Històries

Catalunya és una terra rica en patrimoni, i arreu hi ha camins i construccions plenes d’història. Parlem de la pedra seca, una de les tècniques per excel·lència de l’arquitectura tradicional que, com indica el seu nom, empra la pedra com a material principal, un recurs abundant en l’àmbit rural.  

 

Aquesta tècnica consisteix a aixecar construccions col·locant pedra sobre pedra sense utilitzar cap element d’unió entre elles, com ara guix o ciment, i la solidesa de la construcció rau en la distribució correcta de les pedres. Tot i que aparentment sembla senzilla, es tracta d’una tècnica històrica que requereix un alt coneixement del material. De fet, encara hi ha qui s’hi dedica: els margers o les margeres. 

Al llarg dels anys, i gràcies a la pedra seca, s’ha donat resposta a necessitats de l’agricultura, la ramaderia, l’abastament d’aigua, l’explotació forestal i les comunicacions terrestres. Malgrat que fan servir el mateix element principal, les construccions són ben diferents entre elles i depenen del tipus de pedra emprat, les tradicions constructives locals i els usos. I és que cada edificació té una raó de ser.  

 

Hi ha les barraques, una de les estructures més freqüents, que serveixen d’aixopluc per a la pagesia, tant per protegir-se de la pluja i altres inclemències del temps com per escalfar-se vora el foc, a l’hivern, o protegir-se del sol i la calor, a l’estiu. També serveixen per protegir el bestiar i com a magatzem. Trobem diversos tipus de barraques —com ara cabanes, aixoplucs i coves—, que poden ser de planta circular, quadrada, rectangular o de volta de canó.

Altres tipus de construccions són l’aljub, un dipòsit per recollir l’aigua de la pluja; la pleta, una porció de terreny no conreat per fer-hi pasturar el bestiar, o les tines, uns recipients per a la producció vinícola. Això, unit al toc artístic personal del marger o la margera que la va crear, ha fet que cada construcció sigui única.

Si observem les construccions de les Terres de Ponent, les Terres de l’Ebre, el Camp de Tarragona i les comarques de la Conca de Barberà i el Priorat, veurem que hi abunden edificacions amb unes formes ben curioses. El motiu? En aquestes zones àrides, on l’aigua es un bé escàs, hi trobem un patrimoni hídric extraordinari. Aljubs, basses, sèquies, pous, sínies i cisternes són algunes de les infraestructures per a l’abastament d’aigua freàtica i pluvial, claus per al treball al camp.

 

És, doncs, una tècnica que no només és sostenible pel material en si, sinó també pels usos de les seves construccions.

Actualment, hi ha més de 32.000 construccions de pedra seca inventariades a Catalunya, algunes de les quals han estat declarades Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). És el cas de la barraca del Jaume de la Cota, a Mont-roig del Camp (Baix Camp), una de les barraques més monumentals de Catalunya. La seva alçària interior de 3,90 m i el seu diàmetre de 4,10 m li han atorgat el sobrenom de “La Catedral”.   

 

Una altra de les construccions de rècord és el Mas Llauradó, a Aitona (Segrià). Es tracta d’una cabana de 200 m2 de superfície interior i 5,6 m d’alçària, i és considerada la construcció de pedra seca amb volta més gran de Catalunya. És tan gran que, fins i tot, un tractor hi pot girar a dins.

Però no totes les construccions declarades BCIN són barraques. Fins a tretze tines també van ser reconegudes amb aquesta distinció, totes elles ubicades als municipis de Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, i Talamanca. Precisament en aquesta darrera localitat del Bages s’ubica un dels conjunts d’aquesta tipologia més ben conservats. Es tracta d’un conjunt de set tines per a la producció vinícola construïdes de manera col·lectiva entre els segles XVIII i XIX. Si bé les tines sovint es construeixen dins dels nuclis urbans i en cavitats subterrànies, la Casa de les Tines es va aixecar al mig de les vinyes i en superfície. També cal destacar el marge de Bessó, a Vinaixa (Garrigues), un dels marges més llargs, amb 128 m de llargària; i la mina d’aigua de l’Estany (Moianès), un exemplar únic a Catalunya, amb un recorregut de 435 m de longitud.