Centre ritual, passeig monumental, espai de repòs i de reflexió. Les ciutats dels morts són, paradoxalment, llocs carregats de vida que ens ensenyen a entendre millor el passat de la nostra societat.
Desenterrant la història
Tot i que avui dia l’incontrolable creixement de les metròpolis sovint rodeja els cementiris que antigament havien estat més apartats de les ciutats, la ubicació d’aquests recintes va ser conseqüència de les epidèmies de còlera que van brotar a les grans ciutats, on s’enterraven els morts de forma caòtica i descontrolada, la qual cosa provocava que l’aigua es contaminés.
Ara bé, a partir del moment en què van convertir-se en espais amb entitat pròpia, vinculats al més enllà i al gran misteri de la vida, els cementiris van veure disparada la seva popularitat. Tant que fins i tot van arribar a formar part del patrimoni cultural de moltes ciutats i territoris europeus entre els quals s’hi troba Catalunya, perquè són un testimoni del nostre passat i una de les maneres més gràfiques de viatjar per la nostra història. Els ritus i les tradicions que rodegen la nostra relació amb la mort des de fa segles, i que es celebren en aquests centres monumentals, ens ajuden a entendre i a reconstruir els orígens de la nostra societat.
Els cementiris esdevenen espais on reposen els morts, ja sigui en fosses comunes on regna l’anonimat o en impressionants panteons pertanyents a grans cognoms. L’origen etimològic de la paraula cementiri és grec (koimetérion) i el seu significat «dormidor» permet establir una comparació amb els espais de repòs. Ara bé, era la cultura la que dictava els ritus específics i simbòlics pels quals devia passar el difunt, i aquests variaven molt en funció del seu estament social i del Déu a qui professés la seva fe. Es pot afirmar, per tant, que l’acte d’enterrar estava estretament lligat als usos i als costums de cada època.
Des d’aquest punt de vista, no és sorprenent que els cementiris hagin esdevingut grans arxius per als historiadors, ja que gràcies a les restes trobades entre les seves làpides, hem pogut redescobrir el nostre pretèrit. Són una font orgànica d’informació i han facilitat la reconstrucció del nostre passat cultural i històric, perquè en ells descansen personatges de renom que han deixat gran empremta en la nostra idiosincràsia. A Catalunya en trobem per tot el territori i ens permeten endinsar-nos en històries que no poden deixar-nos indiferents.
Santa Eulalia d'Erill la Vall (Quim Roser / Departament de Cultura)
El cementiri com a pàtria
El poeta i novel·lista Salvador Espriu va gaudir d’una joiosa infància a la casa familiar d’Arenys de Mar on va conviure amb quatre germans més. La seva vida, emperò, va estar marcada per la mort: la pròpia, quan a la tendra edat de nou anys se li va apropar i el va tenir al llit durant tres anys; i també l’aliena, ja que durant l’adolescència va perdre dos dels seus germans. No obstant això, també va patir la mort en sentit figurat a partir del 18 de juliol del 1936 quan, després dels anys d’esperança viscuts a la universitat, tots els seus somnis van quedar enterrats sota les runes de la guerra.
La ploma de Salvador Espriu va convertir el cementiri d’Arenys de Mar en un espai literari quan l’any 1946 va dedicar-li uns versos en la composició “Cementiri de Sinera”, un títol que va aconseguir invertint l’ordre de les lletres del seu estimat poble i modificant la “i” grega per una “i” llatina. D’aquesta manera, Espriu va crear un món mític on poder refugiar-se i trobar pau després de la guerra, conscient de com n’era que als cementiris “els dies són passats per sempre”.
Cementiri d'Arenys de Mar (Bob Masters / Departament de Cultura)
Més enllà del mite literari
A part d’aquest atractiu poètic, és la riquesa escultural i arquitectònica d’aquest cementiri el que el converteix en un dels més bonics de Catalunya: presenta monuments artístics de gran rellevància i, endemés, esdevé un reflex del creixement de la població del municipi, el qual va deixar d’ésser un humil poble mariner per transformar-se en habitatge per als indians fills de la industrialització durant els segles XIX i XX.
Així doncs, el d’Arenys s’erigeix en exemple característic dels cementiris mariners mediterranis. El seu llegat es metamorfosa en obres d’art arquitectòniques i en escultures que l’habiten: el sepulcre de Francesc Massaguer, amb talla de marbre de Josep Llimona, o el Panteó de la família Bosch, atribuït a Enric Sagnier, en són només un parell d’exemples.
