra de rebuig, l’arquitecte va distribuir els pavellons de l’Hospital de Sant Pau en direcció contrària a l’alineament del carrer.
  • Perspectiva general del Projecte d'Hospital, 1901-1903 (Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau)
  • Aspecte actual de l’entrada principal al recinte (Quim Roser / Departament de Cultura)

Adela Simón: una infermera avançada al seu temps

Ja cap al segle XX, quan l’Hospital de Sant Pau estava en ple funcionament, l’empremta femenina va arribar gràcies a Adela Simón. Formada a l’Escola d’Infermeres de la Generalitat de Catalunya, Simón va haver de marxar a Anglaterra quan el seu títol va perdre la validesa a conseqüència de la victòria franquista. Es va matricular a l’escola professional Nightingale, on va entrar en contacte amb els corrents de la seva fundadora, Florence Nightingale, considerada la mare de la infermeria moderna.
 
El 1958, i gràcies a l’ajuda del doctor Carles Soler Durall, va tornar a Espanya: primer per encarregar-se de l’organització del personal d’infermeria de l’Hospital General d’Astúries, i després a l’Hospital de Sant Pau, que va passar d’un model benèfic a un model basat en la professionalitat i l’autonomia en la gestió. Amb la seva aportació, Simón es va convertir en la responsable d’introduir la medicina moderna a tot l’Estat.
  • Adela Simón, en primer terme i sense còfia, entre les estudiants d'infermeria cap al 1967 (Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau)
  • Retrat d’Adela Simón (Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau)

La febre del modernisme

Per al projecte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Domènech i Montaner va conjugar els principis de l’higienisme amb les característiques del modernisme, i va fer que l’estètica fos tan important com la funcionalitat. No és d’estranyar, doncs, que aquesta joia barcelonina formi part de la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 1997.
 
La construcció de l’hospital va coincidir amb la plena efervescència d’aquest moviment. A més de Domènech i Montaner, arquitectes de renom com Gaudí o Puig i Cadafalch també van contribuir a fer de Barcelona la capital mundial del modernisme, amb edificis tan emblemàtics com la Casa Milà i la Casa Amatller. Tanmateix, la febre del modernisme també es va estendre per gran part de la geografia catalana, i va deixar la seva empremta en ateneus, mercats, habitatges, fàbriques i cooperatives agrícoles, entre d’altres.
  • L’estètica modernista impera a l’Hospital de Sant Pau (Quim Roser / Departament de Cultura)
  • Ornamentació de motius vegetals a l'interior de l'Hospital de Sant Pau (Quim Roser / Departament de Cultura)
  • Casa Amatller, edifici modernista projectat per Josep Puig i Cadafalch (Eli Beckman / Wikipedia) 
  • Casa Milà, edifici modernista projectat per Antoni Gaudí i conegut com La Pedrera (Thomas Ledl/ Wikipedia)

Mil anys d’hospitals catalans

El 2009, després de més de vuit dècades d’activitat, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es va traslladar a unes noves instal·lacions. El recinte modernista de Domènech i Montaner iniciava una nova etapa amb una rigorosa rehabilitació per posar en valor l’obra de l’arquitecte. Avui, els pavellons acullen institucions i el centre es pot visitar. Per la seva banda, l’Hospital de la Santa Creu és la seu de la Biblioteca de Catalunya.
 
Els dos edificis figuren a la llista del patrimoni hospitalari català, així com d'altres al país. Són exemples molt ben conservats, alguns medievals i altres modernistes que, amb el temps, s'han reconvertit en museus, centres culturals, biblioteques i arxius.
 
A Tarragona trobem l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla. Fundat a finals del segle XII, s'inclou dins la ruta per la Tarragona Medieval. A Lleida, l’antic Hospital de Santa Maria és un dels millors exponents conservats del gòtic civil català. L’edifici, de mitjan segle XV, acull l’Institut d’Estudis Ilerdencs i es pot visitar gratuïtamentSeguint cap a Girona, podem visitar l’antic Hospital de Santa Caterina i la seva farmàcia hospitalària del segle XVIII gràcies a les visites guiades organitzades pel Museu d’Art de Girona. Acabant la ruta a la Catalunya central, l’itinerari Manresa Universalla Ciutat de Sant Ignasi ens descobreix la capella del Rapte de Sant Ignasi ubicada a l’antic Hospital de Santa Llúcia.

  • Antic Hospital de la Santa Creu, seu actual de la Biblioteca de Catalunya (Autoria: Josep Renalias / Wikipedia)
  • Façana de l’antic Hospital de Santa Tecla de Tarragona (Autoria: Pere López / Wikipedia)
  • Pati de l'antic l’Hospital de Santa Maria de Lleida (Autoria: Maria Rosa Ferré / Wikipedia)
  • Esgrafiat de l’antic Hospital de Santa Caterina de Girona (Autoria: Enric Fontvila / Wikipedia)

Any Domènech i Montaner

El 2023 es commemora el centenari de la mort de l’arquitecte català Lluís Domènech i Montaner una de les personalitats més destacades de la història i un referent intel·lectual de primer ordre. L’objectiu de la commemoració és donar a conèixer totes les facetes del personatge, a través d’un programa extens d’activitats adreçades a tots els públics i celebrades a totes les ciutats amb patrimoni domenequià.