Cementiri d'Arenys de Mar (Bob Masters / Departament de Cultura)
Cementiri del Masnou, un museu sense murs
Dissenyat l’any 1860 per Miquel Garriga i Roca, el cementiri del Masnou substitueix l’antic cementiri ubicat al costat de l’església parroquial, i de la nova construcció ressalten els grans panteons construïts durant la primera dècada del segle XX. De fet, en molts cementiris del litoral pot trobar-se aquesta empremta dels indians.
Les famílies benestants del poble van ser les propulsores de la dinamització del cementiri fins al punt d’esdevenir aquest un museu històric a l’aire lliure. Un dels seus monuments més rellevants és el panteó que l’any 1926 Pere Pagès i Fàbregas, originari d’una família de navegants, va encarregar dissenyar al màxim representant del Noucentisme, l’arquitecte Torres i Grau. La construcció, a més a més, custòdia una escultura de Frederic Marès popularment coneguda com “El desconsol”, per la qual cosa el cementiri és doblement atractiu.
El panteó s’ubica a l’entrada del cementiri juntament amb el de la família Cullell, propietat del mestre d’obres del recinte, Ignasi Collell i Roca. Aquest descendent d’una llarga nissaga de mestres d’obres va estar al capdavant de la construcció del cementiri nou, de les Escolàpies, i de diverses cases de la població. Finalment, també cal destacar la capella que l’indià Josep Gibernau Maristany va ordenar construir a l’arquitecte Bonaventura Bassegoda l’any 1907 quan va tornar de les Amèriques amb una considerable fortuna. Aquesta capella presenta una planta octogonal i com a templet modernista, acull una cripta amb la capella dels pobres.
Cementiri del Masnou (Jordi Play / Departament de Cultura) / Projecte realitzat per Miquel Garriga i Roca, el 18 d’octubre de 1870 (AMM, Fons Municipal, caixa 803)
Les necròpolis barcelonines
La història dels cementiris i la transformació de la ciutat de Barcelona són dos elements que van de bracet, perquè a mesura que la metròpoli va anar expandint-se i transformant-se, també va fer-ho l’altre espai. Un vestigi d’aquest remot passat el trobem al barri Gòtic on es conserva la Via Sepulcral de la plaça de la Vila de Madrid, una necròpolis romana dels segles I-III. En aquells temps, l’àrea quedava als afores de Barcino i per això la llei romana l’acceptava com un espai apte per fer-hi enterraments.
Inicialment, tan sols hi havia un únic cementiri, però actualment se’n poden comptar fins a nou, ubicats tots ells en diversos espais. La Ciutat Comtal, doncs, amaga diferents cementiris des d’on es poden rastrejar les cròniques de la capital catalana. I una manera de conèixer-les és a través de les rutes que s'organitzen als cementiris del Poblenou, de Montjuïc i de les Corts.
Cementiri del Poblenou (Jordi Play / Departament de Cultura)
Cementiri del Poblenou, el primer cementiri de Barcelona
Conegut també amb el nom de cementiri de l’Est o Cementiri Vell, el cementiri del Poblenou té tres segles d’història, perquè va ser el primer recinte modern de la ciutat que es va crear per a aquesta funció l’any 1775. Originàriament es va edificar fora de les muralles i al costat del mar, però en l’actualitat està ubicat al districte de Sant Martí. Va patir diverses ampliacions, però a hores d’ara s’estructura en un avant cementiri amb jardí i quatre departaments.
Va ser l’arquitecte italià Antonio Gines qui va estar al capdavant de la seva edificació amb uns objectius clars: vetllar per la salubritat de la ciutat i incentivar l’abandonament del costum d’enterrar les persones en les fosses parroquials. Malgrat la seva funció, l’estètica va ser un element important i per aquest motiu el cementiri té una forta influència dels cementiris mediterranis de finals del segle XVIII amb un estil neoclàssic i una distribució ordenada, i simètrica.
Cementiri del Poblenou (Jordi Play / Departament de Cultura)
Una radiografia social
Si hom passeja pel cementiri, pot descobrir retalls de la vida dels barcelonins: en entrar al recinte s’observen escultures de marbre, una sala de juntes i panteons monumentals creats per grans escultors i arquitectes del segle XIX que presenten estils artístics diversos, i que són propietat de les famílies més benestants de la ciutat de Barcelona.
Són molts els racons d’aquesta necròpoli que conviden a conèixer la història de la capital catalana i n’és un exemple el monument a les víctimes de la febre groga que es va propagar per la ciutat l’any 1821. Una epidèmia que va provocar l’èxode d’uns ciutadans que intentaven escapar de la mort que tantes ànimes s’estava emportant.
Ara bé, l’escultura més coneguda d’aquest cementiri la va encarregar una família relacionada amb la indústria tèxtil. Parlem, evidentment, de ElPetó de la Mort, una escenificació del dol de Josep Llaudet Soler per la prematura defunció del seu fill. Es tracta d’una obra de Jaume Barba que recorda les danses de la mort medievals i a la qual l’acompanya un epitafi que inclou uns versos de Jacint Verdaguer, els mateixos que donen nom a l’escultura.
El Petó de la Mort, de Jaume Barba, al Cementiri del Poblenou
Cementiri de Montjuïc, una solució a l’estil anglès
El cementiri de Montjuïc va ser el segon cementiri construït a la Pubilla i per aquest motiu se’l coneixia popularment com el Cementiri del Sud-oest o el Cementiri Nou. El creixement demogràfic que va experimentar la ciutat de Barcelona durant la primera meitat del segle XIX va impulsar la seva construcció perquè el del Poblenou ja no donava l’abast. En el procés es va seguir l’estil anglès i per això es van obrir camins ondulants, per equilibrar els desnivells característics de la muntanya.
Es va inaugurar l’any 1833 i actualment és el més gran que hi ha dins del terme municipal de la ciutat de Barcelona, ja que ocupa el vessant sud de la muntanya de Montjuïc i té una superfície d'uns 567.934 metres quadrats. Té un total de 152.774 sepulcres i jaciments de diferents èpoques: la de bronze, la del període ibèric, la del romà i la de l’època medieval. Grans personatges històrics i il·lustres de la burgesia es troben enterrats en els seus panteons. Per exemple, els membres de la poderosa família Batlló, fabricants de teixits de cotó, o els de la família Ametller, dedicats a la indústria xocolatera.
Però també altres personalitats tenen el seu propi racó en aquest gran cementiri com Ildefons Cerdà, sepultat sota una làpida en marbre que reprodueix la seva magnum opus, l’Eixample; Francesc Macià o Joan Miró.
Finalment, el Fossar de la Pedrera és una altra parada obligatòria de l’itinerari del cementiri de Montjuïc, perquè va ser utilitzat com a tomba comuna per a 4.000 víctimes del franquisme com va ser-ho Lluís Companys. L’espai, per tant, ha esdevingut un indret que commemora totes les víctimes de la repressió i dels bombardejos franquistes.
Cementiri de Montjuïc (Jordi Play / Departament de Cultura) / Tomba de Lluís Companys al Fossar de la Pedrera (Isaac Bordas, CC BY-SA 2.0)
El Cementiri de les Corts, el passat jueu de Barcelona
Aquest cementiri es va construir vers l’any 1845 quan el Modernisme estava en auge i s’estava consolidant una de les primeres iniciatives d’urbanització al poble de les Corts, "les Corts Noves". El cementiri llueix una capella modernista d’estètica bizantina, panteons i tombes d’un distingit art funerari. A més, dins del recinte hi ha sepulcres molt emblemàtics i significatius com la tomba-panteó dels Repatriats d’Ultramar: un mausoleu dedicat a aquells qui van perdre la vida durant el conflicte bèl·lic de Cuba i Filipines. Una cripta amb aspecte de fortalesa que va ser pagada pel mateix Ajuntament de Barcelona.
Ara bé, la particularitat més rellevant del Cementiri de les Corts és que el seu interior amaga el cementiri jueu més antic de Barcelona encara en funcionament. Aquest està ubicat a l’esquerra de l’entrada principal, conté un nombrós patrimoni escultòric de caràcter funerari i en l’actualitat continua mantenint el ritual que estableix el judaisme: s’enterren els morts al terra tal i com dicta el versicle bíblic extret del Gènesis (3:19): "Ets pols, i a la pols tornaràs". El ritual també inclou un rentat simbòlic del cos del difunt, el qual s’acaba cobrint amb teles de lli blanc. Finalment, se l’amortalla i se l’enterra sense taüt; però com que la llei a Espanya prohibeix aquesta última pràctica, els jueus no poden seguir el ritual tal com dicta l’ancestral tradició, sinó que han de col·locar el mort en una petita caixa.
Cementiri de les Corts (Cementiri de les Corts)
Aquests són alguns dels cementiris més emblemàtics de Catalunya, però n’hi ha d’altres i tots ells ens conviden a conèixer millor el nostre passat mitjançant uns retalls d'història que podem descobrir a través de rutes de cementiris com la d’Arenys, la de Montjuïc o la del Poblenou, les quals revelen que paradoxalment aquests espais són plens de vida.
